Observatori de la ciutadania

Cabrejats

2012-01-29T20:59:00.001+01:00

Ara fa un any es va publicar Política per a joves inquiets. El llibre continuava l'esperit d'un altre anterior, El sabor de la ciutadania, de 2008. En el temps que va del 2008 fins aquest 2012, la percepció de la política ha canviat de manera radical. Des de l'optimisme i la confiança en la política dels millors anys dels governs de Zapatero (amb lleis com la del matrimoni homosexual, d'identitat, de l'avortament, llei de dependència, etc.), es va passar a la indiferència de finals de la primera desena del segle XXI. Va ser aquesta indiferència la que va motivar el llibre que acompleix un any, perquè la percepció d'aquest desinterés entre la joventut em va convèncer de la necessitat d'implicar-los en l'activitat pública.
Però després de publicar-se, només tres mesos després, ens vam trobar la sorpresa del 15M, un moviment que, tot i no ser polític, reclamava netedat, democràcia i joc net a uns polítics incapaços de respondre a les noves exigències socials. De la indiferència es va passar a la indignació en el millor sentit de la paraula, la que ja Joan Fuster va proposar al seu Diccionari per a ociosos; "La "indignació", de fet, dóna per suposada la "dignitat" dels qui l'experimenten, i la "indignitat" de la seva víctima. Sempre és el virtuós qui s'indigna; sempre és el viciós qui sofreix els cops de la indignació." Els indignats erem els ciutadans farts de la paràlisi política davant els evidents problemes que apareixien.
Però aquella indignació s'ha esbravat en les successives consultes electorals i ens han abocat a la ràbia, l'odi i la frustració que genera la impotència davant una situació en la qual sembla impossible incidir.
De l'optimisme a la indiferència, d'aquesta a la indignació, i tot per arribar a una impotència rabiosa i desil·lusionada. Un viatge a l'abisme, un recorregut viciat que ens situa en una de les pitjors crisi de la democràcia que hem viscut.
La situació actual acumula els pitjors símptomes d'una crisi que es desenvolupa en totes les direccions. Política perquè la corrupció, les incoherències del sistema electoral i l'absència de representació d'amplis sectors socials vicien el sistema des dels seus fonaments. Social perquè els mecanismes de participació s'han tallat, tant electoralment com a nivell d'expressió mediàtica, i han generat una impotència rabiosa. I econòmica, ja que s'ha establit una superestructura que domina l'àmbit polític i imposa els seus dictats sense cap control democràtic.
Els fruits d'aquesta crisi democràtica els podem començar a percebre en el servilisme dels polítics electes als poders econòmics o, si s'escau, amb la seua simple substitució per tècnics. L'absència d'alternatives possibles o creïbles i la ràbia que comença a expressar-se per part de la societat civil són altres símptomes ben visibles d'aquesta degeneració política. Situacions com la que vivim, històricament, han desembocat sempre en canvis autoritaris o en esclats violents de protesta social.
No és el millor aniversari per un llibre que vol aconseguir justament el contrari.

Poca broma

2012-01-11T20:07:00.000+01:00

És cert que el riure és un antídot contra la depressió i les males notícies. Prendre's les coses amb humor sol ser una bona manera de passar els tràngols de la vida. Ridiculitzar els nostres problemes o fer acudits sobre situacions dramàtiques ens ajuda a superar-les i continuar vivint mentre busquem refugis de felicitat.
És cert, i no vull negar-ho, però faig aquest comentari per tal d'aplicar-lo a la nostra resposta davant els últims retalls del govern valencià. Perquè tot i que fot que et baixen el sou, tots som capaços de comprendre que quan no n'hi han diners, poca cosa més es pot fer. Fins ací, res que objectar. Si cal col·laborar per fer més gran la Comunitat de veïns (a partir d'ara CV), doncs ahí estem nosaltres.
Ara bé, el que més ens toca els nassos és saber que el deute acumulat per la nostra insigne CV ha vingut de pagar-li un Scalextric de tamany real als fills de Camps, un aeroport sense avions als nets de Fabra i un parc d'atraccions als amics de Zaplana.
Durant tot aquest temps de gloriós regnat del Partit Popular (a partir d'ara PP) a la CV, hem sabut que erem la comunitat més endeutada, que els diners estaven balafiant-se sense mesura i amb interessos obscurs, per no dir massa evidents, que augmentaven els casos de corrupció i que el suposat milacre econòmic de la CV només era una bombolla unflada de cement injectat per inversions públiques que han enriquit mans privades.
I ara ve el que volia dir realment, perquè, què hem fet nosaltres durant tots aquests anys? No vull dir els votants del PP ni els "idiotes" -en el sentit clàssic de passotes i abstencionistes-, que ja sé que n'estaven ben contents sentint-se en una CV de joguet. Vull dir nosaltres, la gent d'esquerres, nacionalista, benpensant, militant i participativa. Sí, què hem fet nosaltres? I direu, manifestar-nos, renegar entre dents, maleir, queixar-nos en veu alta a la faena i al mercat, avergonyir-nos de ser valencians identificats a tot arreu per les majories peperes i... riure'ns de nosaltres mateixos.
Perquè no em direu que la broma audiovisual a l'estil Xavi Castillo, l'acudit graciós sobre el tamany de l'acaldessa del cap i cassal i el comentari despectiu sobre la talla intel·lectual dels nostres governants no ha estat present de manera abrusadora. I no critique que en hajam refugiat en l'humor ni tan sols discutisc els seus efectes terapèutics, però no podreu negar-me que ha estat una vàlvula d'escapament ben eficaç personalment, però totalment inútil a efectes polítics. Potser hem relativitzat massa, potser no ens hem pres seriosament el talant dels senyors que ens governen i ara ens trobem que aquelles conductes tan irrisòries tenien efectes devastadors, no sols per als seus votants sinó per a tot el País (ai, perdó, CV).
Potser l´humor ens ha excusat d'intervenir políticament, o simplement ens ha fet minimitzar el problema o menysprear-lo, o qui sap, era l'únic consol que ens quedava. Però siga com siga, ara veiem clar que s'han acabat els temps dels acudits i hem de començar a actuar. Poca broma, com deia l'Stepv en referència als acudits de Font de Mora.
Doncs això, poca broma.

Personatges

2012-01-03T20:21:00.000+01:00

Llegint Joan Fuster m'he trobat una explicació del perquè les novel·les ens donen llum sobre la nostra vida, perquè ens ajuden a comprendre els nostres sentiments i anhels.
Quan vivim, estem massa ocupats en viure, implicats en el tràfec quotidià i atabalats per la immediatesa de l'instant. És difícil guanyar una perspectiva que ens permeta mirar el conjunt, adquirir perspectiva. A les novel·les, a les bones novel·les, l'autor aporta la visió que a la nostra vida no tenim. Per això és tan important el seu ofici, per això les vides dels bons personatges literaris estan tan travades. No perquè siguen més coherents que les de les persones de carn i ossos, sinó perquè l'explicació de l'autor ens les ha fetes comprensibles.
Moltes vegades, en la nostra vida, necessitaríem un bon novel·lista que ens donara coherència a les nostres accions. Massa vegades perdem la perspectiva i ens emboliquem en aspectes intranscendents o no comprenem el perquè de la nostra conducta. Supose que allò que anomenem maduresa o autoconeixement consisteix en convertir-nos en autors de la nostra vida. Però això és tan difícil, tan rar com els bons novel·listes. La major part de les persones no som bons narradors, ni disposem d'una imaginació fecunda. El drama, la tragèdia apareix quan ens adonem que la nostra vida copia una història que no és la nostra, una història repetida o contada per un altre.

A l'entrada Novel·la del Diccionari per a ociosos, diu Joan Fuster: "Perquè, ni tan sols quan som adults, no ens veiem viure, no ens adonem de la vasta i dramàtica fluència de temps i de qüestions que constitueix la nostra vida. ¿Ens hi vèiem, ens n'adonàvem quan érem infants o adolescents? I tanmateix, el nostre viure d'aleshores devia ser tibant, foscament prenyat d'anhels, d'interrogants i de contradiccions. No ens veiem viure, ficats com estem en la nostra vida, ocupats a viure-la; habitualment no ens cal formular en pensament, en mots, ni en cap forma de lucidesa, tot allò que bull com a sentiment o com a sensació en el nostre cos mortal; sovint, ni arribem a sentir-nos sentir. L'ofici de novel·lista consisteix a suplir aquesta distracció, aquest defecte de consciència." p. 189-190

Vides desafinades

2011-12-31T18:55:00.001+01:00

Una colla de joves en la trentena, musica indie, rotllos sexuals i sentimentals, oficis postmoderns com manager musical, informàtic, mestre (!)... Contada així la novel·la, té tots els ingredients per aplicar la dita del meu poble, "amagueu els patos que ve la tronà", perquè pot semblar una historia superficial i fàcil per a un públic jove.
Doncs no, en absolut. Els personatges de vides desafinades lluiten per fer-se una vida feliç, treballen en coses que els agraden i interactuen entre ells amb una maduresa i autoconsciència digna de contar. Gerard i Vicky en la primera part, Marta i Francesc en la segona, i Jordi i Alícia en la tercera, traven una història caleidoscòpica que es llegeix amb voracitat, tot i que el llenguatge no fa concessions al lector. Canvis de registre en funció del personatge, utilització de l'estil directe barrejat en una narració indirecta, alternància del diàleg amb el monòleg intern; tota una sèrie de recursos expressius que fan d'aquesta novel·la un plaer per al lector avesat.
La realitat sempre és diversa, i en funció dels ulls que la conten apareix d'una manera o d'altra; per això és vital comprendre aquest joc de vides desafinades en funció de la melodia que la toca. Cada personatge aporta una visió matisada, afegeix complexitat al nuvol sentimental que els envolta i aclareix la sintonia entre un rerefons sorollós. Si afegim el retrat d'una València encara màgica i d'una Barcelona en mutació, obtenim un retrat generacional que es llegeix amb voracitat, fins i tot per a persones que no ens trobem en aquesta franja vital ni en l'òrbita d'interessos dels personatges.
Potser la indefinició personal que persegueix als personatges podria ser conseqüència de la banalitat vital, però no és el cas, perquè el nivell d'autoconsciència sobre les seues relacions afectives, sobre la parella i les expectatives que persegueixen adquireix un to clarivident. Potser massa i tot, podríem dir, perquè ja voldríem la majoria de nosaltres autocomprendre els nostres sentiments de la manera tan clara com ho fan els personatges de la novel·la.
Al final les vides desafinen més que les cançons, tot i que les decisions es prenen amb responsabilitat, però determinat soroll inclassificable, el de la venjança, el de la rancúnia, el de l'odi, acaba convertint-se en sintonia dramàtica. Com sol passar a la vida.

La pública

2011-12-30T21:01:00.001+01:00

Mirar la tele amb els canals de la televisió espanyola és un plaer, perquè des de fa uns anys s'ha convertit en el que ha de ser una televisió pública de qualitat. És cert que, al País Valencià, no tenim punts de comparació amb altres públiques, perquè no podem vore la TV3 des que ens la van censurar, i Canal 9 no es pot entendre que siga una pública estrictament.
L'altra nit vaig seure després de sopar a vore una pel·li en La 1, Zodiac, un thriller interessant carregat de crims sanguinolents, policies compromesos i periodistes honrats, però molt llarga. Malgrat això la vaig poder vore tota d'una tirada, sense interrupcions publicitàries ni talls innecessaris.
Anit una altra pel·li en La 2, Un mundo para vivir, un road movie americà independent ben àcid amb l'estil de vida americà, de Sam Mendes. Bé, a la informació posava que començava a les 10'15 i acabava a les 11'30, doncs exactament a aquesta hora va començar i acabar. Quin goig, quin respecte cap els televidents, quina formalitat, quina manera més honrada de tractar a l'audiència!
Si acudim al canal 24horas o als informatius de La 1 i La 2 tenim informació seriosa, ben tractada, narrada de manera professional i clara, amb sinceritat i honradesa. És un dret al qual la democràcia no pot renunciar, però que als temps que corren s'ha convertit en un privilegi.
Hem de reconéixer que una de les millors herències dels governs Zapatero és la tele pública. Al remat s'ha vist que l'estratègia d'eliminar la publicitat i finançar la pública a càrrec de les altres operadores de telecomunicacions, ha estat una via encertada i saludable. Això i el compromís d'intervenir mínimament en la faena periodística i professional.
Ara que Cuatro ha quedat com un segon canal de la insuportable Antena 3, i que a la Sexta li queden dos telediaris i un Intermedio, necessitem la pública més que mai. La televisió és un dels mitjans principals d'informació i entreteniment de la ciutadania, i per això la seua vitalitat és imprescindible per al bon funcionament democràtic. Esperem que el govern Rajoy entenga açò i no caiga en la temptació del seu antecessor popular i convertisca la tele pública en un No-do encobert o en un calaix residual sense competitivitat.
Senyor Rajoy, baixe'ns el sou si és necessari, però no ens destrosse la tele pública, per favor!

La piel que habito

2011-12-29T19:48:00.000+01:00

He de dir, de primeres, que no m'agrada Almodovar. No m'ha agradat mai, i tampoc he aconseguit que m'agradara amb el pas del temps i la gran quantitat de premis i reconeixements internacionals i nacionals al seu cinema. Tot i això, també he de dir que m'he imposat, quasi com un deure, vore les noves pel·lis que ha anat fent i he intentat trobar-li el trellat que, de segur, té.
Amb l'última, La piel que habito, Almodovar confirma la seua capacitat narrativa. Amb el pas del temps i la quantitat de films que ha dirigit, ha aprés l'ofici de manera magistral. És capaç de narrar històries inversemblants i el ritme que adquireix la història sol estar ajustat a les intencions que es proposa. Tècnicament ha adquirit una maduresa envejable, encara que potser en aquest aspecte influeix que s'ha sabut rodejar d'un bon equip tècnic i que disposa de pressupostos ben generosos.
Fins ací les lloances, la resta totalment prescindible. La història que conta és increïble i ridícula, sense la més mínima tensió narrativa, exempta d'emocionalitat i gratuita. No exprimeix les potencialitats narratives de la història, ni una referència a un conflicte de gènere, ni una reflexió sobre la condició sexual, ni un conflicte d'identitat. El problema amb Almodovar sol ser el de, per què ens contà açò? Què pretén? Al final de la pel·lícula no acabes de saber què és el que volia dir l'autor. Potser perquè no volia dir res, i això és totalment respectable, però també és d'una vacuïtat i falta d'idees molt post-moderna. Pel que fa a l'estil cinematogràfic sol pecar de pretenciositat, amb plànols preciosistes i arriscats, però innecessaris. Personatges rebuscats, i successos extravagants intenten crear un món personal i únic, però esdevenen històries increïbles sense credibilitat.
Al remat, vore les pel·lis d'Almodovar s'ha convertit en un ritual inútil, tan gratuït com innecessari.

Paraules

2011-12-28T18:00:00.000+01:00

És una opinió comuna pensar que internet representa el triomf de la imatge, que les paraules han perdut valor davant de l'impacte emocional de les imatges. Diuen que els videos muntats a Youtube augmenten exponencialment i que les fotos i altres imatges dominen Tuenti i Facebook. I és cert, però no perquè les paraules hagen perdut el seu valor, sinó perquè aquestes imatges acaben aprofitant el poder de la paraula per transmetre un misssatge congelat. I si no, que li ho conten a Google.
El gegant informàtic (tal i com explica un article ben interessant aparegut a Le Monde Diplomatique del mes de desembre: Kaplan, Frederic. Cuando las palabras valen oro. Google y el capitalismo lingüístico) ha basat el seu predomini a la xarxa en el domini del llenguatge a través de dos algoritmes, un que determina les recerques que fem al seu buscador, l'altre el que posa preu a les paraules per tal de fixar els interessos publicitaris dels seus anunciants. Google és un autèntic baròmetre d'utilització del llenguatge, però amb uns interessos ben diferents als de les Acadèmies de la llengua. Quan Google completa les nostres recerques automàticament, o corregeix una paraula mal escrita, està portant-nos al lloc on li interessa, a valorar la nostra paraula màgica per tal de cobrar-la.
Qui diu que les paraules no tenen preu? Google l'ha posat i el cobra, és una mena de capitalisme lingüístic sobre el qual haurem d'estar atents, perquè la tendència més rendible és la de les frase fetes, locucions establertes i paraules comodí. Si a aquest fet afegim els TT (etiquetes) de Twitter, trobem que el llenguatge continua sent el suport del pensament digital. Ara bé, el problema és que qui domina el llenguatge, domina el pensament, i Twitter marca els interessos dels seus usuaris amb les etiquetes més piulades, mentre Google ens "ajuda" amb les paraules confuses.
Qui domina el llenguatge, domina el pensament, no ho oblidem, per tant el perill de manipulació passa pel domini de les paraules que, a hores d'ara, es troba a les mans d'unes empreses privades que busquen els seus interessos.

Storytelling

2011-12-11T23:08:00.001+01:00

Acabe de llegir el llibre que va teoritzar l'Storytelling. (Salmon,Christian. Storytelling. La máquina de fabricar historias y formatear mentes. Península.Barcelona. 2008). Es tracta d'un fenomen del qual ja vaig escriure quan va eixir el llibre, pel 2008, aplicat a la televisió.
El concepte és d'una rabiosa actualitat perquè defensa que els humans necessitem uns referents narratius que donen sentit a la nostra existència. Però que aquesta necessitat natural i normal ha estat utilitzada des dels últims 30 anys amb un vocació de manipulació, de domini de les mentalitats. S'ha utlitizat en política (per part sobretot de Bush Jr.), màrketing, direcció d'empreses, informació, etc.
I mentre llegia, no podia deixar de recordar el cas del nostre País, un lloc on uns polítics han venut una imatge de ciutat i de País que no es corresponia amb la realitat, però que ha aconseguit en un cert imaginari col·lectiu de la població fins al punt de vore una realitat diferent a la que tenien davant dels nassos. Veien grans operacions turístiques on hi havia projectes megalòmans i balafiadors, veien premis internacionals on sols n'hi havia negoci a costa de tots, veien una ciutat neta i moderna on només teníem abandó i venjança. Com han aconseguit els nostres polítics vendre un relat inexistent?
Doncs fonamentalment amb el control de la informació (no sols a través del Canal 9), a través de rodes de premsa, filtracions informatives i grans actes mediàtics. Una operació perfectament planificada que ha aconseguit vendre a una part de la població una visió de si mateixos molt més reconfortant que la que li oferia una esquerra queixosa i negativa.
El problema, ara, és com generar una visió alternativa, un relat més ajustat a la realitat i sincer, però optimista i esperançat al mateix temps. Una faena difícil, però imprescindible. Potser ara que els vestits han eixit dels armaris siga una bona ocasió per refer el relat, per aportar a la ciutadania un espill en el que mirar-se que no els done vergonya, però els (ens) ajude a identificar-nos. Un relat no manipulador, una autèntica autoconsciència orgullosa de viure al nostre País.

Mercats

2011-12-04T18:51:00.001+01:00

Solem al·ludir amb el terme "mercats" a una mena de mà negra que controla, manipula i domina l'economia sense pietat. L'eufemisme i l'opacitat ajuden a mostrar la seua acció com una cosa inevitable i necessària, però la llunyania i desconeixement ajuden a desmobilitzar i desencoratjar qualsevol protesta.
Però Ramonet, a l'editorial d'aquest mes de Le monde diplomatique, desvetla l'autèntica cara d'aquests "mercats" que, al remat, no són gens desconeguts:
"¿A qué llamamos “mercados”? A ese conjunto de bancos de inversión, compañías de seguros, fondos de pensión y fondos especulativos (hedge funds) que compran y venden esencialmente cuatro tipos de activos: divisas, acciones, bonos de los Estados y productos derivados."

És a dir, que els mercats són els mateixos bancs als quals dipositem els nostres estalvis, mantenim el pla de pensions i cobrem la nòmina. Els Botin, González o Rato juguen amb els nostres diners per tal de fer-nos més pobres. Hem de reconéixer-ho, és una maniobra magistral, primer controlen els nostres estalvis, els inverteixen de manera especulativa, els fan quebrar, demanen diners a l'estat per salvar-se el cul i, quan ho aconsegueixen, extorsionen els estats amb interessos exhorbitants que empobreixen els seus xicotets inversors, als quals els deixaran, també, diners a interessos altíssims.
Efectivament, ho recorda Ramonet:

"Lo peor es que, contrariamente a lo que podría pensarse, esos “mercados” no son únicamente fuerzas exóticas venidas de algún horizonte lejano a agredir nuestras gentiles economías locales. No. En su mayoría, los “atacantes” son nuestros propios bancos europeos (esos mismos que, con nuestro dinero, los Estados de la UE salvaron en 2008). Para decirlo de otra manera, no son sólo fondos estadounidenses, chinos, japoneses o árabes los que están atacando masivamente a algunos países de la zona euro."

L'engany és un truc de prestidigitador, perquè es realitza davant dels nostres ulls; de tan visible és transparent. Fins i tot, l'actual crisi del deute, no és més que un avís als dirigents polítics europeus que, fa un any, per octubre de 2010, es van atrevir a demanar la participació de les entitats privades en l'eixida de la crisi amb la depreciació del deute. La resposta fou la que tots sabem, la quebra d'Irlanda i l'extorsió primer a Espanya, després a Itàlia i fins i tot a França i Alemanya.
Aquests mercats tenen una cara ben visible i una moral evident, no es permetran perdre ni un ral, encara que això genere misèria, mort i patiment. Per això amenacen obertament els dirigents polítics i, si tenen cap dubte, els substitueixen per dirigents tècnics de dreta, antics gestors de Goldman Sachs i clarament causants de l'expoli i el robatori. Posar la rabosa a tenir cura de les ovelles és l'últim dels trucs de màgia que es permeten, més enllà d'això, la màgia deixa de ser útil i l'exercici tirànic del poder esdevé la solució definitiva.

Països catalans

2011-11-28T22:12:00.001+01:00

Els Països Catalans són un referent de l'imaginari col·lectiu del nacionalisme valencià. No existeix un nacionalista al País Valencià que no s'haja fet alguna vegada la pregunta de com seria el nostre país si es trobara dins d'una unió política catalana. Però, per desgràcia, no sembla que aquesta siga també una preocupació del nacionalisme català que, d'un temps ençà, sembla haver soltat pes i s'ha centrat en un objectiu més realista, el de la seua pròpia independència.
Faig aquest comentari arrel de la lectura d'un llibre publicat el 2008, Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho. Es tracta d'una ficció periodística sobre com seria una Catalunya independent l'any 2037. Suposant que el 2012 s'arriba a la independència de manera pacífica, amb el recolzament europeu i sense un tret (només un acte terrorista espanyol). A partir d'entrevistes fictícies i articles periodístics inventats es traça una societat integrada, més tolerant i més europea. Li he trobat poca visió de futur i poca reflexió profunda sobre els problemes socials més importants. Però si una cosa m'ha indignat és la referència al País Valencià i a les Illes, que es redueix a una sola menció, per a dir que les Illes es van integrar a Catalunya i que el PV com que era del PP, doncs no va voler, i au, tots fatxes i espanyols. Increïble el desinterés i desconeixement amb el que ens tracten.
La referència a les Illes, apareix a la pàgina 65 i diu:
"Però es va ver l'annexió de Mallorca (és la pregunta de l'entrevistadora):
Perquè ells van voler, aquí no es va moure un dit. Quan hi va començar el moviment, Catalunya ja havia construït alternatives, ja es veia que es podien fer les coses d'una altra manera. I a més, la veritat, havien quedat aïllats perquè per anar a Mallorca des de Madrid havies de passar per sobre de Catalunya, saps què vull dir?, i la cosa va anar pujant de to. Quan es va plantejar seriosament ja havien passat deu anys, i l'èxit de Catalunya hi va ajudar, les coses com siguin. Els catalans són com són, però quan s'hi posen, funcionen. La independència va servir perquè molta gent pugés al carro, els millors, tothom hi volia aportar el granet de sorra, i la cosa va funcionar. Es va veure el canvi. Hi havia com una energia."
És a dir, que tota la faena la van fer els catalans, perquè els mallorquins, com que es van quedar aïllats i tots són hostalers, doncs van veure el negoci i s'hi van apuntar. Vergonyós!
Però la referència al PV és encara pitjor, a la pàgina 66:
"I com és que València no va seguir? La lògica hauria estat re-fer els Països Catalans, no? (és la pregunta)
És que no en va quedar ni un, de catalanista, a València. Els van machacar. València era molt Partit Popular. Els catalanistes eren quatre gats, uns quants escriptors i 1'Eliseu Climent. Ho van prohibir tot. Els van fer la vida impossible. La gent sí que parlava valencià, el poble, vull dir, perquè de classe mitja en amunt tothom era del Partit Popular. No dic que hi hagués repressió, però casi."
És a dir que els catalanistes som quatre gats, bé, tres perquè el quart és l'Eliseu, i tots escriptors. I el valencià el parla la gent del poble, com abans, com als temps del franquisme.
El desconeixement de la realitat del País és tan escandalosa que el soroll no ens deixa parlar. Amb aquesta visió és lògic que ens hagen abandonat en la batalla de Tv3, de la llengua i les que queden per venir. Ja podem buscar-nos les llentilles!

Resultats definitius

2011-11-21T22:11:00.001+01:00

Afegeix la llegenda

Una anàlisi més detallada i tranquil·la dels resultats electorals ens han de permetre vore més clar.
A escala estatal, el PP no arriba a traure 600.000 vots més que al 2008. Amb aquests vots augmenta la seua representació parlamentaria exponencialment, ja que passa de ser el primer partit de l'oposició al 2008 a convertir-se en partit governant amb majoria absoluta. Quasi res! I tot perquè un 2% menys de participació a les votacions suposen 1'5 milions menys de vots, que perd totalment el Psoe. En total els socialistes perden 4 milions de vots. Un càstig merescut a unes polítiques erràtiques i claudicants davant dels interessos dels mercats. Al final ha quedat clar que per a fer polítiques neoliberals, millors els partits de dreta. L'abstènció i la reducció de vots al 2n partit majoritari, han permés que la llei d'Hont amb circumscripcions molt menudes, faciliten el triomf de manera absoluta a un partit amb el 44% dels vots emesos. La llei electoral és insostenible des de fa temps i, de segur que n'hi ha solucions sense perjudicar els partits nacionalistes. Per exemple fer les circumscripcions més grans, a nivell autonòmic, i no aplicar cap tipus de correcció ni limitació percentual.
Com dèiem, el Psoe perd 4 milions de vots que van fonamentalment a IU, 700.000 vots més, UPD 800.000 vots més, Compromís 100.000 més, Equo 200.000 més, CiU 250.000 més... i ja tenim 2 milions, més el milió i mig de l'abstenció, quasi arribem als 4 milions. Una debacle, la socialista, que els haurà de fer replantejar-se tota la seua orientació i pràctica política. Necessitem un partit socialista alternatiu, no radical ni revolucionari, però sí reformista i amb propostes alternatives al pensament únic del mercat. O es converteixen en alternativa creïble o no seran necessaris.
Unes dades curioses són les d'ERC, que perd 40.000 vots menys i les del BNG, 20.000vots menys. A ERC li ha passat factura el tripartit i l'augment de Convergència (que té collons la cosa, no vols retalls? dons va, dues tasses! Els catalans també són masoquistes, també), però al BNG no ho entenc.
Al País Valencià el PP perd 30.000 vots, això vol dir que, tot i tenir percentatges superiors als de la resta de l'estat, la seua tendència és inversa a la del PP espanyol. Ara bé, també podem pensar que 30.000 volts són un preu raonable per 4 vestits i 5 corbates. A casa nostra, en canvi, el Pspv segueix la tendència a l'abisme de la resta de l'estat, 400.000 vots menys, uau! I amb l'afegit que ja porta 16 anys al desert i en caiguda continua. Ací no podem parlar de refundació, sinó que cal una autèntica catarsi. Per favor, feu fora l'Alarte i poseu el primer suplent que jugue en primer regional (qualsevol regidor d'un poble menut), de segur que ho farà millor. Al nostre país, l'esquerra sembla assentar-se, si bé dividida, com sempre, perquè tant Eu, que augment vora 100.000 vots, com Compromís 100.000 més, recullen la meitat de la desfeta socialista. UPD arreplega 125.000 vots, i l'abstenció fa la resta, un 3% menys, 130.000 vots menys. Els abstencionistes hauran de replantejar la seua estratègia, perquè ha permés que el PP augmente escons amb menys votants.Una data singular és la d'España 2000, que dobla els seus resultas i passa de 4.000 vots a 9.000 al País Valencià. Un avís, un pilot d'emergència que s'encén, tot i que encara no té la magnitut de Plataforma per Catalunya, que arriba a 50.000 malalts que els van votar.
Amb aquestes dades podem traure alguna conclusió:
1. El PP no ha guanyat les eleccions, les ha perdut el Psoe
2. L'abstenció, mentre no arribe a xifres majoritàries, només afavoreix majories absolutes i partits majoritaris.
3. L'esquerra té un problema, perquè disposa d'una majoria social que no es tradueix electoralment.
4. La legislatura serà difícil, perquè el partit majoritari té 10 milions de partidaris, però davant té 9 milions de convençuts d'esquerres, molt actius al carrer, i 10 milions d'abstencionistes que poden convertir-se en molta baralla de barra de bar i alguna ocupació de plaça pública. No serà tan fàcil governar una societat escindida.
5. A la gent li agrada la canya, com més retalls anuncies, més et votaran. Però açò no durarà sempre, compte!
6. Què fàcil es montar un partit light! que s'oriente en la direcció del vent. Els vots d'UPD acabaran recolzant el PP i volaran amb la mateixa facilitat que el vent els ha portat.
7. Sobre 35 milions de possibles votants, al PP l'han votat 10 milions, no és tant com sembla. Quan mireu al vostre voltant penseu que un de cada quatre serà votant del PP.
8. Al País Valencià, la proporció és un poc major, sobre 3'6 milions de potencials votants, el PP ha rebut 1'4 milions, un de cada 3. Ací és més fàcil trobar votans del PP al nostre voltant, però penseu que són els mateixos sempre. No augmenten. Al PV s'ha creat una societat escindida, molt allunyada entre sí, amb visions diferents de la realitat social. I potser irreconciliable.

Resultats

2011-11-20T23:03:00.000+01:00

Ja està, s'ha consumat la victòria més gran de la dreta en la història de la democràcia i la debacle més catastròfica del Psoe. Era previsible, però no se ben bé per què, encara esperava una certa reacció de l'electorat contra aquesta victòria. I la reacció ha existit, perquè els partits minoritaris han augmentat ben considerablement.
Els resultats eren inevitables, des de la tornada de Zapatero de Brussel·les amb la cua entre les cames i la imposició del pla d'ajust, que la victòria de Rajoy estava cantada. Des d'aquell moment el Psoe no ha tret el cap, obligat, semblava, pels deures de govern, o potser per la manca d'idees. I l'electorat es mou a grans trets. Obligat per un sistema fictíciament bipartidista, si el psoe ho feia mal, només quedava el PP. En realitat, ambdós defensaven les mateixes polítiques, però això no es veu al debat polític.
Les opcions veritablement alternatives han augmentat, EU, Amaiur, Compromís-Equo, ERC, BNG, G-Bai... però no ha estat suficient, i la llei d'Hont fa la resta. Al final, amb un 44% per cent dels vots, aconsegueix el 55% dels escons, i a qualsevol partit minoritari li costen 10 vegades més els seus diputats.
Però que no us enganyen els percentatges, el PP ha tret els mateixos vots que fa 4 anys, 10 milions i escaig. No han augmentat, continuen votant-los els mateixos, però ara els vots del Psoe s'han quedat a casa o han anat a IU i UpD. La seua estratègia és la societat esquinçada, mantenir el pessebre, alimentar als seus i tenir-los convençuts. Però guanyen per la nostra desídia, bé, nostra o dels qui no han votat.
Pense que açò no és una solució, sinó aprofundir el desastre, i els efectes els pagarem tots.

A més a més els resultats necessiten algunes reflexions:
A València, el PP perd 30.000 vots respecte a 2008, "Si estirem tots, ella caurà, segur que tomba, tomba, tomba.."
Compromís aconsegueix vora 100.000 vots més que al 2008, i EU més de 90.000. L'esquerra està construint-se.
Un escò del PP o del Psoe val 70.000 vots, El d'Eu 169.000, i el de Compromís 124.000. això és justícia electoral? Per què el meu vot val menys que el d'un votant del PP? Algú m'ho pot explicar?
El Psoe perd a València 400.000 vots. 200.000 se'n van a EU i Compromís, 120.000 a UPyD. La resta s'ha quedat a casa. Enhorabona abstencionistes!
CiU guanya 200.000 vots. Supose que els retalls a Sanitat donen vots. Prepareu-vos a portar els llençols a l'hospital, quan us toque, és clar. Ací que més retalla recull més vots encara. Increible!
BNG, ERC i G- BAi són les úniques forces d'esquerra que perden vots. Qui m'ho pot explicar? A ERC supose que li passa factura el tripartit i l'escisió interna, i a G- Bai l'entrada d'Amaiur, però al BNG?
Equo, quan es presenta sol, no trau un 1%, uns 200.000 vots. Els ecologistes a Espanya no poden anar en solitari, han de formar part de l'esquerra existent. A Catalunya i El PV, en canvi, entren amb ICV i Compromís.

Porra electoral

2011-11-18T23:01:00.001+01:00

A l'insti hem fet una porra. Tot i que sabem que és difícil encertar un ple d'escons, és una manera de fer la política una mica més divertida. Encertar els grans trets és més fàcil, sobretot aquestes eleccions; una majoria absoluta del PP sembla quasi segura, una davallada similar a la dels temps d'Almunia per part del PSOE és també prou certa. I un augment dels partits nacionalistes i minoritaris, si la llei d'Hont ho permet, és també segura.
Malgrat això, amb les enquestes passa com amb l'observació del moviment dels fotons a l'àmbit físic, que si projectes una llum sobre els fotons alteres la seua energia i, per tant, observes un fenomen nou. Les enquestes alteren els resultats, i una previsible victòria ppera pot fer mobilitzar l'electoral d'esquerres i dormir al seu. Ara bé, l'alteració de l'efecte observador és mínima, vull dir que un canvi important d'aquests resultats és força improbable, i més amb l'evolució que ha portat la campanya. Rubalcaba no ha aconseguit encomanar la por a la dreta, sobretot perquè la dreta ja havien estat ells. I Rajoy ha aconseguit callar de la manera que millor sap, i no ha dit ni piu sobre els retalls i altres doloroses mesures que, de segur, acabarà per implantar.
Amb tots aquests factors, jo m'atreviria a pronosticar uns 182 escons per al PP (la majoria absoluta pense que és, per desgràcia, segura), 125 per al PSOE (un fracàs que no és causa de Rubalcaba directament, però que amb la que han montat aquesta legislatura, es mereixen), 9 per IU amb ICV inclosa (perquè el vot d'IU sempre està unflat a les enquestes, supose que per l'orgull dels seus votants), CiU és la més difícil per allò de si els afectaran els retalls que ja han posat en marxa, però malgrat tot, pense que uns 14 diputats tenen assegurats. El PNB pagarà l'entrada dels abertzales al joc electoral i traurà uns 5 diputats, mentre Amaiur pot traure altres 5. UpyD, espere que traga 2 diputats per Madrid i prou, encara que hem de reconeixer que és una d'aquelles injustícies de la nostra llei electora. El BNG 2, ERC 3, Coalició Canària 2 i, això sí, Compromís-Equo, per fi, un diputat a Madrid, un fet històric.
De segur que, al dia següent, els partis d'esquerra no socialista manifestaran la seua alegria per l'augment de representació, però al remat, perdrem tots, perquè la victòria per majoria absoluta o relativa del PP és un "més de la mateixa medicina" que ja sabem que no funciona i que porta a empobrir als de sempre i donar a guanyar als que més tenen. Estem ajornant la catàstrofe.
I vosaltres, què en dieu, atreviu-vos a posar la vostra porra als comentaris!

L'esquerra que vull

2011-11-13T18:38:00.001+01:00

L'esquerra que vull hauria de demostrar una intenció clara d'aplicar mesures econòmiques com les que enumera Serge Halimi a Le monde diplomatique d'aquest mes:

"La izquierda debe romper con el actual orden europeo y con las políticas adoptadas por los socialistas:
Por ejemplo, sin un replanteamiento de la "independencia" del Banco Central Europeo (cuyos tratados europeos han garantizado que su política monetaria escape a todo control democrático), sin cierta flexibilidad del pacto de estabilidad y crecimiento (que, en tiempos de crisis, asfixia cualquier estrategia voluntarista de lucha contra el paro), sin la denuncia de la alianza entre liberales y socialdemócratas en el Parlamento europeo (que ha conducido a estos últimos a apoyar la candidatura de Mario Draghi, antiguo banquero de Goldman Sachs, para encabezar el BCE), la recalificación de la deuda pública (a fin de no pagar a los especuladores que apostaron en contra de los países más débiles de la zona euro... Sin todo ello, la partida se iniciaría mal de entrada."
Evidentment els nostres socialistes són incapaços de subscriure aquestes propostes, sobretot perquè han sigut ells els que les han aplicat. Per això és necessària una esquerra conseqüent, que plantege un model econòmic alternatiu al de l'actual Europa. Ara bé, si hem de ser realistes, és cert que aquest programa econòmic és impossible d'aplicar des d'un sol país. Què passaria si Grècia, o Portugal, o Espanya decidiren aplicar-los? De segur que una exclusió immediata de l'euro, una fallida bancària i l'eliminació de crèdits. Després... no se sap. Però què passaria si fora França qui ho fera? I si fos Alemanya? Les coses canviarien i potser aleshores una nova Europa començaria a sorgir.
Per això hui més que mai, la solució als problemes domèstics és més Europa, més interrelació econòmica, una lluita social europea, sense abandonar la lluita local. (...)

Perquè, com continua Halimi, "El Estado se tambalea. Se ha emprendido una rápida carrera entre el endurecimiento del autoritarismo liberal y el desencadenamiento de una ruptura con el capitalismo. Esta última parece estar todavía lejana.Pero cuando el pueblo deja de creer un juego político en el que los dados están trucados, cuando observa que los gobiernos han sido despojados de soberanía, cuando se obstina en reclamar la puesta en vereda de los bancos, y cuando se moviliza sin saber adónde le llevará su colera, significa que al izquierda sigue todavía viva."
Viva però desarmada, podríem afirmar nosaltres i el camí s'anuncia llarg i inevitable. El perill d'un autoritarisme liberal ( a l'estil de Berlusconi, ara que ha caigut) és real i només amb més democràcia i més esquerra podrem fer-li front.

Democràcia

2011-11-03T22:18:00.000+01:00

Que la democràcia que vivim no és la millor possible, això ja ho sabíem. Sabíem que les votacions santifiquen els partits de sempre, que coincideixen amb els que més diners tenen, que no podem votar a qui volem sinó a qui ens col·loquen a la llista, que després de ser triats a les votacions traeixen els programes amb els quals s'havien presentat, pacten, voten i decideixen sense consultar els ciutadans. Això ja ho sabíem.
Però un aspecte que és veritablement preocupant i que denota una qualitat democràtica deficient és la impunitat amb la qual balafien els recursos públics, sense cap control ni possibilitat de demanar responsabilitats. I no estic parlant de corrupció, perquè en aquest cas, el poder judicial encara manté una certa independència que acaba, si més no, jutjant els responsables. Al fet que em referisc ara és al d'aquell polític que no ha estat triat pel poble, com és Don Carlos Fabra ex-president de la diputació de Castelló, que es pot permetre soterrar 150 milions d'euros en un aeroport inútil que ofereix als seus netets, sense que cap poder democràtic puga parar-li els peus. I el problema és que açò no passa sols a Castelló, també a Ciudad Real, Reus o Chinchilla (jo que sé). A tot arreu, els polític governant tenen els suficient poder per tal d'hipotecar el futur dels ciutadans que els han escollit i, fins i tot, dels que encara no han nascut.
Aeroports sense avions, centrals nuclears contaminants, re-qualificació de terrenys de bosc cremats, ciutats de l'esport, de la llum, de les ciències i les arts, circuits de Fòrmula 1 al bell mig de la ciutat, televisions sense audiències o clarament controlades políticament. Mirem on mirem tenim exemples de decisions polítiques clarament tendencioses, que balafien els recursos públics o comprometen seriosament el futur dels ciutadans. Però què pot fer els sistema democràtic per tal de defensar-se d'aquestes decisions? Pràcticament res, ni pot aturar-les ni tan sols demanar responsabilitats polítiques als qui han pres decisions esbojarrades.
Si la democràcia no pot controlar els poderosos no és democràcia. Justament el seu sentit original fou el de posar setge a les decisions personalistes, autoritàries o unívoques. Però a hores d'ara, res d'això podem fer. Fins i tot els pressuposts de qualsevol comunitat autònoma, que són públics i han de ser aprovats als diferents parlaments autonòmics, són esmenats posteriorment, modificats i reorganitzats sense cap control ni publicitat. És el fracàs de la democràcia, la fi del control públic dels diners de tots. I després es queixen d'un referèndum avortat a Grècia. Democràcia? I una merda!

Ja en som 7.000... milions!

2011-10-31T19:20:00.000+01:00

Efectivament, l'ONU ha anunciat avui que ja som 7000 milions d'habitants al planeta. És un xifra esgarrifant que no ens pot deixar indiferents i ens ha de fer reflexionar sobre el destí que està prenent el món, tot i que de vegades pensem que el problema està en un altre lloc. Recorde quan era menut, allà pels anys 70 del segle passat, que la pressió demogràfica s'havia convertit en un tema recurrent. Se'ns va bombardejar amb una certa consciència de la limitació física i humana del planeta per a la qual no n'hi havia més remei que l'anticoncepció, l'educació i els avanços científics. Els dos primers per limitar els naixements i el tercer per poder alimentar els 5000 milions d'aleshores. Pel que sembla, cap d'ells ha funcionat satisfactòriament.
Després, als primers anys d'aquest segle, he vist altres missatges contradictoris amb aquell de la meua infància. L'envelliment de les nostres societats ens animava a tenir fills per tal de mantenir la seguretat social; l'orgull nacional es feia palés amb un lema com Som 6 milions, que la Generalitat valenciana, per allò de no ser menys, va copiar amb un semblant de Som 3 milions, com si la quantitat d'habitants marcara la qualitat del país. El dret de les dones a ser mares, dels països del tercer món a créixer o dels xiquets a náixer es va anteposar, de segur que amb raó, al fet inqüestionable que ja en som massa.
Però hem de pensar que el problema no és la xifra en si, sinó els problemes que implica. La fam, que continua matant diàriament uns 12000 xiquets al dia, la falta d'aigua, els conflictes armats pel control dels recursos, les migracions que aquests conflictes i les sequeres generen, la discriminació, la misèria i el patiment. El problema no són els 7.000 milions, el problema rau en la nostra capacitat de garantir-los uns drets bàsics. I a hores d'ara això és impossible.
Vist des d'aquesta perspectiva el problema és, per tant, com evitar el creixement exponencial de la població, ja que no podem donar-los una vida digna a tots. Aquest hauria de ser el principal tema polític del moment, però al món civilitzat estem buscant el medicament de l'eterna joventut, el combustible perfecte o la planta sense terra de conreu.
Amb aquesta perspectiva millor seria aprendre d'altres cultures més antigues i llunyanes. Una aldea xinesa aplicava l'eutanàsia activa als majors a partir d'una certa edat, i una pràctica ben comuna a moltes cultures orientals i amazòniques, era l'infanticidi. En fi, no vull dir jo que pugam comparar-nos amb aquestes civilitzacions tan endarrerides, però no em direu que el nostre mètode és més civilitzat. Per favor!

Els indignats de Wall Street

2011-10-23T16:09:00.000+02:00

L'esclat del moviment indignat a Estats Units ens ha pillat un poc per sorpresa. Potser degut als prejudicis o a la informació deformada que rebem dels americans, ens semblava una societat adormida, exclusiva del conservadorisme del Tea Party i la pena de mort. Però Amèrica és diversa i, de la mateixa manera que encapçala una revolució conservadora, també és el bressol dels moviments abolicionistes de la pena de mort, de reivindicació dels drets ciutadans o de crítica a un neoliberalisme sense consciència.

I no pot ser d'altra forma si atenem al seu origen. He estat llegint una novel·la, Cualquier otro dia, de Dennis Lehane, que retrata una Amèrica en gestació, 1917-1919, en ple moviment revolucionari mundial, quan el gran país que encara no era potència mundial, estava formant-se per aluvió d'immigrants; irlandesos, italians, africans... una barreja en la que es crea una societat nova, plena de solidaritat i d'egoisme, de progrés i conservadurisme. El moviment sindical americà és dels més potents del món, i posen en escac els poders fàctics, que tenen tanta por que descarreguen tot el seu poder de represió. Però la policia també es sent amb legitimitat de demanar els seus drets, fins i tot utilitzant la vaga com a mètode de lluita, i l'acaba fent. El caos i l'anarquia desfermen Boston, i els mitjans tiren contra els actors. Una caverna mediàtica i política trau tot el seu armament, amb la conseqüència pitjor per a tots, pero que permet conservar el poder als que el tenen. Com sempre sol passar.
Quan la novel·la negra adquireix el caire de novel·la social pren tota la grandesa de la literatura. Dir-li novel·la negra a aquesta és un error. Té dos capítols sanguinolents, típics de la negror del crim, però no són suficients per encasillar aquesta obra, que és un retrat social d'una Amèrica que hauria pogut desembocar en una segona Rússia. Moviments revolucionaris en ebullició, sindicats carregats de reivindicacions obreres i partits organitzats que assetgen una societat que estava en procés de cristal·lització.
La historia posterior la sabem, Amèrica no va ser Rússia, i eradicar el comunisme va costar moltes vides i un preu ben alt per a la democràcia. I semblava que ho havien aconseguit, però potser ara els indignats de Wall Street desperten un sentiment que estava reprimit entre el poble americà.

Sospitòs

2011-10-19T19:35:00.000+02:00

Torne de portar el meu fill a escola i al meu carrer, vora el contenidor de la brossa, trobe dos policies nacionals parlant amb un negret d'aquests que recorren València en bici, de contenidor en contenidor, arreplegant ferro vell, aparells trencats, persianes en desús o qualsevol objecte que es puga vendre al rastre o als desballestadors. Li pregunten què fa, si va amb altres companys, li demanen la documentació, i la cara del negret té la por als ulls. Els que passem per davant ens quedem mirant-los, amb l'evident curiositat que sempre provoca la policia, amb la sospita que genera vore qualsevol persona envoltada d'agents de l'ordre.
I malgrat conéixer la raó per la qual identifiquen aquest xaval, no deixa de sorprendre'm la persistència de la policia em cometre els mateixos errors des dels temps del franquisme. Per a la policia és sospitosa qualsevol persona d'un altre color de pell, aspecte d'immigrant o robes alternatives. Unes rastes, uns pantalons amples o una pell massa blanca o massa negra són motiu immediat d'identificació i, suposem, agraïment dels superiors per la faena ben feta. Sembla que no se n'adonen, o no vullguen adonar-se'n, que els delinqüents no solen portar uniforme.
De segur que si passa pel costat en aquest mateix moment un conseller de la CAM, un gestor d'EMARSA o el broker que reconeixia l'altre dia a la televisió que com pitjor anava la crisi, més diners guanyava ell, no se'ls ocorreria identificar-los, ni demanar-los el DNI o el permís de residència (tot i que el broker és estranger). El possible robatori o desperfecte que podia causar el negret de la identificació, en el suposat que delinquira, que de segur que no n'era el cas, no podria arribar al preu dels cafes dels consellers de la CAM. Però el negret és sospitós i el gestor d'EMARSA ciutadà amb dret a la presumpció d'innocència. En fi, el món està mal fet, i la nostra societat malalta, perquè els principals lladres porten vestits de Milano i corbates italianes i s'asseuen (o no s'asseuen, però cobren per fer-ho pressumptament) als escons del Parlament i els consells d'administració.

La vida

2011-10-18T22:11:00.001+02:00

El meu millor amic m'envia aquest poema en resposta al post anterior. Si més no per demanar-vos disculpes per encomanar-vos el mal rotllo, el compartisc amb vosaltres.
Gràcies a tots.

L’EXPLICACIÓ

De bon matí, a l'hora que els carrers
són plens de nens i nenes anant cap a l'escola,
se sent que l'aire té una altra dignitat.

N’hi ha que van a escoles petites amb jardí
i mestres que no els alcen mai la veu.
Nens amb gestos difícils,
com recordant algú perdut dins l'aire.
Els seus pares, sovint, ploren quan estan sols.

Es triga tant a entendre. Per això
no hi ha mai dues oportunitats.
Però aquests nens no ho sabran mai,
em dic, pensant en el somriure
que, angoixat, sento com es va esvanint.
Uns quants records és tot el que ara em queda
per explicar-me a mi mateix
que és en l’amor on m’he deixat la vida.

Joan Margarit

I per si n'hi havia poc, un altre amic, Hector, m'envia Itaca, de Kavafis amb veu de Lluis Llach. Açò alça la moral.
Gràcies altra vegada

La vida és una merda

2011-10-17T23:26:00.001+02:00

Sempre he pensat que l'existencialisme era una filosofia per adolescents. Potser perquè em va impactar d'adolescent, o perquè valora la llibertat d'una manera tan buida i omnipresent. Però quan arribes a una edat (i no vull dir quina, però tots vosaltres podeu posar la vostra) i te n'adones de que, efectivament, la vida és una merda, que no té absolutament cap sentit i que quan l'acabes estàs al mateix punt que quan la començares... aleshores t'entra la cagalera i penses, collons, la vida és una merda!
Sí, sí, ja ho sé, el mateix Woody Allen ha fet la seua guerra particular contra Sartre, amb la valoració de les xicotetes grans coses, "si la vida funciona"... endavant, però i si la cosa no funciona? És a dir, si fins i tot les xicotetes coses no funcionen? Que, d'altra banda, és el que sol passar.
I les religions, quina sort poder creure en una altra vida! Això si que és trobar sentit a la vida, projectar-la més enllà de la mort! Aquesta ha estat la meua il·lusió, poder creure. Però m'ha resultat impossible, no em pregunteu per què, però no he pogut creure aquesta pantomima, i aleshores la vida s'acaba quan s'acaba, i desapareix la memòria i les xicotetes i les grans coses, tot!
En fi, que cada vegada li trobe menys sentit a la vida. Potser siga perquè s'acosta el meu natalici o perquè tinc un dia tonto, no em pregunteu per què, però... la vida és una merda!

Esquerra per a temps de crisi

2011-10-12T22:52:00.005+02:00

A Le Monde diplomatique en castellà (l'edició catalana ha passat, per desgràcia, a millor vida) d'octubre de 2011, dos articles plantegen dues visions de l'esquerra necessària als temps de crisi que vivim.
Un és de Carlos Taibo i planteja una esquerra alternativa i autogestionària, molt lligada als moviments socials com el 15M i crítica amb l'esquerra parlamentària. Un resum de les seues propostes pot ser aquest:

"El movimiento del 15-M nos ha enseñado, recordado o confirmado las diez ideas siguientes:
1. Cualquier iniciativa que pongamos en marcha debe ser, por fuerza, asamblearia y autogestionaria.
2. Es preciso defender un proyecto de sociedad adaptado a lo anterior. Ello significa trabajar por la descentralización, recuperar con orgullo la vida local y propiciar una descomplejificación de nuestras sociedades.
3. Construir espacios de autonomía en los que se apliquen reglas del juego diferente, sin necesidad de sperar a una toma del poder político
4. El proyecto tiene que ser anticapitalista, no sólo antineoliberal
5. Es necesario crear partidos políticos de izquierda de tipo nuevo. El balance político de la izquierda parlamentaria es escaso y muy alejado de la izquierda social
6. Lo mismo respecto a los sindicatos mayoritarios, burocratizados y vinculados exclusivamente a los trabajadores asalariados. Necesidad de sindicatos ligados a la izquierda social, anarcosindicalistas.
7. Tiene que ser también antipatriarcal, antiproductivista , antimilitarista e internacionalista
8. También intergeneracional
9. Debe incluir el derecho de autodeterminación
10. Debe ser autocrítico, no podemos olvidar que nosotros mismos formamos parte del sistema al que deseamos plantar cara, de tal suerte que sus vicios y aberraciones se manifiestan en nuestra conducta."

L'altre article és de Gaspar Llamazares, i reclama una esquerra transformadora (alternativa a la socialdemocràcia possibilista del Psoe) que connecte electoralment amb una ampla base social, però que aconseguisca articular-la electoralment. Les seues propostes ecosocialistes són aquestes:

"En la izquierda transformadora estamos más acostrumbados que en la socialdemocracia a la resistencia.
Hay que cambiar la política y nuestra política. Hay que sustituir la economía que pretende que todos seamos un poco más ricos, por la de , sencillamente, ser un poco más felices conviviendo en armonía con nuestro planeta. Debemos transformar la economía del crecimiento por la de la redistribución, empezando por la lucha contra el hambre, y hacer del derecho a la dignidad del ser humano un continuo con la economía.
El respeto al medio ambiente y la sostenibilidad implica que la calidad de vida debe ser compatible con la preservación de nuestro entorno natural y de sus recursos.
La democracia o se construye y ejercita con los ciudadanos o no será democracia.
El uso decisorio y participativo de la red es fundamental para transformar el fondo y la forma de la nueva participación democràtica.
la nueva economía solidaria y sostenible de un estado laico, muy fuerte en lo público y participativo en la red, como eje de participación y decisión, define lo básico de ese nuevo ideario."

Quina esquerra considereu més adequada als temps que vivim?

Privat-públic

2011-10-08T13:31:00.001+02:00

L'article de Ribó a El País, El 9 d'octubre no és una boda, señora Barberà, planteja un dilema interessant sobre la separació de l'àmbit públic i privat a les nostres societats. L'article fa referència a les declaracions de la nostra alcaldessa sobre la negativa d'alguns regidors a entrar a la catedral amb la senyera, degut a les seues conviccions personals (no-religioses, en aquest cas). L'alcaldessa recordava que molts de nosaltres entrem a l'església amb motiu de bodes, bateigs i funerals, i que, per la mateixa raó, en aquest cas els regidors podien perfectament deixar a banda les seues conviccions religiosos i, si vertaderament estimen la seua terra, entrar a la catedral amb la senyera al coll -ai maredeueta!.
Ribó recorda a l'alcaldessa que no és el mateix l'àmbit personal que el públic, i que un regidor, porte la senyera al coll o no, està en funció de la seua representativitat pública en un acte d'aquesta mena. I té raó Ribó, però jo pense que la separació privat-públic no està tan clara, ni de bon tros.
Imaginem-nos, per exemple, és un suposar, que la nostra alcaldessa -no aquesta, una hipotètica, vull dir-, fora homosexual. Imaginem-nos que ella, en exercici de les seues funcions, ha d'acudir a tota mena d'actes institucionals i protocolaris, entre ells alguns religiosos com la visita del Papa a València. Imaginem-nos també que algú aconsella l'alcadessa que amage la seua novia, que no la porte a aquesta mena d'actes, perquè no queda bé políticament o religosa. Què creuen que diria la nostra -hipotètica- alcaldessa? De segur que en aquest cas ens etzibaria que està en el seu dret d'aparéixer acompanyada amb la persona que estima o desitja, i que cap exigència pública pot retallar-li el seu dret privat a enamorar-se, viure i conviure amb qui trobe oportú.
Doncs el mateix els passa als regidors de Compromís i Esquerra Unida, senyora Barberà -en aquest cas ja parlem de l'alcaldessa real, és clar-, que per conviccions personals no volen entrar, en aquest cas, a la catedral, i tenen tot el dret a que se'ls respecten aquestes conviccions de manera pública i privada.

Periodisme crític

2011-10-03T20:44:00.003+02:00

Gràcies al Facebook, veig l'entrevista que Ana Pastor li fa a Llamazares al programa de TVE "Desayunos". El problema del Facebook és que les coses et venen opinades, i l'enllaç apareixia a un blog molt crític amb Pastor i amb la línia informativa de TVE en general. Primer que tot, l'opinió em xoca, perquè recorde Ana Pastor entrevistant mordaçment Ahmadineyad i Esperança Aguirre, i com va ser aplaudida per tothom pel seu caràcter crític i persistent. També recorde que en aquell moment em va semblar que utilitzava una estratègia suicida, ja que amb preguntes tant directes aconseguia que l'entrevistat es posara en guàrdia i potser, callara més que diguera (com va ser el cas d'Ahmadineyad). Encara que també potser que desquiciara l'entrevistat/da i aquesta acabara dient allò que no s'hauria de dir en públic, com va ser el cas amb Esperança Aguirre.
Però comence a vore l'entrevista i trobe un Llamazares molt segur i didàctic, explicant les postures que defensa de manera apassionada i convincent (si més no per a mi, potser perquè opine el mateix), i de sobte apareix una Ana Pastor que interromp constantment l'entrevistat, que l'interpel·la amb un to de superioritat, com qui es converteix en la veu de la saviesa que recrimina l'altre per innocent, ignorant o idealista. Les constants reiteracions de les mateixes objeccions es converteixen en un entrebanc que exaspera l'entrevistat que, malgrat tot, manté les seues explicacions de manera molt raonable. En compte d'aclarir, les intervencions de l'entrevistadora tallen el fil de l'entrevista i, a més, ridiculitzen l'entrevistat o el desacrediten personalment sense cap argument raonable.
Va fer el mateix Ana Pastor amb Esperança Aguirre, però com que li tenim mania, ens va agradar? És aquest el paper del periodista? Un periodista crític ha de d'oposar-se sempre frontalment al seu entrevistat? Ha de deixar aparéixer les seues idees? Pense que no, perquè tot i que qualsevol periodista ha de tenir les seues concepcions polítiques o ideològiques, o les ha de posar damunt la taula a la vista de tots o les ha de deixar una mica aparcades quan fa una entrevista, però mai convertir-se en una mena de jutge del poble que exposa un criteri superior. D'opinions n'hi ha moltes i en aquesta entrevista, per exemple, Ana Pastor no tenia en compte les demandes del 15M, com a mínim. Potser el problema és que jutgem de manera més condescendent les opinions que coincideixen amb les nostres que les que se'ns oposen.

La crisi i el sistema

2011-09-27T23:03:00.002+02:00

Fins avui mateix jo era dels que creia que aquesta crisi tenia una ma negra darrere. Que estava dirigida per un "sanedrí" d'inversors i poderosos que coneixem com a "mercats" o "poder econòmic" o "inversors", que es reunien setmanalment per tal de marcar les línies fonamentals de la seua acció polític-econòmica. Pensava, també, que aquesta colla de dirigents, apretarien les economies mundials fins el moment precís per tal que el sistema no petara. No els interessava una revolta mundial, només una recessió controlada.
Però avui, després d'escoltar les declaracions del broker Rastani me n'he adonat de que estava equivocat, que el meu pensament estava captiu d'una manera de pensar pròpia de la filosofia del segle XIX. Una filosofia caduca, sistèmica, que concebia el funcionament del cosmos com un gran engranatge centralitzat per una ma negra.
Però resulta que no és així, resulta que Adam Smith tenia raó i el capitalisme funciona de manera ordenada perquè els seus membres busquen el seu interés i, en una persecució egoista del guany aconsegueixen que el sistema genere riquesa. Així ho expressa aquest broker a qui agraïm la sinceritat, si més no per fer-nos una idea de com funcionen les coses. Resulta que la recessió és una ocasió d'or per aquests taurons de l'economia, que saben de ben cert que els polítics europeus són uns inútils i uns cagats i que, mentre tinguen aquesta seguretat, continuaran jugant amb els fons que injecten a l'economia.
Molt bé, amb aquesta perspectiva egoista, la única solució que ens queda als pàries del món és aconseguir posar-los els collons a la gola i que la seua recerca de l'interés personal els faça amagar les dents durant un temps. Però com podem aconseguir això? Una opció seria l'aparició d'una cosa així com un polític que es plante cara i els demostre que no els deixarà continuar jugant amb els fons públics. Però com això és impossible, la única solució que ens queda es plantar cara a aquest sistema viciat amb un moviment revolucionari seriós, una cosa així com la comuna de París de 1871, la revolució russa o la República espanyola o la democràcia xilena d'Allende. Només quan se n'adonen que el poble va de debò i que no en pensa passar ni una més, el seu egoisme els farà conservadors i deixaràn de jugar amb els diners de tots. Mentre tot això arriba... ens conformarem amb fruir de la lenta agonia.

El Papa i la moral ciutadana

2011-09-25T22:43:00.000+02:00

Llisc a El País que Benet XVI demana als musulmans que acaten la llei civil alemanya i que, en el seu discurs de comiat d'alemanya, ha ressaltat l'ecumenisme com una necessitat del nostre temps. M'alegra llegir aquests titulars, perquè semblen marcar una línia de tolerància del catolicisme vers la resta de religions i un acatament clar de l'estat de dret i de la moral cívica democràtica. Però passat el primer ensurt, recorde altres manifestacions públiques del pare de l'església (per exemple sobre el matrimoni homosexual) i fins i tot manifestacions multitudinàries en protesta contra la llei de l'avortament que el govern espanyol va aprovar.
I pense que si la principal autoritat de l'església catòlica es permet donar lliçons de democràcia als musulmans (dels quals sempre es sospita que volen implantar la "sharia" allà on puguen), hauria primer d'aclarir les seues intromissions en estats majoritàriament catòlics com Itàlia, Irlanda o Espanya. En primer lloc hauria de demanar a tots els partits que porten el cognom "cristià" a les seues sigles, que se'l llevaren, que l'eliminaren per tal de salvaguardar la neutralitat religiosa de l'estat democràtic. Hauria també de demanar a les autoritats eclesiàstiques dels països majoritàriament catòlics que no intentaren influir en la legislació aprovada democràticament, que no intentaren imposar la seua moral religiosa a tots els ciutadans del país (molts d'ells confessats no-catòlics). Que avortar està mal (per als catòlics) i que els seus fidels no ho han de fer, però que no poden imposar la seua moral a la resta de ciutadans, que tenen el mateix dret a viure segons les seues conviccions. Hauria de demanar a determinades ordres religioses (com l'Opus Dei, els legionaris o els Kikos) que deixaren d'accedir als càrrecs decisius de l'estat, o que si ho fan en ús del seu dret, deixen a banda la seua religió i no afavorisquen els col·legis, persones o institucions afins. En fi, hauria de demanar als seus fidels que respecten les diferents maneres de viure l'amor i la parella i no s'oposaren a una llei que permet ser un poc més felices les persones que estimen persones del mateix sexe.
Tot això seria coherent amb la seua demanda als musulmans d'acatar la llei civil, fins i tot la faria més efectiva i creïble.

Obama és un crack

2011-09-19T09:55:00.002+02:00

Obama és el millor. Mentre Europa refreda l'economia, Obama proposa un pla d'activació econòmica amb inversions estatals considerables. Mentre Europa dubta sobre els impostos dels rics, Obama proposa un impost per aconseguir que els que més guanyen contribuisquen de la mateixa manera que les classes mitjanes.
És cert que ha hagut de retrocedir en molts aspectes com el projecte d'universalització de la sanitat, la quantitat d'estímul públic al mercat i molts altres. Però és que al davant té el Partit republicà més conservador de la història. Malgrat els retrocessos, Obama ha mantingut l'esperança i el camí. És, possiblement, un dels pocs socialdemòcrates que queden, a l'estil americà, és clar, però defensa unes postures econòmiques que ja les voldríem trobar al panorama europeu.
Mentre Zapatero ens ha fallat i Rubalcaba no ens il·lusiona. Sense cap brot verd arreu d'Europa -tot el contrari, el predomini conservador porta el camí de convertir-se en absolut- i amb unes imposicions de dèficit i contenció de l'endeutament tan grans, és molt difícil eixir de la crisi.
Obama, malgrat totes les desil·lusions, continua sent un referent d'una manera de fer política implicada amb la ciutadania, comprensiva i propera. Una manera de fer política a l'estil antic, el que busca la justícia social, garantir la igualtat d'oportunitats i ampliar espais de llibertat real.
Obama és un crack!

INÚTILS!

2011-09-13T20:27:00.001+02:00

Escolte la notícia de l'anunci de fallida de Grècia. El seu govern diu que no podrà pagar pensions ni salaris als funcionaris. Llisc que li demanen a Portugal una alte ajustament pressupostari de 1000 milions. Recorde les retallades de casa nostra, les persones afectades, els drames de l'atur, la misèria i la impotència.
I amb tot açò només em ve al cap una paraula, INÚTILS! Però es pot saber qui ha posat al davant dels països de la UE aquesta colla d'inútils, impresentables i ases? M'ho podeu dir? Es pot saber què és el que fan si, quan acaben de reunir-se i proposar unes mesures que diuen necessàries, els resultats econòmics són cada vegada pitjors? Però algú es farà responsable de les seues decisions? No n'hi ha presó per aquest tipus de delicte? Però el pitjor de tot és la reincidència, això hauria de ser castigat de manera més dura si és possible. Alguna raó oculta ha d'haver per a que aquests caps privilegiats que ens governen repetisquen una vegada rere una altra els seus errors. De segur que tenen algun interés ocult, perquè no pot ser d'altra manera, tant rucs no poden ser, de veritat.
Ja està bé de demanar sacrificis i alimentar els mercats amb diners públics. Són un pou sense fons que está menjant-se els recursos de tots. Necessitem un Banc europeu amb capacitat de préstec i gestió, inversió pública, imposts a les grans fortunes i a les inversions financeres, lleis contra el frau i l'especulació. Hem votat els polítics però no els banquers!

Les cares dels retalls

2011-09-11T22:42:00.003+02:00

Quan parlem de retalls només pensem en números, quantitats abstractes que sembla necessari esborrar. Però el problema és que qualsevol retall abstracte als pressupotos macroeconòmics es concreta en unes persones a les quals els afecta de manera directa. Si es tracta de sanitat, potser represente un mes de patiment, major incertesa o fins i tot un agreujament. Si parlem de serveis socials, més dependència, més solitud i fortes dosi d'amargura. Però jo us puc parlar d'educació, i us puc ben assegurar que els retalls educatius es tradueixen en baixa autoestima, abandonament i marginació social.
Com deia en un post anterior, al País Valencià hem quedat un poc al marge del gran retall que estan fent altres comunitats, però abans de la dimissió de Camps, es va preparar la gran retallada i ja es va reduir l'atenció a la diversitat, l'educació compensatòria, les ràtios i l'ensenyament en valencià. Vull dir que nosaltres ja tenim el retall fet, que s'ha traduït en menys professorat als centres.
Per exemple una mesura com la limitació dels grups ha portat a la desaparició de molts PDC's, grups especials que permetien a l'alumnat graduar amb unes adaptacions curriculars. La seua desaparició es traduirà en que 15 alumnes perden un any de la seua vida, se'ls aboque a una repetició i, en molts casos, a una pèrdua de autoestima i a un abandó del sistema escolar. Més fracàs i, sobretot, més patiment per a una gent que ja en té prou.
La desaparició de programes de compensatòria i d'atenció a l'alumnat immigrant significarà més separació, menys integració, més burles, més fracàs, més rancúnia, més odi, més desempar. Tot plegat una societat més insolidària i egoista. Els resultats ja els recollirem d'ací uns anys.
La reducció d'ensenyament en valencià crearà sentiments de revenja, d'abandonament i, en alguns casos, desencís, a més de posar en perill la tan necessària convivència.
L'augment de ràtios fins als límits legals màxims i fins i tot superar-los portarà desatenció, estres, suspensos, fracàs.
Això només a València, si pensem en les Comunitats on volen fer desaparéixer les tutories, augmentar el número d'hores de treball i el número d'alumnes per aula, podeu multiplicar per 3 totes les desgràcies personals i col·lectives que he enumerat abans.
Realment és rentable això? Paga la pena aquest preu? No caldria retallar en altres aspectes que no afecten tan directament la vida de les persones, la seua dignitat, els seus drets i la seua felicitat?
Jo no votaria mai un partit que em venga açò com un peatge necessari per millorar la societat, mai, de segur que està mentint-me. Ara vosaltres penseu-ho.

Educació

2011-09-07T16:52:00.000+02:00

Últimament només escric d'economia. Serà perquè la crisi ens ha sobresaturat la informació econòmica, o perquè l'agenda informativa ens marca les prioritats a força de repetició. El cas és que volia parlar d'educació, de la guerra educativa que mantenen comunitat educativa i administració a les comunitats de Madrid, Navarra, les Castelles i altres. Guerra de la qual nosaltres, el País Valencià, estem un poc a recer. Ja estava bé, que portavem uns anys que no paràvem, amb l'amic Fontdemor, possiblement el pitjor conseller d'educació que ha ocupat el càrrec, bé, possiblement no, sense cap dubte el pitjor i més perjudicial per a l'educació de tots els consellers haguts i de segur que per haver.
En fi, que amb l'excusa de la crisi i la reducció del dèficit (excusa econòmica) s'està ajustant els comptes amb el sector públic, i l'educació, igual que la sanitat, és l'escenari d'un combat en el qual de segur que perden els ciutadans. L'excusa de l'austeritat és tan impactant que, en plena campanya electoral, fins i tot es barallen els candidats per demostrar qui retalla més. Ahir mateix, Fernandez Vara (expresident d'Extremadura) li replicava a Monago (president peper amb l'abstenció d'Esquerra Unida) que ells havien retallat més el pressupost del que vol retallar ara el PP (enteneu perquè no li va voler votar Esquerra Unida?).
La tormenta ideològica neoliberal és tan forta que que pocs polítics s'atreveixen a defensar els serveis públics (pocs dels partits majoritaris, és clar), amb la qual cosa tenim el peix venut.
Però no s'atrevirà ningú a reconeixer que aquesta política de reducció de la despesa pública i de menys imposts, és en la pràctica, un transvasament de diners de mans públiques a privades? Aquest escenari és ideal per a fer negocis, perquè tot allò que no cobreix l'estat s'ha de suplir per negocis privats, i tot allò que es deixa de recaptar passa a les mans dels que més tenen, mentre la resta perd poder adquisitiu per la via de la reducció de serveis.
Ho veieu? Volia parlar d'educació, del desprestigi del professorat com arma de guerra a les mans de la poma podrida d'Ana Botella, de la importància d'atendre adequadament l'alumnat, de tot això. I he acabat parlant d'economia, quina angoixa!

Dèficit democràtic

2011-08-31T15:52:00.000+02:00

Però, continuant amb el tema anterior, si una conseqüència se'n desprén de l'acord de reforma constitucional és el sotmetiment de la política a instàncies estranyes, en aquest cas a l'economia.
La democràcia es caracteritza per ser un salt en el buit de la decisió política davant d'altres règims que consagraven el poder a instàncies superiors. La decisió més democràtica no és la millor, la més adient tècnicament parlant, sinó la que decideix la població per raons que poden ser ben diferents a les estrictament tècniques. La constitució ha de ser un marc de referència que reforce les possibilitats d'elecció política, ha de ser la garantia d'autonomia política davant d'altres poders, la majoria de vegades més forts, com el militar, econòmic, religiós, etc.
En el cas que ens ocupa, la reforma constitucional lliga de mans el poder polític, és una tornada a la minoria d'edat política en la mesura que no es fia de la seua capacitat de decisió, sinó que li imposa uns límits que venen marcats per instàncies alienes, és a dir, es tracta d'una tornada a una concepció política heterònoma, sotmesa a poders fàctics que marquen, amb la connivència dels mateixos polítics, les línies que no cal traspassar.
Amb la reforma constitucional i la imposició d'un límit al deute la política claudica i els polítics es desprestigien en la mesura que demostren que no són de fiar. Però el problema no és que aquests polítics no siguen de fiar, això ja ho sabem i ens ho han demostrat a bastament, sinó que amb aquesta decisió manifesten que la ciutadania no és de fiar, que no sap votar perquè dona el poder a uns irresponsables, o que no disposa del suficient criteri per decidir el que es millor per a ells.
Com ja he dit, el problema no és que la ciutadania vote a uns cara dures corruptes -Camps, com estàs?-, això ha passat i passarà, potser és el preu de la democràcia, encara que ens pese, sinó que amb aquesta reforma es desacredita la democràcia i es tracta a la ciutadania d'incapaç, de menor d'edat. Es tracta d'un pas endarrere, d'una agudització del dèficit democràtic. I això ara que el moviment 15M semblava que havia consolidat la denúncia d'insuficiència democràtica.
El problema es solucionaria en part amb un referèndum, en la mesura que es donava a la ciutadania la capacitat de decidir sobre els seus compromisos o les seues cadenes, però malgrat això la mesura en si mateixa és incompatible amb la democràcia i desprestigia la Constitució. Amb aquesta reforma aquesta Constitució serà menys de tots i aquesta democràcia menys creïble.

Neoliberalisme triomfant

2011-08-30T16:40:00.001+02:00

L'anunci de la reforma exprés de la constitució confirma les pitjors sospites. La crisi està servint de coartada per acabar amb qualsevol vestigi d'estat de benestar i, sobretot, amb qualsevol ideologia alternativa al neoliberalisme més extrem. La política de fets consumats, de necessitats superiors, exigències internacionals i inevitabilitat de les decisions han conduit a l'acceptació passiva i conformada de les mesures més salvatges del capitalisme radical. Mesures que no estan exemptes de crítica per part d'un bon nombre d'economistes, però que es venen com les úniques alternatives possibles a la crisi. I tot i que portem més de dos anys amb aquesta medicina sense que el pacient reaccione. És com si els metges tractaren una malaltia amb un determinat fàrmac i el malalt cada vegada empitjora més, però ells no li canviaren la medicina.
Però això és igual, perquè el futur president, Mariano Rajoy, està exultant i, per primera vegada en 8 anys, ha acceptat negociar alguna cosa amb el govern, suposem que perquè no ha tingut que negociar res ja que ha aconseguit el 100% del seu programa neoliberal. Però el pitjor de tot és que els qui més s'han endeutat han estat els seus presidents autonòmics, els Camps, Valcàrcel i Aguirre, però no amb inversions productives, sinó amb grans esdeveniments i despeses sumptuàries. Ara, clar, ells són els més estalviadors, després d'haver hipotecat les comunitats que han governat, ara demanen contenció de la despesa pública... però en pensions, sanitat i educació. El mecanisme és el de sempre, enfonsar l'empresa pública per a, posteriorment, demanar-ne la privatització, amb el conseguent guany econòmic dels de sempre.
La cara de Rubalcaba, en canvi, ho deia tot, s'ha empassat el pinyol sense canviar el rostre i el seu amic Zapatero li ha fet el llit amb l'oponent. La resta de Psoe ha renegat però ha claudicat, només Antonio Gutiérrez ha justificat el seu paper díscol. De la socialdemocràcia no en queda res, i es com si ells mateix pensaren que és millor que guanye la dreta pura, l'autèntica, per gestionar el desastre. La socialdemocràcia desapareixerà per uns anys, si més no fins que escampe i els poders fàctics els deixen jugar a la solidaritat amb els excedents pressupostaris.
Sort de Llamazares, que ha justificat els seu lloc i demostrat la necessitat d'una força d'esquerres al parlament i al carrer. Ara només ens queda exigir un referendum que, si més no, podria aprofundir un poc en la democràcia participativa que portem anys exigint, però que als polítics de sempre no els convé ni miqueta. Ens cal un autèntic reviscolament ideològic si volem enfrontar-nos a aquesta onada neoliberal que amenaça amb acabar amb les democràcies. Necessitem idees i actuació, benvingudes les mobilitzacions.

Televisió

2011-07-04T23:15:00.000+02:00

Llisc a El País, que els valencians som els que més televisió consumim, 254 minuts al dia, ni més ni menys. Ala, pense jo, ja està clar, per això Camps i el seu govern han guanyat unes eleccions implicats en casos de corrupció i amb mesures polítiques marcianes, perquè els valencians estem manipulats per la televisió que controlen des del govern i que ens ven una realitat adobada d'aparicions triomfals del president i inauguracions a dojo.
El problema és que continue llegint l'article i resulta que la televisió valenciana només té un 5'4% d'audiència, de les pitjors de les autonòmiques i quasi al nivell de La 2 (2'5%). Aquesta xifra trenca la meua primera interpretació, perquè si només el 5% dels valencians miren Canal 9, no s'entén el predomini electoral del 50% del qual disposa el partit governant. Alguna cosa passa, o la televisió no pinta res i les causes del domini electoral popular estan més arrelades socialment, o la manipulació que exerceix el poder és més difusa, menys evident, menys centrada en el simple contingut.
De segur que un poc d'ambdues coses n'hi ha. Sempre he pensat que culpar la televisió de la situació política del País valencià és exagerat i desproporcionat, fins i tot la televisió franquista no va servir de res quan la societat va canviar la percepció social. En aquest cas, el País Valencià disposa d'un sector ciutadà que encara prefereix aquest govern, a pesar de la corrupció.
I pel que fa a la televisió, ara més que mai recorde Mc Luhan, perquè en televisió el mitjà és el missatge, i no ens podem deixar portar pel simple contingut de les notícies, sinó per la manera d'embolcallar-les. En aquest sentit, no és sols Canal 9 la que presenta al poder (és igual qui siga) investit d'una respectabilitat digna i legítima, sinó que són totes les cadenes generalistes les que, més enllà dels casos judicials, acaben investint de legitimitat els governs existents. No ens obcequem amb Canal 9, la seua estratègia no enganya ningú, fixem-nos en el mitjà televisiu i el seu funcionament, i articulem una estratègia per desmuntar la legitimitat d'un poder corrupte i cínic.

Estratègies

2011-07-01T19:40:00.000+02:00

Diuen que els sofistes no tenien complexos a l'hora d'utilitzar mitjans discutibles per tal de convéncer l'auditori de la bondat de les seues propostes, per això ensenyaven els seus alumnes a fer guanyar el millor argument, a saber defensar una opció i la contrària, sobretot perquè d'aquesta manera aconseguirien fer triomfar les propostes de les quals n'estaven convençuts. La postura aristocràtica i elitista de Plató feia ois a aquesta necessitat de convéncer el poble, suposem que perquè creia que la seua era sempre la millor postura i n'estaven segurs que la millor opció acabaria triomfant. És com si la veritat no necessitara defensa, perquè ella sola sobreixiria per damunt de la mentida.
Però les coses no són així, en una societat democràtica és necessari "vendre" les propostes de manera convincent o es corre el risc de perdre la partida davant d'opcions que considerem menys convenients. El problema és que, a més de principis, en política es necessita un saber tècnic, una estratègia per aconseguir fer guanyar els principis més adients (que nosaltres considerem més adients). La postura contrària, la que nega qualsevol raonament tècnic en funció de la suposada puresa dels principis suprems, suposa que la veritat, o els principis autèntics, acabaran guanyant, siga quina siga la presentació que en fem d'ells, basant-se en una suposada impossibilitat o immoralitat de raonar tècnicament en assumptes polítics.
I explique tot açò perquè pense que l'estratègia del moviment de defensa de la llengua és clarament innocent o esencialista en aquest aspecte, no sabem transmetre la conveniència del nostre argument, perquè pensem que estem en la veritat i aquesta acabarà triomfant de manera natural. Però els altres, aquells a qui no els interessa la seua llengua o no la consideren important, sí que tenen estratègia, saben perfectament com guanyar-se l'electoral i fidelitzar la simpatia vers les seues propostes. Perquè, qui pot negar-se a que els seus fills aprenguen anglés a l'escola? Qui a que aprenguen tres llengues? Qui a saber xinés? Són propostes que convencen l'auditori i davant d'elles hauriem de tenir una estratègia unificada i en positiu. No podem presentar l'ensenyament del valencià de manera excloent amb el de l'anglés o el castellà, entre altres coses perquè sabem que no l'exclou. Però no n'hi ha prou amb saber-ho nosaltres, és necessari que ho transmetem a la ciutadania. La proposta de plurilingüisme d'escola valenciana va en la bona direcció, però el problema és que a l'hora de les mobilitzacions l'oblidem i tornem als eslògans reduccionistes i defensius, que mobilitzen els convençuts i indignats però que no amplien la base social. Un altre exemple d'estratègia que camina en la bona direcció són les Trobades, moviments amples i amb una visió positiva de l'educació i del futur, i és un altre cas que amplia la base social de defensa del valencià.
Nosaltres tenim clars els objectius finals, però necessitem tenir també una estratègia sense complexos per arribar a aconseguir-los.

Igualtat i llibertat lingüística

2011-06-05T22:56:00.000+02:00

El problema amb els valors, igual que amb els principis, és que són massa abstractes. I no estic dient una obvietat, no, perquè de vegades ens n'oblidem i creiem que la nostra concreció dels valors és evident i única. De fet, es dona la paradoxa que si no es concreten no serveixen per res, però quan els concretem ja els estem pervertint i portant cap a la nostra visió dels mateixos. Ara bé, aquest procés, que és un procés necessari i saludable per tal d'actuar amb coherència, també és molt fàcilment utilitzable per tal de manipular.
Un procés pervers amb els valors és el que ha utilitzat la nostra Conselleria d'educació amb la seua proposta de sistema trilingüe. Si us adoneu, la seua propaganda, es recolza en dos valors sagrats a les nostres democràcies; igualtat i llibertat. Quan el senyor conseller proposa un sistema trilingüe al 33% utilitza de manera tendenciosa el sagrat valor de la igualtat, perquè sembla que dona les mateixes oportunitats a les tres llengües, i qualsevol persona amb poques dades pot pensar que és un sistema just i igualitari perquè no discrimina cap llengua. Evidentment és fals, perquè tots sabem que en una situació en la que tenim una llengua minoritzada, com és el cas de la nostra, la suposada igualtat educativa és, en realitat, una discriminació, perquè en la resta d'àmbits la seua presència es redueix a zero.
L'altra idea nucli de l'argumentació és la llibertat dels pares a triar la llengua en la que volen que estudien els seus fills. Aquesta llibertat és fictícia i només es comprén des d'una visió de la llibertat ideal i inexistent, perquè la capacitat de decisió sempre està contextualitzada socialment i en una societat diglòssica la llengua discriminada, necessàriament serà menys triada A més a més, aquesta llibertat de tria lingüística només es comprén si s'entén la llengua com un aspecte ideològic o religiós que depén de la ideologia familiar, comprensió molt típica del País Valencià on parlar la llengua pròpia significa una presa de posició ideològica de partida. Però la llengua és un mitjà de comunicació i un medi de vida que ve marcat per una realitat socio-cultural i no per una voluntat ideològica, com pensen molts dels nostres mandataris (recordeu el perdoneu per parlar la meua llengua de l'alcaldessa de Torrent).
Utilitzar els valors de manera fraudulenta i cínica és sinònim de manipulació i, sobretot, demostra una mala fe que generalitza la sospita sobre les seues vertaderes intencions.

El camí de Jordana

2011-05-30T17:27:00.000+02:00

Us recomane una obra interessant i atractiva, una novel·la d'aquelles que requereixen temps i paciència per a escriure-les i per a llegir-les, una "rara avis" delicada i tendra, atrevida i radical.

La protagonista de l'obra és una xiqueta de deu anys, Jordana, que es formula tres preguntes: per què hi ha guerres, com evitar-les i com comportar-se (nos) per a ser feliç(os). A partir d'ací, i a través d'un equívoc, la protagonista vol preguntar aquestes qüestions a un pensador valencià, Joan Lluís Vives que, a través d'un apassionant viatge en el temps li mostrarà, en el seu context històric, les respostes de diferents pensadors de diverses èpoques. D'aquesta manera la protagonista inicia un viatge pel món, guiada entre capítol i capítol pel pensador (qui mostra com ha estat la seua vida i obra), entre dones i homes de tots els temps, filòsofs/es o escriptors/es, que han destacat pel seu pensament i pel seu compromís social i ètic, i que esdevenen protagonistes respectius de cada capítol on ixen. Els i les pensadors/es triades, que han estat objecte d'investigació del seu pensament i de la seua vida quotidiana, han estat: Madame du Châtelet i Voltaire, Hildegard de Bingen, Kant, Wittgenstein i Bertrand Russell, Virginia Woolf, Helene Stöcker, Marc Aureli, Martha Nussbaum i al-Gatzell, i en paròdia de comèdia teatral clàssica un grapat de filòsofs grecs clàssics amb una participació sorpresa contemporània."

L'obra està publicada per l'editorial Setzevents.

http://www.setzevents.cat/autor_pereantonicano.html

Depressió

2011-05-26T22:15:00.000+02:00

Encara no m'he recuperat dels resultats electorals. No m'atrevisc a dir ni pruna per allò de no dir coses de les que me'n penediré, perquè la primera reacció és la d'enviar-ho tot a fer la mà i amagar el cap sota l'ala, rodejar-se dels quatre amics més fidels, agafar bones borratxeres i fer la faena de la manera més digna possible (impossible) dins de les condicions que ens deixen.
De les borratxeres, ja penjaré les fotos al feisbuk, però de la faena, és discutible que ens permeten fer-la dignament. Jo treballe a l'educació pública, i a només tres dies de la nit electoral, ja han començat els retalls; 35 alumnes per aula, creació de grups mixtes lingüístiques, disminució de grups i, en conseqüència de recursos per atendre la diversitat... No vull deprimir-vos però els resultats d'aquest ajustament (desajustament) seran d'un abast imprevisible, vull dir, previsible. L'ensenyament públic se'n ressentirà seriosament, i l'ensenyament en valencià és possible que desaparega. Pel que fa al fracàs escolar, també és previsible que empitjore, i no acabe d'entendre com maquillaran els resultats per tal de rendir comptes a Europa.
No sé què passa a sanitat ni a serveis socials, però de segur que el panorama serà similar. Però clar, a mi la primera idea que m'ha vingut al cap és, no volíeu sucre? Doncs dues tasses. No voleu PP, doncs ací el teniu. Perquè en aquest cas no podem dir que no sabíem. Un milió dos-cents mil vots són molts vots d'acord amb el deteriorament de la cosa pública i a favor dels circuits de cotxes, motos i barcos.
Ara bé, passada la primera depressió, no podem més que pensar que la democràcia és molt més que els vots. Que, a més a més, tenen davant un milió de vots ben inquiets i actius, d'aquells que semblen més dels que són. I que no ens queda més que exercir tota la pressió democràctica que estiga a les nostres mans per tal de protegir un model de societat que, sabem de segur, és més convenient, tolerant i solidari. Per nosaltres no quedarà, aquells que per votació o abstenció, o per passivitat o comoditat es queden a casa seran els responsables d'un món més fred i insolidari. Però per nosaltres no quedarà.

Democràcia real, ja!

2011-05-19T09:45:00.001+02:00

No podem amagar la simpatia amb el moviment del 15M. És inevitable sentir alegria en vore joves mobilitzats, ciutadans que demanen democràcia, polítics preocupats. Certament aquest moviment és esperançador, perquè pretén aprofundir la democràcia, perquè, per fi, ha decidit dir NO a un sistema podrit, a la hipocresia del no passa res, del tot igual.

El moviment expressa aspectes molt interessants perquè mostra una frescura i espontaneitat atractius, perquè ha aconseguit mantenir-se al marge de la instrumentalització partidista, perquè, per fi, mostra públicament la indignació que tota la societat sentim de manera callada i impotent. Podríem dir que la protesta que està organitzant-se dona veu a un sentiment que fins ara estava frustrat i ens covava una úlcera. Però més enllà d'això, tots estem a l'expectativa. Qui són els organitzadors? Ells diuen que ningú i tots, els ciutadans i ciutadanes, encara que tots sabem que això no funciona així. Saber que Attac i Intermon estan darrere és tranquilitzador, però falta saber un poc més. Què volen? Aprofundir la democràcia. Molt bé, però com? En un principi la consigna era "no votes" i "vota en blanc", i al PP se li va posar cara d'alegria i va voler posar-se al capdavant del moviment antizapatero, deien ells. Però quan han vist que la consigna comença a matisar-se i es converteix en "no votes PP ni PSOE" i "no votes partits majoritaris", aleshores ja no els agrada tant, i ja l'ha muntada Rubalcaba, que sembla ser el gran artífex de totes les conspiracions. Si al PP no li agrada, això és bona senyal, però encara falta que no li agrade al PSOE, i de moment els agrada, perquè pensen que pot mobilitzar l'electorat d'esquerra, desenganyat de les polítiques neoliberals del govern d'Espanya. Però ells són tan responsables com els altres de la llei electoral, de la falta de transparència i de la desmobilització ciutadana.

No votar és votar PP; votar en blanc, a no ser que seguira aquest vot una forta mobilització ciutadana, és votar majories; i votar partits minoritaris, sense distinció ideològica, és dissimular les diferències entre el Centre liberal i Esquerra Unida. Per això jo preferia una mobilització més ideologitzada, més clarament crítica amb un estil de fer política, reivindicant la política en el seu sentit més pur, de participació ciutadana. El crit de democràcia real, ja! és convenient i adequat, perquè el que cal demanar és que ha arribat l'hora de fer política, i fer-la des de la convicció de que els assumptes públics són cosa de tots i no només de la casta de polítics professionals que l'han segrestada. I en aquest sentit, el moviment no pot agradar als qui controlen el sistema a hores d'ara.

Política en campanya

2011-05-14T12:15:00.000+02:00

Si en algun moment la política es fa insuportable és en campanya electoral. La visió dels polítics amb els seus vestits de diumenge, collars o corbates, pentinat de perruqueria i el millor somriure, és un autèntic atemptat a la democràcia. Sembla que posar cara d’hipòcrita i anar repartint promeses que tots saben que són impossibles de realitzar siga una obligació. I ja sé que tots els polítics no són igual, que n’hi ha uns amb més cara dura i d’altres amb més sinceritat, però la manera de mostrar la campanya electoral als informatius i el predomini d’un grup de polítics determinats a les televisions, fa que la visió dels polítics es veja clarament perjudicada per les campanyes electorals.

No s’entén que es continue amb els passeigs pels barris i mercats, donant les mans i besant xiquets, que es repetisquen debats electorals encartonats i inútils, que es col·loquen espais de propaganda amb formats caducs i infumables. No s’entén això perquè tothom sap que no té cap influència, que no es vota en funció d’aquestes estratègies i que, fins i tot, el que s’aconsegueix es allunyar de les urnes un grapat de ciutadans que volien votar. La política ha de ser una altra cosa, més directa, més participativa, més real. Però en campanya electoral sembla que tot això s’oblide i es torne a la visió més institucional, hipòcrita i mentidera d’aquesta activitat. Fins i tot els partits d’esquerra, que pretenen canviar aquest estatus polític, cauen en la trampa del cartell electoral, el míting i la promesa. Les eleccions només han de ser un pas en el camí, i no haurien de desbaratar una acció eficaç ni de tapar una gestió desastrosa.

Política 2.0

2011-05-09T23:17:00.000+02:00

Diu Ernest Benach, al llibre #Política 2.0, que
"Si donem per fet que avui la societat s'està construint en temps real, que es comunica on-line, que comença a recuperar valors com la crítica, l'escepticisme, la implicació i la participació, i que es caracteritza per un desig creixent d'informar-se, pensar, compartir i cercar el coneixement a les fonts originàries, la política 2.0 serà aquella que, assumint aquesta nova filosofia i utilitzant de manera correcta les noves tecnologies, permetrà fomentar una vertadera democràcia deliberativa i recuperar la credibilitat dels polítics."
Amb aquesta caracterització de la societat del coneixement, sembla evident que la política comença a adquirir noves característiques que la societat ja ha desenvolupat. Una societat dinàmica, interessada pel coneixement, crítica, implacable quan se la tracta com ignorant o imbècil (en el sentit d'apàtica i menfot). Si la predicció de Benach és certa, caminem cap a una societat vital, que expressa les seues idees a la xarxa i als nous mitjans digitals, que no accepta l'engany i que, com que cada vegada és més madura i conscient, vota de manera més conscient i personal. Si la societat evoluciona en aquesta direcció, és normal que el panorama polític es fragmente, que apareguen nous partits que representen aquesta vitalitat social. A més a més, també és lògic i coherent que aquesta nova societat 2.0 no perdone la corrupció i demane polítics compromesos, capaços de respondre pel Facebook o twittetjar sense complexos sobre la seua actuació pública.
En fi, una radiografia fidel del País Valencià, no creieu? O el nostre país s'ha quedat al segle XX o tot això de la societat digital és una xorrada que només ens creiem quatre penjats que perdem el temps amb els blogs, el Facebook i tot això. Per cert, Fabra té Facebook?

Mourinho, Belén Esteban i Cospedal

2011-05-02T20:43:00.001+02:00

El títol d'aquest article, com podeu suposar, amaga una pregunta: en què s'assemblen l'entrenador del Madrid, José Mourinho, la famoseta i habitual del cor Belén Esteban i la política del PP, Mª Dolores de Cospedal? En principi podeu pensar que en res, sobretot perquè treballen en tres àrees ben diferents de l'espectre social. Però no, tenen un punt en comú que els fa entrar en relació, i és que tots tres treballen de cara als mitjans de comunicació i són uns especialistes en difondre missatges que calen en la societat.
Però si els pose en relació ací, és perquè el seu paregut és més profund. Fixeu-s'hi un poquet i us n'adonareu que tots tres utilitzen una estratègia mediàtica similar. Es tracta de dir en públic i davant de les màximes càmeres possibles, la bajanada més atrevida, absurda i desproporcionada que se us acudisca. La característica fonamental que ha de tenir l'exclusiva és la de no recolzar-se en cap demostració possible i si insulta algú, molt millor, perquè aleshores crea més morbo.
Adoneu-vos que és una estratègia que s'han anat copiant entre ells. Perquè si en un primer moment el model el va introduir la Esteban per acusar el Jesulin de mal pare o el que siga, com que es tractava de programes del coloret i d'assumptes del cor, no va semblar perillós. Quan Mourinho el va utilitzar la setmana passada per acusar el Barça i la UEFA de connivència mafiosa, la cosa ja semblava més important, però encara era futbol. Ara bé, quan Mª Dolores de Cospedal va acusar la TVE d'afavorir el PSOE i manipular, aleshores les coses se'n van eixir de mare.
Però és igual, perquè no passa res. S'ha de dir la mentida amb cara de pòquer i com si fora l'evidència més gran del món. La resta ho faran els mitjans, que li donaran ressò, ho comentaran i invocaran els "ais" corresponents. Però l'afirmació mai es podrà contrastar, o si en algun moment s'arriba a comprovar i a demostrar la seua falsedat (o veritat), la rectificació no passarà d'una nota llegida a peu de pàgina (o d'informatiu) amb sigles incloses (recordeu "ce", "ce", "o"). Amb el funcionament dels mitjans i de la justícia, dir l'animalada més grossa o el insult més recalcitrant, ix a compte, encara que en alguns casos, pocs, als porcs els arribe el seu santmartí ( Miguel Àngel Rodríguez n'és l'exemple més esperançador)

Llegir Joan Fuster

2011-04-26T01:04:00.000+02:00

Com que aquestes vacances ha plogut molt, he tingut temps de llegir un llibret que portava uns mesos a l'estanteria de casa sense trobar el moment d'agafar-lo. Fuster i la filosofia és el recull de conferències que es van fer a les Jornades sobre Fuster celebrades a Sueca el novembre del 2009.
Les intervencions de Terricabras i de Grimaltos són vertaderament il·luminadores, més perquè projecten la llum de Fuster cap al futur que pel fet de ser-ne una interpretació del mestre de Sueca. La ponència de Boladeras també projecta un Fuster que s'enfronta als reptes morals del segle XXI, i això li aporta una vitalitat encoratjadora. Els de Rius i Riera són més acadèmics, més analítics i, per això, més informatius i àrids.
Però allò més engrescador són el recull de texts del propi Fuster que l'editora col·loca al final dels de les conferències. Són articles periodístics la majoria, escrits en castellà entre els anys 50 i els 80, i d'una actualitat sorprenent.
Si una conclusió he pogut traure de la lectura d'aquest llibre és que llegir directament Fuster és molt més enriquidor que llegir qualsevol interpretació. Potser Fuster és difícil de comentar, no resisteix l'anàlisi, perquè la riquesa de la seua literatura d'idees és allò més interessant. Els continguts poden ser uns o altres, però l'estil, la manera d'exposar-los, introdueixen una ironia tan fina o una mala llet tan bèstia, que no resisteixen l'anàlisi explicatiu. Fuster s'explica sol, o s'oculta sol, com preferim, però el plaer de llegir-lo directament és molt més ric que qualsevol pont que ens vullguen construir per tal de comprendre'l. O si voleu, comprendre'l és allò menys important, perquè el vertaderament interessant és fruir del seu pensament en viu, amb conflictes i contradiccions, amb imperfeccions i genialitats.

Esperança

2011-04-18T19:04:00.000+02:00

Avui ha eixit a la venda el nou llibre-disc dels Obrint pas, Coratge. Ja coneixíem les cançons, però tocar el conjunt afegeix un plaer especial, perquè trobar un producte musical elaborat amb tanta cura i carinyo, és engrescador. Uns textos acurats i apassionats acompanyen un treball musical sòlid, i tot adobat amb un esperit optimista de lluita i esperança en el futur.
Els Obrint pas s'han convertit en un referent intergeneracional, en un model de joventut compromesa i participativa, plena d'ideals que defensar i incansable en unes reivindicacions antigues, ara renovades.
Entre tanta claudicació i cansament que ens envolta, la música i la lletra dels Obrint pas despren ganes de viure, compromís i lluita. Potser aquest és l'esperit que hauria de fer seu la societat valenciana, la que es va reunir al voltant de les Torres de Serrans per reclamar llibertat d'expressió, i la que ha d'acudir a votar el mes que ve. Hem de fugir del victimisme i la impotència, del lament i el record. Hem de passar a l'acció, a construir espais de poder des de la base, a proposar sense por. Un país es construeix en positiu, cara al futur sense oblidar el passat, però des de la proposta i la confiança.
Esperem que l'aposta dels Obrint pas amere aquesta societat aletargada i ens proporcione el referent necessari per continuar endavant.

Entrevista a El Punt

2011-04-15T19:14:00.000+02:00

No tots els dies et fan una entrevista a El Punt. Cal donar-li difusió:

ENRIC SENABRE AUTOR DEL LLIBRE "POLÍTICA PER A JOVES INQUIETS"

“Els joves són els que més es mobilitzen en política”

Senabre assegura que el col·lectiu, allunyat de la tradicional militància, ha trobat en l'activisme la seua forma de millorar les coses

15/04/11 02:00 - VALÈNCIA - TERE RODRÍGUEZ

Senabre també és autor del llibre “El sabor de la ciutadania”. Foto: REDACCIÓ.

Canals relacionats

Canal: Entrevistes

El pròxim 22 de maig, 169.328 joves del País Valencià tenen la possibilitat de votar per primera vegada. El que fa uns anys era un acte “emocionant”, ja no atrau un sector desmotivat pel descrèdit de la política. Això no obstant, Enric Senabre manté en el seu llibre, Política per a joves inquiets, que a les noves generacions de valencians sí que els interessa la qüestió, però troben en la mobilització social, i no en els mètodes tradicionals, la millor manera de transformar les coses.

Al llibre desmenteix la imatge dels joves poc interessats en política.

Els mitjans de comunicació s'han encarregat de transmetre'n una imatge poc real. La famosa generació ni-ni, sols representa un 1,7% dels joves, segons l'últim estudi del Consejo de la Juventut. I passa igual amb la política. Les enquestes polítiques de l'Instituto de la Juventud indiquen que l'índex de preocupació política dels joves és lleugerament superior al dels adults. Ens hem fabricat, a partir d'una mirada condescendent i de superioritat, una imatge que no és real.

I com són els nostres joves?

Són els joves de la societat en què vivim, molt despolititzada i molt apàtica. Però són, possiblement, el sector més mobilitzat i més participatiu. No són joves de militància política, però les seues accions també van encaminades a canviar la societat.

Vol dir que fan més des de l'activisme que des de la política?

Sí, perquè moltes vegades esperem que facen el que no hem pogut fer nosaltres o que ho facen igual que nosaltres. Els moviments socials són lents, no es poden canviar les coses en quatre anys, s'ha d'anar a poc a poc, la democràcia ha de començar des de la base. Em sembla més esperançador organitzar un concert de música o col·laborar amb una ONG que inserir-se en una estructura institucional. No pots pensar que arribaràs a un partit i canviaràs el món, perquè probablement el que passarà serà que el partit et canviarà a tu, sobretot si es tracta de grans formacions.

Quin coneixement tenen de la política?

N'hi ha un sector que s'ubica prou bé en l'esquema de partits, que saben quines són les seues línies ideològiques i els seus líders. N'hi ha un altre que engloba els qui estan molt despistats. I n'hi ha encara un altre que no vol saber-ne res. El descrèdit de la política ha contribuït al desinterés i a l'escassa atracció per a implicar-s'hi.

Malgrat el descrèdit dels polítics actuals, poques formacions aposten per un recanvi generacional.

És cert, la política està dominada per una generació que té 50 anys i que està obstruint l'accés a generacions més joves. Seria interessant que començara a deixar pas a aquests joves, però és un procés de recanvi que es donarà a poc a poc.

En el llibre, vosté “elimina del mapa” la política amb conseqüències dramàtiques.

El llibre té una espècie de conte inicial, un conte futurista que ens situa en la València del 2050 amb uns joves que sembla que estan molt satisfets amb la situació. Però quan s'acaba el conte trobem una societat contaminada, autoritària, que ha limitat molt les llibertats i, sobretot, ha eliminat la política del mapa. I això, que en un principi hom pot pensar, que està molt bé no és tan fantàstic.

Per què?

Doncs perquè la substitució dels polítics per tècnics o especialistes té conseqüències dramàtiques. És un crit d'alerta contra la substitució del polític pel tècnic, cosa que ja està passant, per exemple en l'economia. Això significaria el final de la democràcia i, d'alguna manera, alertem sobre aquest perill. Convide els joves a reflexionar que la política, sobretot, és futur i que, si abandonen la política en mans d'altres, el futur serà dels altres i no d'ells.

Quasi segur que el fet de votar hui no significa el mateix que fa 30 anys?

Els primers anys de democràcia, votar per primera vegada era emocionant, però amb tot el que hem viscut després, els joves donen moltes coses per fetes. En tot cas, jo crec que aquesta generació de joves té noves il·lusions de canviar aquesta situació i també perquè se senten obligats.

A què es refereix?

Doncs que amb la crisi ens hem adonat que les coses no són perennes, que la democràcia no és tan forta com creiem, i és fàcil que això faça que les noves generacions es preocupen més pel seu futur que una generació anterior. Aquesta generació va ser molt apolítica i jo crec que ara torna a veure's la necessitat de participar en política. La democràcia ha viscut uns anys de vitalitat i no calia fer excessius esforços per mantindre-la, però ara la cosa no és tan clara.

I per què aquesta mobilització social no es tradueix en vots al País Valencià?

Jo el que veig és que la societat valenciana està fraccionada de forma molt forta. Tenim un sector molt mobilitzat antigovern, i després tenim un altre sector molt mobilitzat i content. Però el problema és que aquests dos grans grups tenen valors molt diferents, i això és un perill per a una societat democràtica.

Diuen que la pluralitat és la base de la democràcia.

Sí, però una societat democràtica ha de compartir uns mínims. La part de la societat que dóna suport a l'status quo té una visió de la societat molt comunitarista, és a dir, qui no està en la seua escala de valors, hi està fora, fins al punt de dir: ‘Els nostres valors són els correctes i els que no els comparteixen queden fora de la societat.' I això és molt perillós.

I què passa amb l'altra part de la societat valenciana?

Doncs que és un sector social molt mobilitzat; són com els electrons que es mouen molt i molt ràpid i fan la impressió de ser una cosa compacta, però hui en dia és una minoria social i electoral.

I amb poques possibilitats de canviar la situació?

Jo crec que el lideratge social és tan important com el polític. No cal dir que tardarà anys en traduir-se políticament. Per això en el llibre dic que cal dedicar-se a la política institucional, no abandonar-la perquè, altrament, els polítics fan el que volen.

Darrera actualització ( Divendres, 15 d'abril del 2011 02:00 )

El sabor de les paraules

2011-04-14T23:13:00.002+02:00

Sabíeu que les paraules tenen sabor? Sí, vull dir, que tenen gustet, que són dolces o amargues, salades o picants, amb sabor fruital o àcid. No ho havíeu pensat mai? Doncs anem a fruir-ne. Quin sabor té la paraula amor? Potser dolç, fins i tot pot arribar a ser molt dolç, com aquells pastissos àrabs fets de mel i ametlles. I l’amistat? Una dolçor més suau, sense sucre? I el sexe? Picant? I odi? Amarg, de segur. I fill, adopció, companyerisme...

Sí, les paraules tenen sabor, i els escriptors són els qui les barregen, les preparen i les emplaten en històries i narracions, com els cuiners fan amb el menjar. Gràcies a aquests mags de les paraules, nosaltres en podem fruir i, fins i tot, descobrir nous sabors a les paraules.

Gràcies a les històries aprenem a viure i vivim mil vides, sense elles el nostre paladar es reduiria a una experiència rasa, basada només en les pròpies vivències. No podem més que agrair-los l’esforç.

Presentació de Política per a joves inquiets a la Fira del llibre de València

2011-04-07T22:24:00.000+02:00

Veniu?

TAULA REDONA-PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

POLÍTICA PER A JOVES INQUIETS

D’Enric Senabre Carbonell

Diumenge 10 d'abril a les 19'30

A la Fira del llibre de València Sala Museu 1

Intervindran : Manuel S. Jardí, Joan Alcázar i Enric Senabre

Presenta i modera: Salvador Bataller

Organitza: Editorial Bromera

Democràcia

2011-03-29T22:54:00.000+02:00

La tertúlia de Meliana va donar per molt, continuant amb el fil de l'article anterior, el del debilitament de la democràcia, vam arribar a la conclusió que SENSE ESFERA PÚBLICA, SENSE COSES QUE COMPARTIR, NO HI HA DEMOCRÀCIA. Aquesta era la primera conclusió a la que havíem arribat, però el problema és com s'ha arribat ací?
Doncs s'ha arribat a través d'un procés de privatització que ha anat afectant diferents àmbits públics.
Mireu, si no, els mitjans de comunicació i l’internet. La concentració empresarial de les televisions, ràdio i premsa privades, associada a la pèrdua de sentit de determinades televisions públiques (com Canal 9) que competeixen en un estil de televisió generalista que perd el seu sentit públic. En aquest procés, la Televisió espanyola i la Tv3 mantenen el seu sentit, pot ser per això ens l'han censurada al País Valencià. Pel que fa a l'internet, tots ho sabem, quasi tot és debades, però privat, sempre a canvi de publicitat, com les televisions privades. Per tant l’instrument està mediatitzat per l’interés empresarial.
Si mirem la sanitat, trobem un dels camps de batalla de la privatització, amb intents cada vegada més seriosos com els hospitals públics de gestió privada, el copagament o les factures simbòliques. Es comença amb el desprestigi, les llistes d’espera, el mal funcionament, els diners, i s’acaba justificant la privatització.
L’assistència social no està millor, residències privades a canvi de pensions de luxe, i una reserva d'un mínim assistencial que no arriba, ni de bon tros, a cobrir les necessitats. Contractació de serveis externs per part d’ajuntaments per ocupar-se d’aquests aspectes i reducció generalitzada de pressupostos.
Fins i tot, amb les ONG passa el mateix, que funcionen com empreses, que opten a projectes subvencionats per institucions públiques, però que han de demostrar la seua utilitat. Açò ha facilitat la corrupció i el tràfec d'influències, com demostra el cas Blasco.
La privatització de les ciutats, amb urbanitzacions privades, parcs tancats, deshumanització arquitectònica, predomini del cotxe individual, abandonament dels serveis de transport públic.
I L’educació, amb la concertació generalitzada de l’obligatòria, i ara del batxiller. Un model sectari, amb guettos que disposen de la seua ideologia. Rajoy deia l’altre dia que no entenia perquè no es defenia la concertada, si el PSOE també podia crear la seua escola amb la seua ideologia, com si l’escola fora una mena de societat dins de la societat, de corralet propi, catòlic, adventista o socialista. Aquest fet és el verí de la democràcia, perquè sense una educació en valors compartits, mínims, perdem el sentit de comunitat democràtica i ciutadana.
I quines raons, o millor dit, excuses, es donen per portar a terme aquestes privatitzacions? Privatitzacions que despullen de sentit la democràcia, que fomenten l'individualisme, perquè no n’hi ha res que defensar, no hi ha interés comú, ja que cada ú busca el seu interés individual.
Dues són les excuses:
Una és la rendibilitat econòmica, l'argument que el sector públic és ineficaç i car, aspecte que és radicalment fals, com es demostra quan es privatitza algun d'aquests sectors i apareixen un regall d'intermediaris que acaben amb els diners i empitjoren l'atenció.
L'altre és la INMIGRACIÓ que s’ha utilitzat com a coartada per desprestigiar la cosa pública, amb l'argument que copen la sanitat, que fan impossible l’ensenyament, que esgoten els serveis socials, que omplin els autobusos públics i aprofiten els parcs de les ciutats. De tal manera que la classe mitjana nacional, els indígenes, han de buscar recer en les seues empreses privades, si tenen poder adquisitiu; escola concertada, sanitat privada, cotxe personal, urbanització restringida.
Al remat, el resultat real és que NO QUEDA RES PÚBLIC PEL QUE LLUITAR!

I QUAN NO N’HI HA RES QUE COMPARTIR NO CAL LA DEMOCRÀCIA, NI LA POLÍTICA.

Tertúlia a Meliana

2011-03-27T20:33:00.000+02:00

El passat divendres, els amics de la tertúlia "Els quatre gats" de Meliana, em van convidar a presentar el meu llibre. Va estar una trobada enriquidora, en un ambient agradable al restaurant "Ca Xoret" del barri Roca i rodejat de gent interessant que va participar activament en la tertúlia.
La tesi que vaig defensar allí va girar entorn de la indiferència política que ens assota, tot i que vist l'èxit de la mani d'ahir contra la corrupció, potser hauriem de canviar la idea de que la societat valenciana és indiferent a la política. Malgrat tot, els resultats electorals repetits semblen confirmar la desafecció política i, potser per això, cal rascar en les causes d'aquesta indiferència.
Si concebim la indiferència política com la causa d’una determinada deriva democràtica, aleshores podem caure en l’error de pensar que la indiferència política és un signe de vitalitat democràtica, en la mesura que es tractaria d’una situació d’assentament democràtic, de reconeixement generalitzat dels drets ciutadans, d’existència de vies d’expressió democràtica i de necessitats bàsiques cobertes, que fan que la ciutadania no tinga necessitat de preocupar-se d’aquestes coses i confia plenament en els seus polítics. Però aleshores, què passa amb la corrupció, amb la falta de comunicació de la ciutadania amb els seus polítics, amb el cabreig generalitzat, amb els símptomes d’esgotament del sistema per la via de l’abstenció i el menfotisme?
No s’entenen si no entenem la indiferència política com la conseqüència, i no la causa, el resultat i no el motiu del model de democràcia que tenim.
I QUINA DEMOCRÀCIA TENIM? Tenim una democràcia representativa, formal, ancorada en unes vies de transmissió burocratitzades i pesants que, moltes vegades, impedeixen més que faciliten la participació ciutadana. Una democràcia que esgota tota la participació política en la celebració d’eleccions periòdiques en les quals els ciutadans han de votar en pack, sense poder matisar aspectes o opinar de manera diferent en segons quins temes.
Això produeix un desànim, un cansament, una frustració que genera la INDIFERÈNCIA, de la qual començàvem parlant. La solució de la indiferència implica, per tant, canviar el model democràtic que és la causa del problema, hauria de passar per un aprofundiment democràtic, per un reviscolament d’una democràcia participativa o directa en àrees en les que siga possible, pressupostos participatius als ajuntaments, decisions col·lectives als centres educatius o de treball, assemblearisme entre els estudiants. Però això implica transferir vertaderament el poder a la ciutadania, i això fa por entre els polítics benestants.
Però aleshores, si la indiferència no és l’origen del problema, on es troba la causa, l'arrel de la situació de debilitat democràtica actual?

La causa del problema es troba en el desequilibri entre el sector privat i el públic. Els últims anys, pot ser dels anys 80, amb la caiguda dels règims comunistes, que es va imposar un model democràtic vinculat al sistema econòmic neoliberal, un sistema que havia de fer rentable l’espai públic, que menyspreava determinades funcions públiques perquè no produïen beneficis.

Però l'arrel de la democràcia és l'existència d'un espai públic fort i universal, d'un espai de convivència compartit. Malgrat això, el model democràtic dels últims decennis s’ha basat justament en la reducció i ridiculització de la cosa pública. Aquest és el problema.

SENSE ESFERA PÚBLICA, SENSE COSES QUE COMPARTIR, NO HI HA DEMOCRÀCIA.

Guerra!

2011-03-23T18:28:00.000+01:00

Quan va començar la revolta a Líbia, tots vam pensar que aniria de manera pareguda a Tunísia o Egipte. Però després d'uns primers dies d'èxit de la revolta, Gadafi va demostrar la seua cara. Ell no era com Mubarak ni Ben Alí, ell disposa d'un exèrcit de mercenaris perfectament engrassat pel petroli i el gas del desert, petroli i gas que ha robat el seu poble i ha repartit entre els seus familiars. A més a més, Gadafi no té els problemes morals de la resta de dirigents, amb ell no s'hi juga, i per això no va dubtar en atacar amb avions i armament de guerra una ciutadania en manifestació pacífica, desarmada i massa ingènua.
Immediatament vaig pensar, no faran res per parar aquesta massacre? Els governs occidentals continuaran observant i demanant contenció a un assassí que quedarà impune? La resposta europea va ser lenta, una setmana, la de l'ONU no arrancava per por a Xina, Rússia i Brasil, però la situació era suficientment clara i insostenible després d'haver recolzat les altres revoltes del món àrab.
Al final, l'ONU, contra tot pronòstic, va aconseguir posar-se d'acord en una cosa, miracle! I Espanya va participar en aquesta intervenció militar de protecció de la societat civil, o guerra necessària, com vulgau dir-li. No m'agrada la guerra, no he fet la mili, eliminaria les armes de guerra i l'exèrcit, vaig estar contra la guerra d'Irak perquè no tenia el recolzament de l'ONU i perquè era clarament tendenciosa, però ara, en aquest cas concret i tot i que no ha de ser la única solució, estic a favor d'aquesta intervenció.
Pense que Gadafi és un sàtrapa, un dictador infame, corrupte i miserable, tan miserable que no dubta en massacrar el seu poble per mantenir el seu poder corrupte. Com evitar la massacre sense intervenció militar? M'ho pot explicar Llamazares?
La intervenció de Llamazares al congrés m'ha resultat repugnant, tot i que l'havia admirat fins ara, se n'ha aprofitat de l'herència del No a la guerra! il·legítimament, ha invocat principis sagrats amb una intenció electoral, ha acusat Zapatero amb arguments tendenciosos i ha manifestat una superioritat moral de la que l'esquerra hauria de dubtar més i mostrar-se més modesta.
I no m'ha agradat això, perquè fins ara considerava Izquierda Unida com una cosa meua, he simpatitzat de sempre i votat moltes vegades, malgrat tot. Però ara no comprenc la virulència de la reacció i no compartisc la intenció del discurs. No m'agrada.
Recorde la guerra de Bòsnia, Srebenica i altres ciutats que van caure per la inactivitat d'Occident. Quants libis morts s'havien de permetre? I entenc que calen altres mesures, més pressió diplomàtica, econòmica, política, sí, també, però amb un missatge clar: no es permetrà utilitzar la força militar contra la societat civil.
I també entenc que cal demanar més coherència a l'ONU, castigar també Israel quan massacra als palestins amb avions i tancs de guerra. Sí, també. Ara és el moment, després d'aquest acord, de demanar a l'ONU coherència política. Però no demanem inactivitat perquè no sabem per on començar, no demanem solucions totals impossibles perquè condueixen a la passivitat davant la barbàrie.
Ho sent molt, però en aquest cas, en les condicions limitades aprovades per l'ONU, i només amb una finalitat de protecció de la societat civil, ara hem de dir Sí a la guerra! Encara que sone mal i no siga la solució perfecta ni total.

Tolerància

2011-03-18T19:32:00.000+01:00

S'atribueix a Voltaire la frase "no compartisc les teues idees, però donaria la vida per defensar el teu dret a expressar-les". Una frase rotunda, reveladora d'un esperit tolerant d'acceptació de l'altre que fonamenta la convivència democràtica. El problema apareix quan "l'altre" se sent atacat però nosaltres no percebem la situació com un atac ni una limitació dels seus drets, o a l'inrevés, quan ens sentim atacats de la forma més violenta i, en canvi, "els altres" consideren que només estan aplicant la llei o simplement repartint uns beneficis que estaven restringits a un col·lectiu. Aquests casos generen els més violents conflictes socials.
Em venen al cap aquestes consideracions al voltant de les reaccions de molts catòlics quan es parla de limitar les seues prerrogatives o influència social. Els defensors d'una postura laica conceben la limitació dels catòlics com un sa, i necessari, exercici democràtic, mentre que els catòlics es veuen assetjats i atacats per sectors anticlericals. Vistes les reaccions, ensume que el problema té difícil solució, perquè quan es barreja el victimisme amb la set de justícia, el xoc de trens és inevitable, tots dos es senten en possessió de la veritat absoluta.
He recordat tot açò, després de llegir la notícia sobre els incidents a la Capella de la Universitat Complutense , incidents que uns califiquen de llibertat d'expressió i altres d'atemptat a les idees i assetjament a la religió catòlica. He de dir que jo també arriscaria la meua vida, com Voltaire, (no sé si vivim temps de donar la vida per una causa, però puc dir que alçaria la veu, si més no) si considerara que s'estan limitant, assetjant o perseguint als creients catòlics. Però no és el cas. A mi aquest cas em recorda més al de les caricatures de Mahoma i la reacció desmesurada i indignada de determinades instàncies musulmanes, que semblen blindades a les crítiques per raons de dignitat divina.
No em sembla de bon gust l'actuació dels col·lectius que van organitzar la performance a la capella, crec que jo no ho faria, però escandalitzar-se de manera tan rotunda i demanar presó i multes per "profanació" és desmesurat. Més ens valdria calmar els ànims i deixar d'amenaçar amb multes i presó tots aquells que diuen alguna que no ens agrada o la llibertat d'expressió quedarà reduïda a un dret testimonial. Les multes a ACPV per l'emissió del senyal de TV3 o a Vilaweb per difundir notícies contràries als interessos de l'Ajuntament de Barcelona, són altres manifestacions d'aquesta utilització de la justícia amb finalitats repressores, i no sembla aquest el camí democràtic.

Comunitarisme a la valenciana

2011-03-06T22:26:00.000+01:00

El comunitarisme és una concepció de la ciutadania que basa la seua força en el fet que els seus ciutadans han de compartir uns referents morals, religiosos, lingüístics i culturals per tal de perànyer a la comunitat civil i rebre els avantatges que proporcionen els drets de ciutadania. Fins ací, res a dir, perquè aquesta concepció aconsegueix, en alguns casos, una unió social envejable i la reducció de les diferències dins de la societat. El problema apareix quan aquest comunitarisme es vol implantar en una societat multicultural, amb diferents comunitats convivint al seu si, perquè aleshores es pot permetre la diversitat i respecte de cada comunitat ètnica al si de l'estat o fer sobreeixir una de les visions socials, normalment la dominant, que pretén esborrar a la resta. És quan es parla d'integració, examens d'accés a la ciutadania per a nouvinguts i cohesió social per damunt de drets fonamentals.
Aquest últim sentit és el que ha adoptat la política del PP al País valencià, i la de Rajoy a l'estat. Es tracta d'una aposta absolutament destructiva, perquè la seua estratègia porta a una descomposició social que està convertint l'espai ciutadà en un terreny de combat amb postures irreconciliables. Mesures com l'afavoriment de l'escola concertada, convertida en una espècie de regne alternatiu amb ideari propi, l'arraconament del valencià al nostre país, al que sembla volen deixar com una curiositat folklòrica, la negativa a impartir o rebre una assignatura general d'educació per a la ciutadania amb l'excusa de la violació dels seus principis, el blindatge dels casos de corrupció excusant-se en el veredicte de les urnes, la utilització de l'aigua o la taronja com a referents simbòlics exclusius de la dreta, o la imposició d'una visió religiosa dominant per sobre de la resta, està conduint a enfrontar la societat civil de manera irreconciliable.
Sembla que tots aquells que no estan amb ells, estan contra ells, que qui no combrega amb les seues creences i valors morals no mereixen existir. El resultat pot ser dramàtic perquè genera frustració en una part de la societat i ànsies de revanxisme en l'altre, i en els dos casos, destrucció de la convivència ciutadana baix d'uns mínims ètics compartits.
Concebir l'estat des d'un punt de mira comunitarista, en el qual s'entén la pertinença com una coincidència de creences i valors religiosos, és una aposta que pot rentar electoralment si ens dirigim a la comunitat majoritària, a la que se li reforcen els seus trets identitaris i, per tant, la identificació amb el partit corresponent, però que pot portar conseqüències dramàtiques. La proposta de Rajoy, ahir a la convenció del seu partit, anava en aquesta direcció, un missatge liberal a ultrança que amaga una identificació forçada amb una visió d'Espanya. Per exemple, afirmava que els socialistes també tenen dret a crear els seus col·legis concertats, si volen, com si l'escola fora la creació d'uns guettos identitaris i no la potenciació d'uns referents comuns convivencials.
Mala barraca, i les perspectives no són gens optimistes, ni per als indígenes autòctons ni per als nouvinguts, que poden veure retallats els seus drets en nom de la integració social i comunitària.

Senyor Font de Mora, jo l'acuse!

2011-03-02T17:49:00.000+01:00

Senyor Font de Mora, jo l'acuse i el faig responsable dels embarassos no desitjats d'adolescents dels pròxims anys, el faig responsable de l'extensió de la SIDA i altres Malalties de transmissió sexual, de la infelicitat que proporciona un model d'amor possessiu i dominant, de les experiències satisfactòries truncades per desconeixement i por, el faig responsable de les víctimes per violència de gènere produïdes per una educació emocional viciada i carregada de tòpics, el faig responsable, també, de la hipocresia moral i la falsa puresa d'una concepció de la sexualitat malalta i retrògrada, que no pensa en les persones i posa per damunt uns principis antiquats i desfasats que porten infelicitat i patiment.

I el faig responsable perquè vosté s'ha carregat els PIES (Programes d'informació i educació sexual), el primer programa que intentava de manera seriosa proporcionar una educació sexual coherent i fiable als nostres adolescents. No era l'única via ni l'única manera, però era la que teníem, un intent d'abordar la formació de les noves fornades de joves de manera sistemàtica i generalitzada. El problema de l'educació sexual al nostre país és el seu caràcter voluntarista i aïllat, i els PIES tenien la virtut, dins de les seues mancances, d'introduir una visió interdisciplinar, de posar a treballar en col·laboració a sanitaris i educadors, d’estendre aquests programes a tots els centres educatius i de fer-ho des d'una perspectiva professional i no moralista.

Ara tot això s'ha acabat, ja se n'ha ocupat vosté i els seus col·laboradors de posar obstacles, de burocratitzar el procés, d'obligar a fer cursos de formació inútils i absurds per tal, només, de desanimar, de posar travetes al camí, de fer por, d'amenaçar a tots aquells que escapen al control, de tancar portes, de tallar vies de diàleg entre sanitaris i educadors. La nova organització dels PIES és una autèntica catàstrofe que s'ha traduït en la pràctica desaparició d'aquests programes. I d'aquesta desaparició els únics perjudicats són els joves. Perquè, a partir d'ara, el que podia ser una porta oberta a una manera més oberta de comprendre la sexualitat i la convivència, continuarà dominada pels mateixos missatges tradicionals, carregats d'estereotips i pors. Si volia satisfer les seues creences religioses integristes i les dels seus amics, només tenia que deixar a la concertada fer el que volgués, cosa que ja feia, però clar, vosté necessitava més, necessitava imposar unes creences integristes i antidemocràtiques a tota la societat.

Moltes gràcies senyor Font de Mora, és vosté un mal conseller i un mal polític, perquè no procura el bé dels seus conciutadans, sinó només imposar les seues creences. I és més, és vosté una mala persona, perquè no busca reduir el dolor al seu voltant.

Però no es preocupe, ací no acaba la cosa, alguns continuaran la faena que vosté ha truncat, perquè al final, la llibertat i l'anhel de felicitat és més gran que tota la mala bava que destil·len vosté i el govern del que forma part.

Identitat transparent

2011-03-01T22:27:00.001+01:00

AFORISMES DEL PENSAMENT INCERT

La identitat virtual és com un flascó de vidre. Tota transparència, visibilitat absoluta. De tan clara, desapareix.

Identitat virtual

2011-02-28T22:59:00.000+01:00

AFORISMES DEL PENSAMENT INCERT

Si ara mateix, Déu no ho vullga, perdés la memòria de manera total, de segur que reconstruiria la meua vida a través del rastre virtual que he anat deixant a la xarxa. El que no sé és si em trobaria, o apareixeria un personatge ideal fet de bons propòsits i aspiracions impossibles.

Google

2011-02-27T23:12:00.002+01:00

Sembla que Google vol millorar el seu famós, i desconegut, algoritme pel qual selecciona les webs que indexa el seu buscador i les ordena en funció de la seua importància. És aquest un d'aquells misteris que sempre m'han preocupat, perquè és un tema clàssic de la sociologia del coneixement, és a dir, el de quins coneixements són rellevants en un determinat moment històric i perquè. Evidentment, als nostres dies, aparéixer a la primera pàgina d'una recerca de Google significa existir, sobreeixir, destacar. I més, perquè sabem que poca gent passa de la primera pàgina en la seua búsqueda.
A més del problema de la representativitat, podem imaginar més factors d'interés, com la facilitat de manipulació, d'ocultació d'informació, de difusió d'enganys... però no li suposem a Google tanta consciència, o millor dit, tanta autoconsciència. De fet, la recerca la realitza un algoritme matemàtic sense participació humana i això li proporciona cientificitat a l'assumpte, i neutralitat, suposem.
Malgrat tot, la cosa no funciona del tot, i unes quantes webs, aquestes sí autoconscients, enganyen l'algoritme i col·loquen refregits amb paraules claus que l'algoritme detecta com interessants. Sembla ser que el principal criteri és ser referenciat per altres webs ben referenciades.
Fins aquí el problema de sociologia del coneixement, ara comencem el problema polític. Si Google valora els enllaços externs com un criteri important de classificació, i les nostres webs estan escrites en valencià/català, és ben possible que estiguen menys referenciades pel fet d'utiltizar una llengua minoritària i, per tant, tinguen menys presència al buscador. No?
Doncs posem-nos a la faena, enllacem des del nostre blog o web tots aquells blogs, webs i capçaleres informatives escrites en la nostra llengua i que tinguen una mínima qualitat o que ens agraden per alguna raó. A més de totes les que ens agraden en altres llengües, és clar. D'aquesta manera aconseguirem una mica més de presència a la xarxa, si més no respirar una mica i traure el cap, existir.

Notícies

2011-02-24T22:31:00.000+01:00

Pense que no és casualitat, encara que si expliquem els fets un a un no tindriem perquè denunciar conspiracions universals, però malgrat tot... Em referisc a la desaparició de dos canals de notícies que nodrien el nostre afany informatiu a la selva de la televisió digital. En cosa de dos mesos, al País Valencià, han desaparegut CNN+ i 3/24, és cert que per raons diferents, però si ho mirem en conjunt no podem més que sospitar. CNN+ desapareix per raons econòmiques, objectives, inevitables, diuen, i se substitueix per Gran Hermano 24 hores, cosa que no entenc perquè no acabe de veure la rendibilitat d'un canal peixera, però clar, com ix debades, encara que el veja una persona ja guanyen. L'altre, 3/24, despareix per raons polítiques, o administratives, segons qui ho mire, però el resultat és un fundit en negre, com a les grans pel·lícules del millor Hollywood, només que massa llarg.
El resultat global és un dèficit informatiu i ja sabeu el preu que sol pagar la democràcia quan pateix aquest tipus de carència: desinformació, manipulació, menfotisme i impunitat. Per això és tan preocupant, per això és tan sospitós. Qui és la ma oculta que maniobra en aquest mercat televisiu? Podem observar el que queda al panorama informatiu: 24 hores TVE (potser fins les pròximes eleccions), Nou 24, infumable, tendenciós, manipulador, i Popular tv, Intereconomia, TMV, Marca TV, etc, etc, etc.
Tenim dret a sospitar? Qui guanya en aquesta operació?

Aforismes

2011-02-23T20:41:00.000+01:00

AFORISMES DEL PENSAMENT INCERT

Un aforisme és com un forat negre, condensa tota la seua densitat en un espai mínim i després esclata en un univers de pensaments per descobrir.

Memòria

2011-02-22T23:07:00.001+01:00

AFORISMES DEL PENSAMENT INCERT

La memòria s’ha reduït al mur del feisbuk

Açò no és política

2011-02-21T22:17:00.001+01:00

AFORISMES DEL PENSAMENT INCERT

Creure que l'agitació política a través de les xarxes socials és ja l'acció política, és tan ingenu com creure que la imatge d'una pipa és una pipa.

Política per a joves inquiets

2011-02-16T23:15:00.000+01:00

Ja està a les llibreries. Bromera m'ha publicat el llibre Política per a joves inquiets. Es tracta d'un assaig que pretén conscienciar la joventut, i la ciutadania en general, de la necessitat de fer política als nostres dies.

Vivim temps d'apatia i menfotisme, però si ho pensem bé, aquesta actitud és la que més convé als polítics institucionals, aquells que volen mantenir la política en un àmbit elitista i exclusiu, del qual la ciutadania només se n'ha d'assabentar a través de la televisió.

En aquest llibre defensem just el contrari, una visió de la política participativa i militant, que comença al nostre àmbit més pròxim (l'escola, el treball, el barri) i acaba amb el control i participació en la política més elevada (la de les Corts i el govern).

No podem, ni devem, deixar passar l'oportunitat. És ara o mai, perquè del descrèdit de la política se'n segueix la decadència de la democràcia i això comporta polítiques autoritàries i dictatorials.

Espere que us agrade i servisca per construir una societat un poc més implicada i dinàmica.

Cent cinquanta

2011-02-11T23:51:00.001+01:00

Aquesta és l'entrada cent cinquanta del blog. Des del 18 de novembre de 2008, fa 2 anys i quasi tres mesos, he anat escrivint al ritme d'un article a la setmana. No esperava tant. Tampoc sé si és un motiu de goig o de bogeria. Però m'agradaria aprofitar l'efemèrides per expressar algunes reflexions al voltant d'aquesta activitat quasi impúdica de mostrar-se perquè sí a la xarxa:
1. Escric massar ràpid, no revise i fins i tot no tinc cura de les faltes d'ortografia. Això no em passava quan publicava setmanalment al diari El Punt (podeu trobar aquella sèrie d'articles sobre televisió al blog anterior Mira la tele! ), perquè aleshores deixava reposar l'article un o dos dies, el pensava, el canviava i el corregia. Però escriure al blog és més impulsiu, menys treballat, i es diuen coses més agosarades i menys meditades i, de segur, pitjor escrites.
2. Malgrat aquesta immediatesa, o potser per ella, aquesta activitat d'escriure al blog s'assembla molt a l'assaig, perquè és pura temptativa, provatura i tempteig. Si assajar és provar, el blog acompleix perfectament aquest objectiu i exposa el pensament en estat embrionari i provisional.
3. He intentat ser breu i concís. Crec que és una exigència del mitjà. A mi em costa llegir articles llargs en altres blogs (encara que si estan ben escrits ho agraisc i ho admire) i per això he intentat esbossar les idees de manera clara i contundent. Aquest fet ens obliga a polir el raonament i l'explicació, fer-lo més transparent.
4. Els temes dels que més he escrit han estat els de política, nacionalisme, religió, moral i educació. És normal, són els que més m'interessen i als que m'hi dedique. Però un aspecte interessant d'escriure ací ha estat que he escrit d'allò que m'ha abellit, sense cap imposició ni limitació, només amb l'autocensura inevitable que jo mateix m'he imposat.
5. El millor i més enriquidor, sense cap tipus d'exageració, han estat els comentaris dels lectors. Com que els articles estan escrits sense massa reflexió, les discussions dels lectors m'han fet pensar més que el fet d'escriure'ls. La interactivitat és el millor d'aquest mitjà i l'autèntica recompensa.
6. Recentment m'he incorporat el facebook i he publicat els articles també allí. Ha estat un descobriment interessant, perquè al facebook la interactivitat és major, i certament han augmentat els lectors i els comentaristes, i aquest fet ha proporcionat un poc més de vida a l'escritptura. També ho he intentat al Twiter, però no m'hi he enganxat, la qual cosa demostra possiblement que aquest mitjà obri possibilitats diferents que encara no he explorat.
7. I, per acabar, si el pensament és un diàleg amb nosaltres mateixos, el diàleg que obrin els mitjans interactius amb una comunitat més ampla, converteix el pensament en reflexió viva i dinàmica i li retorna la força que els clàssics volíen per al pensament.

Política

2011-02-07T22:54:00.000+01:00

Els esdeveniments del món àrab, que porten unes setmanes sorprenent la nostra ignorància, són una manifestació perfecta d'aquell sentit de fer política més autèntic. La ciutadania organitzada, manifestant les seues propostes, demanant democràcia real, exigint mesures honestes, netedat i transparència. Setmanes de manifestacions, d'assemblees, de propostes. Es tracta del sentit de política que al món occidental hem substituït per aquell altre institucional, representatiu i llunyà. El problema és que, després de setmanes d'acció política directa, sembla arribat el moment de la política institucional. És l'hora de canalitzar el descontent, de capitalitzar les propostes i articular una eixida constructiva i necessària. Però això també comporta un dèficit democràtic, perquè és l'hora dels partits, dels polítics, de la negociació oculta i de l'intercanvi de contrapartides. I és en aquest moment on la ciutadania perd el control dels esdeveniments. Què negocien? Qui? A canvi de què?

A Tunísia (què passa a Tunísia?) s'ha constituït un govern transitori, a Egipte el procés encara està obert perquè la figura de Mubarak catalitza el descontent i manté la població al carrer, però ja s'amaguen discrepàncies, actors que fins ara no apareixien (els germans musulmans). A Espanya, després de la vaga general, també va passar el mateix, només que ací els encarregats de negociar les exigències ciutadanes estaven clars, eren els sindicats. Però no per això el procés de negociació va ser més clar i transparent, tot al contrari, encara ara sospitem que l'acord social signat recentment ha estat una conseqüència d'aquella protesta.

Però el que vull dir és que aquest és el gran dèficit democràtic de les nostres societats. La necessitat d'articular i donar veu a la població justifica la representativitat política, però aquesta hauria de garantir una informació detallada, una transparència total del procés negociador i una consulta constant. Per desgràcia, passa tot el contrari, ara ve l'hora de les portes tancades, dels missatges contradictoris i de les frases exagerades. A Egipte pot avortar el despertar democràtic, però a Europa i al món occidental en general l'ha desgastat tant que està posant en perill els avantatges democràtics.

Els amos del present

2011-02-02T23:08:00.000+01:00

Hi ha poc espai per la utopia. Ja ho sabiem, malgrat el que dèiem ahir, encara que els successos d'avui no desementeixen en absolut l'esperança que ja s'ha obert. Però els amos del futur sempre estan ahí, amb les seues armes, la seua força i el seu poder. Els que dominen el futur no accepten que aquest se'ls escape només per un bri d'esperança. Ho sabem des de fa molt de temps, des de Tiannamen, des de l'Espanya de 1936, des del Tejero del 82 i la Primavera de Praga. Els amos del futur no donen el seu braç a tòrcer tan fàcilment, i nosaltres no serem tan ingenus de creure que l'esperança oberta és sinònim de victòria. Queda molta lluita, potser molta mort, massa mort.
La única manera d'evitar-ho a hores d'ara està en mans d'un Obama que hauria de demostrar la seua altura política sense dubte. El camí està obert i el final és previsible, però el que importa ara és si aquest camí està més ple de mort que de vida.

Utopia

2011-02-01T22:41:00.000+01:00

Parlava en l'article anterior de la imprevisible, i potser catastròfica, evolució dels aconteixements al món àrab. Anava totalment errat, perquè l'autèntica magnitud dels fets històrics actuals no està en el futur, sinó en el present. El futur és absolutament indiferent, no per als ciutadans àrabs, que necessiten una societat millor, però sí per a jutjar els successos que vivim. L'autèntica magnitud històrica la marca el present, i el que passa a hores d'ara a Egipte és una utopia feta realitat, un motiu d'esperança per a l'humanitat i una il·lusió que pot marcar el sentit de la història.
De la mateixa manera que Kant va rebre les notícies de la revolució francesa amb l'esperança del que veu obrir-se un nou camí per a la humanitat, nosaltres, els occidentals, no podem obviar la magnitud d'uns esdeveniments que ens superen i ens ensenyen quina ha de ser la via d'acció política que hem oblidat.
El futur, en aquest cas, és la mentida dels poderosos, dels defensors de la situació actual, dels amos de la por. L'amenaça de l'integrisme és el principal argument dels que no volen que res canvie (Israel, Arabia Saudí, Europa, EEUU), dels que volen mantenir als governants corruptes, però dòcils. Però és l'hora del present. Perquè els fets que estan vivint a Egipte, a Tunisia, a Jordania, és un present carregat d'esperança, un present que dispara la seua projecció més enllà del futur, a l'espai utòpic del que és possible i necessari, del que és just. No calen reaccions tèbies, només confiança i ànim, i recolzament, tot el recolzament que els -ens- podem donar, perquè del seu present, pot dependre el nostre futur -i, sobretot, el seu-.

Revolta àrab

2011-01-30T23:10:00.000+01:00

La revolta a Tunisia, Egipte i altres països del món àrab ens ha pillat desprevenguts, però ens ensenya moltes coses.
En primer lloc que fins i tot els règims més durs i estables poden ser tombats, que no és certa la percepció que tenim a Europa que la política s'ha convertit en un joc de les èlits en el qual el poble no hi pot entrar. A Europa cundeix el desànim i la desafecció perquè la globalització sembla demostrar que els canvis polítics no depenen dels polítics nacionals. Especialment a Espanya i després de la vaga general ha cundit la idea que no es pot fer res, que les mesures econòmiques són exigides per les altes instàncies econòmiques i que la política no serveix per a res. Els àrabs ens han donat una bona lliçó.
En segon lloc han demostrat que no tots els habitants dels països àrabs són integristes. Que hi ha molta vida més enllà de l'islamisme i que amb un reconeixement dels països europeus encara podrien ser més representatius.
I això ens porta al tercer aspecte que ens demostra aquesta revolta, i és la hipocresia dels paísos europeus i dels EEUU, que emparant-se en un suposat perill integrista, han recolzat governs corruptes i dictatorials.
El resultat d'aquesta revolta popular pot ser decebedor, fins i tot contraproduent per a ells, perquè pot acabar de manera dramàtica, però l'esperança que ha recorregut els seus carrers, l'alegria i la solidaritat que han demostrat, quedarà com un patrimoni que tota la humanitat podrà emprar com a exemple. Exemple del que el poble pot fer si pren consciència de la seua voluntat.

Fe, altra vegada

2011-01-27T20:34:00.000+01:00

A l'amic Jesús Parraga

En un article anterior vam establir un diàleg ben saludable amb els amics Assumpta , Teresa i Jesús sobre el tema de la fe. Defensava jo en aquell article el caràcter irracional de la fe i la inconveniència d'exaltar-la com una virtut pública en un sistema democràtic.

Si una cosa té de bo açò de publicar al blog és que els lectors aporten els seus punts de mira sense limitació, i les acotacions dels amics citats anteriorment m'han fet pensar un poc més. De totes maneres, al final ha estat la casualitat la que m'ha portat un nou enfocament sobre el tema. Llegint "El caballo griego", la col·lecció d'escrits de Manuel Altolaguirre que ha publicat el diari Público (quina meravella de llibrets!), he trobat el punt de mira d'Unamuno sobre el tema. Segons Altolaguirre, don Miguel és un exemple de comprensió humanista i, sobre la fe afirma:

"Lo primero que se requiere para la fe es que no exista la evidencia. (...) Unamuno dice que es estúpida la fe sin sombra de incertidumbre y mucho más estúpida la incredulidad sin sombra de duda. De esta lucha entre la razón insuficiente y la voluntad creadora de fe y de poesía es de donde brota <>"

I, més enllà d’aquestes paraules –de les quals accepte especialment les que m’afecten directament, allò de “mucho más estúpida es la incredulidad sin sombra de duda”- el filòsof espanyol explicava que la fe era la demostració més ferma de la radical insuficiència de l’ésser humà. La fe manifesta la necessitat humana de donar-li sentit a una vida que, sense l’aspiració a la transcendència, esdevé buida. Estem en l’antítesi de la postura sartreana, que des dels mateixos principis, defensa tot el contrari, que refugiar-se en la fe és una mostra de “mala fe”, de covardia.

En aquesta disjuntiva potser estic més prop d’Unamuno, perquè comprén de manera més compassiva la necessitat humana de recolzament. Com a postura individual em sembla respectable i, fins i tot envejable, perquè a mi també m’agradaria “creure” per tal de donar-li sentit a la vida. Però no puc, perquè no m’ho puc creure, i aleshores he de buscar-li un altre sentit a la vida sense acudir a la transcendència. En realitat no em sembla una perspectiva més elevada la que jo defense, però tampoc puc admetre que la postura religiosa siga superior a la resta. I encara menys si aquest fe s’eleva a categoria de model de vida o s’instrumentalitza per tal de “conformar”, llavors és quan es converteix en la “mala fe” sartreana.

El retrat de Dorian Camps

2011-01-24T23:12:00.000+01:00

Diuen que al president Camps li han fet un retrat de l'estil del que li van fer a Dorian Gray. Un malaurat artista s'ha atrevit a copsar tota la seua bellesa i joventut en una obra d'art que dorm als soterranis del Palau de la Generalitat. Des d'aquell dia, el President es veu més àgil, més fort, més convençut. Sembla que no passe el temps per ell, ni l'erosionen els escàndols polítics, ni l'afecten els titulars de periòdic, ni se'l responsabilitze de l'atur, ni de la crisi, ni del fracàs escolar. No, sembla com si el President Camps no governés.

Se'l veu a totes les festes, fires i convencions populars amb un somriure esplèndid, rellotges Ròlex, vestits i corbates de setí.

Però la veu del poble comença a malparlar, a contar coses. Diuen que tots els seus amics cauen en desgràcia, que perden la vida, que arruïnen el seu destí; un tal Costa ja no és el que era, i Pons, el mateix González Pons, no s'acosta per València, per si de cas. Fins i tot diuen que el seu gran amic i confident, Rajoy- l'únic que coneix l'existència del retrat amagat als soterranis de la Generalitat- li té por i intenta que no el vegen amb ell.

Dorian Gray va vendre la seua ànima al dimoni per conservar la bellesa i la joventut, però va acabar per morir boig. Camps ha venut el seu futur polític a un poble adormit, cec i sord però qualsevol dia haurà de visitar els soterranis del Palau de la plaça de la Verge i potser aleshores, quan s'enfronte amb el seu retrat, se n'adone que la imatge que troba pintada és una calavera somrient dins d'un vestit impecable.

En què creiem els que no creiem?

2011-01-21T23:38:00.000+01:00

Es sol dir que aquells que no creuen en Déu, en realitat, són tan creients com els que creuen, perquè creuen que Déu no existeix. És fals, no és el mateix creure que existeix una entitat superior de la qual no es tenen més proves que la pròpia convicció, que no creure en la seua existència. De fet, és una trampa, perquè els que no creuen no tenen necessitat de demostrar res, doncs res afirmen. El pes de la prova ha de recaure en aquells que s'entesten en convèncer-los, perquè són ells els que la postulen i, per tant, l'han de demostrar, o raonar o convèncer. Potser sembla un joc de paraules açò que dic, però no ho és, llegiu-lo dues vegades.

Ara bé, perquè no creiem en aquesta entitat superior, ni en una vida després de la mort, ni en un ànima immortal? Doncs no és perquè no volem, perquè ja ens agradaria, ja. Seria molt tranquil·litzador pensar que no morim del tot, que aquesta vida és un trànsit. Però no podem, perquè ens sembla una fantasia, una mentida (una auto mentida) un consol... impossible. Nosaltres també tenim por a la mort, però no podem enganyar-nos, perquè tenim testimonis fefaents de la desaparició de les persones (i tantes com n'han desaparegut i no han tornat), perquè hem vist morir persones estimades i no volíem que se n'anaren, perquè comprovem la desaparició de la carn, dels ossos, del cos. I ens fa por, i tanta! Albirar el no-res, el no-ser, és... terrorífic, però evident. No podem creure, ho sentim, és massa evident, seria una traïció, una mentida infantil per deixar de plorar. I volem deixar de plorar, però no podem.

I en què creiem els que no creiem? No ho sé, jo personalment crec en poques coses, i totes menudes, molt menudes; el riure del meu fill, uns ulls mirant-me, quatre lletres mal escrites, un pensament, un desig, un anhel. Però també sé que totes aquestes menudes coses desapareixeran amb mi i no quedarà ni el record, que volia Plató, ingenu!

Hispània

2011-01-18T17:57:00.000+01:00

La producció televisiva d'Antena 3 "Hispania" ha resultat un èxit d'audiències. Tant, que fins i tot han decidit mantenir viu a Viriato i continuar amb una altra entrega. La sèrie no està mal, una producció espanyola amb ínfules de superproducció en la qual el cartró pedra sembla més acartonat que als "peplum", unes lluites d'opereta i una actuació digna (dins de la dificultat dels guions) dels actors espanyols. Però no és la qualitat de la sèrie del que volia parlar, sinó més aïna d'una escena del últim capítol que em va colpir especialment.
És evident que la tria de Viriato com a personatge històric per tal de recrear les seues aventures en una sèrie televisiva no és innocent. En molts llibres de text del franquisme se'l presentava com el primer espanyol. Però com que vivim en democràcia i ell era el líder de les tropes lusitanes, doncs semblava que no anaven a posar l'èmfasi en l'espanyolitat peninsular. Però, com dic, a l'últim capítol, quan les tropes lusitanes vencen contra tot pronòstic les romanes, un dels guerrers crida "Viva Hispània". Efectivament la incongruència històrica és monumental, perquè si cridava Hispània, que era una denominació romana, semblaven romans aclaman la seua província, i si era lusità no crec que tinguera consciència d'Hispània.
Però no, es tracta d'una d'aquells aspectes a través del qual es construeix la consciència col·lectiva d'una nació i del seu sentiment nacional, i Espanya, d'això, en sap un munt. La memòria històrica col·lectiva és imprescindible per tal de forjar el sentiment col·lectiu i, en aquest cas, els productors de la sèrie han vullgut donar una ajudeta al nacionalisme espanyol.
En fi, ja ho sabeu, l'entitat Hispània existia molt abans de la Reconquesta i ja es trobava latent al cor dels primers homo sapiens que poblaren la península. Virtuts del nacionalisme dominant.

El cementiri de Praga

2011-01-12T20:22:00.000+01:00

És llest, l’Eco aquest. Sembla que sabia fa anys -perquè el llibre l’ha d’haver començat fa molts anys, a no ser que l’haja copiat, que tot pot ser, això li agrada molt a ell- que justament pels finals del 2010 anava a esclatar el cas Wikileaks, un cas que anava a tornar a posar de moda les novel·les d’espies, després de la baixada que el final de la guerra freda havia produït. I es va posar a escriure El cementeri de Praga, una novel·la d’espies ambientada a finals del segle XIX, però amb fortes semblances amb l’espionatge del segle XXI. Algun pacte amb el dimoni haurà fet, l’Umberto que, si atenem a la novel·la coneix a la perfecció els cercles massons i de màgia negra.

De fet, un personatge com el capità Simonini, notari i falsificador magistral, encaixaria a la perfecció com a generador de cables i documents del cas Wikileaks, encara que al nostre temps, també hauria de dominar el món de la informàtica. A Simonini li fan encàrrecs els principals serveis secrets del món del segle XIX, francesos, russos, anglesos, i tot ells coincideixen amb el desig de filtrar allò que es vol que es sàpiga, però de manera que semble que se’ls ha escapat sense voler. I Simonini ho fa magistralment, accepta tots els encàrrecs, des d’organitzar un motí estudiantil abans que esclate de veritat fins filtrar la informació del nou model de canó militar que ja està desfassat, passant per organitzar l’aparell ideològic que acusa els jueus o els massons de tots els mals de la humanitat. De tots és sabut que no hi ha res més útil per a uns governants maquiavèlics que un boc expiatori, i els jueus han cobert amb escreix aquesta funció al llarg de la història.

Però ací entrem en l’altre aspecte en el que Eco demostra el seu poder com a vident. Perquè com sabia l’autor que anaven a atemptar contra una congressista demòcrata assenyalada pel Tea Party com una de les encarnacions del mal a la terra? Doncs ho sabia, o potser siga que Simonini continua viu i organitzant malifetes a les ordres de qui sap quins poders. I de la mateixa manera que va escriure (copiar, refregir, afusellar) El cementeri de Praga per tal d’assenyalar amb la diana els jueus, i això va ser utilitzat per Adolf Hitler com coartada intel·lectual per portar a la pràctica la solució final a Europa, potser també Simonini dirigeix els periodistes afectes al Tea Party (o fins i tot al mateix Losantos) que assenyalaven amb la diana Obama i els congressistes progressistes.

Si una cosa ens ensenya la novel·la, és que jugar amb estimular prejudicis antics i arrelats, com l’antisemitisme, el racisme o el sexisme és ben perillós, perquè moltes vegades els desigs es converteixen en realitat, i els monstre va més enllà del que s’havia previst. És evident que els responsables directes dels crims són sempre personals, però haurem de reflexionar tots sobre la responsabilitat social que implica crear un estat d’excitació general que acaba disculpant, o fins i tot justificant, els neonazis, racistes o maltractadors.

Fe

2011-01-09T22:31:00.000+01:00

Dues pel·lícules que he tornat a veure recentment em suggereixen una reflexió sobre la fe, tot i que cada una en proposa un sentit diferent, o potser per això mateix. Una és Nàrnia, en la qual la fe cega en Asland serveix de fil alliberador i motor de la victòria del bé sobre el mal. L'altra és "City of Ember" i en aquest cas, la fe és utilitzada pels governants de la ciutat subterrània per tal de mantenir l'estatus vigent recolzat per la religió oficial. Només el dubte sobre aquesta fe en els governants i l'esperança de trobar una eixida alternativa mouen els protagonistes de la pel·lícula a escapar.

Evidentment, la meua postura està més pròxima a la dels joves que escapen de “City of Ember” que als de Nàrnia, de fet, podria dir que la fe és una d'aquelles "virtuts" a la qual no li trobe el sentit a les societats modernes. Per això no puc entendre la importància que li dona el catolicisme i trobe que està fora de mesura i que és un vestigi més d'una visió antiquada de la moral que defensa. Si parlàrem de l'esperança fòra una altra cosa, perquè aquesta sí que adquireix un sentit profund de l'existència humana, posseeix una lectura optimista i admet un sentit humanista que la fa més pròxima als nostres temps, però la fe, no.

I és que la fe sembla absolutament irracional des del moment que demana una creença ferma sense dades observables. La fe exigeix una confiança que no és possible argumentar i que fins i tot, va contra el més elemental sentit comú. No entenc perquè aquesta falta d'argumentació pot convertir-se en element de salvació, a no ser que s’interprete en clau de lluita irreconciliable de la fe contra la raó, aspecte que podíem creure superat històricament des dels temps de la proposta kantiana d’una religió dins dels límits de la raó il·lustrada.

Un altre aspecte no menys important podria ser que aquesta obediència cega és fàcilment utilitzable pel poder per tal de mantenir les coses com estan. “Creu en els dirigents, escolta la fe, obeeix els seus designis”. No m'agrada. Fins i tot podríem dir que no és una virtut fàcilment compatible amb la democràcia, que exigeix una dosi més crítica i un dubte preventiu sobre les paraules dels seus dirigents. Per això em preocupa l’èmfasi que les veus catòliques posen en aquesta virtut, èmfasi que em porta a sospitar sobre la modernitat d’aquesta confessió que, massa vegades, es deixa portar per la paraula d’uns il·luminats que exigeixen fe cega en les seues paraules. No seria millor substituir-la per altres virtuts més lliurepensadores?

Les ratlles de la vida

2010-12-30T19:14:00.000+01:00

L'obra guanyadora de l'últim premi Octubre de narrativa, Les ratlles de la vida de Raquel Ricart Leal, és un autèntic plaer per al lector. És tracta d'una novel·la intensa i corprenedora, que transmet vida i emocions en un llenguatge acurat i bell. Podríem dir que es tracta de realisme màgic, perquè la realitat sempre és màgica quan els ulls a través dels quals la mirem estan plens de creences, d'experiències i de vida. Raquel transmet el punt de vista dels seus personatges i aconsegueix que mirem una realitat bruta amb la visió comprensiva que el deure de viure ens imposa. Per això la realitat que conta (quasi un segle d'històries personals que s'encreuen amb successos històrics i polítics) adquireix la màgia de la mitologia religiosa i vital d'Ermerinda i Vicenta, de Regina i Maria.
Una novel·la riu en la què els afluents aboquen històries viscudes i compartides, que s'influeixen i s'entrecreuen en un domini magistral del temps narratiu. Uns rius ben valencians que aporten un pòsit insubstituible per a tots els que volem comprendre la nostra història i viure-la.

Wikileaks

2010-12-18T19:54:00.000+01:00

He de reconéixer, que les filtracions dels documents de Wikileaks m'han decebut. No se, potser esperava més del que era raonable, perquè al final, les revelacions han estat d'allò més previsibles. Interessos ocults, maniobres il·legals, fils invisibles... de tot n'hi ha, és cert, però sempre dins de les sospites que tots teníem, encara que ara s'han confirmat.

Però un dels aspectes que si que m'ha sorprés ha estat les investigacions sobre els principals dirigents del món. En un bon nombre dels casos les observacions dels ambaixadors i espietes fan referència al caràcter, personalitat o vicis ocults de la vida privada d'aquestos personatges públics. I em crida l'atenció perquè, potser per deformació marxista, sempre he pensat que els governs mundials acaben regint-se per un joc d'interessos més profunds que els simplement personals dels seus governants. Però sembla que no, sembla que l'egolatria d'Alan García, l'astúcia de Zapatero o el mal geni de Moratinos són tan importants o més per al transcurs de la història que els interessos geoestratègics, l'economia o la ideologia.

Però ben pensat, no serà un altra maniobra de distracció aquesta del Wikileaks, que busca ocultar-nos les autèntiques raons per les quals "progressa" la història?

Solidaritat

2010-12-15T17:14:00.000+01:00

La "fugida" general dels controladors i la resposta del govern, mitjans i poders econòmics, m'ha posat sobre la pista de la estratègia que utilitzen aquests poders per desacreditar qualsevol protesta o reivindicació social.
Si us adoneu, la principal crítica als controladors ha estat la seua insolidaritat amb la resta de la societat, perquè s'atrevien a demanar condicions laborals que la resta ni ensumen. En la societat de l'atur i els set-centseuristes (ja no queden mileuristes) és una gosadia demanar 300.000 anuals. En fi, no conec les condicions laborals dels controladors, però és evident que són un col·lectiu molt reduït, amb molt de poder i amb avantatges innegables. Bé, per tant en aquest cas, és cert, demanen privilegis en la societat de la necessitat.
Però el problema és que l'argument va ser el mateix quan la vaga dels funcionaris, una acusació d'insolidaritat perquè es tractava de treballadors amb faena fixa i drets laborals. Quan la vaga general, també es va dir que era la vaga dels treballadors que tenien la sort de tenir faena, perquè els aturats no podien ni fer vaga i, a més, estarien a favor de les mesures del govern per tal de tenir la possibilitat d'accedir a un lloc de treball, ni que fos parcial, eventual o directament brossa.
I quan es reivindinquen els convenis laborals, també, com s'atreveixen a demanar un augment de sou amb la crisi que tenim. I quan es negocien reduccions de plantilla, que tots hem de cedir, que podem repartir la faena entre tots, treballar menys, cobrar menys per a treballar tots (!!!)
Increïble, la patronal, el poder econòmic, el govern i els mitjans amics acusen d'insolidaris als treballadors!!!!! Ells, els reis de la insolidaritat, del guanya tot el que pugues ara i arranca a córrer, els de repartir beneficis entre els executius, els de la comissió i el 5%.
Per favor, un poc de dignitat, fins i tot els controladors tenen dret a reivindicar les seues condicions laborals (de manera legal, clar, no amb el xantage que han fet, aquest és el vertader problema i no les seues reivindicacions), i que no ens donen lliçons de solidaritat. Ells no.

Benimaclet per la convivència

2010-12-11T20:01:00.001+01:00

Benimaclet ha parlat per la tolerància. Veïns i organtizacions socials de diferents sensibilitat social (des del comerç fins a AMPES i comissions de festes) han manifestat el suport a un estil de convivènica que aposta per la integració, per un món on cabem tots i totes.
Benimaclet ha dit no al racisme i al feixisme. Si alguna cosa han aconseguit, ha estat reafirmar-nos en la nostra visió del món i fer-nos més forts, perquè ens ha unit encara més.
Per un Benimaclet viu, Ací cabem tots!

Dia mundial de la SIDA

2010-12-01T20:28:00.000+01:00

Avui dia 1 se celebra el dia mundial de la lluita contra la SIDA. Aquesta malaltia ha estat una de les que més mal han fet la humanitat, tot i que els seus perjudicis es reparteixen entre els efectes sobre la salut física i els efectes sobre la moral. La Sida ha estat una d'aquelles malalties que s'han associat tradicionalment amb la immoralitat i la desviació social i, especialment, sexual, i per això s'ha tardat tant a bastir una resposta mèdica eficaç. Durant molts anys, els dels inicis del contagi, es va classificar com una malaltia de marginats i, per això, va perdre interés per a les farmacèutiques i institucions públiques. Quan la pandèmia va afectar als benestants heterosexuals occidentals, aleshores es va desfermar el pànic i les investigacions serioses i ben pagades.
Aquest fet i la demonització del condó ha produït una extensió evitable de la malaltia que, a hores d'ara, continua sent un problema greu de salut i, encara, de convivència.
Per a prevenir-la es necessiten mesures sanitàries i educatives, entre elles una educació sexual completa i coherent, que integre la percepció del risc dins del model de relació afectiva i sexual de les noves generacions. Les coses no semblen anar en aquesta direcció, la paralització dels programes d'educació sexual de la Conselleria de Sanitat (els PIES), les minses campanyes de sensibilització (que enguany ja no tenien ni fullets, condons ja feia anys que no en donaven) i la relaxació social que ens acompanya poden fer repuntar una pandèmia que, d'altra manera, es pot evitar.

karicies.com

2010-11-28T22:40:00.001+01:00

Rosa Sanchis, amb Karícies.com, ha guanyat el premi Enric Soler i Godes 2010, d'experiències pedagògiques a l'escola que entrega la Societat Coral El Micalet. Amb aquest premi, aviat trobarem el continguts del blog en format de llibre. I això és una magnífica notícia, perquè Rosa ha treballat, des del seu blog, l'educació afectiva i sexual, el feminisme, la lluita contra el maltractament masclista i un model de relacions amoroses lliure i respectuós. Una faena imprescindible a l'escola si volem aconseguir un món més igualitari i tolerant. Rosa ha posat en pràctica tot allò que només queda en bons desigs i declaracions d'intencions altres boques amb més responsabilitats polítiques i educatives.

Endavant Rosa, continua la faena i enhorabona!

Economia

2010-11-24T23:36:00.000+01:00

El rescat a Irlanda ha acabat de confirmar-me la sospita, cada vegada més evident, del sotmetiment del poder polític a l'econòmic. Sembla ser que els mercats demanen unes mesures econòmiques i socials per tal de confiar en les economies de determinats països, però quan aquests països (el "pigs", els porcs, portugal, Irlanda, Grècia i Espanya) les apliquen, els mercats en demanen més i, a més a més, s'engulen els diners que aquests estats havien aconseguit en prestec, amb la conseqüència evident d'un empitjorament de la seua situació econòmica i, per tant, més perill de fallida. És un bucle sense solució, del qual no es pot eixir, perquè si adopten les mesures, els mercats, que les havien demanat, quina casualitat!, les converteixen en inútils.
Del bucle no es pot eixir, és cert, a no ser... que l'utilitzem en sentit invers, és a dir com un bucle creatiu. Com?
Anem a pams. Tot açò passa perquè els països són com una empresa que cotitza en borsa, que té uns índexs de confiança, un passiu, un actiu i un preu, és a dir, es sotmet al dictat no d'un electorat democràtic, sinó d'un ens desconegut (desconegut per a nosaltres, vils mortals) que s'anomena mercat, i que no mira palletes, sinó rendiment, caiga qui caiga. Però... els mercats poden ser regulats per lleis econòmiques i polítiques, fins i tot haurien de pagar impostos i aleshores, perquè no traure els països d'aquest joc mercantil? Amb la creació d'un banc nacional, els diners no necessitarien eixir al mercat, sinó que es podrien fixar més enllà del joc mercantil. I tot això sense nacionalitzar la borsa ni prohibir la seua actuació ( tot i que això també seria perfectament lògic donat el caràcter pirata i delinqüent de les seues accions).
Però jo no en tinc ni idea d'economia, i de segur que el que dic forma part d'una concepció de l'economia antiquada i no adaptada als nous temps de capitalisme triomfant. Jo no en tinc ni idea, però i l'esquerra governant? Té alguna alternativa a aquest atzucac? I si no en té, perquè la tenim que votar, si a la fi els que manen són els inversors? Trist dilema el de les democràcies neoliberals.

Feixisme a València

2010-11-23T20:01:00.000+01:00

Ahir Benimaclet va ser, altra vegada, víctima de les amenaces feixistes. Com que la manifestació de divendres passat va ser un autèntic ridícul, han pensat que si no monten gresca no tenen atenció dels mitjans, i ahí que van al lloc més emblemàtic del barri. Al Centre social Terra van entrar una desena de "niñatos" comandats per José Luis Roberto, cap del partit España 2000, i... però millor us ho conta un amic que ho va viure en directe, us enganxe la narració d'Hilari, testimoni directe:
"Mentre estàvem sopant, bevent, socialitzant-nos al terra ha entrat España2000 i ens ha intimidat, increpat i amenaçat de mort. Sí, hem hagut de telefonar i ha vingut la policia (que ha tardat massa si tenim en compte que el retén està a 5 minuts) i s'ha posat a comprovar les instal·lacions del local: els extintors, els banys.... Li he preguntat que si en actes com ara un partit d'alt risc actuaven d'ofici per què no ho feien ara. M'ha respost que calien amenaces i quan 5 o 6 li hem dit que ja s'havien produït ens han dit que eixírem a denunciar-ho... els hem insistit que el bar i el carrer estava pres per ells i ens han dit que així és el sistema, el seu sistema, i mai no els han desallotjat...

Al final ha vingut molta molta gent nostra i ells han marxat. La policia s'ha quedat una estona més denunciant al Terra i ens ha demanat els DNI a nosaltres...

Potser encara hi ha gent que no s'ho crega pero vivim a un país, el valencià, on els nazis (portaven símbols nazis, cosa impensable en un país civilitzat-europeu) fan els que els dóna la gana i la policia i els polítics no fan res.
Hilari"

Per si voleu saber més coses, Àngels, amiga que també estava present les ha transcrit:

" Y esto ¡¿qué es?!

¡Mira! ¡Tienen la bandera de españa taxada, estos payasos!
¿¡Y no os da vergüenza!?
¿¡Pero no me bais a contestar!?
¿¡Habiais visto esto!?
Y no os da vergüenza eh!! eh!!
El país que os ha dado de comer toda la vida.
¡Mira! ¡También tienen a Felipe V del revés! A ese todavia lo entiendo, pero ¿y esto? ¿qué sois vosotros? ¿¿¡¡como los de ETA, unos asesinos!!??
¡¡No os da vergüenza!! ¡¿lo habias visto antes?!"
Fina i tot:
- Tu! !!Como me aguantes la mirada 2 segundos más, te mato!!, te clavo un cuchillo en el corazon, y ¡te mato!"
  
  Aquestos malparits sembla que poden fer el que vullguen sense massa problemes. Alguna cosa haurem de fer, si la polícia no acompleix la seua funció, perquè sembla que al final acaben pagant-ho els de sempre.
  Una cosa bona, açò significa que Benimaclet viu, que se n'han adonat que aquest barri bull de vida, associacionisme, integració i participació ciutadana, per això ara han dirigit la seua mirada cap ací. Però que ens deixen tranquils d'una vegada!!!!!!

De YouTube... a las aulas

2010-11-19T09:31:00.002+01:00

EL PAÍS. COMUNITAT VALENCIANA. 19/11/2010

Una pareja de jóvenes discute. De las palabras se pasa a la pelea. Un grupo mira, otro alumno lo filma. Después se cuelga en YouTube. Es un ejemplo de lo que podría haber sido un capítulo más de acoso escolar. Pero no lo fue. Una reflexión ética a tiempo sobre el acoso a través de los móviles provocó que los jóvenes de 12 a 16 años del instituto público de Foios pasara de las "risas" y el "chascarrillo" a situarse en el "rol" del acosado. La mediación surtió efecto.

El móvil se usó luego para que ellos mismos trabajaran en un proyecto para filmar algunos minutos de felicidad -un cumpleaños, una fiesta, una celebración, una buena noticia-. "No hay que prohibir, hay que reeducar a los jóvenes en las nuevas tecnologías", sostiene Enric Senabre, profesor del instituto que presentó anoche la conferencia De YouTube al aula y viceversa.

Senabre está convencido de que "hay que educar a los adolescentes en todos los sentidos". Pero hay que hacerlo "desde su propia visión del mundo". "Si la pelea no es algo coherente en su visión del mundo, ni las guerras ni la violencia, ¿por qué aceptarlo en otros casos?", se pregunta. "Si reflexionan, lo comprenden y condenan el acoso", responde.

Esta reflexión es compartida por los expertos reunidos en las II Jornadas de Pedagogía y Audiovisual, que coordinan Josep Lluís Peris, director de instituto de Valencia y crítico de arte, y la actriz Rosana Pastor. "Hoy en día", explican, "los niños y los adolescentes acceden de forma desordenada e intuitiva solos o en grupo a las diferentes redes sociales y a contenidos audiovisuales". En su opinión, "la escuela y el instituto deberían liderar una utilización crítica y personalizada de las nuevas tecnologías".

En este aspecto coincide Nacho Moreno, historiador de Arte y comunicólogo, que habló de los hábitos de consumo audiovisuales de los adolescentes y de la influencia de la industria cinematográfica. Moreno sostiene que "desde los años cincuenta, Hollywood ha creado un sub producto de serie B, que convierte a los adolescentes en consumidores de otros productos (camisetas, videojuegos)". Salvo excepciones de "cine maduro y de autor" como Easy Rider o Rebeldes sin causa, "se crean mundos infantiles paralelos, que crean a su vez otros mundos paralelos de consumo". La censura no resuelve nada. "Si están de moda las series de vampiros, que lean a Mary Reilly, si ven Piratas del Caribe, convertirla en una invitación a leer la Isla del Tesoro de Stevenson". Hacer grandes parejas de habilidades distintas.

Francesc Deo, director de Aula Multimedia de Barcelona, presentó un trabajo en vídeo sobre la pedagogía de la imagen y la televisión. El director general de Formación Profesional del Ministerio de Educación, Miguel Soler, clausurará mañana las jornadas en el Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Dia de la filosofia

2010-11-18T11:35:00.000+01:00

Avui dia 18 de novembre és el dia de la filosofia. Realment no sé si cal celebrar un dia així, però com que sempre és difícil aconseguir generalitzar la faena sèria i rigorosa del pensament, doncs pot ser siga una bona ocasió. Des de la meua faena intente que les generacions joves adquireixen aquest vici de filosofar, que no és altra cosa que mantenir un esperit crític en determinats moments de la vida i davant de circumstàncies especials. Sempre he pensat que no cal filosofar en tots els moments de la vida, sinò que és suficient fer-ho als encreuaments de camins. L'actitud natural és la de la confiança i la facilitat, però si afegim a aquesta actitud, una de sospitat sana i dubte fonamentat, es fa més fàcil continuar vivint amb lleugeresa. Replantejar els objectius vitals, aclarir les intencions i assumir les nostres preferències en assumptes personals, polítics o professionals sol ser un exercici de salut personal que estalvia els diners en psicòlegs i, de vegades, fins i tot en metges.
Ací, al blog de l'IES, us deixe una reflexió en forma de fotografia. És la nostra participació en la Mostra de fotofilosofia organitzat pel col·lectiu de professors de filosofia de l'àmbit catalanoparlant. L'ha feta el meu alumnat, i demostra que la filosofia pot ser una activitat divertida i profitosa tot a l'hora. També us deixe les fotos guanyadorses

Les Xarxes socials. La nova caverna?
D’Anna Ferrer Rodrigo

Si no jutges un llibre per la seua tapa, per què sí a una persona?
D’Encarna Capsí Pérez-Herrero

I després de la vida, què?
D’Anna Egea Rausell

Sabrem què hi haurà a la fi?
De Lorena Bueno Carbonell

Moral i política

2010-11-10T17:29:00.000+01:00

L'entrevista a Felipe González que el diari El País publicava el passat diumenge no té desperdici. L'expresident està, igual que Bush, en plena rehabilitació pública i de "bolo" en "bolo" publicitari del seu nou llibre. Potser per això en aquesta entrevista diu més coses de les que normalment diuen els polítics a les entrevistes, perquè el ressò mediàtic és molt major. De totes les declaracions, la que més ressaltava la majoria de la premsa, era la de la decisió d'acabar o no amb la cúpula d'Eta a través de mitjans il·legals. La declaració mereix una transcripció, i ací la teniu:

"Tuve una sola oportunidad en mi vida de dar una orden para liquidar a toda la cúpula de ETA. Antes de la caída de Bidart, en 1992, querían estropear los Juegos Olímpicos, tener una proyección universal... No sé cuánto tiempo antes, quizá en 1990 ó 1989, llegó hasta mí una información, que tenía que llegar hasta mí por las implicaciones que tenía. No se trataba de unas operaciones ordinarias de la lucha contra el terrorismo: nuestra gente había detectado -no digo quiénes- el lugar y el día de una reunión de la cúpula de ETA en el sur de Francia. De toda la dirección. Operación que llevaban siguiendo mucho tiempo. Se localiza lugar y día, pero la posibilidad que teníamos de detenerlos era cero, estaban fuera de nuestro territorio. Y la posibilidad de que la operación la hiciera Francia en aquel momento era muy escasa. Ahora habría sido más fácil. Aunque lo hubieran detectado nuestros servicios, si se reúne la cúpula de ETA en una localidad francesa, Francia les cae encima y los detiene a todos. En aquel momento no. En aquel momento solo cabía la posibilidad de volarlos a todos juntos en la casa en la que se iban a reunir. Ni te cuento las implicaciones que tenía actuar en territorio francés, no te explico toda la literatura, pero el hecho descarnado era: existe la posibilidad de volarlos a todos y descabezarlos. La decisión es sí o no. Lo simplifico, dije: no. Y añado a esto: todavía no sé si hice lo correcto. No te estoy planteando el problema de que yo nunca lo haría por razones morales. No, no es verdad. Una de las cosas que me torturó durante las 24 horas siguientes fue cuántos asesinatos de personas inocentes podría haber ahorrado en los próximos cuatro o cinco años. "

És un autèntic dilema moral, un encreuament vital entre una ètica dels principis i una de les finalitats socials, un xoc entre moral i raó d'estat, que, sembla ser, González va resoldre des de la integritat moral. Malgrat tot, diu no estar del tot segur de la seua decisió, i apunta a que la decisió moral utilitarista podria haver estat més rentable des del punt de vista del recompte de vides humanes.
A mi, el dubte de González m'ompli d'inquietud, perquè apunta a un raonament que porta directament a la justificació que fa George Bush de les tortures de la CIA. Però no és el cas i el que ara m'interessa és el procés de raonament moral que va portar a Felipe a rebutjar la via expeditiva i il·legal d'acabar amb la cúpula d'ETA. Me l'imagine calculant els resultats de l'acció, com un bon utilitarista amb responsabilitats de govern:

"Si dic que sí, pensaria ell, els serveis secrets iniciaran l'operació d'aniquilació material dels dirigents etarres i aleshores el que pot passar serà...
1. Que la bomba no funcione per qualsevol error, (es tracta dels serveis secrets espanyols no ho oblidem, no de la CIA), i aleshores no moren els etarres (o no tots) i, a més, ens deixen amb el cul a l'aire davant dels francesos i l'opinió pública.
2. Que la polícia francesa detecte l'operació i l'avorte, amb el merder diplomàtic consegüent i la riota internacional
3. Que la bomba funcione i s'acabe amb la cúpula d'ETA. Perfecte! Però aleshores, possiblement, l'estructura d'ETA es recomponga, possiblement amb gent més jove i radicalitzada, i els atemptats continuen potser amb més virulència. A més, les sospites sobre qui hauria ordenat l'atemptat recaurien directament sobre el govern espanyol i apuntaria a la X famosa que només podria ser jo, a no ser que emmerdara al Barrionuevo, és clar."

De segur que després d'aquestes cavil·lacions, el savi Felipe González pensaria que, des del punt de mira de l'ètica de la finalitat utilitarista, era molt més convenient deixar les coses com estaven i continuar la lluita contra ETA per mitjans legals, més lents, però potser més eficaços i educatius a llarg termini.

El Papa i la laïcitat

2010-11-07T20:32:00.000+01:00

Pel que es veu, a Benet XVI no li agrada el laïcisme ni el secularisme. A l'avió que el portava a Santiago va dir als periodistes (podeu escoltar les declaracions literals a Vilaweb) que a Espanya s'havia desenvolupat un laïcisme agressiu, un secularisme fort, semblant al que es va donar als anys 30 del segle passat. Només la comparació esgarrifa per exagerada, però el pitjor de tot és la intenció d'unes declaracions vullgudament incendiàries i provocatives com aquesta. Analitzem-les.
En primer lloc el Papa sap perfectament que a Espanya no existeix res del que diu, més aïna al contrari, perquè l'esglèsia catòlica rep una bona quantitat de diners d'un estat suposadament laïc, però que pràcticament afavoreix aquesta confessió. A més manté una xarxa d'ensenyants de religió catòlica a les escoles públiques que financem amb els impostos de tots, també dels ateus, laïcs i d'altres confessions, i una influència social massa present per a un estat aconfessional (de fet s'ha oposat a totes les lleis que buscàven un progrés social i de les llibertats, com la llei del divorci, la de l'avortament, dels matrimonis homosexuals).
I si el Papa sap totes aquestes coses, per què llança unes declaracions com aquestes en el lloc que més ressò tenen, és a dir, entre periodistes? El context ens ha de fer descartar qualsevol improvisació i, per tant, ens dona la pista d'una clara intencionalitat política. Aquestes declaracions s'han d'interpretar com un avís electoral a l'actual govern (que ja havia descartat prèviament aprovar la llei de llibertat religiosa, en un clar intent d'imposar la laïcitat) i a la base social de l'església, a la què ha dit clarament, "no voteu aquest govern, preferim als altres, als de la gavina, que munten millor els encontres de la família i tot aixó, volen anul·lar els matrimonis entre homosexuals i protegeixen la família amb lleis que criminalitzen les dones. Si guanyen els d'ara, com a mínim que no ho facen amb els nostres vots, que sàpien que estem ací."
Les declaracions són tot un exemple de qui són els enemics de la concòrdia i la convivència, qui vol imposar la seua creença per damunt de les altres i qui no creu en una democràcia aconfessional. En aquest cas, com bé sap Benet perquè ho va discutir a bastament amb Habermas quan encara no era Papa, els raonaments instrumentals s'han sobreposat als morals, el pur interés econòmic i de poder del cap d'estat ha estat per damunt del del pare de l'església. I és que mantenir aquesta doble cara ha de ser ben difícil, fins i tot per a un personatge tan sant.

II Jornades de Pedagogia i Audiovisual

2010-11-04T20:28:00.000+01:00

Inserits de ple en la societat de la informació i del coneixement, els destinataris dels diferents sistemes educatius, des de l'alumnat de primària, secundària i els cicles Formatius fins a la Universitat, es troben actualment confrontats amb una lògica pedagògica i d'aprenentatge que, en moltes ocasions, es situa per darrere dels processos d'adquisició de competències comunicatives i d'accés als continguts.

Aquests alumnes, que seran ben prompte els ciutadans “educats” de demà, no necessiten adquirir –al menys no obligatòriament–, un major nombre de continguts curriculars, sinó més aviat interioritzar i desenvolupar un procés sòlid i coherent d'aprenentatge que els permeta analitzar aquests continguts i ser capaços d'utilitzar-los per donar un cert sentit a l'excés d'informació que tenen al seu abast.

Avui, xiquets, adolescents i joves estan, d'una manera desordenada i intuïtiva, accedint per ells mateixos, en grup o a través de les diferents xarxes socials a aquests continguts mitjançant Internet o altres eines, bàsicament audiovisuals. L'escola, l'institut i la universitat haurien de liderar aquestes noves maneres d'entendre i exercir l'aprenentatge, el coneixement i la pedagogia en una societat interconnectada.

L'objectiu hauria d'encaminar-se a la utilització crítica i personalitzada de les habilitats tecnològiques que permet i exigeix el nou entorn, aplicant-les a les noves situacions, analitzant i depurant la informació, accedint a conceptes i idees noves. L'alfabetització digital i audiovisual en general, l'ús quotidià de les TIC i els sistemes educatius han d'anar de la mà en tot aquest procés de canvi o mutació cognitiva.

Coordinació: Rosanna Pastor i Josep Lluís Peris

Programa provisional

Dijous 18 de novembre
16.30h. Presentació de les II Jornades de Pedagogia i Audiovisual, a càrrec dels coordinadors Josep Lluís Peris, director d'IES i crític d'art, i Rosana Pastor, actriu.
17.00h. Sessió inaugural a càrrec de Sergio Álvarez García, Universitat Complutense de Madrid i assessor del Ministeri d'Educació en matèria pedagògica i noves tecnologies i audiovisual.
18.30h. “De Youtoube a l'aula i de l'aula al Youtoube”. Una reflexió ètica sobre l'assetjament a través dels mòbils i una proposta per a evitar-la. A càrrec d'Enric Senabre, professor d'IES a València.
19.30h. “L'adolescent, espectador privilegiat”. Anàlisi dels hàbits de consum audiovisuals dels adolescents i la influència de la indústria cinematogràfica. A càrrec de Nacho Moreno, historiador de l'art i comunicòleg.

Divendres 19 de novembre
10.00h.Francesc Deo, director d'AULA MEDIA (Barcelona), presentarà el seu treball relacionat amb la pedagogia de la imatge i la televisió a través dels seus DVDs “Darrere de la pantalla”.
12.00h. DONESTECH: "Desxifrant el codi Lela. El dia que em vaig enrotllar amb les tecnologies”. Anàlisi sobre l'ús de les TIC des de la perspectiva de gènere. A càrrec d'Anna Sala i Eva Cruells.
16.00h. CINEMA EN CURS, un projecte experimental de tallers impartits conjuntament per docents i professionals del cinema a escoles i instituts públics de Catalunya. A càrrec de Núria Aidelman i Laia Colell.
18.00h. Ramon Breu, coordinador de CINEMA ESCOLA (Barcelona), presentarà el seu programa que treballa el cinema com a eina d'aprenentatge al costat del treball curricular en primària i secundària.

Dissabte 20 de novembre
10.00h.“Patrons culturals en la relació amb les pantalles”. A càrrec d'Ángel San Martín, professor del Departament de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València.
12.00h. Sessió de cloenda a càrrec de Miguel Soler Gracia, director general de Formació Professional del Ministeri d'Educació.

Amb la col·laboració d'ACICOM (Associació Ciutadania i Comunicació).

CONVALIDABLE PER 1 CRÈDIT DE LLIURE OPCIÓ (Universitat de València)

IMPORT DE LA MATRÍCULA
a) Estudiants de la Universitat de València (amb 1 crèdit): 30€
b) Públic en general: 20€
c) Socis d'ACPV i d'ACICOM: 15€

Per a participar, cal que us matriculeu en el formulari que apareix més avall. Forma de pagament: ingrès al nº de compte de Caixa Catalunya 2013-0430-83-0200308768. Al rebut bancari heu d'escriure en l'apartat de Concepte "II Jornades Pedagogia i Audiovisual" i en Nom del beneficiari "Fundació Ramon Muntaner" i l'heu d'enviar a l'Octubre CCC, c/ Sant Ferran, 12. 46001 València. Els rebuts els podeu enviar per correu ordinari a l'adreça anterior a l'atenció de "I Jornades Pedagogia i Audiovisual" o per e-mail a l'adreça:spalau@octubre.cat

Per als alumnes de la Universitat de València la matrícula inclou els drets d'inscripció i un certificat d'assistència lliurat per l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. L'assistència al curs és convalidable per un crèdit de lliure configuració (el preu inclou les taxes de tramitació).

Per al públic en general la matrícula inclou els drets d'inscripció i un certificat d'assistència lliurat per l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Matricula't

Valencianistes en la postguerra

2010-11-02T23:15:00.000+01:00

Vull comentar-vos avui un llibre ben interessant que ens pot ajudar a tots a comprendre l'estat de la nostra llengua als nostres dies. Diuen que qui no coneix la seua història està condemnat a repetir-la, per això són tan necessaris estudis com el de Faust Ripoll Doménech, i més a casa nostra on, per falta d'estudis rigorosos i d'interés social, hem tingut més dificultats de les normals per tal de conéixer-la.
El llibre Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), que ha editat Afers, és un estudi seriós, documentat i treballat que repassa les visicituts dels pocs valencianistes que van sobreviure a la guerra civil, que es van mantenir a València i que van intentar continuar utilitzant i fomentant el valencià en una situació veritablement difícil per a fer-ho. Ja sabeu que la postguerra espanyola va ser un període especialment negre per a la literatura en general, però imagineu-vos el que va poder representar per a la literatura en valencià en particular. Els pocs valencianistes que van quedar ací eren clarament conservadors, de missa diària i, la majoria, addictes o simpatitzants del règim. De fet, només els qui mantenien una bona relació amb el règim podien atrevir-se a escriure o publicar en llengües vernàcules. Per això Lo Rat Penat fou la institució que mantingué una mínima producció en valencià, tot i que bàsicament centrada en llibrets de falla, jocs florals i xocolatades populars. L'embranzida de lo Rat Penat era mínima i les intencions, modestes, ja que consideraven el valencià com una llengua popular i d'ús privat, i poc més. A més dels entrebancs que la censura i els capitosts franquistes afegien a les dificultats ja existents.
Però al costat de lo Rat es constituí un pol d'intel·lectuals valencianistes que s'arreceraren al voltant de l'editorial Torre, amb Casp i Adlert com grans sacerdots. En aquest cas l'ambició de difusió del valencià era molt més ferma i compromesa, i la claretat d'idees pel que fa a la unitat de la llengua, les relacions amb Barcelona i les Illes i la quantitat de llibres i articles editats, molt major. Si bé el seu interés era més elevat i culte, ja que pretenien captar joves universitaris amb vocació valencianista i ganes d'escriure en valencià per tal de generar una producció literària en la nostra llengua. Els interessos eren ben diferents als de Lo Rat, més centrats en les classes populars, mentre que Torre era més elitista. Tots aquests aspectes apareixen perfectament documentats al llibre que comentem, que analitza detalladament correspondència, articles i escrits diversos dels principals actors valencianistes de l'època. Cartes de Casp i Adlert amb els principals editors catalans, viatges a Barcelona i Palma, visites de Casacuberta, Moll i altres a València i, fins i tot, la creació d'un projecte editorial conjunt, l'Acció editorial coordinada de les lletres catalanes.
La faena que van portar a terme, sobretot el grup Torre, va ser la de mantenir viva la flama del valencià, baix mínims, és cert, però el fet d'editar dues gramàtiques (la de Sanchis Guarner el grup Torre i la de Carles Salvador els de Lo Rat), de generalitzar un estàndard literari valencià i aixoplugar les noves generacions, com Fuster i Valor, va permetre que als anys seixanta es pogués donar un reviscolament de l'ús del valencià.
El que va venir després, la transició, la batalla de València i la conversió de Casp al blaverisme, és una altra història de la qual no s'ocupa aquest llibre, però que no desmereix el valor del que van portar a terme als anys 40.
Un llibre imprescindible per comprendre la història valenciana recent, per fer-se una idea de les dificultats per les quals ha travessat la nostra llengua i per valorar els esforços que s'han de fer per mantenir-la viva.

Els octubre

2010-11-01T21:02:00.000+01:00

Ja us ho deia en l'anterior post, Raquel Ricart és una escriptora de mena, d'aquelles que escriu amb pacència i gust, d'aquelles que paga la pena llegir i que et deixa amb ganes de més. Doncs bé, per sort ja en tenim més. El veredicte dels Octubre ha concedit el premi Andròmina a la novel·la de Raquel "Les ratlles de la vida", una història que aplega quatre generacions de dones que travessen per diferents camins vitals.

És una alegria perquè Raquel s'ho mereix, i nosaltres també, que ben aviat disposarem d'una magnífica novel·la per fruir de la literatura.

Enhorabona Raquel!

El quadern d'Àngela

2010-10-27T23:40:00.000+02:00

El quadern d'Àngela és un llibre dolç, tendre, amb sentiment. Una novel·la construida amb detall, amb amor, amb cura. Raquel Ricart (Bétera 1962) escriu com els àngels, com Àngela, la protagonista del llibre, una xiqueta adoptada procedent de la Xina que acaba de fer dotze anys i els seus pares li regalen un quadern. Serà en aquest quadern on la protagonista començarà a anotar les seues reflexions, els seus descobriments quotidians, les seues pors. Però a poc a poc també s’arriscarà a contar-nos històries, a inventar, a imaginar. Àngela és com un àlter ego de Raquel, una enamorada de les paraules, dels diccionaris, de l'oració ben construida. Raquel escriu com els rellotgers, poc a poc, amb detall i amb gust. Llegir-la és tot un plaer i quan acabem el llibre ens sentim amb ganes de més. De segur que ens ho pot donar, només ens cal esperar.
A ‘El quadern d’Àngela’, Raquel Ricart ens ofereix una tendra visió de la relació entre una mare i una filla, reflexions sobre les arrels, els orígens, la adopció… Amb el llenguatge senzill i poètic que la caracteritza, tan ric en matissos i en vocabulari, els xiquets i els joves gaudiran de la història, però els adults la llegim amb plaer, perquè va directa al cor i a l’ànima.
No us la perdeu, si no heu descobert encara aquesta magnífica escriptora (Un mort al sindicat. Tàndem, 1999, Van ploure estrelles. Tàndem, 2001, o el volum Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en valencià per a conéixer-nos”), ara és el moment. Amb El quadern d’Àngela va guanyar el Vé Premi Vila de Paterna de narrativa infantil ‘Vicenta Ferrer Escrivà’ (2009) i ens dona l'oportunitat d'acostar-nos a la seua prosa neta i encisadora.
LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE RAQUEL RICART,
“El Quadern d’Àngela”. Tàndem Edicions
Dimecres 3 de novembre a les 19.30h. al Col.legi Major Rector
Pesset. Sala de la muralla.
Plaça Forn de Sant Nicolau, 4

Parla'm en valencià

2010-10-24T20:34:00.000+02:00

Avui un veí m'ha alegrat el dia. Ens hem creuat a l'ascensor i m'ha contat, amb evident goig, que havia començat a estudiar valencià, que era una assignatura pendent que portava feia temps i que enguany dedicarà les vesprades a preparar el mitjà. Tot això m'ho ha dit en un valencià titubejant, insegur i amb falta de fluïdesa, com correspon a algú que encara no domina la llengua. De fet és tracta d'un veí que ja em caia bé, perquè sempre intentava parlar-me en valencià amb evident esforç i perquè congeniavem a les reunions de les destarifades reunions de la CV (aquesta vegada sí, je je, comunitat de veïns).
El succés no tindria més importància si no fora perquè el veí en qüestió és nadiu valencià i ha viscut de sempre ací. En qualsevol país seria sorprenent, però al nostre no, a casa nostra és perfectament possible que una persona nascuda a València no parle, ni haja necessitat mai, parlar valencià. I ací rau la meua reflexió d'avui, una llengua no es parla si no es necessita, una llengua no s'utilitza si no existeix una demanda social i col·lectiva de fer-la servir. I aquet no és el nostre cas. De fet, estic segur que aquest veí aprovarà el mitjà i continuarà sense parlar valencià. Imagineu-vos, si ha de practicar-lo només amb mi, i no es trobem ni una vegada a la setmana!
Un cas similar em va passar amb les mares d'unes companyes d'escola del meu fill, immigrants sudamericans. Van començar a assistir als cursets de valencià que oferia l'escola, i a esforçar-se per parlar-nos en valencià, però passat un temps continuen igual, perquè se n'han adonat que no cal l'esforç, que no els demanen el valencià enlloc.
Una llengua no pot mantenir-se per la simpatia que desperta sinó per la necessitat social que la demanda. Està molt bé la simpatia i l'agraim molt a tots aquets amics però, per desgràcia, val més que utilitzen el seu temps a aprendre cuina, els serà més útil.

Societats postindustrials

2010-10-20T18:05:00.000+02:00

Arran de la vaga general passada, s'han donat moltes explicacions sobre el seu suposat fracàs. Una molt comentada ha estat la de que la vaga general és un instrument de lluita antiquat i caduc, propi de societats industrials del segle XIX i XX, que descarregaven el seu poder econòmic en el sector industrial. De fet, es continuava argumentant, la vaga del 29s ha eixit bé en el sector industrial, però molt mal en el sector serveis i els nous sectors emergents de la societat de la informació.

Bé, en principi l'explicació és interessant i profunda, perquè posa damunt la taula els canvis socials que s'han produït en la societat espanyola els darrers anys, i sembla apuntar a noves formes de lluita més adients a les transformacions econòmiques i socials. Ara bé, el que mai es diu són quines són aquestes noves formes de lluita, però aquest no és el tema.

El problema d'aquesta explicació és l'actualitat francesa. L'èxit de la protesta a França, contra les mateixes mesures econòmiques que Zapatero ha imposat ací, demostra que l'explicació anterior és una fal·làcia. Perquè la societat francesa és potser més postindustrial que l'espanyola, i en un context similar, en canvi, s'ha encés la flama de la protesta i no una vegada, com ací, sinó fins a 6 (crec, perquè he perdut el compte). I amb l'instrument caduc i antiquat que és la vaga general. Què passa? Que en aquest cas la vaga general ha demostrat la seua vitalitat per arraconar el govern de torn.

Haurem de buscar, per tant, altres raons per explicar el "suposat" fracàs (jo ja he dit ací que no considere que haja estat un fracàs, però tampoc un èxit rotund com m'hauria agradat).

Una explicació que m'agrada és la de que la societat francesa està molt més vertebrada que l'espanyola, que disposa d'un múscul associaciatiu i sindical més engrassat. Una altra explicació també podria ser que allí governa la dreta, i ací el PSOE. Recordem que una de les raons de molta gent per no fer vaga va ser que no volien beneficiar el PP. Potser per ací van el tirs, no creieu?

Democràcia en perill

2010-10-16T20:33:00.000+02:00

No voldria ser excessivament negatiu ni pecar de pessimista, pense que els problemes s’han d’abordar amb visió de futur i amb vocació constructiva, però la situació política del País Valencià ha adquirit un to tan preocupant que és difícil plantejar solucions o pautes d’actuació que tinguen un mínim de possibilitats d’èxit.

No es tracta, només, dels resultats electorals pròpiament dits. La democràcia és molt més que votar cada quatre anys, però el problema és que en tots els altres àmbits que enforteixen una democràcia, la situació a casa nostra és dramàtica. La corrupció s’ha generalitzat en totes les institucions polítiques, des d’ajuntaments fins a diputacions i ha arribat a esguitar el mateix president de la Generalitat. Però allò més preocupant no és que existisquen persones corruptes, sinó que la resposta de les institucions polítiques ha estat la de justificar-la i mantenir en el poder als corruptes. Fins i tot la ciutadania s’ha instal·lat en el “tots ho fan” o “els altres farien el mateix”, convertint l’anormalitat del tracte de favor i la compensació en espècie, en una normalitat que corca tot el sistema.

El Tribunal Suprem de València es troba paralitzat pel nomenament del seu president i la resposta que ha donat a les sospites de corrupció ha generalitzat la sensació de que tot està permés. El Síndic de greuges ha estat substituït per una persona més dòcil al poder i la Presidència de les Corts continua manifestant maneres dictatorials malgrat les diferents sentències que l’avisen de la seua funció de moderació.

De la Televisió Valenciana, ni parlar-ne. És tan impossible sanejar-la que l’hem abandonada al seu autisme polític com si, d’aquesta manera, aconseguirem conjurar el seu discurs.

La prepotència pública dels dirigents majoritaris, les retallades en aspectes claus com educació i serveis socials, l’assetjament al valencià i la demonització dels seus defensors, la desobediència flagrant de lleis nacionals com la llei de dependència o la de salut sexual o la imposició de costums socials d’una confessió religiosa per sobre de les altres, pinten un panorama irrespirable i angoixant del que sembla difícil eixir.

Les respostes ciutadanes en forma de pressió mediàtica, manifestacions públiques i protestes generalitzades no han aconseguit foradar el monolític exercici d’un poder que sembla blindat en el búnquer institucional.

Només ens quedarien les eleccions, el principal mecanisme de control polític de la democràcia, però la majoria silenciosa que dona suport al partit en el govern és tan estable que sembla impossible, a hores d’ara, imaginar cap altre escenari de govern. Si afegim que en el plaç de dos anys és possible que el govern estatal estiga controlat pel mateix partit que dona suport als dirigents corruptes de casa nostra i que han permés aquesta putrefacció democràtica, aleshores podem fer-nos la idea de la gravetat de la situació.

I el pitjor de tot és que no s’albiren alternatives a aquesta situació, perquè totes semblen inviables. Una de les més realistes seria que el mateix partit que governa iniciara una operació de neteja i substituira els polítics corruptes, però aquesta opció és pràcticament impossible vista la reacció dels dirigents nacionals. L’altra opció, la més difícil, la d’una victòria de l’oposició, només es podria produir gràcies a una mobilització ciutadana de gran magnitud, que necessitaria d’un consens previ entre les forces de l’oposició. La talla política dels dirigents dels partits d’esquerra tampoc sembla massa preparada per a una operació d’aquesta magnitud, més preocupats per mantenir el paper de cap de l’oposició o de minoria més representativa.

Pinten mal les cartes en aquesta partida en la qual tenim envidat el futur.

Educació sexual

2010-10-06T22:54:00.000+02:00

Segons informa avui El País, la Conselleria de Sanitat ha suspés els Programes d'Intervenció en Educació Sexual (PIES) amb l'excusa que vol replantejar-los. La notícia encara és confusa i tot i que la versió oficial és que volen replantejar els continguts, espanta. Si unim a aquesta suspensió que l'arquebisbat havia mostrat el seu descontent per aquest tipus d'educació sexual "reduccionista", segons el seu parer, aleshores no espanta, esgarrifa. I més si sabem que l'arquebisbat té preparat el seu propi programa de formació sexual "integral"
Al meu institut portem més de cinc anys incorporant aquests programes que, tot i ser mesures puntuals que no tapen el forat de la carència d'una educació sexual de qualitat, integral i planificada, ajuden a obrir una via de diàleg i coneixement als adolescents sobre la seua sexualitat.
Durant els cinc anys que venen a l'institut les professionals del centre de salut (la llevadora, l'ats i alguna estudiant en pràctiques) han anat millorant la formació. Des del primer any en el què només feien una sessió per a cada curs fins l'últim en què van fer tres sessions de dues hores per a cada curs. A més a més, la formació i la preparació que havien rebut aquestes professionals de la sanitat, que no coneixien el món de l'educació, havia anat a millor. Es notava que hi havia una intenció de fer-ho bé.
Els continguts dels tallers eren ben clars i correctes, concepte de sexualitat, orientació sexual i identitat sexual, mètodes anticonceptius, prevenció de malalties de transmissió sexual, sida, etc. Una educació sexual limitada a la prevenció però amb un esperit obert i tolerant, agradable i pròxim als adolescents que, pense jo, els podia servir ben bé per a formar la seua personalitat i saber on acudir si tenien cap problema.
Però això no pot ser, en aquesta comunitat de got i barral, de beatos i pixanuvols, de miserables i hipòcrites, no podien fer-se les coses raonablement bé. No conec al o la responsable d'aquests programes de sanitat, però he de dir que portava un temps pensant que era extrany que en el nostre context polític mediocre i ranci, existiren professionals compromesos i atrevits.
Ja sabeu, a casa nostra les xiquetes han d'amagar el bombo i patir-lo en família, si tenen diners poden anar a Londres i si no, millor que tanquen les cames i s'encomanen a la Mare de Déu. Quina desgràcia de país!

Normalitat

2010-09-29T17:06:00.000+02:00

Mourinho és un mestre prestigitador. Sap perfectament què dir als mitjans de comunicació per dirigir l'atenció allò on li convé. Que el Madrid no juga bé, critica al Barça Que no guanya, menysprea al Getafe. Amb tot això aconsegueix que es parle d'allò més intranscedent i no d'allò important.
De la mateixa manera el govern i la patronal juguen a distraure l'atenció en una jornada de vaga. Si aquesta ha funcionat bé, aleshores cal remarcar la normalitat en l'acompliment dels serveis mínims. Si el seguiment és satisfactori aleshores posem l'accent en els piquets informatius.
No us sembla que si les dades foren satisfactòries per al govern les donarien de primeres? Si necessiten assenyalar la "normalitat" de l'excepcional, és a dir, d'uns serveis mínims que són extraordinaris, és perquè la normalitat és l'absència al treball.
Una altra cortina de fum és la del dret al treball. "S'ha garantit el dret al treball d'aquells que han volgut treballar", diuen. De qui? Dels quatre milions d'aturats? quin dret al treball tenen? Quin xorrada diuen! Però es queden tan amples i ens fan oblidar que els autèntics piquets violents són els empresaris (que amenacen amb l'acomiadament), els mitjans de comunicació controlats pel poder (que ens han estat recordant sense parar que aquesta vaga no funcionaria) i la desmoralització i incertesa que ens assalta.
La vaga ha estat molt bé, i més si tenim en compte la situació econòmica que travessem i la pressió i el xantatge brutal a què han sotmés la ciutadania. Amb tot això queda lloc per a l'esperança.

Jo també

2010-09-28T20:57:00.000+02:00

Ho he tingut clar des del principi, aquesta vaga cal fer-la. Malgrat la "tèbia" (?) postura dels sindicats, la "necessitat" (!) suposadament irrenunciable de les mesures econòmiques, l'ordre inapel·lable (!!) d'Europa, el benefici electoral (??) per a la dreta (quina dreta? la governant al món,a Europa, a Madrid, a València?), la desmobilització de la inexistent (!!!) classe treballadora, la despreocupació de la ciutadania(???), la impossibilitat de canviar les coses (!!!!!!!!!!!!) i el perjudici que comporta per a la meua butxaca (i la de tots els companys i companyes que farem vaga). Malgrat tot això, o potser justament per totes aquestes raons faré vaga.
Com més ho pense, més clar ho veig. Aquest és un d'aquells moments clau de la història que recordarem com el d'un canvi de cicle, com l'inici d'una nova manera de concebir els drets socials i les relacions laborals i socials. No tan dramàtic com les vagues mineres contra la Tatcher que van donar carta de pas al capitalisme financer sense oposició sindical, però sí com un debilitament dels drets laborals en el moment de reconstrucció del mateix capitalisme financer que va arrancar als 80 (amb Tatcher, Reagan i Woytila, recordeu?) i semblava mort després de la crisi. Però el mort estava ben viu i ha contraatacat, en el millor moment, amb l'ambient caldejat i els nostres calçotets ben bruts. Només cal apretar una mica i ella caurà, l'Estaca, però la nostra no la d'ells.
Per tot això espere que la vaga triomfe, encara que només siga per morir amb una mica de dignitat. Al final amb el dret de vaga ens passarà com amb els llibres de Farenheit 451 (la novel·la de Bradbury), com que no la fem servir, esdevé inútil, i hom ni se n'adona que l'hem eliminada. Total per al que servia.
A la vaga, per dignitat! I pel futur, perquè amb aquestes condicions laborals serà complicat.
I a la merda tots, com diria Labordeta. A la merda els poderosos, els banquers, els empresaris i els polítics sotmesos als dictats del capital.

Perd Europa

2010-09-19T13:05:00.000+02:00

Aquesta Europa dels mercaders que ens han construït pot arribar a ser, encara, molt pitjor del que ès. Si la crisi econòmica ha posat ben a les clares quins interessos es defenen des de les institucions polítiques i econòmiques de l'Unió, el recent conflicte amb França arrel de l'expulsió dels gitanos romanesos acaba d'aclarir qui mana i amb quines prioritats.El tancament de files, amb Zapatero inclós, amb el President francés demostra que totes les grans paraules entorn dels drets humans i la lluita contra el racisme i la immigració no són més que això, grans paraules i prou. A l'Europa del segle XXI no s'hauria de permetre cap violació dels drets fonamentals i qui ho fera ho hauria de pagar immediatament. Però en aquesta Europa la veritat no és la mateixa si la diu Agamenó o el seu porquer, o si la fa França o Romania. Sembla que Alemanya, França o la Gran Bretanya poden fer el que vullguen, en matèria social i econòmica, perquè hom els pot bufar l'orella i a la resta ens toca assentir si volem ser amiguets prioritaris.
Aquesta Europa és una vergonya que està portant-nos al desastre econòmic i, ara també, a la complicitat en un racisme perillós del que tenim records massa dramàtics.

Concatenacions

2010-09-10T00:06:00.000+02:00

Un fet desgraciat en porta un altre. Arrel dels incendis de la Vall d'Albaida vaig passar l'altre dia apegat a la tele, i clar, com que tenim una tele nostra que s'enorgulleix de ser servei públic, sobretot en aquestos casos malaurats -inundacions, focs, nevades, granís, etc.-, doncs vaig mantenir tot el dia sintonitzada la televisió valenciana. He de reconéixer que feia temps que no seguia la cadena, i menys els informatius. Al final et canses i ja ni t'indignes per la manipulació. Fins i tot he arribat a pensar que ningú no la veu i que, per tant, no influeixen gens en l'imaginari valencià.
Però després d'un seguiment exhaustiu de 24 hores no puc menys que replantejar-me aquesta teoria. Tot l'informatiu era un conte: Camps observant l'incendi, Camps replantantant imaginàriament amb la mirada a l'horitzó d'un futur de planters i pinades, Camps amb la ministra, Camps amb els bombers -sense samarretes de protesta-, i quan canviaven de notícia, tot eren comentaris improcendents, la "nova" ocurrència del govern de Zapatero, la marxa de l'economia valenciana per culpa de Zapatero, i tot així.
És senzillament infantil, però després de rebre repetides vegades missatges "encoberts" d'aquest estil, vaig prendre tírria el Zapatero i tots els socialistes i fins i tot em va entrar una espècie de síndrome d'Estocolm amb un Camps de camisa blanca impoluta (entre tanta cendra). Què no els passarà als addictes a la cadena? La seua visió de la realitat ha de ser, com a mínim, trastocada! Però, existeixen els addictes al Canal 9? Sembla que sí, si escoltem les enquestes. Quines cendres de País!