Entrevista a l'agència EFE

La periodista de l'agència EFE, Loli Benlloch (@lolibenlloch) m'ha fet una entrevista amb motiu de l'aparició del llibre Generació C. Reflexions per conviure amb la pandèmia a l'editorial Bromera (@Bromera). 

El titular deixa clar la intenció del llibre: 

El reportatge comença així: 

"La pandemia de coronavirus marcará a la juventud actual, que quizá será conocida como la "Generación C" por la inicial del virus que lo ha transformado todo, y que puede que sea la que diga "basta" a una "normalidad" que ha resultado ser "tóxica" y se "arremangue" para cambiar el mundo.

Así lo sostiene Enric Senabre en "Generació C" (Ediciones Bromera), un ensayo filosófico sobre la pandemia dirigido a los jóvenes, "aunque lo puede leer cualquier persona", que busca ayudarles a reflexionar sobre la "catástrofe" que ha trastocado el mundo conocido y ofrecer ideas para una "normalidad alternativa"."

I podeu continuar llegint-lo ací. També ha aparegut a La Vanguardia, en aquest enllaç i aquest altre. 

Molt agraït a Loli Benlloch i l'Agència Efe pel seu interés i treball. 

Reflexions ètiques i polítiques sobre la pandèmia

El reguitzell de mesures socials i econòmiques per contenir la pandèmia de la Covid-19 a l'estat espanyol s'ha convertit en un ball de propostes quina més imaginativa i original que l'altra. El debat, o la crítica acarnissada, és encara més particular i esbiaixat, perquè les perspectives solen ser partidistes i pocs càrrecs polítics es situen en una perspectiva global i general. Amb tot, entre tanta fullaraca, el debat entre ètica i política, pot introduir una mica de llum a tanta declaració visceral i malintencionada. 

D'una banda les mesures que va anunciar el ministre Illa fa unes setmanes eren prou amples i deixaven a les comunitats la potestat d'endurir o afluixar aquestes restriccions en funció de les seues xifres. Les crítiques a aquesta laxitud no es van fer d'esperar, fins i tot des d'una part de l'esquerra, i de seguida es demanava més control per part estatal. És aquesta una postura que no s'entén des d'un punt de mira democràtic, perquè la mateixa legitimitat democràtica té Díaz Ayuso que Pere Aragonés o Pedro Sánchez, i haurem d'acostumar-nos a respectar les decisions de cada territori encara que no ens agraden, ja s'ho farà cada poble amb les seues eleccions. Altra cosa és el debat sobre quines haurien de ser aquestes competències, però qüestionar la capacitat de gestió de la representació política democràtica només perquè es tracte d'un territori inserit en un estat major demostra molt poca cultura democràtica. 

Una vegada aclarit aquest extrem, es pot discutir si les decisions que prenen aquests càrrecs polítics són les més convenients per contenir la pandèmia que patim. En aquest sentit, des d'un punt de mira ètic, les mesures restrictives de la mobilitat i capacitat de circulació ciutadana haurien de ser el més amples i permissives possibles, sempre respectant la salut i seguretat ciutadana. Vull dir, que llançar mesures molt prohibitives sobre la celebració del Nadal o totalment permissives en funció de la transcendència religiosa d'aquestes dates, representaria una intromissió de la moral particular dels i les representants polítiques en la

moral particular de la ciutadania. Des de Maquiavel sabem que les propostes polítiques han d'estar allunyades de la moral i religió particulars d'una part, encara que siga majoritària, de la comunitat política. Els i les polítiques han d'aconseguir congeniar ètica i política i adoptar una postura ètica universal i fonamental amb mesures que respecten els diferents sentiments i costums morals i les permeten totes mentre acompleixen els principis democràtics bàsics de convivència. Les decisions polítiques tampoc poden ser idèntiques a les científiques o sanitàries, si bé han d'estar assessorades per aquest sector professional que és fonamental en la situació que vivim, de la mateixa manera que tampoc poden ser directament econòmiques, ja que el cos social està composat per diferents vectors de convivència social i no sols econòmica. Les decisions polítiques són complexes i per això han de tenir en compte tots aquests aspectes i valorar-los de la manera més honrada i compromesa amb la ciutadania possible. Just per això, arriscar la població en funció d'un determinat sentiment religiós o d'unes pèrdues econòmiques és ben perillós. Les restriccions han de ser les justes sempre que no es pose en perill la salut o els drets fonamentals de la ciutadania. Potser el nostre govern estatal ha afluixat massa tot i haver deixat als governs autonòmics marge per a decretar-les, potser el govern italià ha estat més directiu en aquest sentit. En tot cas, la decisió és política i ha d'estar guiada per uns principis ètics que situen per davant els drets de tota la ciutadania i no determinats interessos particulars, siguen de l'àmbit que siguen. 

A partir d'aquest moment, entra en escena la moral particular de la ciutadania. Dins dels

marges que marca la legislació política, la ciutadania pot optar per seguir-les estrictament o aplicar-se una sèrie de prevencions més fortes per tal de prevenir la seua salut i la de les persones amb les quals es relaciona. En aquest cas, la percepció personal del risc, els valors individuals i socials i les creences religioses o morals inclinaran la decisió en un sentit o un altre. Però no podem deixar d'assenyalar que la responsabilitat personal és intransferible. És curiosa la poca transcendència que a casa nostra es dona a aquest factor. Sembla com si no tinguérem criteri propi, com si la nostra capacitat personal de decidir no existira, com si esperarem indicacions clares i quan no en tenim no sabem què fer. Supose que es tracta d'una falta de cultura moral, d'un costum d'amagar el cap sota l'ala o tancar els ulls, però ens molesta que descarreguen sobre la nostra decisió moral la responsabilitat de les conseqüències personals i col·lectives que ens corresponen. Ens cal molta cultura moral, més educació ètica per tal de convertir-nos en ciutadania responsable i conscient de la importància i repercussions de les nostres decisions. En canvi, els mateixos polítics que ens demanen responsabilitat per tal de ser bons ciutadans, eliminen l'ètica de l'educació secundària. S'omplen la boca amb la necessitat de formació moral i l'eliminen dels plans d'estudi. Així tenim el cos social que tenim, i patim les conseqüències que patim. 

Un tercer aspecte d'aquest problema seria el d'aquelles persones que rebutgen qualsevol intromissió política en les seues decisions personals i, si ho fan, les desafien amb l'incompliment o l'oposició frontal. En nom de la llibertat es critiquen les restriccions al moviment, fins i tot en situació d'emergència sanitària, i es desafien amb menyspreu i indignació. Curiosament en aquest cas, el de la pandèmia que patim, són les persones més obedients en altres aspectes; a la disciplina militar, imposicions econòmiques o estatus social, les que més desobediència pregonen. Mentre les habitualment desobedients, les que han criticat l'explotació econòmica, militar o social, ara es mostren més respectuoses amb unes mesures necessàries per salvar la vida dels sectors més vulnerables. Potser aquest debat sobre les limitacions de les llibertats individuals i les responsabilitats socials de les nostres actuacions acabe posant a cada u al seu lloc i acabe mostrant-nos qui defensa realment una llibertat responsable i en igualtat i qui proposa un model egoista i individualista que busca la satisfacció personal a qualsevol preu i, sobretot, a costa de les persones més vulnerables. 

Si voleu ampliar la reflexió sobre la pandèmia i els efectes socials de la Covid-19 podeu

llegir Senabre, E. Generació C. Conviure amb la pandèmia. Edicions Bromera. Col·lecció El Nord. València. 2020

Generació C

Senabre, E. Generació C. Conviure amb la pandèmia. Edicions Bromera. Col·lecció El Nord. València. 2020

En ple 2020 ens trobem al mig d'una pandèmia de dimensions mundials. Des de les grans guerres que assotaren Europa, no ens havíem vist en una com aquesta i una sensació d'invulnerabilitat i seguretat s'havia assentat en les nostres consciències. Però de sobte, tot ha entrat en crisi: el sistema sanitari, l'economia, l'ecologia i la política. Tots els àmbits d'interacció social s'han vist trasbalsats per una situació per a la qual no havíem previst una resposta efectiva. 

I ací ens trobem, assetjats per un virus filòsof que ens ha obligat a trencar la normalitat i a qüestionar els llocs comuns, com fa la filosofia, que ens ha obligat a replanteja els problemes i a suspendre les nostres creences i maneres de viure, que les ha posades en crisi i les ha tretes d’una normalitat acrítica. 

Perquè, no ho oblidem, la normalitat prepandèmica no era tan idíl·lica com volem recordar. El planeta es trobava i es troba a la vora del col·lapse sistèmic; desigualtats, concentració de la riquesa, calfament global, superpoblació, consumisme forassenyat, contaminació, indústria extractiva i explotació desmesurada de recursos naturals. 

Si aquesta era l’antiga normalitat a la qual alguns volen tornar, potser ens ho hauríem de pensar. Les situacions de crisi ajuden a reflexionar sobre el món en què vivim i sobre el món que volem. I aquesta és una oportunitat extraordinària per fer-ho. 

Per tot això n'estic segur que aquesta pandèmia marcarà la vostra generació, la dels i les joves adolescent que sereu coneguts com la Generació C, C de coronavirus. Perquè aquesta situació condicionarà la consciència amb què encarareu el futur i aquest llibre és una xicoteta contribució en la construcció d'una normalitat alternativa amb la qual construireu un món millor. 

Tertúlia a Ador

Les tertúlies literàries són una modalitat de lectura en grup que ameren i estructuren el País literari en què vivim. Per llibreries grans i menudes, biblioteques de poble i de ciutat o, fins i tot, cafès i locals privats de colles i agrupacions socials, grups de persones es reuneixen per llegir i comentar llibres acordats prèviament. 

El passat dijous 6 d'agost em van convidar a la tertúlia d'Ador, un poble encantador de la Safor amb unes vistes impressionants sobre la vall que arriba a la mar. El grup havia decidit llegir L'infinit a les teues mans, tot i que es tracta d'una novel·la juvenil, però la curiositat i les ganes d'aprendre van poder amb les reticències dels tòpics sobre les categories literàries en que solem tancar les obres. 

De fet, podríem afirmar que no llegim llibres, sinó que fem lectures,

perquè l'horitzó hermenèutic sempre és personal i qualsevol obra és rebuda des de les circumstàncies específiques de lectura que aportem. Per això, encabir les obres dins de categories com literatura juvenil o adulta, de dones o homes, ciència ficció o històrica, és una convenció que, massa vegades, dificulta més que facilita la lectura. En aquest sentit, contrastar lectures en grup, com es fa a les tertúlies literàries, enriqueix la visió personal i aporta elements variats amb els que no comptarien sense aquestes aportacions. Com diu Emilio Lledó, la lectura ens acosta a la mirada de l'altre i en aquest cas no és sols el llibre el que ens mira, perquè també disposem de les mirades dels altres lectors i lectores. 

A Ador em vaig trobar amb deu persones àvides de saber, amb una curiositat engrescadora i un criteri literari acurat i sense prejudicis. Rosa, Juanjo, Ferran, Pep, Itziar, Cristina, Àurea, Maite, Maria, Amparo i Rosa, havien llegit L'infinit i van opinar amb agudesa i precisió. La recepció de l'obra havia sigut molt diferent, i cada membre de la tertúlia explicava la seua lectura des de perspectives vitals alternatives; des dels seus 12 anys, Itziar va aportar el punt de mira adolescent, Ferran i Maite el dels mestres experimentats en el foment de la lectura, Pep i Juanjo el dels pares preocupats per l'educació digital dels seus fills i filles, Cristina i Àurea es preocupaven per la recepció de l'obra entre els lectors juvenils, Rosa assenyalava la recerca de la felicitat com a intenció última de l'obra i Amparo i Rosa interrogaven sobre la veracitat dels personatges. Maria va aportar l'experiència de la traducció al castellà de l'obra. Els comentaris van ser molt més variats i el conjunt va aportar una lectura coral travada des de visions complementàries totalment diferents a la inicial de què tots partíem. 

Seguint les recomanacions epicúries, vam fruir d'un Jardí de plaers mesurats i enriquidors, com va suggerir Rosa. Vam llegir i vam contrastar lectures, vam parlar i vam beure, vam menjar entre amics i amigues sota un sostre d'estreles i un llevant bressolador mentre la conversa fluia sense obligacions. La vall de la Safor ens va oferir totes les condicions i la resta ho vam posar nosaltres, un grup de lectura que va reforçar amb l'amistat el plaer de la lectura. Llegir és un plaer, sí, i contrastar la lectura amb les nostres amistats reforça aquest gust amb l'alegria de compartir i de crear vincles de comunitat i estima. 

Llegir

Aquest article ha estat guardonat amb el tercer premi Llegir 2020 de la Fundació Bromera per al Foment de la lectura. 

 

Rellegir un intel·lectual europeu com George Steiner, lector empedreït dels clàssics i dels moderns, és una oportunitat engrescadora. Perquè, com diu el nostre autor a Errata (Arcàdia), un clàssic és aquell que "ens llegeix", que ens "interroga" cada vegada que ens acostem a ell, que ens obliga a re-imaginar-nos seriosament, cara a cara, sense concessions.  
En aquest llibre, subtitulat Una vida a examen, l'autor fa un repàs de la seua trajectòria vital i professional que sedueix des de les primeres pàgines per la sinceritat descarnada, absent en tot moment de pretensiositat, però carregada d'una erudició i una saviesa difícils de trobar entre la intel·lectualitat actual. El repàs pel món de la literatura, de la música, de l'art, és exhaustiu i ferm, guiat per un criteri personal forjat a través d'una educació clàssica que no ha pogut, ni volgut, abandonar al llarg de la seua vida. Aquesta exercici de memòria es converteix en un diàleg sobre la mort i l'amor, l'amistat i l'educació, la llengua i la paraula. ´
Amb tot, la reivindicació de la lectura com una activitat personal, única, irrepetible, és un dels temes que vertebra l'obra i guia el criteri hermenèutic que converteix aquesta activitat en una tasca acumulativa, comprensiva i autocorrectora. Llegir sempre és enfrontar-nos amb nosaltres des de perspectives històriques, personals i vitals diferents, i com que aquestes circumstàncies canvien, qualsevol relectura esdevindrà una "nova" lectura, un nou descobriment, un enriquiment vital i personal únic i intransferible. 
De la mateixa manera, qualsevol traducció es convertirà en una reescriptura alternativa del text original, en una obra nova que ens parlarà des d'una altra llengua i una altra situació. 
Steiner era un políglota convençut, educat en tres llengües, francés, anglés i alemany, no considerava cap d'elles "primera" o "materna" i es manejava amb elles amb la mateixa desimboltura, fins al punt de considerar-se "nadiu" en totes elles. No considerava estranya la seua condició bilingüe o trilingüe i afirmava que moltes cultures mantenien aquesta condició que enriquia el seu substrat cultural.  Des d'aquest multilingüisme reivindicava la íntima unió entre llenguatge i món, entre idioma i comprensió de la realitat, i per això afirmava que la "mort d'una llengua, és la mort d'un món". Amb una actitud tolerant i oberta, respectuosa amb la diversitat lingüística i des de la reivindicació d'una Babel mítica que dona sentit a la manera humana d'imaginar el món a través del llenguatge, el nostre intel·lectual responia a tanta intransigència lingüística que, des de la defensa d'un monolingüisme de llengua dominant (ja fora anglés o espanyol) menyspreava els idiomes minoritaris. 
Nosaltres podem continuar els ensenyaments d'Steiner: hem de llegir, i hem de fer-ho en totes les llengües que siguem capaços, perquè l'idioma és una font de riquesa i de comprensió, personal i social. Però com a parlants d'una llengua minoritzada, clarament discriminada socialment i política, acostar-nos a l'experiència lectora des de la llengua pròpia d'una manera integradora i oberta significa reivindicar un món complex i únic, nostre. Llegir en valencià és tan important com parlar-lo i escriure'l, perquè llegir significa viure a la nostra manera, interrogar-nos com a comunitat i poble des d'un rerefons cultural i històric únic, i renunciar a aquest patrimoni cultural és una manera més de morir que no ens podem permetre. 

El infinito en tus manos

La traducció al castellà de L'infinit en les teues mans ja està a les llibreries! L'editorial Algar ha publicat El infinito en tus manos: 

Atena y sus amigos se han pasado el verano enganchados a la pantalla del móvil, pero se acaban las vacaciones y tienen que empezar el instituto. Aunque compaginan los deberes y los exámenes con los whatsapps y las redes sociales, Atena empezará a replantearse la información que sube a Internet cuando sus cuentas sean invadidas por comentarios groseros e insultantes de la mano de un usuario desconocido: «@infinitooo_». La joven intentará descubrir quién es el misterioso acosador y, afortunadamente, no estará sola.

Incluye una guía didáctica con consejos para hacer un buen uso del teléfono móvil, así como algunas actividades y propuestas para trabajar en clase.

Per Sant Jordi, màquines per a pensar

He tingut la sort, no del tot innocent, que el confinament m'ha agafat amb el volum tercer de l'obra completa de Joan Fuster a casa. En un dels assaigs publicats a la revista Serra d'or el 1969, el mestre de Sueca aborda la visió del llibre com a "màquina per a pensar" i analitza el sentit d'aquesta afirmació d'un autor no citat que, a la vegada, cita un altre no referenciat. El joc d'espills, tan grat al nostre autor, pot continuar amb aquesta citació, ara sí, explicitada¹.

La frase, trobada a l’atzar, provoca una consideració sobre el caràcter instrumental d'una andròmina que fomenta el pensament a través d'un procés de producció paradoxalment en sèrie. Evidentment, Fuster no coneixia el llibre electrònic però de segur que l'escrit no hauria transitat per altres camins perquè, a finals dels 60, el llibre ja requeria suficient indústria editorial per ser considerat un producte tot i que encara analògic. Potser per això la reflexió fusteriana de mitjans del segle passat no queda antiquada a hores d'ara, per això i perquè el nucli de l'article se centra, fonamentalment, sobre el potencial reflexiu que aporta el llibre, ja siga en paper o electrònic. En paraules seues, si el llibre no fa pensar, no és ja un llibre, "és un barbitúric, una pessigolla o un xiclet".

Tots tres apel·latius semblen esfereïdors a primera vista

però, si ho pensem bé, no els hauríem de menysprear. Perquè vivim moments convulsos en els quals qualsevol ajuda és benvinguda i si el llibre substitueix els barbitúrics i ens facilita agafar el son, el nostre cos i, possiblement, el nostre cervell, ens ho agrairà. Si ens provoca pessigolles i ens posa un somriure a la boca ens farà més agradable la solitud o la convivència forçada. Si ens entreté com un xiclet, acurtarà de manera més agradable l'espera. Perquè de segur tots coneixem llibres que acompleixen funcions molt diverses, i benvingudes siguen, com entretenir, distraure, evadir-se o passar el temps, i totes ben respectables.

És cert que la "literatura de pensament", de qualsevol gènere, resulta més enriquidora que la majoria de productes mainstream que omplin les llibreries però, tot i això, el llibre es considera un valor en sí mateix, un motiu d'enriquiment intel·lectual i de creixement personal. A l'època de l'audiovisual, el fet de llegir sembla ja, per sí sola, una activitat revolucionària que afavoreix la reflexió més enllà de les imatges que ens assetgen. I en part és cert, perquè el caràcter simbòlic de la paraula empenta al cervell en direccions desconegudes i motiva interpretacions i visions personals de fets que no són mai objectius. Si la paraula crea el món, llegir en ajuda a interpretar-la.

És cert, necessitem pensar, i en temps convulsos com els actuals, necessitem pensar més, amb més profunditat i lucidesa, i en aquest aspecte el llibre ens ajuda amb escreix. Però no podem negar que en temps de solitud i aïllament com els que vivim, també necessitem distraure la ment, evadir-nos i entretenir-nos, i no podem deixar que l’audiovisual  monopolitze aquesta missió en què el llibre ha de dir la seua. Podem recordar que el llibre, ja siga novel·la, poesia, teatre o assaig, acompleix una funció ancestral i imprescindible; conjurar la bogeria.

Una màquina per a pensar? "Sí. O no. Com vostés vulguin...".

1Fuster, J. Obra completa de Joan Fuster. Volum tercer. Assaig II. Ed a cura de Furió, A. i Palacios, J. Barcelona, Ed. 62: 2011. Màquines per a pensar. pp. 155-157

La por invisible

Hui a Gravetat zero d'Àpunt hem parlat de la por en relació a

la situació que vivim i la que viurem en el temps post-pandèmia. Al minut 55 Maria Josep Poquet ha dirigit la Tertúlia filosòfica #SiPlatóAlçaraElCap amb Joan Benesiu i jo mateix. Ací podeu escoltar la tertúlia amb les nostres opinions, especialment interessants les de Joan Benesiu, i a continuació explique un poc més les meues.


Vivim temps de por, es repeteix com un mantra, com un tòpic del què és difícil escapar. La pandèmia mundial ha arrasat les barreres que havíem alçat per aparentar seguretat i la caiguda ha estat terrible, brutal. Aquesta crisi sanitària ens ha deixat les vergonyes a l'aire, no érem tan poderosos com dèiem i crèiem, alguns. 
La ciència no ha acabat de trobar solució a una qüestió originalment mèdica per a la qual semblava més preparada que mai. La globalització econòmica i mediàtica no ha donat resposta a un problema que ha generat el seu mateix funcionament. La digitalització ha posat pedaços d'optimisme voluntarista sense acabar de contenir un fenomen que semblava superat per analògic, per antiquat. 
I ací ens trobem, desarmats i captius d'un virus invisible que es gestiona de manera política amb poca solvència. De fet, sobta trobar-nos als estats minimitzant la por, alertant del perill del pànic i transmetent missatges d'esperança i tranquil·litat. Normalment l'estat havia utilitzat la por com a mecanisme de control, ja ho aconsellava Hobbes i ho avisava Klein, però en aquest cas, es van retardar les mesures de confinament per no espantar a la població i,

a hores d'ara es demana autocontrol i confiança, normalitat i esperança. Fins i tot els polítics més esbiaixats, la nova ultradreta neofeixista, ha intentat minimitzar de manera irresponsable el problema amb unes conseqüències que semblen passar-los factura personal i política, a ells i als ciutadans que els han triat i als que els han patit. Curiós... i sospitós.
Però la por no ens la lleva ningú i, com els primers Sapiens, desenvolupem estratègies comunes per combatre la por. Els primers rituals i les paraules sagrades al voltant del foc van ser les barreres de contenció originals que es van alçar contra la por. El collaret sagrat, la pintura espanta-esperits o les ablucions repetides servien per protegir-nos contra els perills desconeguts que ens assetjaven

diàriament. Ara, com diu Harari, no hem canviat molt, també tenim els nostres rituals sagrats per contenir la pandèmia. L'espera ansiosa de les dates del Ministerio i la contenció màgica de la corba sagrada, rentar-se les mans amb fruïció o aparéixer abillats amb mascaretes i guants de disseny s'han convertit en els elements rituals que hem bastit per contrarestar la por atàvica a un virus invisible i silenciós que s'amaga en el cos de les persones estimades i ataca amb el contacte físic, l'estima i l'ajuda mútua. 
El virus ens obliga a separar-nos, i això per a una espècie que ha evolucionat justament gràcies a la col·laboració, al contacte i a la interacció mútua és un preu difícil de pagar. Els nostres bruixots són ara uns científics que parlen un llenguatge incomprensible que els seus mediadors en la terra, els periodistes, ens acosten amb imatges i metàfores confuses. Una corba que ha d'arribar a un punt

màxim d'alçada i amb la qual hem de lluitar colze a colze per tòrcer no sabem per quina connexió màgica; uns rituals que canvien en funció de l'evolució dels fets i estudis d'universitats de nom impronunciable, mascaretes ara sí, ara no; un confinament passiu que hem de prendre com una missió heroica semblant a la dels grans personatges històrics que havien de fer justament el contrari. 
Un reguitzell de remeis que no acabem d'entendre perquè, en realitat, no hem de tenir por, junts ho aconseguirem i amb la nostra inactivitat aconseguirem superar el virus, o aquest és el missatge. Però res sembla canviar, la pluja no arriba i això que hem tret a la Verge a passejar, perquè possiblement la por ha de vindre després. 

Ara estem immersos en una crisi transitòria, una invasió turística d'un vell amic que ha canviat d'aspecte, un virus com els que han creat la vida, que passarà, amb més o menys damnificats. Aquest caràcter fugaç de la crisi fa que l'espant puga ser modulat per l'esperança. L'estadística és molt modelable i tot dependrà de si les conseqüències ens han tocat de prop o de lluny, creuem els dits. Però la crisi vertadera, la que veritablement farà por i que s'estimularà de manera tremendista per part dels governs mundials, la crisi econòmica i social que deixarà devastat el teixit econòmic i social, aquesta està per vindre. Quan recuperem la "normalitat" que les autoritats s'han esforçat a mantenir per damunt de tota l'excepcionalitat que decretaven, aleshores es quan tornarà la por, l'autèntica por que paralitza, domina i extermina. 
Aquesta situació excepcional no fa por, allò que vertaderament ens ha de fer por és la normalitat que expulsa les famílies de les seues llars, deixa milions de xiquets abocats al fracàs o directament sense escola, subalimentats o sense atenció sanitària davant de malalties comunes per a les quals tenim remei però no pressupost. La por que voldrem recuperar després d'aquest parèntesi heroic, és la d'un planeta que no suporta més contaminació, més extracció, més producció. Però de segur que, en passar aquest parèntesi, voldrem tornar a volar en avió, estiuejar en platges saturades i consumir amb excés. 

En tornar la pandèmia, l'autèntica, la irreversible, la que no passarà en uns mesos, recordarem que aquesta havia estat un avís, un senyal que ens volia recordar que la sobreexplotació de l'únic planeta que tenim és una via clara a la destrucció, que estem malalts de desigualtat i egoisme, que el repartiment de la riquesa continua deixant en mans d'uns pocs la major part dels recursos i condemnant a la majoria a la pobresa i la misèria. Aleshores espere que la por no ens paralitze, perquè possiblement ja ho hi haurà corba que tòrcer. 

Queda espai per a l'optimisme?

Hui dissabte, Joan Benesiu i jo mateix, moderats per Mª Josep Poquet, hem parlat a Gravetat zero, d'Àpunt (ací podeu escoltar el programa), del llenguatge que emprem per parlar de la crisi del coronavirus, de les metàfores que, de vegades, ens oculten els problemes si venen viciades per un enfocament errat. Hem parlat de moltes coses, però algunes més s'han quedat per dir, i per això vull ampliar-les ací.


Després de quinze dies de confinament i crisi sanitària, han proliferat pels mitjans i les xarxes els missatges optimistes. Missatges d'ànim per mantenir la moral alta i fer més suportable el tancament a casa o el risc dels que estan en primera línia. Exhortacions a la reflexió sobre les causes de la pandèmia i els mitjans d'evitar-les. Crides al canvi d'estil de vida, a la sostenibilitat i la solidaritat, a aprendre del que ens està passant i a no repetir-ho. Però si analitzem bé la situació, queden pocs motius per a l'optimisme més enllà del marxandatge wonderful. 
Potser allò més positiu siga l'evolució previsible de la malaltia, les

perspectives de reducció de contagis, l'augment d'altes i la convicció de que es pot combatre amb temps i atenció sanitària, de moment. Allò que ens dona més motius per a l'optimisme són les qüestions estrictament sanitàries i científiques i la professionalitat que han demostrat totes aquelles persones que han mantingut el funcionament essencial de la vida social. 
Perquè tota la resta apunta a la tormenta perfecta. La manera com hem abordat la malaltia ha estat antiquada, inútil i contraproduent. La primera (o la segona) crisi del segle XXI, la que ens posava davant dels ulls els efectes de la globalització, l'hem volgut combatre amb els mateixos instruments del segle XX, amb tancament de fronteres, respostes nacionals i polítiques econòmiques del capitalisme liberal. En compte

d'aprendre d'un fenomen global que ens interpel·la sobre el món que vivim, amaguem el cap sota l'ala i neguem la major, com fan Trump o Johnson, o prenem mesures mediàtiques que no tenen efectes reals sobre una pandèmia global. 
El coronavirus ens ha tornat a la realitat de sobte, ens ha mostrat una situació que supera les nostres possibilitats d'actuació, que afecta a la humanitat sencera i que necessita un enfocament complex i comunitari. Però vistes les primeres reaccions de la Unió Europea, EEUU i la GB, des de les instàncies polítiques no s'entén el missatge i es continua parlant del "virus xinés", dels "problemes econòmics del sud balafiador" o de les "irresponsabilitats dels professionals". Amb aquestes respostes dels qui dirigeixen els destins globals, pocs motius per l'optimisme podem albergar. 
El coronavirus será l'11S de la generació Z i ja sabem el món que ens va deixar, però quin generarà aquesta crisi? Un món diferent, de segur, el problema serà quin. Quin model guanyarà? El de la vigilància totalitària a través de la IA i el Big data que el model polític xinés ha imposat, com diu el filòsof coreà Byung -Chul Han? O el de la previsió de Corea del Sud o Japó, amb més proves i actuacions selectives i responsables de la ciutadania? O potser el model europeu i americà d'imprevisió, buidament del sector públic i abandonament dels més dèbils? 

El futur polític es jugarà entre una globalització solidària que apunte a una coordinació mundial a través d'organismes transnacionals o una globalització esguitada d'interessos nacionals que reforçarà el control a la ciutadania i ampliarà el marge econòmic de les grans multinacionals. 
La resposta de Trump o Johnson sembla diferent de la Xina, però no ho és, perquè manté una globalització deshumanitzadora i econòmicament desbocada, però és més ineficaç econòmicament i més esquinçadora socialment. Per això el model xinès té totes les de guanyar. Control polític local i economia globalitzada representen un tàndem que garanteix l'èxit i més amb la justificació necessària d'una lluita contra la catàstrofe. La doctrina del schock està servida i les dures, però necessàries, mesures liberalitzadores preparades. 
Caminem cap a una globalització desigual que facilita els desequilibris nacionals i oblida la ciutadania. En aquest escenari, el comunisme que anuncia Zizek està cada dia més lluny, i l'explotació, la misèria i la por cada vegada més presents. Si no movem l'escenari polític, si no aprofitem per adonar-nos que ens cal un canvi de model polític i econòmic per sobreviure, aquestes crisis es repetiran.
Per això, ara més que mai, necessitem reivindicar una globalització

amb rostre humà, atenta a les diferències i solidària amb les desigualtats, amb mecanismes econòmics reguladors i instàncies de mediació mundials. Una globalització inevitable, però controlable des d'instàncies polítiques conscients de les necessitats i exigències d'un món nou. 
Estem preparats per aquest escenari? Els nostres polítics són conscients de la seua responsabilitat? Està la ciutadania organitzada i conscienciada del moment que vivim? Estarem a l'alçada dels canvis que hem destapat? Queden motius per a l'optimisme? No ho sé. Vosaltres direu.

La importància de les metàfores

S'ha convertit en un lloc comú comparar el combat contra el coronavirus amb una campanya militar. L'escenificació dels caps militars en roda de premsa, el desplegament de la UME, el control policial de les eixides de la ciutadania o fins i tot els gràfics del virus com un enemic a eliminar contribueixen a aquesta metàfora que esdevé familiar i fàcil d'assimilar per part de la ciutadania. Però tota metàfora comporta una visió de la realitat, i en aquest cas, no és precisament la més adient a la situació que vivim. 
Deia Nietzsche que el llenguatge emprat per la Filosofia i la

Ciència té un poder cosificador, unívoc i empobridor. Un llenguatge que és fàcilment utilitzable pel poder, acostumat a servir-se d'aquestes disciplines per justificar les injustícies i l'opressió. Per això ell preferia el llenguatge de la poesia i de l'art en general, més obert, més lliure i enriquidor d'una realitat que anem creant en la mesura que l'anomenem en totes les seues vessants. La metàfora és una manera més vívida i humana de parlar de les coses i Nietzsche es va dedicar a escriure d'aquesta manera, amb metàfores i analogies que ajudaren a fer nostre el món, a viure'l d'una manera personal i creativa, lliure. 

Si bé, aquesta força de la metàfora, en mans d'un poder que pretén marcar un sentit a la realitat, esdevé una eina de control i de creació del món. Les metàfores interpreten els fets en una direcció concreta i ens porten a entendre'ls en el sentit marcat. Les metàfores són bombes de rellotgeria al nostre pensament, entren dissimuladament, sense adonar-nos-en i esclaten quan menys ens ho esperem, conduint la comprensió de les coses de la manera que els terroristes del pensament volien. 
Penseu, si voleu, en l'equiparació de la immigració amb les visites a casa nostra. Es tracta d'una comparació que enverina el sentit del concepte de ciutadania i de drets humans i l'equipara amb la propietat immobiliària, molt més física i pròxima a nosaltres. O la dels comptes públics d'un estat amb els d'una família per tal de justificar retallades en serveis essencials en la mesura que són impossibles de pagar si no hi ha suficients ingressos, com si els diners foren objectes finits impossibles de generar o adquirir valor. O, per què

no, la de la defensa davant d'uns lladres que volen entrar a furtar a ta casa amb l'ocupació de vivendes per part de col·lectius socials. Són exemples de com una bona metàfora porta a una comprensió restringida d'una realitat social i ajuda a imposar una visió política sobre aquests fets.
Una cosa similar està passant ara amb la manera que estem afrontant la crisi sanitària que patim. S'ha fet popular la metàfora de la guerra contra el virus, com si d'un combat armat es tractara, amb soldats, armes i organització militar. Es tracta d'una manera d'entendre el problema ben còmoda per a un poder que no ha dubtat en mobilitzar l'exèrcit i militaritzar el funcionariat i que, amb aquesta visió, disposa d'un marge d'actuació més ample i còmode. 

Però la metàfora enverina la comprensió i contamina les actuacions i, d'aquesta manera, justifica unes mesures que, malauradament, no s'adiuen amb una realitat tossuda que té poc de militar. 
Aquesta crisi sanitària té causes polítiques i només la podem combatre amb la combinació d'aquestes dues comprensions dels fets. Per una banda, s'ha de dotar al sistema sanitari de les condicions materials i professionals per fer front a una malaltia que es comporta d'una manera clarament previsible i per a la qual els professionals sanitaris estan ben preparats i, des d'aquesta perspectiva, poden organitzar les actuacions necessàries si se'ls faciliten els mitjans. 

D'altra banda, el sistema polític ha d'estar al servei d'una ciutadania que necessita explicacions i solucions i la seua missió ha de ser proporcionar els mitjans materials i legals al sistema sanitari per fer front a la pandèmia. No es poden admetre en aquest sentit metàfores militars que porten a un exercici del poder autoritari i poc racional, sinó  que una comprensió més col·laborativa, com d'un projecte col·lectiu, ajuda millor a sumar forces i entendre una situació de la que es difícil eixir sense cura, atenció, solidaritat i ajuda mútua. 

Més valdria abandonar temptacions militaristes, que només ajuden a tapar la incompetència i justificar estats de carència intolerables per a un estat democràtic modern que ha de disposar d'un sistema públic capaç de fer front a situacions excepcionals, i adoptar models de comprensió de la situació més solidaris i compartits, més adients a una societat democràtica i dotats de mecanismes de resposta públics i de control racional de les decisions.