Violacions

A la tertúlia filosòfica del programa Gravetat Zero, d'Apunt mèdia, hem parlat hui de violacions sexuals. Maria Josep Poquet, Maite Larrauri i jo mateix hem intentat buscar explicació i solucions a un drama que adquireix dimensions de pandèmia. 
Les violacions sexuals són comeses bàsicament per homes i podríem dir que són tan antigues com la humanitat, encara que han estat sempre invisibilitzades, si bé, a l'actualitat, s'han convertit en un fet intolerable que indigna les consciències i exigeix una acció decidida per eradicar-les. 
La causa més evident d'aquestes pràctiques és una societat patriarcal que concedeix als homes el dret a disposar de les dones com a objectes sexuals per a la seua satisfacció. Aquesta estructuració de poder social justifica els actes violents sobre les dones en una espècie de necessitat natural que no té res de natural. Casos com els del "Chicle" amb Diana Queer, o el de Bernardo Montoya amb Laura Luelmo, confirmen aquest sentiment de superioritat masculí que li otorga el dret d'agafar les dones que desitja com si d'un objecte es tractaren. 
Dins d'aquest poder patriarcal, l'educació juga un paper cabdal. Un model educatiu informal masclista que ensenya els homes a ser emprenedors, actius, insistents, a actuar sempre i a prendre la iniciativa sense admitir un no per resposta. A les dones els assigna el paper contrari, passiu, receptiu i acollidor. Aquesta mala educació que es destil·la des de quasi totes les instàncies educatives informals, però també formals, anima els xics a prendre la iniciativa en les relacions sexuals sense necessitat de preguntar, ni d'esperar resposta i genera equívocs, però també actes conscients de violència quan l'objectiu es resisteix a la seua voluntat. 
El model sexual és la tercera pota d'aquesta estructuració del poder patriarcal. Xics irrefrenables, trempats, sempre preparats i carregats de desig, que tenen davant dones expectants, necessitades i complaents. El còctel és explosiu i només es pot rebaixar si canviem aquestes preconcepcions tòxiques que enverinen la convivència i fomenten les violacions. 
Aquest model patriarcal ha generat el que coneixem com una Cultura de la violació, que és tot l'aparell simbòlic que acompanya la justificació de les violències de gènere. Una cultura que sanciona les víctimes femenines i justifica els agressors, que restringeix la llibertat de les dones com a mètode preventiu, que ensenya un model amorós d'entrega i obediència i reconeix als barons el paper sobreprotector (atorga a les raboses el paper de vigilants del galliner). Aquesta cultura de la violència és representa molt bé a la sèrie de Netflix Unbelievable, però també a la segona temporada de 13 raons. En totes dues trobem la incomprensió masculina, l'exercici tirànic dels xics en la imposició de les relacions afectives i sexuals i l'ús com a objectes dels personatges femenins. Es tracta de reflexos prou fidels d'una model de relacions socials basat en la cultura de la violació. 
Les violacions en grup, les gravacions i publicacions dels fets, les narracions amb orgull d'uns actes repugnants mostren com la causa de les violacions és més que sexual. És una afirmació de poder, una marca de prestigi, un senyal d'èxit. I aquest caràcter no pot ser atorgat més que pel context social que continua assenyalant els violadors com a pobres xics (com en el cas de l'Arandina) o joves simpàtics (el de la Manada de Pamplona), mentre condemna les xiques per insinuar, provocar o mentir. 

Si el problema és social i educatiu, la solució també ha de ser-ho. En aquest sentit projectes com el de Tot per amor, Els nostres cossos, els nostres drets o el blog Karicies de Rosa Sanchis, van en la direcció correcta i fomenten una educació que trenque amb el model heteropatriarcal imperant. 
Els conceptes de violació, agressió o abús, hauran de substituir-se pels d'empoderament, consentiment, respecte, llibertat i igualtat. No podem admitir relacions que no estiguen basades en aquests conceptes i tenim el deure moral, personal i col·lectiu de fomentar-los. Per això haurem d'identificar les violències causades pel masclisme, evitar naturalitzar-les o normalitzar-les, i assenyalar-les per tal de denunciar-les i no tolerar-les. Haurem de fomentar les habilitats d'empoderament entre les dones i respectar la seua veu i les seues percepcions i no posar-les en qüestió contínuament. Caldrà deixar d'assenyalar les dones com a víctimes indefenses i fomentar la por, en canvi haurem d'enfortir les seues habilitats d'actuació, d'identificació dels riscs i de respondre a ells sense complexos. 

En aquest sentit els homes tenim també un paper fonamental, haurem de reconéixer els nostres errors, les nostres actituts, els micromasclismes o masclismes camuflats que ens acusen. Sí, els violadors som nosaltres, els homes, i ho hem d'admitir per tal de canviar-ho. Haurem de fer un exercici d'autorevisió i autoconsciència per tal de saber-nos part i còmplice d'una societat patriarcal que ens adjudica el paper de botxí, que alguns acompleixen amb gust i altres amb complicitat dissimulada. Hem de trencar el corporativisme masculí, el silenci còmplice i la tolerància cap al masclisme dels nostres iguals.  Després arribarà l'empatia, la comprensió i l'ajuda davant d'aquells que no entenguen que la convivència passa pel respecte i la igualtat, per admitir un No i esperar un Sí basat en el desig i la voluntat. 

Estratègia anti-vox

Sembla inevitable, aquesta gent impresentable i tòxica ha vingut per a quedar-se. El que no sabem és com, amb quina força, quant de temps i amb quines repercussions. És ben possible que siga a costa d'un PP que acabarà implosionant i formant algun partit de dreta més centrat i més menut i deixant al partit ultra a l'extrem. 
Aquesta circumstància, el creixement de VOX, afavoreix electoralment a una esquerra que, a hores d'ara, pot cobrir un espectre polític més ample i que, amb la radicalització del discurs de la dreta reforça a un PSOE que podria recuperar el seu paper central, amb capacitat de maniobra cap a la dreta i cap a l'esquerra, excloent-hi sempre als ultres. 

Per tant, el seu creixement electoral estarà sempre limitat als bancs de vot de la dreta. Ara bé, més enllà dels càlculs electorals, la toxicitat del partit ultra penetra en el discurs polític en general i impregna la convivència ciutadana en sectors més sensibles socialment parlant. L'exemple d'uns dirigents intransigents, maleducats i clarament intolerants genera un efecte mirall en una part de la ciutadania i, el que és pitjor, en una part de les generacions joves que veuen en aquests models una espècie de referent alternatiu fàcil de copiar i amb rèdits immediats en forma d'èxit social. És el que explicava a l'anterior article, Vox mola. 
Per això pense que cal plantar cara al discurs excloent i intolerant que representa el partit ultradretà. El problema és com fer-ho. És evident que no amb una còpia maldestra dels seus procediments, que és el que ha fet el PP i li costarà l'existència a curt termini. Tampoc amb la seua negació, ja que malauradament existeixen i els seus tentacles es fan cada vegada més llargs. Però tampoc amb un efecte altaveu que reforça i amplifica el seu discurs. L'esquerra no pot caure en l'error d'entrar a totes les guerres que obri aquest partit, perquè amb la rèplica se li dona ressò. Aleshores què fem? 

En primer lloc hem de diferenciar clarament entre els dirigents

públics i afiliats i els seus votants. No són el mateix. Els dirigents són ben conscients del que fan, saben quin model social persegueixen i l'arrel autoritari de la seua proposta. Una part dels seus votants, en canvi, són fruit del cabreig, de la impotència i la frustració que la resta de polítics han encomanat. Aquests votants són volubles, impulsius i reactius. Recolzen el discurs dels dirigents per ràbia i voten amb el fetge. Però just per això no podem ignorar el discurs ultra, encara que tampoc l'hem de seguir ingènuament.
Per tant, en segon lloc, ni la premsa ni qualsevol persona en un acte públic (xerrades, debats, classes, discussions) ha de caure en l'error de fer d'altaveu a qualsevol dels temes que aquests manipuladors volen introduir en el debat públic. Si no procedeix, no cal parlar, es pot fer el buit i el silenci. Què criden sols, se'ls escoltarà menys.
Ara bé, en tercer lloc, si el debat gira entorn del tema proposat i ells intervenen (imaginem un debat electoral o una discussió sobre les pensions) cal contestar. El discurs ultra sol ser molt atractiu, simple i directe, però tan contradictori com impossible de posar en pràctica. Per tant, cal interpel·lar-los en instàncies públiques que ells no controlen sobre les propostes, sobre com les posarien en pràctica i perquè abandonen persones que, segons diuen són importants per a ells. Per què demanen penes extremes als violadors però abandonen les dones violades, per què impedeixen la formació de famílies si diuen defensar-les, o per què boicotegen regions senceres si diuen que són tan espanyoles com les altres. En tots els casos cal evitar postures elitistes o de superioritat, aquesta gent és enemiga de la intel·ligència i solen blindar-se a explicacions racionals. Per tant, és millor preguntar-los amb ingenuïtat, que siguen ells els que s'hagen d'explicar, que xafen les pròpies merdes. I mantenir la calma, que és el més difícil.

Una última cosa, molt important, el nou govern de coalició té una missió que va més enllà de la política immediata. Aquest govern ha de proposar i posar en marxa alternatives creïbles, solucionar problemes existents i aportar un discurs basat en el diàleg, la tolerància i el respecte que faça la societat més igualitària i lliure. Si falla aquest aspecte, la base social cabrejada pot augmentar de manera exponencial. El discurs ultra s'alimenta de la desigualtat i una societat democràtica ha de corregir-la, evitar-la, compensar-la. 
En resum, no podem menysprear el seu poder d'atracció i  la simpatia que poden despertar en un sector de la població que no s'identifica amb ells de manera total, però que s'identifica amb el victimisme i els referents identitaris que manipulen de manera quasi màgica. Però just per això hem de combatir el seu discurs sense por, i sense caure en la ingenuïtat d'amplificar-lo. I ací és on els mitjans de comunicació fonamentalment haurien d'aprendre a ignorar-los quan cal i a demanar-los comptes quan es done una circumstància adient justificada. Massa vegades la premsa gira les càmeres a les propostes més bronques i violentes, i han d'aprendre a gestionar la informació sense deixar-se portar pel sensacionalisme. 
No serà fàcil, però és imprescindible parar l'efecte tòxic que aquests impresentables estan generant i que enverinen la convivència i retallen les llibertats.