2/01/2018

Cosmopolites

Arran del Procés català i la resposta autoritària del govern espanyol, s'ha convertit en un lloc comú d'una certa esquerra benpensant (possiblement no tan a l'esquerra ni tan benpensant) declarar-se cosmopolita i utilitzar aquest concepte com un instrument de defensa davant les reivindicacions separatistes. Amb aquesta suposada actitud neutral davant el dret de les nacions, s'han permés qualificar el nacionalisme com una lacra de l'Europa del segle XX (entenent sempre per nacionalisme el nacionalisme reivindicatiu de les nacions oprimides). Alguns fins i tot han invocat el mateix Marx, acusant d'aquesta manera al nacionalisme de burgés i elitista i poc interessat per les condicions laborals i econòmiques de les classes populars. 
La veritat que l'argumentació que acabe de reproduir és defensada per intel·lectuals molt valuosos, però parteix d'una sèrie de pressupostos viciats de base i d'uns prejudicis assumits sense la més mínima autocrítica ni esperit escèptic. Perquè el cosmopolitisme va ser una actitud defensada per una sèrie de filòsofs, els estoics i els cínics, davant d'un poder imperial inabastable i intocable, i no significava desarrelar-se de les nacions sinó de la societat mateixa. Va ser un crit d'impotència davant la impossibilitat de participació política en un context imperial i totalitari. A l'Atenes clàssica hauria estat impossible, perquè el sentiment de pertinença comunitari era la condició prèvia de la realització personal. És a dir, necessitem sentir-nos membres d'una comunitat que entenem com a nostra, i en la que podem incidir políticament, per tal de convertir-nos en persones completes. El ser humà viu en societat, i la societat comença per allò més pròxim i, a partir d'aquest arrelament nacional, pot estendre's a una comunitat més ampla, al món, a través de la solidaritat.
Per això resulta tan absurda aquesta invocació al cosmopolitisme, perquè aquest no és més que el reconeixement d'un fracàs comú, d'una impossibilitat de convivència política i, per tant, representa el replegament comunitari al cercle més privat de convivència; la família, els amics. Dir-se cosmopolita en l'actual situació de l'Estat Espanyol significa acceptar el fracàs d'una Espanya que es deia plurinacional, però que ha esdevingut Nacional a seques. Amb aquesta suposada adscripció al cosmopolitisme només s'aconsegueix amagar el caràcter Nacional d'aquesta Espanya truncada, al que no se l'acusa mai de nacionalista, mostrant d'aquesta manera el prejudici de base del que parteixen. Només consideren nacionalistes les reivindicacions dels pobles oprimits, perquè els que dominen i oprimeixen no necessiten reivindicar el seu nacionalisme, ja el tenen imposat de manera implícita, acceptat de manera "natural", respectat per la força gràcies als instruments de poder que controla.
I això és el que veritablement ha estat la pesta de l'Europa del segle XX, la incapacitat dels nacionalismes dominants de permetre o admetre la possibilitat d'una convivència política entre diferents sentiments nacionals. Quan el poder perd la raó i el control ideològic, només li queda la força i no té cap remordiment en utilitzar-la expeditivament. I aquest fet és el que ens mostra la història europea del segle passat i això ens mostra la reacció de l'Estat Espanyol davant del procés democràtic i legítim del poble català.
I per acabar, Marx hauria estat d'acord amb un procés nacionalista democràtic que aconseguira sumar
a una part de les forces burgeses en la lluita contra el poder estatal, administrador màxim del capitalisme triomfant. Altra cosa hauria estat la discussió posterior, la de quin tipus d'Estat cal construir una vegada aconseguit. Però això és un altra discussió.

3 comentaris:

Mari Carmen Cabo Montalt ha dit...

Declarar-se cosmopolita és una resposta molt cómoda i fàcil per no assumir una lluita (Q deurien encapsalar inte.lectuals i gent d'esquerres) front al nacionalisme dominant i opressor de l'Estat Espanyol. I eixa debilitat fa q l'opresor agafe més força. Açò suposa un fracàs de la democràcia q impossibilita una convivència respectuosa entre els diferents nacionalismes. Sí, però a qui li interessa més q estes idees cosmopolites s'escampen? Qui les està escampant?

Loles ha dit...

Partits polítics com Podemos, per exemple, davant la reculada electoral a Catalunya diuen que no han sabut explicar que el més important ara és l'atur, la precarietat laboral, la corrupció, etc. Al meu parer, són ells els que no han comprés la importància que el sentiment d'identitat nacional té per als pobles. Va abans el "què som" que el "què fem". Com tu dius, la discussió sobre quin estat volem, és posterior. Però jo entenc el cosmopolitisme, i fins i tot el defensaria sota unes determinades condicions d'igualtat entre els pobles. Quan ser espanyol es redueix imperativament a ser castellà (i un poc andalús folklòricament parlant), aleshores no hi ha cap relació equitativa ni justa, i cal una frontera política. El cosmopolitisme, en una nació que ha de decidir quin rumb ha d'emprendre, hauria de ser una garantia per no caure en el patrioterisme passional de les banderes i els símbols, del que s'ha acusat moltes vegades als nacionalismes. El cosmopolitisme només pot ser fecund si les nacions estan en igualtat de condicions.

Enric Senabre ha dit...

Efectivament, amigues Mª Carmen i Loles, a l'article denuncie un tipus de cosmopolitisme fals, perquè parteix d'un suposat desarrelament carregat de superioritat. Però tots partim d'una terra, d'un país, d'una identitat nacional amb la què ens sentim còmodes, identificats. L'autèntica aposta és la de crear identitats riques, obertes, tolerants, diverses, però no la de col·locar-se per damunt de qualsevol identitat. Per això justament es denuncia a l'article les identitats "tribals", bàsiques, viscerals, que es basen només en quatre símbols i que exclouen qualsevol dissidència en la manera d'entendre-la. I que es prenguen aquestes identitats com excusa per desqualificar les identitats democràtiques, republicanes o complexes, és un engany.