McLuhan ha mort, visca Marx! (Carles)

McLuhan va popularitzar aquella frase d' "el mitjà és el missatge", en el sentit que amb els nous mitjans audiovisuals (ell pensava en la tele, bàsicament) era més important com es deien les coses (el format) que allò que és deia (el contingut). Si bé, amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació i la utilització que en fem i en fan d'elles podríem qüestionar la teoria mcluhiana.
Si atenem als comunicats dels grups jihadistes que darrerament s'han popularitzats a la xarxa (reivindicacions d'atemptats, assassinats d'ostatges, propaganda de guerra) trobem una simplicitat i una economia expressiva que els acosta a un llenguatge audiovisual pobre i intranscendent, mentre el contingut que ens transmeten amb aquests documents té una intensitat que no necessita de floritures tècniques. És el contingut el que ens impacta, el que ens espanta, i el mitjà és absolutament invisible. De la mateixa manera, la forma amb la que utilitzen Twitter, Facebook o Whatsapp, deixa de banda les grans ocurrències i es dirigeix directament al nucli de l'assumpte, la difusió de la seua ideologia i la captació de seguidors. I sembla que és eficaç.
Si ho pensem bé, en tots aquests casos, el mitjà passa desapercebut, esdevé intranscendent davant la insolidaritat i manca de sentiments humanitaris dels seus autors. Allò que importa és el que es diu, el contingut del missatge. Allò que espanta és el pensament que hi ha darrere d'unes imatges nues o unes paraules digitals. Potser McLuhan ha mort, i aleshores el que necessitem és interpretar el sentit, l'origen i finalitat d'uns missatges que beuen de la més absoluta crueltat, perquè el mitjà només és un embolcall que no afegeix ni resta res al sentit profund del missatge que es vol transmetre.

Però per entendre els missatges res millor que buscar la seua causa, el perquè del seu sorgiment, i és ací on necessitem a un filòsof al qual havien assassinat i que ara ressuscita amb molta força, Carles Marx. Al remat, hem de pensar que el mitjà no és més que una part de la ideologia d'una classe dominant, de la qual s'apropien, de vegades, les classes dominades per mantenir una lluita desigual. En aquest sentit, les tecnologies de la informació i la comunicació segueixen una lògica capitalista liberal de maximització del benefici.
Per tant, no ens equivoquem, no mirem el dit quan ens assenyalen la lluna, els esdeveniments violents i traumàtics que estem vivint (atemptats, refugiats, immigració...) no venen d'una necessitat d'expressar idees en nous mitjans, sinó que són costures rebentades d'un món injust i insolidari que ha venut la ideologia de la comunicació universal, la igualtat i la dignitat humana com a panacees d'un futur que no arriba. En canvi, la pobresa, la indefensió, la violència, la mort, els interessos econòmics, l'explotació i l'esclavitud són fenomens ben visibles en tres quartes part del món, però

amagades per un missatge globalitzat expressat en un mitjà acurat i maquillat que nega la realitat i mostra un món de missatges embolcallats en un mitjà innovador. D'aquesta contradicció evident sorgeix el biaix i el trencament de qualsevol possibilitat de diàleg. Quan la ideologia nega la situació real de la major part de la població mundial, la realitat econòmica i social rebenta com una olla a pressió que no hem deixat evacuar. Mirem la lluna, mirem la desigualtat econòmica, la injustícia en el repartiment de la riquesa, la insolidaritat amb les necessitats més bàsiques, i tindrem la raó d'aquests missatges crus als què no interessa la bellesa expressiva d'un mitjà que ja no serveix.