Dedicat a la tia Pepi
Deia ma tia Pepi, -la persona més carinyosa i entranyable que he conegut, la més vital i optimista, la més voluntariosa i decidida-, que ella creia en Déu a la seua manera, però que cada vegada creia menys en l'església. Tan de bo tinguera raó i ara es trobe amb el Déu en que creia, però mentre escoltava la missa del seu soterrament no podia menys que pensar que cada vegada tinc més clar que em resulta impossible creure en Déu, però creure en l'església és inevitable.
Vull dir que la figura d'un Déu omnipotent i etern, de l'estil de les religions monoteistes com la cristiana, és inassumible als nostres dies. És un element tan clarament mitològic que només es pot creure en ell des de la més absoluta innocència (com la tia Pepi) o des del desconeixement ignorant de totes les explicacions científiques que ens envolten. És simplement increïble... i inútil.
Ara bé, l'església que s'ha muntat al seu voltant és un fet sociològic inqüestionable que cobreix una necessitat humana fonamental. La seua missió és proporcionar ritus socials que conforten els seus fidels, aportar un sentiment de pertinença al grup que permet superar l'aïllament i ajudar a assumir fets dramàtics que farien la vida insuportable. En aquest sentit, la recent elecció del Papa Francesc ha posat altra vegada d'actualitat el paper de l'església catòlica en aquests aspectes. Un article de Manuel Fraijó aparegut a El País del passat 16 de març, explicava que el catolicisme actual hauria de recuperar el paper inicial que va tenir el cristianisme als seus inicis. Allò més decisiu per convertir-se al cristianisme als temps originals era la necessita de superar la soledat i l'aïllament, era aconseguir el sentiment de pertinença al grup i sentir-se confortat amb la promesa d'una altra vida millor que la que podien viure aquells esclaus.
Però si aquesta era la força del cristianisme als seus orígens, només presenciar els actes religiosos de l'actualitat i la parafernàlia que acompanya el poder eclesiàstic podem entendre perquè el catolicisme es troba en la crisi més profunda de la seua història. Els rituals que desenvolupen no s'adiuen gens amb el sentit de les paraules que els inspiren, ni la forma ni l'estil d'una missa, un soterrament o un bateig tenen la força de les frases sagrades. Rituals avorrits, unidireccionals, repetitius, sense força. És increïble que, als nostres dies, un senyor gens atractiu es passe un hora realitzant moviments mecànics i repetint amb veu monocorde un seguit de frases inconnexes. Els rituals de pas fonamentals com els batejos, noces o sepelis semblen més inscripcions al registre civil que actes religiosos. I si ens fixem en l'organització de les parròquies o de la cúria dirigent, les coses es posen pitjor, perquè l'aïllament respecte dels més necessitats és més evident encara, amb les honroses excepcions que tots podem coneixer.
O l'església recupera el sentit original d'atenció a les persones o morirà víctima de la seua pròpia burocratització i aleshores qualsevol secta o nova religió li furtarà el lloc que ella ha abandonat, i que els éssers humans semblen necessitar.
Però m'agradaria equivocar-me i que ma tia Pepi tingués raó, perquè llavors ella es trobarà ara amb el seu Déu bondadós que conforta tots els mals i proporciona la vida eterna. Encara que ben pensat, tan si el seu Déu existeix com si no, ella ja es troba confortada, lliure de tots els seus mals (que en tenia i ben forts) i vivint la vida eterna al nostre record. Gràcies tia Pepi.
37 comentaris:
Enric, la litúrgia catòlica (el ritual, si vols) està plena de sentit o pot semblar avorrida, unidireccional, repetitiva, sense força, etc. en funció de la implicació que pugam hi tindre. Puc ben assegurar-te que per a mi, que no vaig molt a missa i que quan era menut patia molt i m'avorria soberanament, la litúrgia no és gens avorrida ni repetitiva. També és de veres que jo parle des del "desconeixement ignorant de totes les explicacions científiques que ens envolten." ;-)
De segur que, si hi ha cel, la tia Pepi hi serà; i de segur que ja deu estar fent magdalenes per a tots.
T'avorries tu i s'avorreixen tots, Jesús, i aquest és un dels problemes que assenyale, que necessita una actualització en la linea de la participació dels fidels, d'introduir elements més atractius... ara bé, és cert que per a mi no tenia sentit perquè no crec, però supose que per als creients si que en tindrà.
Magdalenes i coques amb sucre, i mantecats i ametllats i fins i tot potser li està fent les vores a la túnica de Sant Pere.
De segur, Faust, de segur, si hi ha cel, de segur.
Compartiendo contigo que la “personificación de Dios” en un anciano con un triángulo en la cabeza, y controlándolo todo, es inaceptable intelectualmente, también tengo que decirte que las “explicaciones científicas” que nos rodean, ni afirman ni desmienten nada con respecto a Dios, Alá, lo espiritual, la divinidad, el Tao, el Ser… (el nombre no importa).
El sentido de los rituales (de cualquier tipo) depende del sujeto observador y su nivel de implicación en ellos (como dice Jesús Párraga). Aquí no juzgo las “intenciones” de los seres humanos que realizan esos rituales (El cristiano católico incluido). Personas haciendo el mismo ritual pueden tener intenciones completamente opuestas (unos se lo creen y otros quieren dominar).
Ahora ya no nos hace falta un Iglesia Cristiana, ya tenemos la Iglesia del Mercado. Unos “sacerdotes-economistas” hacen unos rituales, con los que milagrosamente suben y bajan la prima de riesgo, la inflación… inyecta o quitan liquidez, “ayudan” a los países (a sus templos los bancos), arreglan y desarreglan gracias a su mágica actuación. El pueblo es fiel a esta divinidad y quiere pertenecer a eso grupo de “adinerados” para vivir tranquilos..je,je
Només de veure les robes medievals que vesteixen els clèrigs, ja espanten els possibles nous clients que vullguen acostar-se als seus temples. El negoci els sens ve avall i com no canvien prompte d'actitud, d'ací a uns anys només quedaran els fanàtics. Per no tindre, ja no tenen ni gent de repost, les vocacions s'acaben i han d'anar a buscar treballadors al Tercer món. Cada vegada és més comú veure mongetes negres i retors sudamericans. Ni este Papa nou, amb els seus gestos de canvi, ni el mateix Déu en persona, seran capaços de canviar la deriva dels nous temps.
Déu nos guard.
Salut
Bueno Josevi, la ciencia no necesita demostrar nada al respecto puesto que no lo afirma. Insisto en que los que nos han metido en este círculo viciosos (los que defienden la existencia de Dios) son los que deben demostrar/razonar/justificar/explicar/oloquesea su afirmación.
Ciertamente la ciencia ni afirma ni niega pero eso significa justamente que nada hay más allá, por lo menos de momento y hasta que se demuestre lo contrario.
Respecto del otro tema, el de los sentimientos o creencias del que escucha, ahí sí que estoy de acuerdo, supongo que mi experiencia es mia, inducida por mis creencias, pero justamente era eso lo que quería contar, y no pretendía nada más.
Corpi poses per escrit el que jo volia dir quan parlava de "crisi de l'església catòlica" i que l'amic Pàrraga m'ha criticat. Crisi de vocacions, poca implantació entre la joventut, fuga de fidels a altres religions més atractives... Gràcies per la puntualització
Bé, per als cristianòfobs la crisi de l'Església (en realitat el procés de secularització i re-encantament del món) és una bona notícia. Supose. :-)
Altrament l'afirmació "Déu és" (deixem allò de "existeix" perquè això és situar-lo a l'altura del "dasein") per al creient és una tautologia indemostrable que com a molt pot sustentar-se davant de la ciutadania com a postulat de la raó pràctica que deia l'altre. Ara com ara, Déu (a aquest nivell pràctic) el podem vore com una proposta de sentit no una demostració de veritat. D'Arcais diu que això és insuficient. Lògicament, perquè qui demana "demostra-ho" sap que l'única resposta possible és "no puc". Aleshores situar-se en el terrenys de la demostració científica és tindre guanyada la partida, és com jugar en casa, amb les regles pròpies i amb l'arbitre del teu costat. Però bé. Potser l'església estiga sobredimensionada i a la llarga els fidels seran pocs. Els més fidels, espere, no els més fanàtics, com diu l'amic Corpí. :-) :-)
Al meu entendre, la religió ha entrat a formar part dels gens de l'Home. Així com, genèticament, u està predisposat més que un altre a tindre càncer de pròstata per exemple, també està predisposat, si es donen les condicions necesàries, a ser més religiós o menys. Hui, segons està montat el "tinglao" és més difícil tindre sentiments religiosos que abans, en temps de Franco, per exemple.
Per canviar esta tendència, la religió catòlica ha mogut els seus més fidels, Opus Dei, Legionaris de Crist..., per atraure més gent a l'Església. Eixos que es mobilitzen tant, són aquells més fanàtics. També en tenim, per exemple ara en Setmana Santa, aquells que van a les processons a genollons, o es fan sang autoflagelant-se, o simplement tocant un tambor. Hi ha qui arriben fins i tot a clavar-se en una creu. No hi talibans només a l'Afganistan.
Al meu entendre, la religió ha entrat a formar part dels gens de l'Home. Així com, genèticament, u està predisposat més que un altre a tindre càncer de pròstata per exemple, també està predisposat, si es donen les condicions necesàries, a ser més religiós o menys. Hui, segons està montat el "tinglao" és més difícil tindre sentiments religiosos que abans, en temps de Franco, per exemple.
Per canviar esta tendència, la religió catòlica ha mogut els seus més fidels, Opus Dei, Legionaris de Crist..., per atraure més gent a l'Església. Eixos que es mobilitzen tant, són aquells més fanàtics. També en tenim, per exemple ara en Setmana Santa, aquells que van a les processons a genollons, o es fan sang autoflagelant-se, o simplement tocant un tambor. Hi ha qui arriben fins i tot a clavar-se en una creu. No hi talibans només a l'Afganistan.
Collons, Corpí, això que dius no té trellat! És més, ja veig algú investigant una "cura" per a la malaltia genètica de la religiositat! Ara que la homosexualitat ja no és una malaltia podríem obrir clíniques per a curar als malalts de catolicisme, judaisme, islamisme... ;-)
Tens raó en allò que dius dels penitents "exagerats" de la setmana santa, però hauràs d'admetre una diferència: els "talibans" que s'autoflagelen no flagelen d'altres, ni fam mal a ningú més que a ells mateixos.
Uf, xicons vinc d'una vesprada completeta d'avaluacións i no estic per res, però com vosaltres solets ho feu molt bé, doncs no tinc res que afegir, de moment!
Jo, que soc un poc descregut, lamente profundament que no hi haja déu, ni cel, ni infern. Especialment lamente que no hi haja infern per a tots els mal parits, lladres i avars, cínics, mentiders, abusadors i tots els que recolzen la desigualtat i la injustícia social. Tost aquests que creuen que tenen el cel guanyat per anar a missa i donar les deixalles als pobres que fabrica la societat que defensen. Tots aquests que serien material per a cremar a l'infern
Preguntes capcioses: i si no hi ha Déu, ni cel, ni infern... per què hem de pensar que sí n'hi ha injustícia, cinisme, avarícia, llatrocini, abús...? Potser aquests conceptes morals no són una invenció que ens han imposat però que no "existeixen" més que a la nostra imaginació?
;-)
A mi que Déu es visca com una experiència personal de sentit em sembla bé, i no soc jo qui demane demostracions a un creient. Però per favor, no vull escoltar més allò de que la no existència de Déu no es pot demostrar ni afirmar. Ja n'hi ha prou de cartes marcades (aquestes sí, Jesús, no les que tu dius) i jocs amb regles inventades.
I també us trobe molt kantians (a tu i a l'amic Pacheco del Face), ja veus, a hore d'ara, però oblideu que la raó pràctica kantiana postul·la a Déu com un desideràtum, i l'imposa com una idea universal de la raó, assumint d'aquesta manera tots els errors de la metafísica que justament volia curar.
I torne al principi de la teua intervenció i meua a l'article, a mi em preocupa que l'església catòlica perda influència o en guanye des d'estructures ortodoxes. Preferisc una església democràtica, raonable, moralment compromesa a un seguit d'integrismes sectaris, però si l'església evoluciona cap a l'integrisme, aleshores millor cap.
Ja saps John, que si existira cel estarien aquells que tu dius, perquè l'infern sempre ha sigut un lloc més divertit, amb gent més viciosa i interessant que els santons que solen anar directes al cel.
La solució està en aquest món! I el cel i l'infern el vivim tots els dies.
Jesús, recorda que, des de Kant (quina casualitat), la moral racional és autònoma i no necessita d'instàncies externes per justificar-se (no necessita a Déu).
Imagina si continuem amb Sartre, Habermas, etc.
Corpi, és cert que l'església ha utilitzat aquestes "faccions"? per revitalitzar-se. Ells si que canten a les misses i han creat una xarxa d'ajuda més estreta, que proporciona l'atenció i la sensació de no estar sols que molta gent necessita.
En aquest tema s'assemblen molt als integristes islàmics que han baixat als barris a atendre la gent i ajudar-la directament.
El problema és que sempre demanen alguna cosa a canvi, i sol ser una fidelitat anuladora.
No dic que la moral necessite d'instàncies externes per a justificar-se, el que tracte de posar de manifest és la contradicció del judici moral que nega Déu com a criteri de justícia, però jutja des de la noció (inexistent?) de Bondat.
Jesús, no serà una flagelació als demés la imposició, que vol fer l'ulatracòlic ministre d'Educació, d'imposar de nou, obligatòriament, l'assignatura de religió?
A este país, de talibans, hi ha fins i tot baix les pedres.
Que no, Jesús, que no. El bé el puc postul·lar des d'altres instàncies (que són discutibles, relatives o el que vullgues, però no inexistents) sense necessitat de Déu.
Que hi ha moltes morals, a més de les religioses, i totes elles es poden es poden analitzar, qüestionar, discutir, des d'una instància ètica.
Jo acabe de signar per l'eliminació de l'assignatura de religió a les escoles. Crec que ja està bé, no?
Per mi que lleven la religió de les escoles, però, amic Corpí, mira que algú et deixe una còpia de l'avantprojecte de la Llei Wert perquè t'han informat malament en això "d'imposar de nou, obligatòriament, l'assignatura de religió". Aquesta Llei (encara no aprovada, ni tan sols tramitada) és suficientment dolenta sense necessitat d'inventar-se coses que no hi són.
No la imposa obligatòriament, però li dona caràcter avaluable i OBLIGA a cursar una assignatura alternativa de caràcter moral (com si els catòlics no necessitàren compartir principis morals amb la resta de la societat), que també està per vore si és avaluable. És allò més semblant a "obligatòria" dins dels límits constitucionals, o no.
Doncs, no. És tornar a la situació que em viag trobar jo mateix a tercer de BUP quan em feren triar entre Religió o Ètica sent ambdues avaluables. Per cert que el meu professor d'Ètica va ser don Guillermo Quintás. I que jo sàpia la situació actual amb una no-assignatura com ara les Activitats Alternatives a la Religió (o com dimonis es diga) no és precissament quelcom de desitjable. Torne a repetir que, per mi, que lleven la Religió però trobe absolutament absurd posar-se en contra d'una assignatura d'etica (que hauran d'impartir els professors de filosofia) amb contingut avaluable i que segons les estadistiques comptarà amb més alumnat que la Religió. Buscar-lli tres gats al peu, com diria Homer Simpson és divertit, però no massa filosòfic.
El que no volem ser els profes d'ètica és els guardians de la religió. Es diga com es diga (alternativa, ètica, innombrable, etc.) si és una alternativa a la religió només té un sentit; mantenir el major nombre d'alumnes a religió.
Jo he donat eixa assignatura d'ètica de la que parles, l'he patida com alumne i l'he patida com a profe, i no es podia fer res, perquè no podies apretar o te se n'anaven tots a religió, que els posava excel·lent a tots per fer parròquia.
No, Jesús, no, la religió a la parròquia, com tu mateix dius, i una assignatura d'ètica (o més, i de ciutadania també) per a tots, perquè tots necessitem els mínims ètics democràtics per a conviure, els catòlics, els ateus, els musulmans i els protestants.
Amic Enric, no et queixaràs del debat que has obert. Enhorabona.
El Jesús Pàrraga és un gran polemista. Compte amb ell.
Doncs encara així no en donem cap "enchufe" a l'arquebisbat!!!!
:-)
:-)
És cert, moltes gràcies a tots els que participeu al blog. La veritat que això dona molts ànims, perquè sempre penses que no et llegeix ningú, i un comentari és la confirmació que aquests missatges a l'aire arriben a algú.
I la tia Pepi mai s'hauria imaginat que el comentari sobre la seua fe en Déu arribaria a generar un debat tan encés.
Jesús, un enchufe? Si ets un heterodoxe! Compte que no s'enteren del que dius que encara et faran la ratlla.
;)
Si el CIS hiciera una encuesta, creo que ganaría por goleada aquellos que, como tu tía Pepi, creen en Dios a su manera. Incluso si esa encuesta se hiciera a un pequeño número de fieles al salir de misa de 12.
Por otra parte, está claro que la iglesia lleva mucho tiempo apartándose cada vez más de sus orígenes, expulsando a todo aquel que quiere una renovación y apoyándose en los sectores más recalcitrantes.
Y es cierto: hasta la liturgia es aburrida y unidireccional, por mucho que algunos curas de barrio traten de imprimir un modelo más dinámico en primeras comuniones, etc.
Acabo de leer un artículo de Le Monde Diplomatique que habla del giro conservador que dieron Wojtila i Ratzinger al modelo del Concilio Vaticano II. Se cargaron la iglesia social, atenta a los pobres y a los desajustes políticos.
Esperemos que los gestos de Francisco no sean sólo eso, y vuelvan a las raíces
L´has clavat! Gràcies tia Pepi!
:)
¿Dónde andas, Enric? ¿Muy liado estos días? Un saludo!
Publica un comentari a l'entrada