La por té un component polític més enllà del sentit existencial i personal. Potser ha tingut sempre aquest component de control social, des de l'antiguitat, en mans del poder religiós que justificava el polític, utilitzant les armes de la superstició i el poder dels Déus i els seus càstigs.
Des de sempre, la por ha estat ideològica, s'ha fabricat i dirigit contra els col·lectius que servien com a bocs expiatoris. Ha passat amb els Jueus i amb els Musulmans, també amb els bàrbars i els estrangers, i passa ara amb els immigrants, els catalans o els islamistes. Aquesta creació de Fòbies teledirigides pel poder serveixen d'excusa per aplicar polítiques que són les que haurien de generar la por més profunda.
Però tot i ser antic, és en la Modernitat quan es desvetlla aquest sentit polític de la por com un mecanisme de control social, com un recurs ideològic que manté als ciutadans controlats, acovardits,
aïllats, escapçats. Potser Hobbes ho va veure, amb la seua proposta d'un Estat terrorífic, que disposa del monopoli de la violència per tal d'imposar una por institucionalitzada. Va entendre que els humans naixem amb por -tal vegada perquè ell era un poregós compulsiu- i som capaços d'abandonar els nostres ideals per sobreviure, i ho va aprofitar en plantejar un govern del terror.
Però Sade, el Marqués, ho va entendre en sentit contrari i va ser dels primers en denunciar la utilització de les pors que provoca la ignorància. L'aprofitament que la religió i la superstició fan de les pors humanes, i com justifiquen les tiranies amb aquestes pors, són un exemple de domini polític tirànic. Ell va proposar una valoració racional dels motius de la conducta humana i una vida sense pors, amb risc i atreviment, però lliure i sense por. La Revolució era la manera de generalitzar aquesta vida lliure de pors.
Spinoza també ho va entendre de manera pareguda, encara que des
de la moralitat i no la immoralitat sadiana, també va veure la por com una passió negativa que portava a la esclavitud, amb la superstició i la religió com a fidels assistentes de l'Estat opressor. La solució és una vida guiada per la racionalitat i els afectes col·lectius, i un model polític, el republicà-democràtic, que guie una societat justa en la que els humans puguen viure sense pors i amb llibertat.
La via de combat de la por política és clara, però la història ha portat justament al costat contrari, a una utilització de les pors amb finalitats de control. La doctrina del Shock, de Naomi Klein ha mostrat els mecanismes que el neoliberalisme utilitza per imposar les seues mesures criminals. Primer sotmeten a la població a un estat de shock produït per les pors generades de manera artificial o utilitzades de manera intel·ligent; la crisi econòmica, els atemptats islamistes o una violència augmentada pels mateixos mitjans de comunicació poden justificar l'acceptació de les mesures liberalitzadores i repressives que no s'acceptarien d'altra forma lògica. A partir d'ací els poders econòmics campen sense control entre una població acovardida i en retirada política.
Convertir la por en inquietud, en prevenció, i aquesta en indignació i en moviment proactiu per a l'alliberament de totes les pors és la via per a superar la utilització ideològica de les pors més arrelades a la Humanitat. Només així podem superar les pors col·lectives per l'acció política.
Aquest és un resum de la tertúlia filosòfica emesa al programa Gravetat zero, d'Apunt ràdio el dia 26/10/19 a partir del minut 56, amb Joan Benesiu i jo mateix.
La por és una emoció bàsica, instintiva, natural, que compartim amb els animals com a resposta per a la supervivència, ja siga de protecció davant dels perills com de motivació a la fugida. Els sentiments, en canvi, són una resposta humana, producte de la canalització de les emocions a partir de la reflexió i el manteniment en el temps d'aquestes.
Els humans vam adquirir els sentiments com a producte del procés d'hominització-humanització, i possiblement el foc va representar el primer antídot contra les emocions de la por, la primera manera de racionalitzar aquests impulsos bàsics. En aquest procés d'humanització van aparéixer els mites i els contes, les narracions per tal de conjurar la por, i també els rituals, que eren maneres de combatre les forces ocultes que ens espantaven.
La mitologia, juntament amb la religió, van educar al temps que aprofitar aquesta por instintiva, i van projectar en els Déus el control de les forces terrorífiques. Phobos (la por i originàriament la fugida), apareix en la tradició grega juntament amb Deimos (el terror) i Eris (la discòrdia), com a fills d'Ares i Afrodita, als què acompanyen al camp de batalla. El mateix Prometeu roba el foc als Déus per salvar els humans dels perills naturals, i aquest acte immoral ens costa el càstig etern i la por a la venjança dels Déus.
La Filosofia, amb els primers filòsofs naturalistes, introdueixen explicacions racionals a fenòmens que abans s'atribuïen als Déus, la por a un eclipsi o als confins terrorífics del món, van donar pas a explicacions lògiques que conjuraven la irracionalitat original. Sòcrates continua aquesta tradició i proposa una ètica racionalista que domine les passions i les elimine, el "coneix-te a tu mateix", no és altra cosa que domina les teues pors. Plató accentua aquesta idea i depura de sentimentalitat i emocionalitat el món racional, que governa de manera implacable, sense turbulències emocionals, el món humà.
Aquesta tradició racionalista ha tingut èxit al llarg de la història de la filosofia i ha marcat una concepció de les pors que pretenia, sense èxit tot s'ha de dir, conjurar el terror amb la negació i ocultació de la seua força.
Però un altra tradició filosòfica, la que arranca d'Aristòtil, molt més sensible a la humanitat de les emocions, i continua amb les escoles helenístiques, amb els hedonistes o els estoics, modulen millor el món emocional, i plantegen una mediació racional i un control prudent de les tendències humanes més bàsiques.
El mateix Epicur crea el tetrafarmakon com a remei per combatre les pors; la por al Déus, que no es preocupen per nosaltres, a la Mort, que no es pot pensar des d'ella mateixa i no cal pensar-la quan no està, al dolor, que es pot dominar, i al Destí, que no existeix. El remei és l'autocontrol, l'ataraxia, i la felicitat, que s'aconsegueix amb la recerca dels plaers elevats i gratificants, com l'amistat, que és un bàlsam i un motiu de felicitat per als humans.
Amb tot, les pors continuen presents en els humans, les religions l'exorcicen i la filosofia les nega, però quan arriba el segle XIX tornen a aparéixer amb força, però ara en la forma de terror, quan comprovem que l'animalitat que preteníem haver controlat està dins de nosaltres. Darwin amb l'animal del què venim i que som, Freud amb l'inconscient que ens domina sense saber-ho, Nietzsche amb la voluntat egoista de poder com a motor màxim de vitalitat i Marx
amb l'egoisme social que motiva una lluita a mort entre classes, ens tornen a mostrar la cara del terror davant de l'espill dels nostres ulls. Ara la por ens la produïm nosaltres, i no els Déus ni les forces ocultes de la natura. Nosaltres som el monstre, l'ésser que es converteix en llop quan la lluna està plena, o quan estimulen els nostres impulsos més bàsics. Aquestes filosofies de la sospita van ser com una premonició de les dues grans guerres i de l'Holocaust.
La por més terrorífica, la més esgarrifant ha estat perdre la dignitat i el respecte per nosaltres mateixos, convertir la humanitat en un teatre de l'horror que exterminava de manera cruel i sanguinària als nostres congèneres, i només per unes Fòbies (Xenofòbia, Homofòbia, racisme...) inventades i estimulades des del poder polític per uns interessos ocults. La nostra imatge reflectida en el mirall de la història pot ser la pitjor història de terror mai escrita, la por elevada a condició humana.
Aquest és un resum de la tertúlia filosòfica emesa al programa Gravetat zero, d'Apunt ràdio el dia 26/10/19 a partir del minut 56, amb Joan Benesiu i jo mateix.
Ha arribat la Sentència, i era la que tots sabien i esperaven. No podia ser d'altra manera, esperar independència, aplicació imparcial de les lleis o un gest conciliador era impensable. Però malgrat aquesta previsibilitat tothom ha reaccionat com si res, com si fos una novetat absoluta i calgués explicar les postures que ja havien quedat explicitades amb escreix de manera apriorística. Uns per tacticisme polític, altres per pura necessitat de supervivència, però tot ha estat com s'esperava, cada u al seu lloc. Sense escletxes. Pensar? Per a què? Diàleg? Innecessari.
Des de primer hora estava clar que la Rebel·lió no cabia en aquest cas, que era una estratagema judicial per mantenir a presó de manera provisional als encausats, era evident i escandalós, però els polítics i mitjans de la dreta han mantingut la ficció fins a l'últim moment, i alguns fins i tot després. Saben perfectament que en un ordenament democràtic la Rebel·lió s'ha de justificar amb accions violentes clares, com traure els tancs al carrer o mobilitzar l'exèrcit o, si més no, la policia. I saben també que això no ha passat, que ho saben a Europa i que no podien fer més el ridícul. Però han continuat estimulant la confusió per tal de guanyar vots entre l'electorat més radicalitzat. Són la dreta, ho sabem, han arribat a encetar una guerra civil, esgarrat la seua Espanya i endarrerit quaranta anys el País, i tot per a que no caigués en mans que no eren les seues o les de les seues famílies, "antes rota, que roja" van dir, però si és "rota", que quede com un erm.
La Sedició és també una figura legal discutible, impossible de
defensar des d'una posició democràtica, que no pot tenir cabuda en un estat de dret, perquè si no s'utilitza la violència és una reivindicació legítima, i no cal reprimir-la, però aquells que defensen aquesta sentència kafkiana, entre ells fonamentalment el Psoe i alguna esquerra jacobina, prefereixen callar davant la violació irreversible de l'ordre democràtic abans que admitir que el seu problema és no atrevir-se a abordar la qüestió en termes polítics, que és com es solucionen les divergències en les democràcies modernes. Però han preferit amagar-se darrere del Suprem, convocar eleccions per un càlcul electoralista i mostrar-se ferms davant del no-res per sobreactuar en una Espanya que no aprén. El discurs incòlume del govern no enganya ningú, ni als seus ni als altres, els altres no els voten ni els votaran mai, i els seus cada vegada confien menys en ells. La irrellevància política és una manera ben trista de desaparèixer.
Després estan els que callen, un Compromís sospitosament silenciós, al que les seues bases superen en una mostra de dignitat que ha recorregut els carrers de València només conéixer-se oficialment la Sentència. Més dels que esperaven, menys dels que caldria, però suficients per demostrar que no ens poden enganyar tan fàcilment. És cert que estan baix el punt de mira d'una dreta irreductible, però no semblen haver aprés res, no recorden que el Psoe ha fet el mateix amb la qüestió valenciana durant tota la història recent, i que el búnker mai els ha acceptat ni els acceptarà. Ells no negocien, només la rendició. El mateix faran ara.
I els catalans no fan més que el que podien fer. Els desnonats, els que no tenen res, només tenen la protesta. Quan tens l'exèrcit i la policia al teu costat, no et cal eixir al carrer, només el poder popular necessita el carrer per fer política, i no en té altra. Si no hagués reaccionat com ho ha fet, hauria estat una mostra de poca salut democràtica. Només protesten les societats articulades, estructurades, amb múscul democràtic. I això molesta al poder, al fàctic i al polític, i més al d'aquest estat que s'ha mostrat més semblant a Turquia que a Alemanya.
El problema és que la seua força potser no siga suficient. El control
és absolut, i el missatge unívoc, sense fissures. No deixen cap fil solt, i els aldarulls lògics en les manifestacions que estan produint-se poden ser la justificació que faltava als tebis, als miserables, als covards, que necessiten excuses per retallar qualsevol manifestació que escape al seu control. El perill d'un cop de mà bla, elegant, blanquejat amb un 155 o alguna cosa similar és més present que mai. El que no saben, el que no han calculat aquests possibilistes que governen de manera provisional un estat anquilosat, és la magnitud de la resposta popular, ja siga al carrer o a les urnes. No sabem el que durarà la resposta popular, no vivim temps de sacrificis, però és possible que la resposta electoral els faça més mal del que pensaven. Possiblement els càlculs de Pedro Sánchez hagen estat més desencertats del que pensàvem i aquell partit Socialista que va salvar el coll amb una proposta suicida d'esquerres i simuladament antiestablishment després de l'escac de Podemos, ara signe la seua desaparició definitiva. Al remat, la dreta fa molt millor el que ells volen fer, els originals sempre són més apreciats per la ciutadania radicalitzada que la còpia submisa i desdibuixada que només serveix per a temps de transició entre un entramat corrupte i el següent.
El nostre País Valencià és miraculós. Vull dir miraculós en un sentit no religiós, sinó en el de sorprenent, inesperat, inexplicable. El fet de juntar uns milers de joves a un concert de música cantada en valencià després dels anys de repressió i silenci és un fet miraculós. Si les coses foren lògiques, ara mateix, el valencià seria cosa de iaios jugant al dòmino als casinos dels pobles, però malgrat tot, trobem una base social jove que exhibeix múscul lingüístic i creatiu, de forma vital i sorprenent, dins del circuit de la música en valencià.
Reconeixem-ho, el sistema educatiu ha format les últimes generacions en valencià, però només una minoria i sense aconseguir traspassar la barrera de les aules en l'ús social de la llengua. I no obstant això, un sector conscienciat ha començat i continuat cantant, escrivint i parlant en valencià en molts àmbits de participació cultural i social.
Als mitjans de comunicació hem patit uns anys en els quals era difícil escoltar la nostra llengua, amb Canal 9, sense ell i ara amb ÀPunt, és fa ben difícil trobar informatius, pel·lícules o sèries en valencià si canviem de canal. Però malgrat tot, continuem produint, interpretant i opinant en valencià allà on podem. Un fet inexplicable, si atenem a les pressions, dissimulades de vegades amb la resistència a utilitzar el valencià de manera pública per desconeixement o vergonya, descarades altres quan s'explica que hi ha persones i fins i tot comarques senceres castellanoparlants al nostre País a les que no es vol ofendre. Com si conviure no fora conéixer les diversitats que comparteixen el territori comú.
La política ha sigut tímida en els millors moments, clarament regressiva en la majoria, si atenem als aspectes de reforçament d'institucions pròpies i independència econòmica i social, però malgrat tot, un sentiment de particularitat nacional es manté entre una part de la població que es nega a renunciar als trets que ens donen identitat.
Malgrat tot això, i els atacs continuats dels sectors més reaccionaris i nacionalistes espanyols, que no perden passada per denunciar greuges comparatius imaginats i potenciats pels mateixos mitjans que no utilitzen la llengua del País per desinterés, falta de consciència o boicot conscient per tal de minoritzar i exterminar la llengua que ens identifica com a poble.
Malgrat tot això, el País Valencià continua viu, el nostre poble
renaix, poc a poc, lentament, massa tímidament, però decidida. Amb retrocessos històrics desesperants, però també amb capacitat de resistència i de recomposició. Un munt de joves omplen concerts de música pel País i ciutadans de totes les edats i condició passegen els carrers dels nostres pobles reivindicant respecte, dret a parlar la nostra llengua i orgull per ser un País que volen matar i mai no morirà. Un País que volem fer.
La por té un component polític més enllà del sentit existencial i personal. Potser ha tingut sempre aquest component de control social, des de l'antiguitat, en mans del poder religiós que justificava el polític, utilitzant les armes de la superstició i el poder dels Déus i els seus càstigs. 
