12/30/2021

Moral de mascareta per davall del nas


Em fascina la gent que porta la mascareta per davall del nas, tapant-los només la boca, tot i saber, supose, que d'aquesta manera no serveix de res ja que pel nas ixen els mateixos aerosols que per la boca. Però ells i elles circulen per la vida amb una espècie de bula respecte de l'ús de la mascareta. Si t'atreveixes a preguntar et poden donar diverses respostes; que no poden respirar -com si a la resta no ens limitara la respiració de la mateixa manera-. que se'ls cau -el misteri és perquè als demés no ens cau-, o que no se n'han adonat -raó discutible quan passa de manera habitual-.

Jo, més aïna crec que es tracta d'una d'eixes conductes morals distractores o justificadores d'una actuació discutible o reprovables des del punt de mira ètic. D'alguna manera, amb aquest estil peculiar incompleixen una norma moral sense haver de qüestionar-se la seua correcció i sense haver de patir ni els càstigs ni assumir la responsabilitat de l'actuació. Aquest estil moral no qüestiona la norma general, la necessitat de portar mascareta en aquest cas, i l'assumeixen, però n'incompleixen les normes bàsiques d'ús, que consisteixen en portar-la tapant boca i nas. Amb tot, l'incompliment no és total, no deixen de portar-la obertament, actitud que els portaria a possibles sancions o haver de justificar el perquè de la seua postura i assumir-ne les conseqüències, per a ells i per a la resta de conciutadans en forma de contagi i malaltia. 

La postura de no portar-la es podria considerar com una objecció de consciència moral, discutible, però atrevida i clarament identificable. Però no, aquest estil és diferent, no es rebel·la contra una norma que consideren injusta - de fet, no sabem si la consideren injusta o correcta- sinó que simplement la incompleixen cobrint-se les espatlles d'una possible sanció. És una actitud hipòcrita, en la mesura que manifesten un acatament a la llei per al conjunt de la ciutadania, però una excepcionalitat personal en el seu cas. S'ha de portar mascareta, semblen dir amb la seua conducta, però jo la porte com em dona la gana, perquè soc especial o millor o superior. 

El pas a la universalització de la norma moral no el donen, perquè necessiten unes màximes especials adaptades a la seua circumstància personal. Ni des d'un punt de mira d'una moral deontològica -desitja que la teua màxima es convertisca en llei universal-, ni finalística o utilitarista -fes que les teues accions repercutisquen en un bé comú-, ni dialògica -no discuteixen la conveniència de la norma- ni tant sols de la virtut -perquè la seua conducta no és gens exemplar i ho saben-. Cap de les postures morals reconegudes, excepte la d'un egoisme moral descarat, justifiquen aquesta manera d'actuar, però la conducta persisteix malgrat tot. 


Aquesta actitud també té un reflex paral·lel en política, concretament en l'actitud d'una part ben identificable de l'oposició política, la d'aquella que té pretensió de governar en algun moment, que critica qualsevol mesura del govern, però no la desafia ni en proposa d'alternatives, més enllà de tot el contrari del que propose el govern, siga això el que siga. La postura negacionista la identifiquem clarament i ens podem oposar i construir barreres a la seua influència, però aquesta actitud del sí però no és més corrosiva moralment i amb els mateixos efectes sanitaris perniciosos. Es tracta, igualment, de defugir les responsabilitats dels nostres actes, en aquest cas polítics, i adoptar una postura despreocupada i irresponsable. 

Ja ho sabeu, poseu-vos bé la mascareta, si més no donareu un missatge clar a la ciutadania i us protegireu contra el virus de la hipocresia, moral i política.