En un recent article de La Marea, ‘Bac Nord’: levantar la alfombra sin que te recomiende Le Pen, Patricia Simon recomanava la pel·lícula de Cédric Jiménez, malgrat que l'havia recomanada també Marine Le Pen, la líder del Front National francés. Segons la crítica de La Marea, l'obra mostra la realitat bruta dels barris d'immigració de Marsella, una de les ciutats franceses amb més conflictivitat social, i ho fa per aportar una visió realista de la situació que, des de l'esquerra no es vol veure. La pel·lícula seria una cosa així com una mena d'oli de ricí necessari que s'ha d'empassar la intel·lectualitat benpensant que defensa els drets dels i les immigrants de manera genèrica i abstracta. Un bany de realitat, una obligació d'escoltar allò que no volem sentir.
Després de veure la pel·lícula pense ben bé el contrari, l'article de Patricia Simon assimila de tal manera el discurs de l'extrema dreta sobre la immigració que no veu les mancances que la cinta manifesta de manera evident. Recórrer a l'argument clàssic de l'extrema dreta, aquell que defensa que ells diuen les coses que ningú vol escoltar, que són políticament incorrectes o que mostren una realitat que el poder polític vol ocultar, significa asumir aquest discurs sense discussió.
Bac Nord conta la història (basada en fets reals, diuen) d'uns policies que són encausats judicialment per apropiar-se la mercaderia d'una operació antidroga. La pel·lícula se centra en tres d'aquests policies, professionals implicats, honrats i amb un sentit de la justícia excepcional. Seguim el seu periple i, de seguida en som conscients de la dificultat que tenen per desenvolupar el seu treball: poc recolzament dels directius policials, sou escàs, realitat incòmoda... Són tres herois que lluiten contra un medi advers des del compromís i el companyerisme que els uneix. Tot i que les temptacions són moltes, en un moment de la pel·lícula se'ls retrau que es juguen la vida per 1300 euros, ells segueixen compromesos amb la seua actuació i funció social fins al punt que accepten una operació, dirigida pels comandaments policials per indicacions polítiques, en què han d'aconseguir droga de manera il·legal per tal de comprar la confident que els ha de donar la informació fonamental per desmantellar una entrega important.
Com dic, la pel·lícula se centra en els policies protagonistes i la resta de companys, uns personatges de pedra picada, sense fisures morals ni dubtes sobre la legitimitat de les seues actuacions, encara que aquestes impliquen saltar-se la legalitat. L'espectador empatitza a la perfecció amb ells, els comprenen quan s'enfronten a dificultats insalvables, els acompanyen quan roben la droga aprofitant la seua condició policial i desitgen amb ells que l'operació siga un èxit. Evidentment el director aconsegueix el seu propòsit, portar l'espectador al costat dels protagonistes de manera entregada. Ni un dubte sobre ells recorre la cinta, en cap moment es sospita que puguen estar aprofitant la conjuntura per apropiar-se la mercaderia, ni que busquen prestigi o reconeixement professional, ni un bri de racisme motiva el seu comportament. Res, són professionals íntegres a la recerca de la justícia.
Si atenem a l'altre costat, als ciutadans que habiten els barris dormitori d'aquesta Marsella desestructurada, només trobem traficants emmascarats, capos d'accent estranger, menors que copien l'activitat dels majors en els seus jocs i famílies que col·laboren amb el delicte sense cap problema ètic. Entre uns edificis mig enderrocats viuen uns éssers dels quals no en sabem res més que són immigrants, tenen hàbits culturals estranys i costums delictives per pròpia iniciativa.
Éra lògic que Marine Le Pen trobara la seua Marsella reflectida en aquesta cinta, perquè la pel·lícula reprodueix a la perfecció el discurs de l'extrema dreta sobre la immigració; hordes de salvatges que només venen a delinquir i destrossar la cultura occidental als quals s'enfronta una policia honrada, que treballa sense mitjans degut a uns polítics que no inverteixen en combatir aquesta situació. No és cert que es dibuixe una situació realista, ben al contrari, es caricaturitza una situació injusta sense explicar en cap moment la causa d'una guetització que naix directament d'aquestes polítiques excloients que l'extrema dreta s'esforça en mantenir i augmentar. Els personatges no tenen matisos, els bons són bons, i policies, els dolents són dolents, i immigrants i res més, la culpa és dels polítics que només busquen vots i rendibilitat electoral i el resultat és una ciutat invivible que necessita de més repressió policial per protegir els ciutadans honrats i d'uns polítics implicats en aquesta lluita sense treva contra la immigració.
Si aquesta era la realitat que havíem de veure, no calia la pel·lícula, amb l'espot electoral de l'FN ja en teníem prou.
