7/29/2015

Despolitització

Sembla ser que ací ningú és res, ni de dretes ni d'esquerres, ni racista ni xenòfob, ni espanyolista ni catalanista, ni feminista ni  masclista... Ací sembla ser que tots som transversals, despolititzats, neutrals, purs, verges. Prendre partit no està de moda. El que s'estila és ser apolític, jove, modernet, però molt moderat. El que mola és ser de centre, ni xixa ni llimonà, perquè jooooo, clar, ni defense el valencià ni el prohibesc, ni estic a favor de la corrupció ni la denuncie, no dic que els homes siguen superiors però ser feminista.... és ser massa radical, i jo no soc un radical, jo defense els valors democràtics, constitucionals, faltaria més!
Que l'exalcalde de Badalona, Garcia Albiol, s'atrevisca a dir que no és d'esquerres ni de dretes, ni racista ni xenòfob, és un exercici de cinisme que tots aquells que el recolzen fan seu. La complicitat amb la xenofòbia és, ella mateixa, xenòfoba.
Que Carolina Punset diga que no està contra l'ensenyament del català a les escoles, però que prefereix
l'anglés perquè ella no és una "aldeana", és una mostra d'ignorància o mala intenció amagada darrere d'arguments ridículs. I aquells que la secunden assumeixen la seua mala bava sense excuses.
Que Pedro Sanchez justifique l'extorsió a Grècia per  part dels designis dictatorials de la Troika, és simplement cruel i inhumà, i més des de postures suposadament socialdemòcrates, però clar, ell no està ni a favor ni en contra, i amb la seua postura manté la injustícia.
Que Esperanza Aguirre siga la que més defensa la transparència democràtica després de col·locar Francisco Granados a tenir cura de les gallines del seu corral, és simplement patètic, però qui s'ho creu i els vota participa de la seua corrupció.
Al remat, al món que vivim, qui no pren partit per canviar el món, col·labora amb el seu manteniment. I les postures tèbies, amagades sota una suposada capa de tolerància, només demostren una presa de partit per les injustícies. No actuar, no manifestar-se, no prendre partit, és una postura còmoda, però cínica i miserable. Preferisc mil vegades als qui s'enganyen que a aquells que s'abstenen i, amb el seu silenci, mantenen les coses com estan, injustes.

7/15/2015

El temps de cada cosa



Les tragèdies, les autèntiques tragèdies, transcorren en silenci, amagades sota una capa d'aparences frívoles, de posats fingits i alegria simulada. El mèrit de l'escriptor, de l'escriptora en aquest cas, és donar-los veu, convertir-les en paraules, transformar les emocions desconegudes en sentiments assumits.
Perquè "Per a cada cosa hi ha un moment", però és ben difícil adonar-nos-en de quin de tots és, si el de plorar i patir, o el de viure i riure, si el de matar i enrunar o el de plantar i collir. En la vida, cada cosa té el seu moment, però no sempre és el que voldríem i, de vegades, arriba a deshora o d'imprevist. Viure és saber perdre i cercar, esquinçar i cosir, odiar i estimar. Què difícil és assaborir el temps de cada cosa!
Si bé, per ajudar-nos una mica en aquest procés vital, de vegades, apareixen regals com el que ens fa Raquel Ricart en "El temps de cada cosa", una narració de vides encreuades en les que uns dediquen la vida a buscar-se i no es troben, mentre que altres es troben sense buscar-se, o potser dedicant la vida a aquest quefer sense adonar-se'n. L'escriptora ens murmura "ranteret a l'orella" històries profundes, contades amb gust i bon fer i carregades de sentiments continguts. Un seguit de camins que ens desconcerten, ens sorprenen i, alhora, ens donen les claus del que és viure. Des d'una societat agrícola i antiga, fins una ciutat moderna i esbiaixada, des d'Amèrica fins Benimaclet, fa cinquanta anys o ara mateix, les persones som les mateixes, sentim les mateixes coses, plorem pels mateixos drames i riem amb la mateixa inconsciència. Perquè els humans continuem vivint amb les necessitats que ens converteixen en el que som.
No estranya que l'obra haja rebut el Premi El lector de l'Odissea 2014, un premi peculiar i poc freqüent al nostre panorama literari que decideix un consell de cent lectors. És, per tant, una novel·la de lectors, que arriba avalada pel bon criteri literari d'uns pocs amants de la literatura que són capaços de pagar per llegir originals d'un premi literari. En aquest sentit, l'obra proporciona el plaer de la literatura, el gust de llegir, perquè encisa per la seua profunditat emocional i captura amb el seu llenguatge acurat i precís. Una lectura
que s'assaboreix en tots els sentits, però sobretot, en el de la bona literatura que fa compatible la bona escriptura amb les històries quotidianes. Personatges que tots podem identificar, que hem tingut al costat i, potser, no hem sabut veure. Històries que hem ignorat i hem descobert. Temps d'escoltar i emocionar-nos, temps de plorar i patir, però temps, també, de fruir, amb la literatura i amb la vida, o amb les dues alhora, que és com es frueix de la bona literatura.