7/30/2013

Consciència

Les paraules del conductor del tren que es va estavellar dimecres passat són corprenedores. Tant les primeres paraules que va confessar en calent als voluntaris que l'ajudaven i a l'inspector en cap de la policia, com les que ha confirmat al jutge, demostren una consciència moral sincera i, lògicament, turmentada per les conseqüències de la seua actuació.
Com bé diu als primers moments de la tragèdia, més li valia haver mort a l'accident, perquè la seua vida a partir d'aquest moment serà una autèntica tortura. De segur que espera una condemna ferma, que l'allibere del càstig de la seua pròpia consciència. Es tracta d'un sentiment ben lògic, però irreal, perquè l'impacte dels fets és tan gran, que la reacció més lògica de qualsevol persona és la de sentir-se culpable. Penseu en la tendència que tenim a descarregar sobre les nostres espatlles una gran quantitat de fets que, en realitat, no depenen dels nostres actes, però dels quals ens sentim responsables per proximitat o efecte d'una emocionalitat desbordada.
Ara bé, conegut el sistema penal espanyol, i escoltades les declaracions dels responsables d'Adif i Renfe, no hauria d'haver estat tan sincer en les seues declaracions. La demostració d'honradesa moral que ha fet Garzon, no es correspon en absolut amb la dels seus caps que, ben d'hora han disparat directament al conductor, estalviant-se qualsevol responsabilitat en els fets. La consciència moral és un sentiment elevat, digne només d'aquelles persones que han desenvolupat els nivells més alts del raonament moral. No sembla que els responsables tècnics, empresarials i polítics de la xarxa de transports arriben a aquest nivell de desenvolupament moral. Més aïna al contrari, són gent acostumada a la insensibilitat i la hipocresia. Tendeixen a esquivar qualsevol responsabilitat, i són especialistes en descarregar en els seus subordinats totes les culpes.
El guió està escrit, i de segur que algun cervell immoral està filtrant, amb cura i calma, informacions intencionades que els mitjans s'empassen sense la més mínima crítica.
La representació televisiva que arriba al ciutadà és la d'una persona reconeguda culpable, que assumeix les seues culpes amb dolor,  però amb honradesa. Un personatge perfecte per als interessos d'aquells responsables directes dels mitjans de transport públics que haurien d'assumir els seus errors, les mancances d'inversió, de manteniment i d'organització, i reconéixer el pes de la seua consciència com ho ha fet aquest treballador honrat. Però això, és clar, és un privilegi de les persones moralment elevades, els psicòpates morals només necessiten bocs expiatoris, i en tenen un, i ben visible!

7/15/2013

Segons El País, l'educació ha estat el terreny més favorable a les "reformes" del Consell, i la consellera Català la que ha superat la prova amb nota, diuen: "Donde no se han detenido las reformas ha sido en el sector educativo, uno de los más combativos socialmente. La consejera de Educación, María José Catalá, ha conseguido romper la unidad de acción de los sindicatos docentes e imponer reformas estructurales para aumentar el peso de la educación concertada y privada en detrimento de la pública. La consejera, que muchos ven como una apuesta segura de futuro, ha implantado los distritos únicos, ha ampliado a la concertada las becas de comedor, ha facilitado la cesión de suelo público a empresas privadas a cambio de conciertos educativos y ha roto varios tabúes, como el modelo lingüístico —para dar entrada al inglés en detrimento del valenciano—, la ratio de alumnos —que aumenta— o el cambio en la regulación de los interinos —que también han sido suprimidos—; además de lidiar con un nuevo mapa de titulaciones"
Una autèntica vergonya, una falta d'estratègia absoluta per part dels sindicats i, potser, una escassa combativitat per part del professorat. Haurem d'analitzar la situació i canviar d'estratègia, o aprofundir la que tenim si no estem d'acord amb aquest diagnòstic, certament dur i implacable.
Ben pensat, ens les han colat totes, i no per falta de resposta, sinó per falta de contundència. En tot aquest procés mai hem oposat una oposició dura, sempre ens hem mostrat dèbils, amb mobilitzacions secundàries. L'intent de paralitzar l'educació amb la vaga de professorat va ser un fracàs, i els posteriors actes, testimonials i massa localitzats. 
Ara veiem que paralitzar les reformes era possible, a la sanitat ho han aconseguit, però nosaltres no ens ho creiem. Hem preferit pensar que no podiem, i deixar passar el temps, però amb el temps, les coses es converteixen en normals i possibles. I així estem, amb plantilles minvades, càrrega de treball augmentada, sous retallats i més fotuts que mai. Nosaltres sabem que els resultats es percebran amb el temps, però potser aleshores ha serà tard. Una llàstima!