Hui dissabte, Joan Benesiu i jo mateix, moderats per Mª Josep Poquet, hem parlat a Gravetat zero, d'Àpunt (ací podeu escoltar el programa), del llenguatge que emprem per parlar de la crisi del coronavirus, de les metàfores que, de vegades, ens oculten els problemes si venen viciades per un enfocament errat. Hem parlat de moltes coses, però algunes més s'han quedat per dir, i per això vull ampliar-les ací.
Després de quinze dies de confinament i crisi sanitària, han proliferat pels mitjans i les xarxes els missatges optimistes. Missatges d'ànim per mantenir la moral alta i fer més suportable el tancament a casa o el risc dels que estan en primera línia. Exhortacions a la reflexió sobre les causes de la pandèmia i els mitjans d'evitar-les. Crides al canvi d'estil de vida, a la sostenibilitat i la solidaritat, a aprendre del que ens està passant i a no repetir-ho. Però si analitzem bé la situació, queden pocs motius per a l'optimisme més enllà del marxandatge wonderful.
Potser allò més positiu siga l'evolució previsible de la malaltia, les
perspectives de reducció de contagis, l'augment d'altes i la convicció de que es pot combatre amb temps i atenció sanitària, de moment. Allò que ens dona més motius per a l'optimisme són les qüestions estrictament sanitàries i científiques i la professionalitat que han demostrat totes aquelles persones que han mantingut el funcionament essencial de la vida social.
Perquè tota la resta apunta a la tormenta perfecta. La manera com hem abordat la malaltia ha estat antiquada, inútil i contraproduent. La primera (o la segona) crisi del segle XXI, la que ens posava davant dels ulls els efectes de la globalització, l'hem volgut combatre amb els mateixos instruments del segle XX, amb tancament de fronteres, respostes nacionals i polítiques econòmiques del capitalisme liberal. En compte
d'aprendre d'un fenomen global que ens interpel·la sobre el món que vivim, amaguem el cap sota l'ala i neguem la major, com fan Trump o Johnson, o prenem mesures mediàtiques que no tenen efectes reals sobre una pandèmia global.
El coronavirus ens ha tornat a la realitat de sobte, ens ha mostrat una situació que supera les nostres possibilitats d'actuació, que afecta a la humanitat sencera i que necessita un enfocament complex i comunitari. Però vistes les primeres reaccions de la Unió Europea, EEUU i la GB, des de les instàncies polítiques no s'entén el missatge i es continua parlant del "virus xinés", dels "problemes econòmics del sud balafiador" o de les "irresponsabilitats dels professionals". Amb aquestes respostes dels qui dirigeixen els destins globals, pocs motius per l'optimisme podem albergar.
El coronavirus será l'11S de la generació Z i ja sabem el món que ens va deixar, però quin generarà aquesta crisi? Un món diferent, de segur, el problema serà quin. Quin model guanyarà? El de la vigilància totalitària a través de la IA i el Big data que el model polític xinés ha imposat, com diu el filòsof coreà Byung -Chul Han? O el de la previsió de Corea del Sud o Japó, amb més proves i actuacions selectives i responsables de la ciutadania? O potser el model europeu i americà d'imprevisió, buidament del sector públic i abandonament dels més dèbils?
El futur polític es jugarà entre una globalització solidària que apunte a una coordinació mundial a través d'organismes transnacionals o una globalització esguitada d'interessos nacionals que reforçarà el control a la ciutadania i ampliarà el marge econòmic de les grans multinacionals.
La resposta de Trump o Johnson sembla diferent de la Xina, però no ho és, perquè manté una globalització deshumanitzadora i econòmicament desbocada, però és més ineficaç econòmicament i més esquinçadora socialment. Per això el model xinès té totes les de guanyar. Control polític local i economia globalitzada representen un tàndem que garanteix l'èxit i més amb la justificació necessària d'una lluita contra la catàstrofe. La doctrina del schock està servida i les dures, però necessàries, mesures liberalitzadores preparades.
Caminem cap a una globalització desigual que facilita els desequilibris nacionals i oblida la ciutadania. En aquest escenari, el comunisme que anuncia Zizek està cada dia més lluny, i l'explotació, la misèria i la por cada vegada més presents. Si no movem l'escenari polític, si no aprofitem per adonar-nos que ens cal un canvi de model polític i econòmic per sobreviure, aquestes crisis es repetiran.
Per això, ara més que mai, necessitem reivindicar una globalització
amb rostre humà, atenta a les diferències i solidària amb les desigualtats, amb mecanismes econòmics reguladors i instàncies de mediació mundials. Una globalització inevitable, però controlable des d'instàncies polítiques conscients de les necessitats i exigències d'un món nou.
Estem preparats per aquest escenari? Els nostres polítics són conscients de la seua responsabilitat? Està la ciutadania organitzada i conscienciada del moment que vivim? Estarem a l'alçada dels canvis que hem destapat? Queden motius per a l'optimisme? No ho sé. Vosaltres direu.
S'ha convertit en un lloc comú comparar el combat contra el coronavirus amb una campanya militar. L'escenificació dels caps militars en roda de premsa, el desplegament de la UME, el control policial de les eixides de la ciutadania o fins i tot els gràfics del virus com un enemic a eliminar contribueixen a aquesta metàfora que esdevé familiar i fàcil d'assimilar per part de la ciutadania. Però tota metàfora comporta una visió de la realitat, i en aquest cas, no és precisament la més adient a la situació que vivim.
Deia Nietzsche que el llenguatge emprat per la Filosofia i la
Ciència té un poder cosificador, unívoc i empobridor. Un llenguatge que és fàcilment utilitzable pel poder, acostumat a servir-se d'aquestes disciplines per justificar les injustícies i l'opressió. Per això ell preferia el llenguatge de la poesia i de l'art en general, més obert, més lliure i enriquidor d'una realitat que anem creant en la mesura que l'anomenem en totes les seues vessants. La metàfora és una manera més vívida i humana de parlar de les coses i Nietzsche es va dedicar a escriure d'aquesta manera, amb metàfores i analogies que ajudaren a fer nostre el món, a viure'l d'una manera personal i creativa, lliure.
Si bé, aquesta força de la metàfora, en mans d'un poder que pretén marcar un sentit a la realitat, esdevé una eina de control i de creació del món. Les metàfores interpreten els fets en una direcció concreta i ens porten a entendre'ls en el sentit marcat. Les metàfores són bombes de rellotgeria al nostre pensament, entren dissimuladament, sense adonar-nos-en i esclaten quan menys ens ho esperem, conduint la comprensió de les coses de la manera que els terroristes del pensament volien.
Penseu, si voleu, en l'equiparació de la immigració amb les visites a casa nostra. Es tracta d'una comparació que enverina el sentit del concepte de ciutadania i de drets humans i l'equipara amb la propietat immobiliària, molt més física i pròxima a nosaltres. O la dels comptes públics d'un estat amb els d'una família per tal de justificar retallades en serveis essencials en la mesura que són impossibles de pagar si no hi ha suficients ingressos, com si els diners foren objectes finits impossibles de generar o adquirir valor. O, per què
no, la de la defensa davant d'uns lladres que volen entrar a furtar a ta casa amb l'ocupació de vivendes per part de col·lectius socials. Són exemples de com una bona metàfora porta a una comprensió restringida d'una realitat social i ajuda a imposar una visió política sobre aquests fets.
Una cosa similar està passant ara amb la manera que estem afrontant la crisi sanitària que patim. S'ha fet popular la metàfora de la guerra contra el virus, com si d'un combat armat es tractara, amb soldats, armes i organització militar. Es tracta d'una manera d'entendre el problema ben còmoda per a un poder que no ha dubtat en mobilitzar l'exèrcit i militaritzar el funcionariat i que, amb aquesta visió, disposa d'un marge d'actuació més ample i còmode.
Però la metàfora enverina la comprensió i contamina les actuacions i, d'aquesta manera, justifica unes mesures que, malauradament, no s'adiuen amb una realitat tossuda que té poc de militar.
Aquesta crisi sanitària té causes polítiques i només la podem combatre amb la combinació d'aquestes dues comprensions dels fets. Per una banda, s'ha de dotar al sistema sanitari de les condicions materials i professionals per fer front a una malaltia que es comporta d'una manera clarament previsible i per a la qual els professionals sanitaris estan ben preparats i, des d'aquesta perspectiva, poden organitzar les actuacions necessàries si se'ls faciliten els mitjans.
D'altra banda, el sistema polític ha d'estar al servei d'una ciutadania que necessita explicacions i solucions i la seua missió ha de ser proporcionar els mitjans materials i legals al sistema sanitari per fer front a la pandèmia. No es poden admetre en aquest sentit metàfores militars que porten a un exercici del poder autoritari i poc racional, sinó que una comprensió més col·laborativa, com d'un projecte col·lectiu, ajuda millor a sumar forces i entendre una situació de la que es difícil eixir sense cura, atenció, solidaritat i ajuda mútua.
Més valdria abandonar temptacions militaristes, que només ajuden a tapar la incompetència i justificar estats de carència intolerables per a un estat democràtic modern que ha de disposar d'un sistema públic capaç de fer front a situacions excepcionals, i adoptar models de comprensió de la situació més solidaris i compartits, més adients a una societat democràtica i dotats de mecanismes de resposta públics i de control racional de les decisions.
El passat 7 de març es va celebrar la final de la Fase local de la Universitat de València de la LLiga de debat de la Xarxa Vives d'Universitats. Els equips finalistes van ser l'IES Isabel de Villena i l'IES Ramon Llull, que va ser declarat guanyador d'aquesta fase local i, per tant, representant de la UV en la fase final d'aquesta Lliga que s'havia de celebrar del 22 al 25 d'Abril a Tarragona, a la seu de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
Aquest dissabte 14 de març, el programa d'ÀPuntMèdia Gravetat zero, dedicava la seua Tertúlia filosòfica #SiPlatóAlçaraElCap a la final local de la Lliga i al tema d'aquesta edició, La tecnologia augmenta la felicitat? (ací podeu escoltar el programa sencer i a partir del minut 55 la Tertúlia filosòfica). Vam participar el capità de l'equip del Villena i professor de Filosofia, Vicent Ballester i jo mateix, amb dos membres dels equips finalistes, Amparo Sánchez
pel Llul i millor oradora de la fase local, i Jessica Rodríguez pel Villena.
Al programa hem parlat del tema de debat d'aquesta edició, però també del sentit mateix d'una competició com aquesta.
El fet d'haver de preparar arguments a favor i en contra d'un mateix plantejament obliga a pensar. Normalment atribuïm al pensament una mena de qualitat màgica segons la qual pensar consisteix en trobar la pedra filosofal de la qüestió, l'essència última i permanent del problema. Concebem el pensament com una cosa fixa, estable, invariable i vertadera. Però no és així, pensar és dubtar, preguntar, plantejar, trobar aspectes desconeguts del mateix problema. Pensar és valorar, sospesar, adaptar i acceptar la provisionalitat d'una veritat que mai és absoluta.
En aquest sentit la Lliga és una activitat que ensenya a pensar i, el que és més important, a expressar els pensaments de manera argumentada. Ensenya a pensar ràpidament però profunda, a oposar punts de mira, a valorar exemples, a contradir sense autoritarisme. La Lliga és una escola de tolerància, perquè te n'adones que els arguments més forts no sempre són els més encertats, i que les argumentacions més rotundes de vegades amaguen les conviccions més dèbils.
En resum, la Lliga de debat hauria de ser una activitat obligatòria al nostre ensenyament, perquè és la manera interdisciplinar de fomentar la consciència crítica entre l'alumnat. I a més, en el cas de la Lliga de la Xarxa Vives, en valencià, que és un valor afegit en el context de la situació de la nostra llengua al País i a l'ensenyament.
Respecte del tema de debat, potser siga allò menys important, la tecnologia ens porta a la felicitat? Potser sí com dirien els Il·lustrats i molts tecnòlegs i científics reconeguts, o potser no, com va avisar Rousseau en plena Il·lustració i van confirmar els filòsofs de l'Escola de Frankfurt després de l'Holocaust i la bomba atòmica. Però aquesta és una qüestió que s'ha de debatre i per a fer-ho, què millor que la Lliga de debat?
Perquè tota la resta apunta a la tormenta perfecta. La manera com hem abordat la malaltia ha estat antiquada, inútil i contraproduent. La primera (o la segona) crisi del segle XXI, la que ens posava davant dels ulls els efectes de la globalització, l'hem volgut combatre amb els mateixos instruments del segle XX, amb tancament de fronteres, respostes nacionals i polítiques econòmiques del capitalisme liberal. En compte 
