Trobar grups d'alumnes parlant en totes les variants del català sobre les fronteres, discutint sobre immigració, economia, drets humans o conflictes armats entre països és un espectacle digne de veure, una rara avis que no és fàcil veure a casa nostra.
La Lliga s'organitza sobre un tema i cada equip ha de preparar discursos a favor i en contra i sotmetre's a les preguntes de l'altre equip, així com plantejar dubtes o assenyalar debilitats dels equips amb els quals debaten. En aquest sentit, l'activitat implica saber parlar en públic, però fer-ho amb arguments ben travats i, a l'hora, tenir el domini sobre el tema i la flexibilitat suficient per contestar preguntes de tots els tipus sobre els discursos exposats. Un exercici de preparació però, també, de capacitat d'improvisació. Una combinació ben difícil d'aconseguir, i més si pensem que parlem de joves de 15 a 18 anys. Ja voldrien molts adults dominar aquestes competències de la manera com ho fan els nostres adolescents.
La inspiració més clara d'aquesta competició
dialèctica la podem trobar a l'escola Sofista, els primers mestres de filosofia que a l'època clàssica grega ensenyaven a parlar i debatir els seus alumnes per tal de fer valer les seues idees a l'assemblea ciutadana. Sempre s'ha associat la Sofística amb l'art de la manipulació dialèctica però, ben al contrari, la primera sofística, la que va coincidir amb l'esplendor democràtic de l'Atenes de Pèricles, ensenyava a trobar el millor argument i a defensar-lo amb arguments. Es tracta d'una habilitat necessària en una societat democràtica, que esdevé inútil quan vivim en un model polític autoritari, ja que la democràcia suposa que tots els arguments són vàlids i la única manera de triar entre ells és amb una valoració racional mesurada.
És cert que aquesta habilitat en mans de grups de poder que volen imposar els seus interessos pot convertir-se en l'art de convéncer o manipular, però només quan convertim el mitjà en una finalitat en sí mateixa. Potser la segona sofística, la qua va coincidir amb la decadència democràtica grega, va aguditzar aquest aspecte erístic del debat i va reduir la discussió a la victòria i la imposició de les idees pròpies.
Saber argumentar a favor i en contra de qualsevol tema no és un simple exercici formal, sinó la única manera que tenim de valorar la consistència i encert d'ambdós visions dels problemes. No realitzem un joc intranscendent sinó que partim de la convicció de que no tenim la veritat absoluta i per això volem conéixer totes les postures per poder jutjar amb coneixement de causa. Per això no podem reduir el debat a una simple competició formal, sinó que hem d'anar més enllà i, com els primers sofistes, obrir les nostres ments als arguments de tots els punts de mira, valorar-los amb mesura i decidir la nostra postura amb trellat. Justament per això la LDSB i la Lliga de Debat Universitària, no hauria de caure en l'error de valorar en excés els aspectes tècnics o formals sinó que, més enllà de la vessant de confrontació i victòria del debat, hauria de valorar l'aspecte de recerca de la veritat o de la millor postura, la més racional i fonamentada, per tal de mostrar que les decisions democràtiques no es basen en un poder tècnic sinó en una argumentació moral i política. Si caem en una visió excessivament instrumental i mediàtica del debat estarem donant una mostra al nostre jovent de que en política tot val i només qui guanya imposa la seua visió més enllà de l'argumentació racional de les decisions democràtiques.
Potser el panorama polític actual afavoreix aquesta visió tècnica de la discussió pública i els debats al Parlament no són precisament un exemple d'escolta activa ni de recerca de la postura més raonable, però no podem oblidar que, més enllà de la pràctica real, la democràcia apunta a una justificació raonable i raonada del poder. I en la Lliga parlem d'educació i de valors, de democràcia i d'argumentació i els valors democràtics són els que s'han de difundir i generalitzar.
