Estratègia anti-vox

Sembla inevitable, aquesta gent impresentable i tòxica ha vingut per a quedar-se. El que no sabem és com, amb quina força, quant de temps i amb quines repercussions. És ben possible que siga a costa d'un PP que acabarà implosionant i formant algun partit de dreta més centrat i més menut i deixant al partit ultra a l'extrem. 
Aquesta circumstància, el creixement de VOX, afavoreix electoralment a una esquerra que, a hores d'ara, pot cobrir un espectre polític més ample i que, amb la radicalització del discurs de la dreta reforça a un PSOE que podria recuperar el seu paper central, amb capacitat de maniobra cap a la dreta i cap a l'esquerra, excloent-hi sempre als ultres. 

Per tant, el seu creixement electoral estarà sempre limitat als bancs de vot de la dreta. Ara bé, més enllà dels càlculs electorals, la toxicitat del partit ultra penetra en el discurs polític en general i impregna la convivència ciutadana en sectors més sensibles socialment parlant. L'exemple d'uns dirigents intransigents, maleducats i clarament intolerants genera un efecte mirall en una part de la ciutadania i, el que és pitjor, en una part de les generacions joves que veuen en aquests models una espècie de referent alternatiu fàcil de copiar i amb rèdits immediats en forma d'èxit social. És el que explicava a l'anterior article, Vox mola. 
Per això pense que cal plantar cara al discurs excloent i intolerant que representa el partit ultradretà. El problema és com fer-ho. És evident que no amb una còpia maldestra dels seus procediments, que és el que ha fet el PP i li costarà l'existència a curt termini. Tampoc amb la seua negació, ja que malauradament existeixen i els seus tentacles es fan cada vegada més llargs. Però tampoc amb un efecte altaveu que reforça i amplifica el seu discurs. L'esquerra no pot caure en l'error d'entrar a totes les guerres que obri aquest partit, perquè amb la rèplica se li dona ressò. Aleshores què fem? 

En primer lloc hem de diferenciar clarament entre els dirigents

públics i afiliats i els seus votants. No són el mateix. Els dirigents són ben conscients del que fan, saben quin model social persegueixen i l'arrel autoritari de la seua proposta. Una part dels seus votants, en canvi, són fruit del cabreig, de la impotència i la frustració que la resta de polítics han encomanat. Aquests votants són volubles, impulsius i reactius. Recolzen el discurs dels dirigents per ràbia i voten amb el fetge. Però just per això no podem ignorar el discurs ultra, encara que tampoc l'hem de seguir ingènuament.
Per tant, en segon lloc, ni la premsa ni qualsevol persona en un acte públic (xerrades, debats, classes, discussions) ha de caure en l'error de fer d'altaveu a qualsevol dels temes que aquests manipuladors volen introduir en el debat públic. Si no procedeix, no cal parlar, es pot fer el buit i el silenci. Què criden sols, se'ls escoltarà menys.
Ara bé, en tercer lloc, si el debat gira entorn del tema proposat i ells intervenen (imaginem un debat electoral o una discussió sobre les pensions) cal contestar. El discurs ultra sol ser molt atractiu, simple i directe, però tan contradictori com impossible de posar en pràctica. Per tant, cal interpel·lar-los en instàncies públiques que ells no controlen sobre les propostes, sobre com les posarien en pràctica i perquè abandonen persones que, segons diuen són importants per a ells. Per què demanen penes extremes als violadors però abandonen les dones violades, per què impedeixen la formació de famílies si diuen defensar-les, o per què boicotegen regions senceres si diuen que són tan espanyoles com les altres. En tots els casos cal evitar postures elitistes o de superioritat, aquesta gent és enemiga de la intel·ligència i solen blindar-se a explicacions racionals. Per tant, és millor preguntar-los amb ingenuïtat, que siguen ells els que s'hagen d'explicar, que xafen les pròpies merdes. I mantenir la calma, que és el més difícil.

Una última cosa, molt important, el nou govern de coalició té una missió que va més enllà de la política immediata. Aquest govern ha de proposar i posar en marxa alternatives creïbles, solucionar problemes existents i aportar un discurs basat en el diàleg, la tolerància i el respecte que faça la societat més igualitària i lliure. Si falla aquest aspecte, la base social cabrejada pot augmentar de manera exponencial. El discurs ultra s'alimenta de la desigualtat i una societat democràtica ha de corregir-la, evitar-la, compensar-la. 
En resum, no podem menysprear el seu poder d'atracció i  la simpatia que poden despertar en un sector de la població que no s'identifica amb ells de manera total, però que s'identifica amb el victimisme i els referents identitaris que manipulen de manera quasi màgica. Però just per això hem de combatir el seu discurs sense por, i sense caure en la ingenuïtat d'amplificar-lo. I ací és on els mitjans de comunicació fonamentalment haurien d'aprendre a ignorar-los quan cal i a demanar-los comptes quan es done una circumstància adient justificada. Massa vegades la premsa gira les càmeres a les propostes més bronques i violentes, i han d'aprendre a gestionar la informació sense deixar-se portar pel sensacionalisme. 
No serà fàcil, però és imprescindible parar l'efecte tòxic que aquests impresentables estan generant i que enverinen la convivència i retallen les llibertats.