La Revolució simbòlica

Fa uns dies Joan Burdeus batejava a Núvol el Procés català com La revolució postmoderna. L'article i el concepte em van fer pensar perquè en principi no soc amic de l'etiqueta postmoderna, però la descripció de Burdeus tenia sentit i ajudava a comprendre un moviment que ha suposat una nova manera de protestar i d'enfrontar-se a un poder impassible.
En aquest sentit, jo preferiria batejar el Procés català, amb dret a decidir, referèndum i independència, com la primera Revolució simbòlica. Si ens fixem bé, el moviment impulsor d'aquest Procés és clarament Transversal políticament i social, perquè abarca des de la dreta burgesa ben situada econòmicament  del PdCat fins l'esquerra perroflauta i alternativa de la CUP, aspecte absolutament nou dins de la història dels moviments transformadors i revolucionaris. També és transversal en sentit

generacional, perquè ha barrejat en la mateixa reivindicació a gent gran i joves estudiants de secundària. A més ha estat un moviment pacífic i contingut, que ha fugit d'un enfrontament directe amb les forces de seguretat malgrat les provocacions que han patit. Després, una bona part de la lluita s'ha jugat a les xarxes socials, amb diferents batalles dialèctiques que ha guanyat l'enginy independentista habitualment. També s'ha jugat una partida estratègica als mitjans de comunicació i les cancelleries estrangeres, que s'ha saldat amb diferents resultats, però que ha reforçat la raó política dels independentistes, en la mesura que els mitjans i polítics espanyols, amb honroses però minses excepcions, estaven perduts. I, per fi, ha estat un moviment polític, escenificat al Parlament català, que ha volgut mostrar la força de les institucions per canviar democràticament una situació d'injustícia legal i efectiva.
El moviment ha fugit de convocar vagues generals que afectaren el sector industrial, ha tranquil·litzat l'empresariat i ha permés la ciutadania continuar la seua vida normal amb l'afegit de la lluita simbòlica indepe en forma de manifestacions, piulades, articles i signatura de manifests diversos. Ha estat un moviment tranquil, que se sabia amb la força de la raó i el temps al seu favor, que ha buscat guanyar la partida per la força de l'argumentació i no per la de la força fàctica del poder policial punitiu. Potser perquè els seus recursos no eren els de la força, o potser perquè realment han cregut que amb la força del raonament es podia guanyar una guerra democràtica. Realment aquest moviment català ha obert una nova manera de reivindicar més civilitzada, profundament democràtica i clarament dialogant. Ha estat un moviment ciutadà, que ha volgut lluitar amb les armes de la convicció i del convenciment.
Si Marx alçara el cap faria una predicció ben clara, aquest moviment s'ha situat en un terreny

purament ideològic i té la batalla perduda davant d'un poder efectiu, econòmicament i policial, i està condemnat al més absolut fracàs. I més si pensem que el moviment indepe té al seu davant l'Estat Espanyol, un poder poc acostumat al raonament i més habituat a la patada a la porta i el NO irreflexiu com a resposta. La Revolució simbòlica durarà fins que se li acaben els símbols a l'Espanya Grande i Una, però gens Lliure, i els seus recursos ja es veu els que són. S'acaben aviat. 
Si no fora perquè...
Potser el sistema productiu, amb una globalització instal·lada de manera efectiva, afavoreix una dissolució de les fronteres clàssiques i juga contra Estats antiquats i inoperants de factura pre-industrialista. Potser en aquest sentit, la revolució simbòlica catalana camine en la direcció que el capitalisme postmodern apunta, i en aquest sentit, podria estar destinada a guanyar la partida amb les armes ideològiques, perquè la base productiva ja fa temps que ha declarat la independència d'un nou Estat a una Europa sense fronteres per al Capital.