Emilio Martínez Lázaro elabora una comèdia àgil i graciosa, que es deixa veure amb un somriure als llavis i que s'ha presentat com atrevida pel fet de qüestionar els estereotips regionalistes de bascs i andalusos. No negaré que la pel·lícula és graciosa i ben realitzada, que es veu amb un somriure als llavis i que els actors funcionen a la perfecció dins del context general de la pel·lícula. Ara bé, que siga atrevida, això és un altra cosa.
Certament l'humor és una manera efectiva i agradable de fer pensar. No hi ha cosa més saludable que riure dels defectes propis i fer broma d'aspectes sagrats de la nostra idiosincràsia. En aquest sentit, és cert que "8 apellidos vascos" posa en funcionament la capacitat crítica de l'humor per tal de dissoldre tòpics i obrir camins a la tolerància i la coneixença entre regions de l'Espanya Una, Grande y Libre.
Perquè el problema és aquest, que amb l'excusa de criticar i fer riure sobre els tòpics identitaris, la pel·lícula amaga un espanyolisme recalcitrant del què no fa broma i ni tan sols es planteja obertament. És molt saludable riure-se'n de la manera de parlar andalusa o basca i dels cognoms i costums culinaris i alcohòlics, però això no és atrevit ni innovador. S'ha fet sempre i podem trobar un munt d'acudits sobre l'assumpte. Però el que si que hauria estat atrevit i trencador hauria estat qüestionar l'espanyolitat de tots els territoris de l'estat, cosa que no sols no fa la pel·lícula, sinó que, ben a l'inrevés, ridiculitza sense fer broma i amaga en naturalitzar la situació política actual com si fora la única possible.
L'autèntica ideologia de la pel·lícula, que s'amaga darrere d'una visió fàcil i romàntica de l'amor, un altre aspecte a revisar, és la de que qualsevol conflicte polític entre "regions" pot ser solucionat amb vincles personals i bon rotllo. El problema és que el bon rotllo sempre ha de ser el dels que plantegen trencar l'estatu quo, perquè els que defensen la situació actual estan disposat a traure els tancs al carrer a la mínima broma massa agosarada.
4 comentaris:
No, la película no és atrevida, tot el contrari, i no s'en ix del "nacionalisme espanyol", no el qüestiona en cap moment, és més, el reafirma. La visión del amor,...... un desgabell. I si, tens raó presenta la situació política actual com la única possible i invariable....... Riure sense canviar res......
Jo obviament, si m'has llegit, tot i fer servir en un 80 o 90 % el català-valencià i defensar la nació valenciana o digues-li catalano-valenciana dins de la des del segle XVIII o XIX nació espanyola i fer palés que hi ha un conflicte lingüístic evident no em considere valencià i veig el problema com gran, que pot ser i és el moment, pot ser apedaçat en una nova transició, ja Suárez va escoltar l'estat, a la seua manera, aquesta escolta l'ha trencada el partit governant, aquella autonomia o federalisme lingüístic de que disposaven la major part de l'estat ja ha quedat enrere i s'ha despertat, com una massa d'aigua que arriba al seu nivell el poble català, hui la única solució possible no passa ja per l'acudit fàcil o difícil sinó per sants que vulguen tornar amb més garanties de permanència i més fortalesa l'antic federalisme lingüistic espanyol, l'altra solució és la independència de Catalunya i en el pitjor dels casos l'aparició del nacionalisme violent espanyol i la guerra.
Vicent
Això sí, Mari Carmen, hi ha gags ben graciosos, ha ha
Pot ser, Vicent, si s'atreviren a fer broma de la integritat espanyola, allunyariem un conflicte obert. El que jo critique no és que es faça broma, sinó que de determinats temes no se'n faça i s'amaguen darrere d'un to bonrollista.
Esperem que triomfe el diàleg i no la violència.
Publica un comentari a l'entrada