La nostra llengua

La situació del nostre Valencià, com anomenem genèricament el català que parlem a les comarques valencianes encara que es manifesta en diferents varietats dialectals arreu del País, no és precisament bona, ni tan sols suficient. La realitat és un ús deficient, que no millora entre la societat civil, tot i que les dades mostren l'efecte escola com el principal factor de millora. Malgrat això, les proporcions de persones que afirmen no saber llegir ni escriure en Valencià són pròximes a un País d'analfabets. Tot i que una majoria aclaparant afirma entendre'l, aquesta dada tampoc és significativa en un context de llengües germanes, i molt paregudes, com és el Castellà i el Valencià. 
La situació sociològica mostra que és quasi impossible anar al cinema

en la nostra llengua, llegir cap diari en paper (en digital la situació no és molt millor, encara que ja tenim algun mitjà que publica en Valencià i d'altres tradueixen, de vegades amb no massa encert), mirar la tele (amb excepció de la retornada Àpunt, perquè Tv3 continua sense poder-se sintonitzar per vies generalistes), llegir fullets informatius o literatura (de la qual s'editen i es compren molt menys que en Castellà), o demanar informació telefònica o personal a qualsevol empresa autòctona, i menys d'altres territoris estatals. L'administració pública avança amb molts entrebancs clarament malintencionats.
Però malgrat aquesta situació de discriminació evident que viu el Valencià, cada nova mesura, per tímida que siga, rep crítiques d'un búnker que es retroalimenta amb fake news, difamacions o, simplement, un victimisme forçat que sembla donar vots però sembra discòrdia. La dreta autòctona, tota, des de Siudadanos a Vox o Ejpañau2000, sempre ha sigut antivalencianista, si no clarament valenciano-odiant, i reben amb exabruptes muntats de to qualsevol mesura que busque reconéixer o, simplement, corregir una situació diglòssica de manual. 

Entre l'anomenada esquerra, tampoc millora l'estima per la llengua, el Pspv, Podem o EU sempre naveguen dividits entre un jacobinisme espanyolista i la tímida acceptació d'una situació injusta, i només Compromís, també amb diferències internes, sembla tenir clara la reivindicació lingüística valencianista. L'únic recolzament clar ve dels col·lectius socials i partits polítics clarament catalanistes, sense representació parlamentària a hores d'ara.
Aclarida la qüestió de dret, indiscutiblement necessitada de mesures que fomenten la igualtat d'oportunitats entre la llengua minoritzada i la dominant, queda per esbrinar l'estratègia per aconseguir-ho. 
Els anys de pau fingida, imposada pel PP des de les administracions, ha mostrat que amb aquesta estratègia la situació no millora, en tot cas s'estanca i manté els nivells de rebuig entre els col·lectius antivalencianistes. Aleshores, si qualsevol mesura moderada rep la mateixa oposició desqualificadora que la més atrevida, només ens queda caminar sense por. Potser ha arribat el moment d'apostar clarament per mesures que defensen els drets lingüístics d'un col·lectiu discriminat i maltractat i defensar mesures potenciadores del valencià sense por a les reaccions d'un búnker que criticarà de la mateixa manera la proposta més tímida i conciliadora. Tal i com està la dreta no hi ha espai per al consens i la situació lingüística actual és el suficientment preocupant per justificar mesures que acosten la situació a un bilingüisme ideal i, potser impossible, però necessari per revertit injustícies que ja duren massa temps.