Al remat, tot era estratègia

Semblava que la política era alguna cosa més que la seua escenificació mediàtica. Que aquesta era només una de les vessants en les quals es desenvolupava la negociació, però que, més enllà de l'exposició pública, hi havia una tramoia d'assumptes reals, dels que repercuteixen en la vida dels ciutadans. Coses com la legislació laboral, el Salari mínim, el foment de les energies verdes, la participació ciutadana, l'educació, la sanitat, els serveis socials... Aquelles  coses per les quals posem a treballar els nostres polítics.
Però després d'uns mesos de negociació per formar govern, ens adonem que no sempre és així. El Partit majoritari, i per tant l'encarregat en principi de fer-ho, s'ha passat el temps en aparicions als mitjans de comunicació per tal de demostrar que no són capaços d'acomplir la seua missió. Han estat amagant amb propostes esbiaixades i negociacions amb els interlocutors equivocats. Si ho analitzem bé, o són absolutament ineptes o no volen aconseguir la formació de govern. Ineptes ho poden ser, però no d'aquesta manera, per tant si no volen acomplir el seu encàrrec, aleshores és que volen unes eleccions. Però, perquè un partit que ha guanyat les eleccions pot voler tornar a celebrar-les? No sembla tenir molt de sentit, a no ser que...

A no ser que el Partit que hauria de fer cabrioles per aconseguir la finalitat política per antonomàsia, governar, està més preocupat en salvar el seu estatus com a partit que en la formació de govern. En realitat, si analitzem bé les actuacions del Psoe, podem adonar-nos que està seguint una estratègia estalinista, en el sentit que pensa que la supervivència del Partit és l'única garantia de portar endavant les seues polítiques, que no hi ha res fora del Partit, i si n'hi ha cal exterminar-ho. I per aconseguir-ho no arriba a l'eliminació física dels adversaris amb el Gulag, però sí ofegant tot allò que li puga fer ombra o qüestionar el seu paper central. En aquest cas, Podem és considerat com una amenaça i, per tant, tota l'estratègia des del dia després de les eleccions ha estat centrada en acabar amb ell, objectiu pel qual es pot sacrificar una majoria que possibilita governar.

Totes les propostes i intervencions de Ministres i portaveus no han estat dirigides a convéncer els possibles recolzaments electorals, de fet ni ho han intentat com bé va dir Baldoví, sinó més bé al contrari, a fer impossible qualsevol acord. Tot ha estat una estratègia per portar-nos a unes noves eleccions en les quals mostrar que el principal partit de l'esquerra que pot fer ombra a l'antic partit de l'esquerra, és el responsable de la paràlisi electoral i, per tant, desgastar-lo electoralment i presentar al Psoe com l'única garantia de govern. El Politburó del Psoe ho va dir ben clar des del principi, només acceptem un govern en solitari, perquè som l'única garantia d'estabilitat política. El Partit és el representant de la voluntat general, i qualsevol altra opció que es diga d'esquerra és una amenaça per a la seua supervivència.
Des d'aquest estalinisme organitzatiu qualsevol mitjà és acceptable per aconseguir la finalitat principal, salvar el predomini polític del Partit. Pedro Sanchez té experiència en aquests assumptes, és un supervivent que ha aconseguit doblegar el Politburó amb una pressió de les bases, però que després s'ha acomodat a l'estratègia del Komitern. Sap que la seua supervivència política depén de la del Partit i sacrificarà la possibilitat de formar govern al predomini del Partit.
El càlcul electoral ha dirigit l'estratègia mediàtica posterior, cremar a Podem farà recuperar al Psoe el

seu paper central, per tant s'han de dirigir totes les energies a demostrar la impossibilitat de formar govern amb ells, perquè així la ciutadania tornarà a votar al Partit refugi. L'estratègia és demostrar la inutilitat d'un gran partit a l'esquerra del Psoe, perquè el Psoe és el gran partit de centre esquerra que garanteix que tot continue igual. Però el càlcul que ha inspirat l'estratègia pot estar errat, perquè aconseguir la victòria electoral no garanteix la formació de govern, i l'erosió de Podem que busca el Psoe pot representar la seua tomba política, perquè pot donar a la dreta els números suficients per governar. Resistir no sempre funciona, s'ha de passar a una fase proactiva i aquesta és la que Pedro Sanchez calcula mal. Per desgràcia per a tots.

No és maltractament, és violència masclista

La campanya contra el maltractament, així en genèric, que ha posat en marxa el govern andalús i que ha generat fortes crítiques entre el moviment feminista i de denúncia de la violència masclista és desencertada en el fons i en la forma. En qualsevol campanya publicitària res és innocent, potser hi ha apostes equivocades, però sempre estan fetes amb una intencionalitat i objectius que comparteixen les empreses i els clients. 
En aquest cas, les opcions escollides posen ben a les clares la intenció de

desmantellar el suport ideològic de la lluita contra la violència masclista. La tria del llenguatge és el nivell més evident. Optar per anomenar "malos tratos" la violència específicament generada contra les dones per raons de domini social masclista busca diluir la causa d'aquesta violència per tal de rebaixar la seua especificitat. És un greu error en termes de lluita contra el delicte en general desresponsabilitzar al causant del delicte, però en el cas d'un delicte arrelat en una consciència social majoritària com és el masclisme, encara ho és més, perquè reforça la sensació d'impunitat i converteix en una mena de justicier al delinqüent. El llenguatge mai és innocent perquè és performatiu, i prepara el terreny ideològic per canviar les pràctiques, per tant la utilització d'aquesta terminologia difusa, igual que amb la de "violència intrafamiliar" o "domèstica", va encaminada a minimitzar aquest delicte, justificar el delinqüent i deixar més desemparada i indefensa la víctima, amb la qual cosa s'aconsegueixen menys denuncies i més impunitat per als agressors.

La forma publicitària que pren la campanya tampoc és intranscendent, des del fet d'utilitzar models d'altres campanyes i convertir-les en suposades víctimes de maltractaments fins el d'amagar els efectes reals d'aquest i potenciar la imatge d'alegria i de superació de les dones agredides. El fet de mentir amb els personatges triats com a imatge de la campanya recorda les acusacions falses de maltractaments i suggereixen una certa teatralitat en el problema. I el de posar l'èmfasi en la superació personal i una mena de psicologia positiva d'anar per casa individualitza el problema i descarrega la responsabilitat d'eixir d'aquesta situació en la víctima, convertint-la d'aquesta manera en doblement responsable de la seua situació. 
En resum, la campanya és perversa, malintencionada i miserable,

perquè desatén les víctimes de violència masclista i les responsabilitza del drama viscut, mentre justifica els agressors sense ni tan sols citar-los. L'empresa publicitària té la responsabilitat del missatge que ha generat en termes d'ètica professional, però els clients que l'han encarregada i donat el vist-i-plau, que en aquest cas són, a més, responsables polítics, hauran de donar comptes en termes polítics, morals i de responsabilitat social. I en aquest sentit les repercussions es conten en termes de vides de dones assassinades, truncades i esbiaixades. Que les consciències de cada votant d'aquests representants populars valoren la seua responsabilitat.