9/28/2017

La Revolució simbòlica

Fa uns dies Joan Burdeus batejava a Núvol el Procés català com La revolució postmoderna. L'article i el concepte em van fer pensar perquè en principi no soc amic de l'etiqueta postmoderna, però la descripció de Burdeus tenia sentit i ajudava a comprendre un moviment que ha suposat una nova manera de protestar i d'enfrontar-se a un poder impassible.
En aquest sentit, jo preferiria batejar el Procés català, amb dret a decidir, referèndum i independència, com la primera Revolució simbòlica. Si ens fixem bé, el moviment impulsor d'aquest Procés és clarament Transversal políticament i social, perquè abarca des de la dreta burgesa ben situada econòmicament  del PdCat fins l'esquerra perroflauta i alternativa de la CUP, aspecte absolutament nou dins de la història dels moviments transformadors i revolucionaris. També és transversal en sentit
generacional, perquè ha barrejat en la mateixa reivindicació a gent gran i joves estudiants de secundària. A més ha estat un moviment pacífic i contingut, que ha fugit d'un enfrontament directe amb les forces de seguretat malgrat les provocacions que han patit. Després, una bona part de la lluita s'ha jugat a les xarxes socials, amb diferents batalles dialèctiques que ha guanyat l'enginy independentista habitualment. També s'ha jugat una partida estratègica als mitjans de comunicació i les cancelleries estrangeres, que s'ha saldat amb diferents resultats, però que ha reforçat la raó política dels independentistes, en la mesura que els mitjans i polítics espanyols, amb honroses però minses excepcions, estaven perduts. I, per fi, ha estat un moviment polític, escenificat al Parlament català, que ha volgut mostrar la força de les institucions per canviar democràticament una situació d'injustícia legal i efectiva.
El moviment ha fugit de convocar vagues generals que afectaren el sector industrial, ha tranquil·litzat l'empresariat i ha permés la ciutadania continuar la seua vida normal amb l'afegit de la lluita simbòlica indepe en forma de manifestacions, piulades, articles i signatura de manifests diversos. Ha estat un moviment tranquil, que se sabia amb la força de la raó i el temps al seu favor, que ha buscat guanyar la partida per la força de l'argumentació i no per la de la força fàctica del poder policial punitiu. Potser perquè els seus recursos no eren els de la força, o potser perquè realment han cregut que amb la força del raonament es podia guanyar una guerra democràtica. Realment aquest moviment català ha obert una nova manera de reivindicar més civilitzada, profundament democràtica i clarament dialogant. Ha estat un moviment ciutadà, que ha volgut lluitar amb les armes de la convicció i del convenciment.
Si Marx alçara el cap faria una predicció ben clara, aquest moviment s'ha situat en un terreny
purament ideològic i té la batalla perduda davant d'un poder efectiu, econòmicament i policial, i està condemnat al més absolut fracàs. I més si pensem que el moviment indepe té al seu davant l'Estat Espanyol, un poder poc acostumat al raonament i més habituat a la patada a la porta i el NO irreflexiu com a resposta. La Revolució simbòlica durarà fins que se li acaben els símbols a l'Espanya Grande i Una, però gens Lliure, i els seus recursos ja es veu els que són. S'acaben aviat. 
Si no fora perquè...
Potser el sistema productiu, amb una globalització instal·lada de manera efectiva, afavoreix una dissolució de les fronteres clàssiques i juga contra Estats antiquats i inoperants de factura pre-industrialista. Potser en aquest sentit, la revolució simbòlica catalana camine en la direcció que el capitalisme postmodern apunta, i en aquest sentit, podria estar destinada a guanyar la partida amb les armes ideològiques, perquè la base productiva ja fa temps que ha declarat la independència d'un nou Estat a una Europa sense fronteres per al Capital.
 

9/22/2017

Estratègia Rajoy

És cert que la ficció, moltes vegades, aconsegueix captar millor la realitat que una simple descripció suposadament neutral. I aquest fet encara és més curiós si parlem de la paròdia, la caricatura o la imitació còmica, que molt sovint capta aspectes de la realitat que no veuríem amb una simple observació empírica.
Doncs justament això és el que passa amb el nostre cap de govern, Mariano Rajoy, que les seues imitacions al Polònia o els "fakes" del Intermedio ens mostren millor l'altura política del personatge que una descripció literal.
L'actitud amb la que està encarant el Procés català és digna del seu "alter ego" al Polònia, amagar el cap sota l'ala, cremar els seus col·laboradors o utilitzar de manera totalment irresponsable les institucions de l'Estat que tindria l'obligació de protegir. La resposta de Rajoy a la proposta de referèndum català mai ha assumit les seues responsabilitats. No ha defensat clarament al Parlament l'aplicació del 155, no ha buscat majories que recolzen actuacions directes del govern ni ha fet efectives mesures que depenen directament del govern nacional.
Ara bé, també és cert que no li cal. Perquè aquest President pusil·lànime i curt de gambals disposa
d'una cohort de sicaris que li fan la feina debades. El TSJ executa impunement les ordres que rep, o sap que desitja l'executiu, sense cap vergonya. El Constitucional només ha de seguir el discurs oficial i utilitzar la Constitució com un rajol o una paret incòlume, i no com un mecanisme de consens, que és el que hauria de ser. I si aquests mecanismes no funcionen, sempre podem trobar algun jutge fatxa que aparte amb poca ètica professional les seues ocupacions quotidianes i aprofite alguna denúncia endarrerida per engarjolar representants democràtics.
La premsa no necessita indicacions directes, només una mirada, una insinuació o alguna paraula d'un ministeri que els marque el que han de dir. Ells sempre poden afegir l'entusiasme, la matisació o el punt de mira personal a un comentari d'un manifestant o qualsevol autoritat catalana. Ressaltar un succés aïllat, escandalitzar-se de respostes lògiques en un escenari de confrontació o exagerar accions de protesta pacífica fins convertir-les en agressions és ben fàcil des d'una postura còmoda en la què el poder gratificarà els seus serveis.
El intel·lectuals addictes, damunt, van de trencadors i defensors de la llibertat d'expressió. És ben fàcil signar manifests o expressar opinions que saps que agraden als que et paguen i que, a més, et fan quedar bé davant dels que manen. Una heroïcitat, certament, que la premsa se n'ocupa d'assenyalar.
I no vull parlar dels Tontos útils polítics, els Ciudadanos i Socialistes, els Riveritas i SuperSànchez, que li fan el llit a un President que els ignora, maltracta i menysprea sempre que pot. Ells sabran el que fan, però el seu futur polític és ben negre amb aquestes actuacions.
Però el problema de tot açò és que quan la tormenta passe, quan l'escenari es decante cap un lloc o altre, darrere de Rajoy no quedarà res, perquè la seua tàctica de terra cremada haurà assolat la confiança en la Justícia, en la Premsa i en la Política de la ciutadania. I aleshores Rajoy dirà allò de "son los ciudadanos los que eligen al Presidente", però si no el trien, sempre li queda Kim-Jong-Un per fer servir la bomba atòmica i acabar amb tot el que quedava.

9/20/2017

Independència 1-O

El procés independentista català és EL fenomen polític més radicalment democràtic dels succeïts a Espanya des de la mort de Franco. I dic des de la mort del dictador justament per assenyalar que la Constitució i la "modèlica" Transició Espanyoles tenien poc de democràtiques i res de rupturistes d'un ordre tutelat, com bé s'ha vist posteriorment.
El plantejament d'un referèndum d'independència venia precedit per repetits intents de pactar una resposta federal que satisfera els legítims anhels d'autonomia real del poble català. Abans ja s'havia despatxat sense rubor la proposta basca d'Ibarretxe, que representava un altre intent d'encabir quotes d'autogovern en un estat que només cedia, amb condicions, allò que no qüestionava l'estructura centralista.
En ambdós casos es va intentar una via pactada, negociada amb l'Estat i els seus representants

nacionals al Congrés Espanyol. En tots dos casos la intransigència d'una dreta franquista i retrògrada i la por i la incapacitat d'un Psoe pusil·lànime ho van impedir. La conseqüència d'aquest bloqueig irresponsable d'una iniciativa clarament legítima i respectable no podia ser altra en un estat que es creia democràtic que donar un pas endavant, i això és el que va passar. Només que el que es creia democràcia era un teatre en el qual els límits estaven clarament fixats i no s'anaven a trencar.
Amb tot, el Procés s'ha fet d'una manera escrupolosament democràtica, amb una consulta prèvia, amb exhortacions al diàleg i obertura d'espais de trobada i, finalment, amb la convocatòria d'un referèndum que és la manera com arreu del món decideixen les qüestions polítiques rellevants.
Però si el procés és radicalment democràtic no és sols pel camí, sinó també per la reivindicació en sí mateixa. La reivindicació d'independència d'un del pobles que formen l'Estat Espanyol qüestionava un dels pilars intocables d'una democràcia d'opereta i posava a prova la seua qualitat democràtica. Vista la resposta queda clar que vivim en una Monarquia bananera, en una democràcia de segona categoria, permissiva amb les opcions favorables i inflexible en les què són massa trencadores.
La resposta autoritària, anul·lant la separació de poders, utilitzant el poder judicial de manera tendenciosa , aprofitant-se'n del control del poder executiu i de la incapacitat de control del legislatiu, amb un Parlament entregat sense discussió a la idea d'una Espanya Una, Grande i Libre, dinamita la democràcia i mostra l'autèntica cara d'una Transició en la què tot havia queda "atado y bien atado", amb la Corona, l'exèrcit, l'església i el poder econòmic a les mans dels mateixos.
Rivera i Ciudadanos han fet la seua papereta de tontos útils, de palmeros obedients d'un Partit Popular plagat de corrupció, dopat de cinisme i que continua apuntalant el Franquisme institucional que amera de manera corrosiva la societat espanyola. Amb aquesta operació la dreta passa pàgina de l'episodi més obscur de la política espanyola i es prepara per a un renaixement sense renovació, com sempre fa per continuar amb el poder.
El paper del PSOE és encara més patètic i dramàtic, perdut en una socialdemocràcia inútil, recolzant un govern al qual ha envestit sense condicions contra el sentir expressat per la societat espanyola en les últimes eleccions i sense cap intenció reformista ni programa propi, ha demostrat el seu paper en la Transició; ajudar a mantenir el poder en les mans dels de sempre.
El resultat és el que estem veient; la violació flagrant de les normes democràtiques més bàsiques, amb jutges operant per ordre del govern, suspensió de garanties processals, prohibició d'actes d'expressió d'idees, confiscació de materials gens delictius, anul·lació de poders autonòmics constitucionals, repressió, empresonament de polítics per raons de consciència i policies per tot arreu en una demostració de força que només busca fer por i reprimir els legítims anhels d'un poble.

9/07/2017

És l'hora!

Ho vaig dir als primers mesos de govern del Botànic en una Carta al conseller Marzà, "Haurem de recordar a la Conselleria que si volen prestigiar l'educació pública s'ha de reconéixer els professionals que la porten endavant". En aquell moment és tractava d'un prec comprensiu, d'un toc d'atenció. 
Després ho vaig repetir fa uns mesos, amb un to d'exigència més alt, més rotund, "Ha arribat el moment de recuperar els drets perduts del professorat. (...) No podem esperar més, és l'hora del professorat valencià." Però sembla que aquesta Conselleria és sorda a tot allò que no passe pel Tribunal de Justícia o els mitjans de comunicació de la caverna mediàtica. I per això, ara ho torne a repetir amb una irritació rotunda i una exigència impostergable.
Ara que els principals sindicats del sector educatiu, l'STPV amb Ja toca! i la Plataforma per l'ensenyament públic amb #RevertirRetallades, han llençat campanyes per reivindicar els drets perduts pel professorat, és el moment d'alçar la veu i amplificar el missatge. No podem esperar més. No esperarem més. 
Cal introduir les reivindicacions laborals a l'agenda de les meses de negociació, com demana l'STPV, i aconseguir un compromís ferm per #RevertirRetallades al professorat. Tornar a les 18 lectives, les tutories de primària, el reconeixement horari als caps de departament, eliminar els descomptes per baixes i absències justificades, actualitzar el sou...
Són reivindicacions laborals, perquè ja ha arribat el moment de dir que som treballadors de
l'ensenyament i com a treballadors tenim uns drets que s'han vist esquinçats i trepitjats pel govern popular nacional. Però el govern valencià porta més de dos anys de govern i no ha donat un pas per revertir la situació que va heretar, tot i que en el moment de produir-se va alçar la veu per denunciar-ho i va dir que estava al costat del professorat. Però no és el mateix ser oposició que govern, sembla. 
Per tot això ha arribat l'hora de parlar clar, d'exigir el que és nostre i, si no se'ns fa cas, hem de recórrer a l'instrument que els treballadors empren quan no es reconeixen els seus drets, la vaga. 
Si no s'accepta la negociació dels drets laborals del professorat o no es posen en marxa mesures efectives en un plaç raonable per recuperar-los, el professorat no tindrà altra opció que convocar una #VagaEducativaPV. Ha arribat l'hora d'alçar el cap i exigir el que ens mereixem, allò al que, com treballadors de l'ensenyament, tenim dret!
Menys propaganda, senyor Marzà, i més pasos ferms en el reconeixement dels Drets del professorat.