S'acosta el 25 de novembre, dia contra la violència de gènere, i la situació del maltractament a les dones i fins i tot dels assassinats de dones a mans dels seus marits, parelles o nóvios no sembla millorar (700 durant els últims 10 anys). Els números dramàtics marquen una tendència tossuda al manteniment o fins i tot augment, i només descendeixen pels efectes de la crisi econòmica que impedeix la denúncia o la fa més difícil encara.Però un dels vessants del problema augmenta amb força, el del maltractament per part de xics joves a les seues parelles, i un altre irromp com a novetat, el del maltractament tot utilitzant les noves tecnologies de la informació i la comunicació, Whatsapp i xarxes socials principalment.
És molt curiosa l'opinió estesa entre els i les joves sobre el tema, perquè afirmen que mai pensaven que això de la violència de gènere els afectara a elles i ells. Pensaven que eren coses de dones majors, de matrimonis i divorcis, però no de nóvios i parelles joves. La causa primera d'aquesta inconsciència és la falta de projectes educatius per combatre aquesta plaga. Si ho pensem bé, només des d'associacions feminista i de defensa de les dones maltractades es fan cursos i tallers per prevenir la violència masclista, però ni des de l'escola ni des del govern es programen activitats en aquest sentit. La nova Lomce encara empitjora la situació, perquè elimina les úniques assignatures en les que es podia tractar el tema de manera directa, l'educació per a la ciutadania i l'educació ètica, i condemna l'educació en valors a un suposat voluntarisme del professorat i de les ONG.
Però aquesta falta d'identificació de les joves amb la violència masclista potser vinga donada també pel nom que li donem al fenomen. Fa anys, quan els crims masclistes s'anomenaven violència passional o domèstica, les protestes dels sectors defensors de la igualtat denunciaven que s'emmascaraven uns fets que tenien poc de passionals i menys encara de domèstics. Amb la lluita i la reivindicació es va aconseguir anomenar violència de gènere o masclista als crims que tenen relació amb la situació de dominació patriarcal i la violència estructural masclista. Molt bé. Però el problema ara és, potser, que les joves no s'identifiquen amb aquestes paraules, no les comprenen en el seu sentit profund, no els sonen a la situació real que elles viuen. El terme gènere significa molt per al moviment feminista, perquè va aconseguir assenyalar una problemàtica cultural i educativa que abans s'atribuïa a la natura, però difícilment es comprén d'aquesta manera entre una joventut que no ha viscut aquesta batalla. I el terme masclista està molt marcat ideològicament entre una joventut desideologitzada, amb la qual cosa genera rebuig o incomprensió.
Per això crec que es necessari utilitzar una terminologia més propera al sector social al qual volem prevenir i conscienciar, i seria millor emprar en aquests casos la denominació de violència dels xics contra les xiques, perquè tot i que és un poc més llarga, identifica millor el problema entre el sector juvenil al què afecta i permet la seua identificació i conscienciació.
11 comentaris:
Jo commemorant el dia i sense donar-li més llenya he fet un article on parle d'eixe sentir femení de la cerca infinita dels símbols, la component femenina, que per una altra banda està a tots nosaltres, homes i dones, busca sense cansar-se amb una insatisfacció crònica la identificació contra allò masculí sempre i el problema de fons és una confusió dels maltractadors i dones maltractades que confonen l'home o la dona amb els seus pares i es trien en aquesta elecció, és més greu que un problema de gènere, jo solc anomenar-lo per evitar la violència mateixa, domèstica, doncs és cert, hi va caure a les meues mans un article on parlava que per cada 50 dones mortes hi havia 40 homes i, és potser des dels sectors més foscos dels poders fàctics que cal una presa de postura o una cortina de fum tot sabent que és en països on se'ns està llevant més el lloc als barons on aquesta violència domèstica s'està fent més extensiva, alguna cosa tindrà a veure la manca de lloc del baró, que no es políticament correcta la seua denúncia, imagina't que a Suècia s'ha prohibit la prostitució sota penes als usuaris i s'ha prohibit com a paraula no políticament correcta per exemple "himen" com fent una castració simbòlica de les dones que cerquen una amputació simbòlica, no sé si portades en el seu discurs de la insatisfacció i la identificació contra el baró que ja denunciaven filòsofs com Lacan, fora de la sospita de violent.
El problema és que el lloc del baró, després de la revolució de la mort de Déu de Nietzsche i l'aparició de la Dona, que ha estat sota el judeo-cristianisme allò roí, aquesta s'ha identificat contra el baró. Cal polítiques de tolerància i de conscienciáció de les persones fins que cadascun sàpiga si pot o no tenir al seu abast un home o una dona, no potser que una cosa com el casament siga, sense cap carnet tan fàcil com que es puga fer per conveniència per exemple. En fi que és molt llarg de parlar i no només consisteix en polítiques del síntoma sinó que atallen les arrels i una eina molt important la podria fer la psicoanàlisi.
Vicent
No estic en absolut d'acord amb tu, Vicent, no hi ha cap confusió, les coses estan molt clares. Els maltractadors masclistes són homes, i existeix un context sociocultural i educatiu que estimula una violència sexista estructural. I això és el que cal combatre, sense excuses, sense justificacions.
Jo ho mire des del punt de mira de la psicoanàlisi, jo sóc mascle i no masclista, no he de pagar amb la importància simbòlica d'una paraula que m'engloba com a monstre maltractador. No sé si m'entén.
Però són punts de mira, jo a ma casa faig la meitat de la faena, de fet m'he estat psicoanalitzant durant dèsset anys i una de les coses que hi aprens és a fer-te responsable de tu mateix, jo m'hi he fet i, no se m'ha acudit mai de pegar ni maltractar la meua dona, ara sí li puc dir que mon pare ara tindria cent-un any i va viure una guerra, vostè és de la generació en que la Història està més feminitzada, per a bé o per a mal, ningú no ho sap, crega'm, encara, jo sóc d'una altra època, d'ací les nostres diferències, que ho són només de "Forma" i això és precisament el que jo volia fer notar. La manca d'elements simbòlics en allò femení, les nostres diferències de forma.
Ara en contra de maltractadors, de violadors, criminals, aprofitats de les dones, a la llar o fora, de mantenidors de la diferència d'oportunitats entre home i dona(amb la importància que tenen els valors simbòlics), estic sense embuts totalment en contra, com a mascle, home, baró, o simplement persona que s'ha fet responsable d'ella mateixa. I fixe's que dic "ella" mateixa com per fer veure que allò masculí i allò femení no coïncideix ni de bon tros amb home físic o dona física.
Bé, parlant ens entenem sempre millor que no si posarem el crit en el cel, en fi una abraçada des de Russafa
Vicent
Perdona que no t'haja tutejat, però se m'havia oblidat que ens parlàvem de tu.
Mira t'ho explicaré amb la lògica més comuna per a que veges la importància d'allò simbòlic per a l'ésser humà, la lògica aristotèlica
Els homes maltracten les dones
Sóc home, maltracte les dones
Però jo sóc home i no maltracte les dones, el que vol dir que la primera premissa està mal exposada o és una fal·làcia.
Alguns homes o algunes persones maltracten les dones.
Seria la correcta.
Per a Jacques Lacan allò simbòlic junt a allò imaginari i allò real conformen la realitat exterior com interior de l'individu i de la vida.
No és el mateix anomenar als maltactadors així que englobar al mascle o al gènere en un nom que no se'l mereix, no és violència masclista sinó violència i diguem-li d'una manera lògica.
Qui ha fet aquesta confusió? Jo ho sé però és tan llarg d'explicar com tota una teràpia psicoanalítica, de fet la psicoanàlisi només perviurè mentre se la negue, d'ací que quan s'entra en una teràpia se sap que un ja per sempre estarà sol, amb si mateix.
Una abraçada des de Russafa
Vicent
Per a donar-te unes pistes et diré que la visió femenina i a la que jo aspire és "L'un per un" les polítiques de l'un per un, les dones no se'ls pot anomenar "La dona" perquè conformen l'un per un, el no-tot femení front al Tot-masculí, que engloba les polítiques unificadores, dictatorials, del grup per igual, cal conjuminar el tot-fal·lic masculí amb el no-tot femení per a crear o fer veritable política, però als que ho plategem, per no identificar-nos ni contra ni amb ningú se'ns veu com a xarlatans.
Que hi farem?
Jo escriure i viure a banda de treballar, no tinc altra solució al meu infern femení que habita en la meua part femenina.
Vicent
Efectivament, amb aquest segon comentari ja m'hi aclarisc molt millor, i veig un acord de fons per darrere de les paraules.
Certament és un dels avantatges d'aquests mitjans digitals, que faciliten un diàleg aclaridor
Sí veritablement és una gran sort, l'existència de la xarxa, ens haguera costat si més no una setmana arribar a punts en comú, açò ja ho va fer la telefonia, però el llenguatge escrit pot ser molt més exacte, tot i que és una "invasió" aquesta globalització d'allò simbòlic i per tant masculí al que cal oposar una desglobalització i presa d'allò carent de símbols o de Símbol amb majúscules, símbol inconscient que no tangible, d'allò femení i trobar punts en contacte entre allò masculí i allò femení, estem condemnats i premiats a convire.
I l'amor és un gran xarop, tot i que ja Crist ho va dir, l'errada que va cometre és veure'l des del costat tot-fal·lic masculí, és a dir, posar-lo (parle de l'església cristiana) com a catecisme i per tant com a llei i tota llei és masculina, simbòlico-masculina per englobar i no veure l'un per un femení, la llibertat de la individualitat. Imagina't que a un anàlisi el terapèuta només pronúncia unes quantes paraules al cap de cada sessió i deixa l'un que suposa com a subjecte individual la llibertat de discurs del pacient.
Abraçades des de València
Vicent
De xicotets passos està feta l'entesa entre homes i dones, ací et deixe un xicotet article per extrapolar-lo a casos concrets:
Primerament us diré que no estic parlant de gaudi sexual, sinó d'una concepció genèrica de la realitat, que pot o no donar-se en un anomenat gènere físic o psicològic.
He conegut moltes persones que no concebien l'infinit, com també d'altres als qui els era incomprensible allò finit, però persones que concebiren tan allò finit com l'infinit només les he trobades a la literatura, la poesia, el món de l'art, de la bogeria, és a dir, de l'amor.
Si fem una analogia amb la gàbia que suposa el llenguatge amb respecte a la realitat segons Wittgenstein i, que és citada a la seua obra “Conferència sobre ètica” podem observar que està formada per un espai interior, que seria allò tangible o significat; allò intangible, simbòlic o significant, en segon lloc, que el formarien els barrots i finalment la part més màgica, ignota, l'exterior; si el volem contemplar així correspondrien a allò imaginari, la primera, allò simbòlic, els barrots i allò real lacanià, la part de l'exterior.
Doncs bé, en la concepció masculina-paranoica analogitzem una gàbia on han desaparegut els barrots totalment i, s'ha equiparat a la part exterior, però en un valor absolut, mentre que la part femenina-esquizofrènica o histèrica ha fet el contrari, ha fet desaparéixer el contigut interior de la gàbia i ha engreixat els barrots fins ocupar aquests en un espai infinit la zona externa, la diferència que cal destacar és que ocupen un lloc infinit en contra de l'absolut de la masculina.
En acabat dir que allò masculí pur imaginaritza allò simbòlic, mentre que la part d'allò femení pur simbolitza allò imaginari, tot parlant des del punt de mira psicològico-filològic.
L'article es diu "Arquetips masculins i femenins purs"
Muy interesante esta entrada, Enric (lo que no quita interés a otras anteriores).
Lo primero que me llama la atención son las cifras: los medios anuncian, día sí, día no, un goteo de acto de violencia machista. Pero la cifra de conjunto de 700 asesinatos, impone.
El maltrato entre jóvenes y la utilización de las nuevas tecnologías es un tema complejo y haces muy bien en señalar la ausencia de proyectos educativos y el paso atrás de la LOMCE.
Con la Lomce, ya lo sabes, todo va hacia atrás, Emilio. Pero la obcecación y la imposición parecen más importante que una discusión razonada. Los que pagaran el pato son las generaciones a las que cojerá por en medio.
Publica un comentari a l'entrada