El jardiner i la mort

He viscut la mort de mon pare de primera mà. Millor dit, la vaig viure fa ja 27 anys. Després d'un diagnòstic que ens agafà per sorpresa i d'una setmana escassa per acceptar-lo, el desenllaç fou massa ràpid. Una nit de comiat en una habitació d'hospital i el final. No vaig tenir temps per entendre, i el record és massa imprecís.

També estic vivint la malaltia de ma mare, llarga, dolorosa... Un procés de desmemòria en present, contrari al que conta el nostre llibre, però equiparable pel progrés imparable de la malaltia.

Però el llibre de Gospodínov m'ha fet reviure amb més nitidesa uns fets que necessitaven literatura per convertir-se en memòria. Perquè això és aquest relat, una terapia literària per acceptar l'inacceptable.

El meu pare era jardiner, ara és un jardí. Així comença la novel·la, amb un to poètic i reflexiu des del primer moment, però sense concessions al dolor ni al patiment. La lectura d'aquest llibre és un exercici de resistència, de patiment, de por. De por a la mort, perquè ens la col·loca al davant sense disfressa ni maquillatge, imparable. De patiment per la malaltia, que es descriu de manera pormenoritzada i dramàtica. De resistència a la vida, a la memòria, al record a través de l'escriptura. 

En un llenguatge pulcre, net, clar, precís, l'autor s'enfronta a la mort del pare, i ens posa a nosaltres davant la mort. Conta la malaltia horrible i ens situa dins de d'ella per a, finalment, assistir al desenllaç previsible i inevitable. Però després, queda el record, la literatura, perquè el pare era un narrador, un contador d'històries amb una memòria prodigiosa, i un jardiner, i moltes coses més. El to és pròxim, càlid i trasllueix un amor i una fascinació pel pare encantadora. Les recriminacions pròpies també estan presents, per no haver estat prou amb ell, per no haver-li fet prou cas... però queden superades per l'atenció durant la malaltia.

I de rerefons, Bulgària, Sofia i el camp búlgar, un món desconegut que es deixa veure sense pesantor, com un contrast i context d'una vida. 

Certament ha estat dura la lectura, ha estat una experiència d'assumpció personal de la pròpia mort, perquè m'he posat al lloc del pare i he sentit vertigen, por, pànic per la meua mort, per la meua desaparició, però més por encara m'ha provocat la malaltia. Després, després de la mort del pare, l'autor suavitza el relat amb la memòria, amb l'homenatge al pare i aquesta reconciliació amb la vida ens deixa amb un regust agredolç, nostàlgic però agradable. 

"Sense por" com deia sempre el pare de l'autor. Una narració que obliga a enfrontar-se a la mort, a la malaltia, a la decadència, al pas del temps i al final, a l'imparable final.