12/19/2020

Reflexions ètiques i polítiques sobre la pandèmia

El reguitzell de mesures socials i econòmiques per contenir la pandèmia de la Covid-19 a l'estat espanyol s'ha convertit en un ball de propostes quina més imaginativa i original que l'altra. El debat, o la crítica acarnissada, és encara més particular i esbiaixat, perquè les perspectives solen ser partidistes i pocs càrrecs polítics es situen en una perspectiva global i general. Amb tot, entre tanta fullaraca, el debat entre ètica i política, pot introduir una mica de llum a tanta declaració visceral i malintencionada. 

D'una banda les mesures que va anunciar el ministre Illa fa unes setmanes eren prou amples i deixaven a les comunitats la potestat d'endurir o afluixar aquestes restriccions en funció de les seues xifres. Les crítiques a aquesta laxitud no es van fer d'esperar, fins i tot des d'una part de l'esquerra, i de seguida es demanava més control per part estatal. És aquesta una postura que no s'entén des d'un punt de mira democràtic, perquè la mateixa legitimitat democràtica té Díaz Ayuso que Pere Aragonés o Pedro Sánchez, i haurem d'acostumar-nos a respectar les decisions de cada territori encara que no ens agraden, ja s'ho farà cada poble amb les seues eleccions. Altra cosa és el debat sobre quines haurien de ser aquestes competències, però qüestionar la capacitat de gestió de la representació política democràtica només perquè es tracte d'un territori inserit en un estat major demostra molt poca cultura democràtica. 

Una vegada aclarit aquest extrem, es pot discutir si les decisions que prenen aquests càrrecs polítics són les més convenients per contenir la pandèmia que patim. En aquest sentit, des d'un punt de mira ètic, les mesures restrictives de la mobilitat i capacitat de circulació ciutadana haurien de ser el més amples i permissives possibles, sempre respectant la salut i seguretat ciutadana. Vull dir, que llançar mesures molt prohibitives sobre la celebració del Nadal o totalment permissives en funció de la transcendència religiosa d'aquestes dates, representaria una intromissió de la moral particular dels i les representants polítiques en la


moral particular de la ciutadania. Des de Maquiavel sabem que les propostes polítiques han d'estar allunyades de la moral i religió particulars d'una part, encara que siga majoritària, de la comunitat política. Els i les polítiques han d'aconseguir congeniar ètica i política i adoptar una postura ètica universal i fonamental amb mesures que respecten els diferents sentiments i costums morals i les permeten totes mentre acompleixen els principis democràtics bàsics de convivència. Les decisions polítiques tampoc poden ser idèntiques a les científiques o sanitàries, si bé han d'estar assessorades per aquest sector professional que és fonamental en la situació que vivim, de la mateixa manera que tampoc poden ser directament econòmiques, ja que el cos social està composat per diferents vectors de convivència social i no sols econòmica. Les decisions polítiques són complexes i per això han de tenir en compte tots aquests aspectes i valorar-los de la manera més honrada i compromesa amb la ciutadania possible. Just per això, arriscar la població en funció d'un determinat sentiment religiós o d'unes pèrdues econòmiques és ben perillós. Les restriccions han de ser les justes sempre que no es pose en perill la salut o els drets fonamentals de la ciutadania. Potser el nostre govern estatal ha afluixat massa tot i haver deixat als governs autonòmics marge per a decretar-les, potser el govern italià ha estat més directiu en aquest sentit. En tot cas, la decisió és política i ha d'estar guiada per uns principis ètics que situen per davant els drets de tota la ciutadania i no determinats interessos particulars, siguen de l'àmbit que siguen. 

A partir d'aquest moment, entra en escena la moral particular de la ciutadania. Dins dels


marges que marca la legislació política, la ciutadania pot optar per seguir-les estrictament o aplicar-se una sèrie de prevencions més fortes per tal de prevenir la seua salut i la de les persones amb les quals es relaciona. En aquest cas, la percepció personal del risc, els valors individuals i socials i les creences religioses o morals inclinaran la decisió en un sentit o un altre. Però no podem deixar d'assenyalar que la responsabilitat personal és intransferible. És curiosa la poca transcendència que a casa nostra es dona a aquest factor. Sembla com si no tinguérem criteri propi, com si la nostra capacitat personal de decidir no existira, com si esperarem indicacions clares i quan no en tenim no sabem què fer. Supose que es tracta d'una falta de cultura moral, d'un costum d'amagar el cap sota l'ala o tancar els ulls, però ens molesta que descarreguen sobre la nostra decisió moral la responsabilitat de les conseqüències personals i col·lectives que ens corresponen. Ens cal molta cultura moral, més educació ètica per tal de convertir-nos en ciutadania responsable i conscient de la importància i repercussions de les nostres decisions. En canvi, els mateixos polítics que ens demanen responsabilitat per tal de ser bons ciutadans, eliminen l'ètica de l'educació secundària. S'omplen la boca amb la necessitat de formació moral i l'eliminen dels plans d'estudi. Així tenim el cos social que tenim, i patim les conseqüències que patim. 


Un tercer aspecte d'aquest problema seria el d'aquelles persones que rebutgen qualsevol intromissió política en les seues decisions personals i, si ho fan, les desafien amb l'incompliment o l'oposició frontal. En nom de la llibertat es critiquen les restriccions al moviment, fins i tot en situació d'emergència sanitària, i es desafien amb menyspreu i indignació. Curiosament en aquest cas, el de la pandèmia que patim, són les persones més obedients en altres aspectes; a la disciplina militar, imposicions econòmiques o estatus social, les que més desobediència pregonen. Mentre les habitualment desobedients, les que han criticat l'explotació econòmica, militar o social, ara es mostren més respectuoses amb unes mesures necessàries per salvar la vida dels sectors més vulnerables. Potser aquest debat sobre les limitacions de les llibertats individuals i les responsabilitats socials de les nostres actuacions acabe posant a cada u al seu lloc i acabe mostrant-nos qui defensa realment una llibertat responsable i en igualtat i qui proposa un model egoista i individualista que busca la satisfacció personal a qualsevol preu i, sobretot, a costa de les persones més vulnerables. 

Si voleu ampliar la reflexió sobre la pandèmia i els efectes socials de la Covid-19 podeu


llegir Senabre, EGeneració C. Conviure amb la pandèmiaEdicions Bromera. Col·lecció El Nord. València. 2020