Observatori de la ciutadania

Fam al món

2009-12-08T22:46:00.000+01:00

He vist la pel·lícula "pluja de mandonguilles" i, a banda d'acabar amb angoixa i sense gana, m'ha semblat una pel·li interessant, crítica d'allò més. M'explique:

- Critica la dieta americana, el fast-food i el perill d'obessitat. De fet, com ja he dit, acabes odiant el menjar, el brossa i l'altre, tot.

- És ecologista, perquè critica una ciutat que, en comptes de reciclar, acumula les deixalles en un abocador que acaba esclatant i menjant-se la ciutat.

- Critica els mitjans de comunicació, perquè envien a una reportera novata i quan aquesta troba la notícia, només es fixen en el seu aspecte i són incapaços de detectar una notícia.

- Posa en evidència l'analfabetisme sentimental masculí, amb el personatge del pare, incapaç d'expressar el seus sentiments darrere d'un bigot i una cella, fins que li col·loquen un verbalitzador de sentiments i aleshores els coneixem i sabem que, en el fons, estima i admira el seu fill, però no sap com dir-li-ho.

- Critica l'educació massa permissiva del Flint, que crea un laboratori clandestí sense el més mínim control patern i el desinterés ciutadà.

- Critica els polítics, en la figura de l'alcalde, que només busca convertir l'illa en un parc temàtic i guanyar diners a dojo.

Però per damunt de totes les crítiques i ginys intel·ligents a l'audiència, hi ha una cosa que no puc entendre, i mira que li done voltes. Per què no se'ls acudeix, en cap moment de la pel·lícula ni a cap personatge, utilitzar la màquina generadora de menjar per eradicar la fam al món?

Us ho jure, no hi ha cap referència, es passen tota la pel·licula tirant el menjar i és com si no existira fam la món. I per açò fora poca cosa, encara hi ha més, perquè elimina de socarrel el sentit alliberador del progrés científic. La ciència és un mer divertiment que només adquireix un sentit d'utilitat social al llarg de tota la història, solucionar el merder que ella mateixa ha creat.

Í no és per falta de complexitat, com ja he explicat, perquè pense que està feta amb la intenció de divertir als menuts i fer pensar als majors, però en aquest sentit es distrau amb les crítiques més superficials que abans he anomenat i oblida una situació que li hauria aportat un sentit trascendent. Potser han pensat que era un problema massa greu per fer riure els menuts? M'agradaria pensar això, però no puc deixar de sospitar que ha estat un oblit absolutament despreocupat, i això és el pitjor.

La protesta

2009-12-02T13:23:00.000+01:00

La manifestació de la Plataforma per l'ensenyament públic contra la política educativa del govern valencià va aplegar anit uns milers de persones a les tres capitals valencianes. No van ser tantes com a la macromanifestació del curs passat, però tampoc era el que es pretenia en aquest cas, ni la situació és la mateixa. El que volíem demostrar ahir era que la societat civil continua viva, organitzada i expectant. Que sabem que el govern valencià es troba amagat, esperant que escampe el temporal i calibrant al mil·límetre el perjudicis de les poques propostes que té a la butxaca.
Doncs bé, ara ja sap que l'escola pública continua esperant una solució per als problemes que té i que no deixarem que l'educació mora d'inanició.

Mobilització per l'ensenyament

2009-11-30T09:47:00.002+01:00

L'ensenyament torna a mobilitzar-se. És lògic, perquè, tret de la retirada de l'obligatòrietat d'impartir l'Educació per a la ciutadania en anglés per imposició dels tribunals de justícia, la resta de les reivindicacions que van alçar en peu de guerra la comunitat educativa el curs passat, continuen sense solucionar-se. L'educació necessita un impuls i sembla ser que el govern valencià està més preocupat per amagar els draps bruts que per millorar l'ensenyament. Més enllà d'inversions i mesures legislatives, necessitem mostres de confiança, senyals que ens indiquen que l'educació és important per als nostres dirigents i que aposten per ella sense condicions. Però justament és això el que no tenim ací, perquè un conseller desprestigiat i deslegetimat no pot proposar mesures convincents i, quan en proposa, solen ser extravagàncies sense trellat.
A hores d'ara, i trobant-nos al capdavant en fracàs escolar, volem fets i mesures pràctiques, instruments per posar l'educació valenciana al nivell dels països desenvolupats.
Ja n'hi prou de desficacis!
Font de Mora dimissió!
Per una educació de qualitat tots a la manifestació!

Contra la viòlència masclista

2009-11-24T23:04:00.003+01:00

La última campanya del Ministeri d'igualtat contra la violència masclista ataca d'arrel la causa d'aquest problema; la justificació social dels maltractadors i la responsabilització de la dona en el seu maltracte. Per això, hem de potenciar la consciència de que els homes tenim una responsabilitat afegida en la lluita contra els maltractaments i que és necessari un cercle sanitari al voltant del maltactador i que es senta sol i sense raons. Ni un somriure còmplice, ni una palmadeta de comprensió. Les dones tenen dret a execir la seua llibertat sense restriccions i culpabilitzar-les per conductes que es permeten sense problemes en el cas masculí és tan injust com absurd.
Nosaltres els homes tenim la responsibilitat de deixar ben clar que no sóm com ells encara que compartim sexe, i que no disculparem cap actitud masclista o de superioritat.
Les crítiques contra aquesta campanya o contra les "ideologies de gènere" en general, demostren que el treball de conscienciació fa el seu efecte, perquè es toca una fibra social molt sensible, i s'alteren prejudicis antics i privilegis establerts en les relacions entre homes i dones. Malgrat tot, és cert que les xifres de dones mortes es resisteixen a baixar, possiblement perquè en crims com aquestos la pressió social és fonamental, i la consciència del maltractador de que no té dret a exigir el que creu que la dona li ha de proporcionar, i que no tindrà cap recolzament social acaba fent el seu efecte en molts casos. Però per desgràcia, en casos de conductes psicòpates o desesperades, no exerceix el mateix efecte, i en aquestos casos només tenim els recursos de la llei.
Queda molt camí, però anem avançant,

La filosofia es queixa

2009-11-19T00:00:00.001+01:00

El dia 19 de Novembre celebrem el dia de la filosofia. Mala cosa, perquè, per desgràcia, només es celebren dies d’espècies en extinció, de col•lectius discriminats o de característiques folklòriques d’una societat en descomposició. Vull dir, que si celebrem el dia de la filosofia és perquè aquesta no està bé, perquè la seua transcendència social ha minvat considerablement i perquè la inutilitat del seu quefer sembla ser una opinió comunament acceptada sense més reflexió.
Ara bé, ens podem plantejar si aquesta situació es responsabilitat exclusiva de la seua inadaptació a un món que ha canviat profundament i en el qual no ha sabut trobar una funció actualitzada, o si la suposada inutilitat de la filosofia és conseqüència directa de les transformacions socials d’un temps que ha perdut el sentit crític i prefereix prescindir d’una activitat incòmoda i reincident que s’obsessiona per reivindicar unes essències superades per la força de la història.
No podem negar que una certa concepció de la filosofia, la més rància i conservadora, la que s’alia ben sovint amb el poder per justificar-lo, s’ha refugiat en l’apel•lació a la tradició més immobilista i antiquada, i ha repetit una concepció historicista i acrítica del pensament clàssic que entra en contradicció amb els canvis socials, educatius i tecnològics que s’han produït al segle XXI.
Però seria injust no reconéixer que la major part de la tradició filosòfica actual ha actualitzat els seus continguts amb la finalitat de continuar pensant el present amb les eines que la tradició filosòfica li proporciona per analitzar-lo des d’una perspectiva crítica. Des del segle XX, va abandonar les pretensions d’universalitat i superioritat, i va deixar pas a una col•laboració amb la resta de les disciplines humanes i científiques amb l’objectiu d’aconseguir una societat millor i unes possibilitats de vida més felices i satisfactòries per a la humanitat. La filosofia ja no és el tronc del saber humà, però manté una importància fonamental en l’assimilació dels nous coneixements i en l’anàlisi que sobre l’ésser humà tenen aquestos descobriments. Sense ella, la manipulació és més fàcil.
Amb aquesta actitud emancipadora i des de la consciència de la complementarietat d’objectius amb la resta d’àrees del coneixement humà, reivindiquem avui la necessitat d’una filosofia forta i radical, que pretén desenvolupar la seua funció educativa fonamental, que no és altra que formar la personalitat de les noves generacions des de l’autonomia, la llibertat i la consciència crítica. En aquesta faena sabem que no estem sols, però demanem les condicions necessàries per poder fer la part que ens pertoca amb unes mínimes garanties d’èxit. Per això pensem que la situació de la filosofia al País Valencià és preocupant, i que el seu arraconament en 1r de Batxiller, amb dues hores lectives setmanals, impedeix de totes totes fomentar el pensament crític, la lectura raonada i l’argumentació complexa sobre idees pròpies i personals. Si és això el que es pretén, endavant, però si en algun moment volem donar als joves del segle XXI les competències necessàries per viure i enfortir una societat democràtica, haurem de dissenyar el sistema educatiu amb un mínim de coherència i garanties, i tornar a la filosofia una càrrega horària suficient per poder desenvolupar les competències que té encomanades. Solucions tècniques no en falten, com per exemple tornar l’assignatura optativa de 1r curs a les tres hores que tenia, repartir les hores de religió entre primer i segon i lliurar una hora en 1r o repensar els continguts de la nova assignatura de Ciències del món contemporani, que poden ser assumits per una teoria del coneixement filosòfica. Ara només cal voluntat política per fer-ho.

Identitat

2009-11-11T19:15:00.002+01:00

A Sarkozy li ha entrat la calentura filosòfica. Sembla que, després d’un curset accelerat de filosofia analítica que li ha recomanat la Bruni –més posada en aquestes coses-, està obsessionat per definir, acotar, separar i clarificar conceptes. I el primer concepte que s’ha proposat clarificar és el del sentit profund de ser francés, és a dir, s’ha proposat definir la identitat francesa. Quasi res!
Ací, a casa nostra, també s’ha plantejat el tema, i el conseller Blasco, en un esforç per proporcionar als immigrants un model en el que mirar-se per tal d’acostar-s’hi a l’essència de la valencianitat, va proposar pertànyer a una falla, tirar masclets i enrotllar-se amb la blavera, com a característiques fonamentals.
Però supose que els francesos van de debò -i no com el nostre conseller que sempre busca el titular al pròxim informatiu de Canal 9-, perquè ells són un país d’intel•lectuals –i en canvi nosaltres tan del camp- i el debat adquirirà unes proporcions filosòfiques. Capbussar-se en el concepte d’identitat és una cosa ben difícil, i més en les modernes societats democràtiques, que tenen com a divisa la diversitat i la multiculturalitat. Però de segur que la ciutadania francesa, que és de les que va fer una revolució històrica –i no com nosaltres, que les hem perdut totes- sabrà trobar la idea de “ser francés”, i aleshores nosaltres la podrem copiar i definir la de “ser valencià”, si és que s’assembla en algun aspecte. Ara bé, potser si s’assembla tant, llavors no siga necessari definir-la de manera separada i potser podríem buscar la de “ser europeu” o, perquè no? La de ser “ciutadà del món”.
Però no, els francesos volen trobar el sentit de la identitat nacional francesa, i aquesta no pot ser similar a cap altra, perquè ells són francesos i els altres no. Amb aquest esperit em dispose a reconéixer aquesta essència i llegesc àvidament les propostes dels francesos a la web habilitada a l’efecte. Trobe que ser francés és cantar la Marsellesa –imagineu-nos amb el “Per ofrenar”- , parlar francés –i nosaltres què, Valencià, català, per telèfon?- i enrotllar-nos amb la bandera tricolor francesa –i nosaltres amb la blavera!-. Al final, els francesos tampoc són tan originals, no us sembla?

Posa't el condó!

2009-11-03T22:10:00.004+01:00

Quan era jove, als de la meua generació, ens van bombardejar amb el perill de la superpoblació del món. Erem 5000 milions i per a l'any 2000 se'n preveien 7 o 8000. Un escàndol, un perill, una saturació insostenible per al planeta. Així les coses, el missatge de que tenir fills era una espècie d'atemptat ecològic ens va calar ben fons i, de retruc, ens va convéncer de que l'ús d'anticonceptius era d'allò més convenient, personal i col·lectivament.
Després ha arribat la baixada de la natalitat a Europa i, especialment, a Espanya. I han començat els missatges amenaçadors; no hi haurà joves per pagar les pensions dels majors, som la població més envellida, als països nòrdics ja fomenten la natalitat... En fi, que sembla que ara tenir fills és quasi un deure social.
Sort que a mi m'ha pillat amb el deure sagrat acomplert (no sense contradiccions internes pel manament de la limitació de la natalitat que em van imbuir de jove), però tot i això no deixa de sorprendre'm la irresponsabilitat amb la que s'ha fomentat la natalitat, sobretot des de partits d'esquerres o socialdemòcrates. Es tracta d'una perspectiva tan egoïsta i limitada que sorprén per la ingenuitat. Com si la població del planeta no comptara igual a Ghana que a França, perquè si del que es tractava era de mà d'obra barata per mantenir les pensions dels vells, amb importar-la ja n'hi havia prou, i l'augment de la immigració ho ha demostrat amb escreix.
Sort que ha sorgit una iniciativa que recorda que al planeta ja hi som massa, "Posa fre al canvi climàtic, pren la píndola" i planteja que cal reduir la natalitat si volem aconseguir una vida digna per a la seua població. Només una precisió, millor posar-se el condó, perquè a més de limitar la natalitat, previndrem altres malalties de transmissió sexual i, a més, responsabilitzarem als homes en aquesta faena. Per tant, l'eslogan potser quedaria millor d'aquesta manera: "posa fre al canvi climàtic, folla amb condó!"

Hedonisme

2009-10-25T23:37:00.003+01:00

La vida és una merda, això ja ho sabem, i damunt dura poc. A més a més, dona practicament igual el que patim o fruim dels plaers que ens reserva, perquè en el moment de la mort tot desapareix en una espècie de "reset" desesperat que no reinicia el sistema. Si estem patint molt, aquesta possibilitat ens sedueix, i no altre és l'encís dels suicides. Si fruim del moment, el final ens espanta, pel que té d'acabament d'un estat plaenter.
Doncs bé, aquest és el missatge que ens vol transmetre Woody Allen amb la seua última pel·lícula. "Si la cosa funciona" és un manifest hedonista en la línia dels grans epicuris de la història, Montaigne i Epicur. El somriure desenfadat de Woody ens ajuda a soportar amb més ànim l'angoixa vital a la que ens podem abocar si oblidem que la vida dura el que dura la vida, i que malgrat tot, s'acaba tard o d'hora. No desaprofitar les poques felicitats amb que ens regala i no plorar pel que perdem perquè aleshores no podem fruir del que tenim. Un missatge clar i simple, però reconfortant, malgrat tot.

Legionella

2009-10-19T22:05:00.003+02:00

Alcoi ha patit el 15é brot de legionella en 10 anys, i el segon des que s'han acabat les vacances d'estiu i s'ha représ l'activitat laboral. Les explicacions anteriors de les autoritats locals i autonòmiques s'han vist superades per nous brots que escapen a les explicacions oficials. Els aparells d'aire condicionat de les empreses, l'orografia alcoiana, les màquines d'asfaltar, les fonts públiques... totes les explicacions han quedat obsoletes amb el darrer brot.
La sensació que ens deixen, als alcoians i als ciutadans en general, és la d'una incompetència delictiva de les autoritats, un desinterés preocupant o, com a mínim, una incapacitat perillosa per solucionar els problemes reals de la població.
Malgrat totes les explicacions biosanitàries, aquesta "epidèmia" repetitiva, sembla ser una venjança del capitalisme neoliberal pel passat obrer i lluitador de la ciutat. Les empreses al bell mig del casc antic i la preeminència de l'economia submergida són com un llegat enverinat d'un passat d'esplendor. Però potser aquestes explicacions no són més que un desig per trobar un sentit històric i romàntic al que només és un cas de dessidia i incompetència política.

Educació

2009-10-14T19:03:00.005+02:00

Dos articles recents ressalten la importància de l'educació per a la moderna societat de la informació, i els dos d'inspiració clarament economicista. Un de Paul Krugman, economista americà i premi Nòbel el 2008, que situa l'excel·lent educació pública americana com el factor més important del seu fort desenvoupament econòmic, i anuncia la seua decadència justament pel desgast que aquesta educació ha sofert per la falta d'inversió. L'altre article és de Joaquín Estefania, i aquest ressalta la mateixa idea, la importància econòmica de l'educació i avisa del perill d'aplicar els retalls econòmics a l'àmbit educatiu.
No puc amagar la meua alegria per aquestes opinions de personatges tan reconeguts, i més encara perquè coincideixen amb la meua i perquè també crec que seria un desastre per a la societat en general retallar les inversions en educació. Ara bé, potser les meues raons van més enllà de les consequêncies purament econòmiques, perquè abandonar les necessàries inversions en educació no sols aprofundeix la crisi econòmica en el futur, sinó que també crea una societat insolidària, injusta i desarticulada. I aquestes conseqüències són més dramàtiques que totes les repercusions econòmiques.
Per això seria un greu error que un estat europeu que es troba a la cua en inversió educativa aplicara encara més retalls en aquest àmbit o en el d'investigació. El que està en joc no és tan sols el lloc de treball d'un grapat de professorat o d'investigadors, és el futur de la nostra societat, i alguns la volem democràtica, justa i solidària.

Ramonet

2009-10-08T23:12:00.003+02:00

Trobe, per casualitat, una entrevista a Ignacio Ramonet al 3/24 de TVC (és un miracle que encara les veiem totes). M'interessa el personatge, el seguisc habitualment a Le Monde diplomatique i, tot i una excessiva repetició d'alguna de les seues idees, he de reconéixer que és un dels intel·lectuals més lúcids del present.
El repàs als temes d'actualitat és obligat, però em crida l'atenció especialment la defensa de la pujada d'impostos de Zapatero (és una política de defensa de l'estat de benestar) i la crítica a que la pujada es centre en l'IVA,l'impost més injust que existeix, mentre deixa les sicav amb la tributació simbòlica de l'1%. L'anàlisi dels resultats electorals d'Alemanya, França i Portugal demostra una pujada de l'esquerra més crítica i un retrocés de la Socialdemocràcia i el Social-liberalisme i, per tant, apunta a la reconstrucció d'una esquerra combativa a l'esquerra de la socialdemocràcia (impossible al País Valencià, sempre a la contra d'Europa, si les coses continuen com ara). També parla de Cuba i defensa el final del bloqueig més llarg i injust de la història, dels paradisos fiscals que, tot i ser abolits per decret pel G20 continuen ben vius i fomenten l'especulació i la corrupció (Ric, com va el rellotge?).
L'entrevista acaba amb els mitjans de comunicació i la paradoxa de que, en el moment que més mitjans tenim a l'abast, és quan més uniformització informativa es produeix. També denuncia la constitució d'empreses comunicatives que miren més pels seus interesos empresarials que pels informatius (i el cas d'El País i Zapatero és flagrant). Aquest és possiblement un dels temes que més desgast democràtic estan produint, perquè creiem estar més informats que mai i, en canvi, hem reduit dràsticament la diversitat de punts de mira.
L'entrevista s'acaba i continue amb el zàpping, trobe el Gran Hermano i em quede enganxat a la peixera, que aquesta edició la porte molt abandonada.

Alternativa

2009-10-03T21:08:00.004+02:00

El TSJV ha rebujat el recurs de l'STPV contra Font de Mora per l'incompliment de la Sentència (de les 16 sentències) que reconeix el títol de Filologia catalana com equivalent al de Valencià.
Aquest entrebanc judicial trenca la ratxa favorable (les setze sentències anteriors, la de la ciutadania...) que ens havia fet pensar que els tribunals podien ser una bona contènció a la política del PP al País Valencià. La realitat ha tornat al seu lloc les coses (també la sentència dels trages) i ens recorda que l'oposició s'ha de fer al carrer, a les eleccions o al Parlament. El recurs als tribunals només es justifica quan realment es dona una situació d'indefensió impossible de reivindicar per les vies polítiques habituals.
Però el problema és que aquesta situació està donant-se, perquè quan els tribunals desqualifiquen decisions de govern estan avisant d'una situació d'indefensió ciutadana, i la situació al País Valencià ja és tan complicada que la societat civil s'ha vist obligada a demanar empar als tribunals.
Però ni tan sols d'aquesta manera ens protegeix la llei, perquè el govern incompleix reiteradament les sentències o se'n riu de les que no li convenen. Aleshores què fer? Demanar l'empar del Tribunal d'Estrasburg?
Millor donem-li la volta a la situació. Solucionem els problemes judicials per la via política. La indefensió ciutadana justifica la creació d'un front d'oposició que sanege la vida política valenciana i recupere la senda democràtica que està en perill. És l'hora dels partits d'esquerres, potser una gran coalició des del PSPV fins ERC, comptant amb el Bloc, EU i Iniciativa, podria arribar a un govern de concertació que recuperara una Televisió pública, una educació amb dignitat, una sanitat pública i no privatitzada. Potser seria una solució transitòria, però necessària per a una regeneració democràtica.

Opinió

2009-09-28T21:50:00.002+02:00

Mantenir un bloc és una ocupació que implica, moltes vegades, més esforços i maldecaps dels que pensem en iniciar-lo.
És cert que té avantatges, com el plaer que implica opinar sobre els temes que t'interessen, llegir les opinions dels amics que tenen el detall de deixar els seus comentaris, practicar l'art de l'assaig, més o menys rigorós, i la possibilitat de lluir de bloc, que encara queda bé.
Malgrat això, també implica molts maldecaps com l'autoexigència personal de publicar d'una manera més o menys periòdica, la necessitat de mullar-se en temes que, en principi, no són necessaris per a la nostra activitat quotidiana, la sensació d'estar predicant al desert perquè poca gent ens llegeix i el risc que implica manifestar unes opinions que, la majoria de vegades, no són més que reflexions precàries i inacabades.
Totes aquestes consideracions pesen més en temps d'inseguretats personals i acumulació d'ocupacions quotidianes, i acaben per fer-nos dubtar de la necessitat d'utilitzar el nostre temps en aquest quefer d'escriure sobre el buit digital. Potser al final pesen més els avantatges, però només perquè tenim un vici incontrolable per opinar i un sentit de la realitat absurd i descregut que ens domina i ens obliga a continuar. Un autèntic sensesentit.

Transfugisme o dissidència?

2009-09-14T22:26:00.004+02:00

El cas de Benidorm ha reobert la discussió sobre el transfugisme. És cert que, en principi, la comparació del transfugisme amb la dissidència sembla exagerada. El primer detenta un càrrec que aprofita per defensar la seua postura, el segon sol perdre la nacionalitat, la família o la llibertat. Per tant, en principi, sembla poc comparable.
Ara bé, si ens instal·lem en el nostre context polític, és cert que necessitem diferenciar entre aquell que ven el seu càrrec a canvi de diners, privilegis o favors, i aquell altre que se n'adona de que no estava on creia o de que aquells que creia companys de viatge no són com deien.
A més a més, hem de reconéixer que el pacte antitransfugisme dels partits majoritaris beneficia l'obediència i el sotmetiment a la disciplina de partit. Però encara és pitjor quan aquest pacte s'imposa als Ajuntaments, perquè en aquest cas es tracta d'una imposició basada en interesos nacionals i d'un menyspreu a la política local.
Els Ajuntaments són un altra cosa, i no haurien de medir-se amb la mateixa vara de medir que el govern estatal. El cas de Benidorm és flagrant i l'actitud del PSOE i pitjor encara, la del PSPV, és obtusa i hipòcrita, perquè saben que els regidors de Benidorm tenen el deure de canviar el signe d'un govern nepòtic i paralitzat.
Seria més valent reconéixer les característiques particulars del municipi, del País i del partit que els governa i encapçalar una oposició clara i decidida. Amb aquesta actitud és difícil que canviem la situació política.

Sanitat pública

2009-09-07T00:40:00.002+02:00

El president Obama està acomplint les expectatives que havíem dipositat en ell. El nou estil exterior, la depuració de responsabilitats en tortures i actes il•legals de la CIA –limitades i un poc a contracor, això és cert- i l’actitud enfront del mercat financer i la gestió de la crisi econòmica, han confirmat les expectatives que esperàvem. Però si un aspecte concentra les nostres simpaties és la proposta de dotar els EEUU d’un sistema sanitari públic que atenga a tota la ciutadania sense discriminacions econòmiques.
Però ahí comença la nostra sorpresa, quan trobem una forta oposició als plans d’universalització de la sanitat. Amb acusacions d’assassinar menuts i majors i de limitar la llibertat d’elecció dels pacients. Incomprensible! No puc imaginar com és possible que ningú s’opose a uns plans que beneficien a tots. A no ser que darrere de les protestes estiguen les potents companyies sanitàries, les úniques interessades en no perdre un negoci que els deixa milions de dòlars a costa de la salut dels ciutadans. I si això és cert, aleshores sembla que el concepte d’ideologia més clàssic torna a ser el que ens pot explicar com és possible una oposició moral –avortament, eutanasia, llibertat- a una mesura clarament innocent en aquest sentit. Només es poden explicar les protestes si trobem una manipulació interessada econòmicament de les companyies sanitàries que han reutilitzat els vells arguments moralistes amb intencions clarament manipuladores.
Ara canvieu l’escenari i escolteu les crítiques a la sanitat pública que es fan ací, recordeu les sedacions del Gregorio Marañon, les objeccions dels professionals a l’avortament, les errades mèdiques que provoquen morts innocents, i potser podeu veure darrere la llarga mà del capital en forma de companyies privades de segurs mèdics. Com els agradaria que açò fora com els EEUU!

Autoodi

2009-08-31T18:49:00.001+02:00

He passat l’agost una mica aïllat del món. Estava al mig de la serra de Mariola, sense llum elèctrica ni internet. Només a les nits posàvem en marxa el generador elèctric i connectàvem una tele menuda que agafava mal la majoria de les cadenes, excepte Canal 9 i 24/9 que, coses del destí, es veia amb una claredat magnífica. Així les coses i com que el comandament a distància tampoc funcionava, deixàvem en marxa el canal de notícies de la televisió valenciana, per allò de saber què passava al món.
Tots coneixem l’orientació dels informatius de la nostra televisió, però no els fem més cas del necessari i creiem que estem immunitzats a la seua manipulació. Amb aquest nou canal de notícies m’he assabentat de la remodelació del govern valencià –mostra del bon funcionament de l’anterior-, de l’ascens del director del Canal de notícies a la direcció de l’ens –perquè l’anterior ha passat a l’empresa privada a la recerca de nous camins professionals- , de l’èxit de la Fórmula 1 –aclaparador- i de moltes coses més. Tot amb la confiança de què a mi no m’enganyen, perquè la majoria de nosaltres sabem llegir entre línies i coneixem la orientació general del canal.
Però quan he tornat a casa i he agafat el comandament a distància he descobert que els efectes perniciosos de la televisió valenciana superen la simple difusió de notícies enganyoses i manipulades. M’he trobat fugint automàticament i sense adonar-me’n de la nostra llengua. En quant canvie de canal i, sense mirar la pantalla, escolte el valencià –vull dir la variant lingüística que es parla en algunes comarques del nostre País i utilitzen els informatius de la televisió valenciana- immediatament canvie de sintonia. Com que la única televisió que tenim que parla valencià de seguit és el Canal 24/9, he associat l’odi al canal televisiu amb l’odi a la llengua que parla. Horror! Si Paulov i el seu gos alçaren el cap se’n riurien de valent. M’he convertit en un monstre!. I no tinc remei, perquè amb TV3 no em passa –supose que perquè la variant dialectal és diferent-
Com a conclusió d’aquesta faula, m’agradaria dir que no hauríem d’abandonar la Televisió valenciana als seus directius, perquè una televisió pública, que parle en valencià i que informe de manera imparcial i lliure, és una necessitat democràtica insubstituïble.

Desgast democràtic

2009-07-27T23:03:00.003+02:00

He de dir, de primeres, que no confiava en la via judicial per a la resolució del conflicte de la ciutadania. Ni per aquest tema ni per cap altre tema polític. En realitat, em semblava una manifestació d'impotència, ja que no hem pogut parar aquest despropòsit amb pressió social ni política. Però crec que m'enganyava, perquè el tema de la ciutadania, ho he de reconéixer, ha suposat una autèntica violació de drets fonamentals, i en aquest cas, res millor que la divisió de poders per protegir-nos. En realitat, i vista la reacció de la Conselleria, no pensaven abandonar aquest atac frontal al dret a l'educació per molta pressió social que desenvoluparem. La seua actitut és clarament antidemocràtica i justificable només des de la voluntat autoritària d'imposar les seues idees i des d'una postura antidemocràtica de vulneració dels drets dels que no combreguen amb ells (literalment).
Ara es veu clar, els que volen manipular els escolars, privar-los del dret a la formació ciutadana i impedir-los de pensar autònomament són ells, i han sigut sempre ells. Acostumats com estan per anys de govern antidemocràtic es creuen amb el poder suprem de desafiar fins i tot als seus amics els jutges. Però potser aquesta vegada han anat massa lluny, potser tant de trage i tantes bosses de Louis Vuitton els ha augmentat l'ego fins el despropòsit. Esperem que els quede poc, pel bé de tots i de la democràcia,

Lluita de classes

2009-07-22T22:44:00.003+02:00

Sembla que l'empresariat espanyol no s'ha enterat de que vivim en la societat posindustrial, que la lluita de classes ha quedat soterrada per l'impuls d'una postmodernitat pacificadora i igualadora, que la història ha quedat parada en una democràcia dialogant i benefactora. Sembla que no s'han enterat, perquè continuen enrocats en postures antiquades i negatives, que no ajuden gens a alcançar el diàleg social que govern i sindicats de treballadors, aquestos sí absolutament convençuts de la caiguda de la societat capitalista i de l'aparició d'una nova versió postmoderna del capitalisme de consum, s'esforcen per aconseguir.
O no s'enteren o són els altres els que han cregut que aquest empresariat, després de guanyar diners a cabaços en els temps de l'eufòria i el desenfré, ara està disposat a col·laborar en la superació d'aquesta crisi que, segons diuen, està arruinant-los.
I no serà que són un malparits, aprofitats, egoistes i tramposos i volen aprofitar l'avinentesa d'aquesta crisi que només paguen els treballadors, perquè ells tenen assegurada la subsitència en condicions excel·lents, i apretar una mica més si cal l'explotació que mai han deixat de practicar? No serà que en temps d'atur és més fàcil vendre l'argument de l'abaratament del comiat? no serà que els dona igual portar a la fallida el sistema de pensions públiques perquè ells en tenen de privades? No serà que la lluita de classes no s'ha acabat i a nosaltres ens ha pillat carregats de bones intencions i bones paraules?

Vanitat

2009-07-16T23:04:00.001+02:00

Diu el mestre Montaigne al segon llibre dels seus Assaigs: "Crísip i Diògenes han estat els primers autors a menysprear la glòria, i els més ferms, i entre tots els desigs, deien que no n'hi havia cap altre de més perillós, ni que més havíem d'evitar, que el que tenim de l'aprovació dels altres. Realment, l'experiència ens n'ha fet sentir diverses traïcions ben danyoses. No hi ha res que enverine més els prínceps que la falagueria, ni res que faça guanyar als dolents més crèdit davant d'ells."
I després diuen que els clàssics ja no ens diuen res! O Montaigne endevinava el futur o la natura humana no canvia tant com ens pensem.

Kapuscinski i els mitjans de comunicació

2009-07-07T00:03:00.003+02:00

Ryszard kapuscinski es preguntava allà pel 1999 en un article aparegut a Le Monde Diplomatique nº45-46 si els mitjans de comunicació representaven la realitat del món, si realment la sobreabundància de vies d’accés a la societat global ens aportava una millor informació. La seua resposta en aquell moment va ser que no, que els mitjans proporcionen una visió del món molt superficial i fragmentària, sobretot perquè amb l’aparició de la televisió s’ha reforçat la confusió entre veure i saber, entre veure i comprendre. El fet de tenir al davant les imatges de successos ocorreguts a l’altra banda del món ens produeix el mirall de creure que ja ho sabem tot, que la imatge reprodueix la totalitat de la realitat, però oblidem que la selecció, la presentació i el montatge de les imatges construeix la realitat i, per tant, esdevé un instrument molt eficaç de manipulació.
Per a argumentar la seua postura, kapuscinski aporta tres exemples: la presentació de la pobresa als informatius com un fenomen inevitable i natural, l’aparició del subdesenvolupament i les catàstrofes al si de programes etnogràfics o culturals que el converteixen en una curiositat i la utilització de les estadístiques fredes per explicar la inevitabilitat dels drames humans.
Què podem dir avui, deu anys després, de l’evolució dels mitjans de comunicació? Doncs que la tendència que apuntava kapuscinski s’ha confirmat i aguditzat. Només hem de fixar-nos en la manera com es tracta el conflicte iraquià, o iranià o afgà als informatius televisius, com una sèrie de lluites tribals o religioses sense cap ni peus. O també és d’assenyalar l’aparició de programes-concurs que recorren llunyans països desconeguts o fan conviure una família europea amb una tribu africana, reforçant d’aquesta manera els tòpics més arrelats. I per descomptat, la profusió d’estadístiques i enquestes que venen a confirmar l’escassa capacitat de treball o d’organització i innovació dels països subdesenvolupats. Tot plegat dibuixa un món inconnex i incomprensible en el que nosaltres, els occidentals, som l’espècie elegida però no per Deu, sinó perquè ens ho mereixem.
Però podem trobar una xicoteta llum al final d’aquest túnel. L’aparició i desplegament d’Internet com a nou mitjà de comunicació ha trasbalsat el poder absolut que tenien les agències de comunicació i les televisions, i s’ha constituït com el mitjà d’informació alternatiu per excel•lència. És aquest un fenomen que encara no estava totalment desenvolupat en els temps que escriví kapuscinski, i que s’ha convertit en una mena d’esperança blanca informativa. Ara el que falta és canviar els costums dels ciutadans i convencer-los que informar-se implica un esforç, un treball de recerca i comprensió.

Blocs amb articles sobre Kapuscinski. Visiteu-los
Kapuscinski: la eminencia sin Nobel
Kapuscinski y Heródoto
Ryszard Kapuscinski: maestro periodista, maestro de periodistas
Kapuscinski y Zweig, el mundo de ayer y el mundo de hoy
Kapuscinski i els mitjans de comunicació
Kapuscinski: autorretrato en diez trazos
Lapidarium: Ryszard kapuscinski
El desconocimiento
El viajero insatisfecho
Cruzando fronteras con Kapuscinski

Les tisores

2009-07-02T10:08:00.002+02:00

Els retalls han arribat a l’educació. La famosa crisi ha proporcionat l’excusa per tal d’ajustar les brides a l’estament educatiu. I si, a més, aquest estament ha estat especialment crític amb la política educativa de la Conilleria, aleshores la venjança es serveix en safata de plata: “ara sabran qui mana ací!” Deuen haver pensat els dirigents de Campanar.
I allà van. Han nomenat uns super-inspectors encarregats exclusivament de confeccionar plantilles de tots els centres del País. Han apartat els inspectors habituals, entre els quals hi ha alguns massa sentimentals què xafen els centres i els acaben agafant carinyo. No, millor un cervell sense ànima, el perfecte conductor d’un programa informàtic elaborat amb uns límits marcats i insuperables, una altra màquina, però humana. I aquestos super-inspectors han tret les tisores i la calculadora i s’han posat a comptar hores, dos de filosofia, dos d’història, dos de tecnologia i una de francés i... això fan divuit, o trenta-sis. Eureka! Un professor! O dos! Doncs, a retallar, ací sobra un professor. Però, perdone, dos i dos i dos i uno i... sumen divuit però en número, no en persones. Dos cames i dos braços i un cos i un cap no fan una persona, fan un Frankenstein. Això és igual, bovades, totes les persones són iguals davant la llei i per tant intercanviables. Fora! I el pla de mediació que voliem fer, o el de foment de la lectura, o el de convivència? Això no compta hores, fora!
I així en tots els centres, un d’ací, dos d’allà, tres més enllà, al final un bon estalvi. I no és que estem en contra de l’optimització de recursos públics, al contrari, és la garantia de millora del funcionament de l’escola pública. Però el problema és que ací no es busca optimitzar recursos per tal de millorar-la, sinó tot el contrari, es busca ofegar la qualitat i la bona imatge amb la que poder competir amb la privada. Perquè si mirem bé, el que s’estalvia amb els retalls es dedica a contractar professorat de filosofia i d’història amb coneixements mínims d’anglés que donen ciutadania (no massa, que això porta problemes, el just per a fotre a aquells que s’han negat), a finançar els concerts del batxiller en la privada, a contractar super-inspectors que, aquestos sí, justifiquen el seu lloc de treball i el seu sou (més elevat) desplaçant a altres professors, o per a comprar bons trages i tenir bona presència quan ixen al Canal 9, que també paguem amb aquestos diners públics.
I ja ho veieu, amb una calculadora i unes tisores hem aconseguit enfonsar un poquet més l’escola pública i, a més, escarmentar a tots aquestos rojos que ens han criticat amb tanta voracitat.

Justicia universal

2009-06-26T23:26:00.002+02:00

La nova llei de l'oficina judicial ha estat l'excusa amb la que PP i PSOE han donat un cop baix a la instauració de la justícia universal. Si la tendència dominant semblava ser la de reforçar institucions internacionals (Tribunal Penal Internacional, Estrasburg, etc) que protegiren els drets humans arreu del món. Ara els partits majoritaris de l'Estat espanyol han preferit, en una mostra de realisme polític i pocavergonya moral, limitar la potestad de l'Audiència nacional per jutjar crims ocorreguts fora de les seues fronteres. Només si impliquen ciutadans espanyols entraran dins de la seua jurisdicció.
Sembla que Garzón i algun altre jutge havien anat massa lluny, i havien posat en un conflicte diplomàtic als nostres governants. El problema és que aquells a qui defensaven no tenien altra instància que els protegira, i aquest retall a una concepció universal de la justícia, dona la raó a aquells que pensen que açò de la justícia no és més que un joc dialèctic i legal del que mai trauran res en clar. Al final triomfa la visió més positivista de la justicia i l'oblit de la fonamentació ètica que tota llei ha de tenir darrere s'oblida en favor de l'oportunisme i la conveniència.
Un mal exemple per als nostres joves i una mostra més de la poca pedagogia política que es practica en aquest país.

La Karpe 3

2009-06-23T23:00:00.002+02:00

Ja hem tret la tercera Karpe. La podeu descarregar ací si voleu. Enguany ho hem aconseguit, el curs pròxim veurem, però de moment, anem fent.
Ah! i a l'estiu teniu el bloc de la Karpe, també el podeu visitar ací.

Aido

2009-06-11T19:06:00.004+02:00

No em sorprén, però em resulta curiosa la dèria que han agafat les ràdios dretanes amb la ministra d'igualtat. He de reconéixer, no sense sentiment de culpa, que pels matins quan vaig cap a l'institut faig zàping amb la ràdio. I últimament m'he aficcionat a la COPE. Tranquils, ja sé el que esteu pensant, però us promet que és la millor ràdio per escoltar crítiques a Rajoy. El posen de volta i mitja, i sense contemplacions. A Zapatero també, és cert, però amb ell es comporten amb la condescendència del que es sap en la veritat i aconsella a l'ovella descarriada.
Bé, però el que volia comentar és la ràbia amb la que parlen de Bibiana Aido. Supose que la mateixa creació del Ministeri d'Igualtat ja els deu haver enfurismat, i els temes de que s'ocupa més encara (l'avortament, la violència de gènere, la igualtat), però en el to dels comentaris note una ira especial. En primer lloc solen ser crítiques personals, amb un intent clar de ridiculitzar a una persona que ha demostrat una eficàcia que moltes altres voldrien, per la seua joventut, per ser dona, per ser atrevida, sincera, per la seua família, pel seu origen. A més solen ser crítiques iròniques, mai amb un anàlisi sopesat, mai amb una contraposició d'arguments, supose que perquè creuen que no els necessiten. I per fi, entren en el terreny clarament ofensiu, amb acusacions de "burra" (per no saber que un fetus és un ésser humà), "ignorant" (per no coneixer el castellà i dir miembra), "pija" (perquè ve de família bé, per cert, com la d'ells) i "assassina" (ja sabeu, per defensar l'avortament.
Però no solament la COPE manté aquesta campanya d'intoxicació. Ondacero, fa una campanya molt pitjor, per ser més sibil·lina, més oculta sota una aparent imparcialitat política. Però no us equivoqueu, aquestos encara són més perillosos.

Europees

2009-06-08T22:10:00.003+02:00

Volia escriure de feia temps sobre les eleccions europees, però la falta de temps i els dubtes sobre el contingut de l'article em van fer desistir. No sabia si prendre partit decididament i públicament, si centrar-me en la vessant europeista o fer esment de la trascendència nacional (valenciana, catalana, espanyola...).
Ara tot sobra, i això demostra la inutilitat dels nostres comentaris (bé, vull dir, dels meus) i la fugacitat del temps i de l'opinió. Ai!
Però bé, efectivament sobren els comentaris que anava a fer, perquè s'han confirmat els pitjors pronòstics que jo volia conjurar: València continua sent el feu del sector més ranci i reaccionari de l'espectre polític, a la ciutadania valenciana (i Murciana i Madrilenya) li te absolutament igual tenir a un tall de "pijos" corruptes controlant el poder, a Catalunya el tripartit s'erosiona i a Espanya guanyen els blaus, els que més criden i amenacen.
I a Europa? La desfeta (el Partit popular es reforça, entren neonazis, Berlusconi continua somrient), el desinterés (l'abstenció més alta dels últims anys) i la paràlisi política. Amb aquest disseny europeu es lògic que la població no es moleste en votar, perquè és inútil un parlament que no decideix i perquè cap de les nacions aposta per un projecte atractiu que ilusione la ciutadania i la mobilitze. Amb aquestes algorges, el futur de la Unió és ben fosc, però el problema és que el futur general no és més optimista; menys democràcia, menys participació, més corrupció i més opacitat del poder (econòmic i polític).
Ens esperen anys roïns per a la democràcia