12/16/2014

Educar en valors

En l'anterior entrada, Ensenyar, i en un altra de fa uns mesos, Educació policial, criticava el costum de realitzar xerrades als instituts sobre diversos temes d'educació en valors impartides per col·lectius i entitats alienes als propis centres. Certament vaig fer una generalització exagerada en criticar aquestes activitats i vaig passar per damunt de l'autèntic problema que hi ha al darrere, el de l'educació en valors a la nostra escola. Perquè la proliferació d'aquestes ve donada per la incapacitat dels mestres i centres per cobrir de manera satisfactòria aquest aspecte fonamental de l'educació.
La Lomce dona el cop de gràcia a l'educació en valors en convertir-la en transversal i no assignar cap responsable directe de la seua coordinació. Això, en la pràctica, és abandonar al voluntarisme del professorat i a les bones intencions de les direccions l'atenció d'aquest aspecte formatiu tan important. Però les coses no eren molt millor en la LOE, tot i que la creació d'un àrea de ciutadania convertia al professorat de filosofia i de geografia i història en responsables de la formació moral. Però la minsa i insuficient dotació horària i la falta de formació d'aquest professorat han convertit en una simple "Maria", en la major part dels casos, la tan discutida Educació per a la ciutadania.
Com abordar aquesta tan necessària educació en valors? Doncs combinant de manera coordinada i
conscient tots els recursos de què hem parlat. D'una banda és necessària un àrea d'educació per a la ciutadania (o educació en valors o en drets humans o com es vulga dir) amb una suficient càrrega horària i formació del professorat responsable. A més, la transversalitat s'ha de convertir en efectiva i implicar tot el centre, en primer lloc els tutors, però també a tot el professorat i integrar l'opinió de les famílies a través de l'Ampa. Això significa un treball conjunt de formació entre el professorat en el qual s'encete un procés d'investigació-aprenentage sense punts de partida previs, una elecció de les prioritats des del consell escolar que integre professorat, famílies i alumnat en el procés i com a conseqüència d'aquestes eleccions, la tria d'activitats complementàries i extraescolars coherents amb aquestes prioritats.
Només treballant en conjunt, només educant tota la tribu, aconseguirem una certa implicació personal en el procés de formació moral que no és altra cosa que un procés de creixement i maduració personal. La resta són parxes que anem posant perquè creiem que el moviment és millor que la passivitat, però conscients de l'escassa repercussió que aquestes actuacions tenen sobre l'educació moral de les joves generacions.

12/11/2014

Ensenyar

Escrivia fa uns mesos un article, Educació policial, en el qual denunciava la concepció repressiva de l'educació que destil·laven certes xerrades que se solen fer als instituts per prevenir el consum de drogues, el maltractament masclista o el ciberbuylling, per posar uns quants exemples. La presència policial en aquestes motivava en gran mesura la meua apreciació, però no sols, també la concepció general sobre el que era educar i la visió instrumental i casuística del fet educatiu, que el concep com un remei puntual als diferents mals que assoten el món social.
Aquesta setmana he tornat a repetir experiència, però en aquest cas m'ha fet veure el que la societat considera que és la faena d'ensenyar. En primer lloc, és molt freqüent enviar a realitzar aquestes accions educatives a un seguit de professionals que, de segur, són molt competents en les seues branques professionals respectives; policies, assistents socials, llevadores, ats o metges, però que no tenen perquè ser-ho com a educadors. I en segon lloc, aquests professionals no sempre han estat preparats per desenvolupar aquesta funció educativa, sinó que s'ho han trobat de rebot o per vocació personal.
Per això no acabe d'entendre perquè es considera que qualsevol persona, qualsevol professional de
reconegut prestigi en altres branques, està capacitat per ensenyar. És un menyspreu evident a l'ofici de mestre, ja que sembla que no es necessita una qualificació especial ni una formació massa acurada, i que en un determinat moment, amb un power point i uns vídeos sobre el tema tractat, es resol la situació de manera brillant i efectiva.
Però allò més greu de tot açò és que som els propis ensenyants els que no creiem en la nostra faena. Nosaltres som els primers que no considerem la nostra activitat professional com una activitat que requereix unes habilitats específiques i una formació acurada. I som nosaltres els que, des dels instituts, sol·licitem aquestes xarrades i preferim delegar en aquests professionals externs al món educatiu la responsabilitat de formar en valors. I és un error.
Perquè portar a l'aula professionals amb experiència en determinades àrees com el consum de drogues, la prevenció de malalties o l'extorsió a través d'internet pot resultar una bona eina educativa i un element impactant en la formació dels joves. Però només si aquesta presència i actuació es realitza dins del context d'una programació educativa integrada i continuada en el temps, i programada i pensada per professionals de l'educació des de l'aula.
Fer-ho de la manera superficial i puntual en la què es fa més sovint, a través de professionals externs aliens al món educatiu,  només porta al desprestigi de l'educació i a una formació moral hipòcrita i superficial que ensenya l'alumnat que els gestos buits són més importants que les autèntiques actuacions moralment decidides i assumides críticament.