Dos articles recents de dos professors universitaris als quals admire i seguesc, José Luis Villacañas (Cumplir promesas) i Joan Alcàzar (Més Errejón), han parlat de la incorporació a la lluita electoral del partit d'Errejón. Tot i estar més d'acord amb Alcàzar, amb el què coincidesc en moltes de les opinions que expressa, que amb la rendida glosa apologeta de Villacañas, ambdós m'han fet pensar en el que significa aquesta nova formació i m'agradaria dir la meua.
En primer lloc caldria parlar de l'actor principal d'aquesta història, Errejón i el nou Més... País, que ha decidit de manera ràpida i expeditiva concórrer a les pròximes eleccions nacionals. L'entrada en escena era imminent després de la jugada madrilenya, però tot i això no deixa de demostrar que no es tractava d'acomplir promeses com afirma Villacañas, sinó d'una jugada estratègica que estava pensada amb antelació i planificada dins d'un joc estratègic calculat. De fet, Más Madrid ja havia donat el salt i els ponts amb Podemos estaven trencats, per tant les promeses fetes en l'anterior campanya electoral, quedar-se a Madrid i tot això, ja se sabien paper mullat, i ara es tractava d'aprofitar la conjuntura social d'insatisfacció i frustració davant la incapacitat de les dues forces "progressistes" de formar govern. El fet de no comptar amb programa polític explícit, ni d'una estructura de quadres als diferents territoris nacionals es pot entendre com una precipitació, però també com una ambigüitat calculada en la qual la figura del líder compte més davant dels electors que la resta de factors, en els quals no es diferencia massa de Podemos, ni disposa de grans figures mediàtiques per encapçalar les llistes a les diferents circumscripcions.
Si un mèrit té Errejón és saber fer de la necessitat virtut, i en aquest sentit dissimula l'absència de diferències programàtiques amb Podemos, i s'alia amb altres formacions ja assentades en altres comunitats, com Compromís, En Marea o l'escissió murciana del partit mare, aconseguint d'aquesta manera amagar la seua feblesa territorial. En aquest context, la principal virtut que pot aportar Errejon és la seua imatge amable i dialogant, un suposat talant negociador més obert (submís?) i la confiança que genera en un sector progressista no massa definit. Els efectes electorals només es poden suposar a hores d'ara, però els que genera en la consciència política de l'esquerra no són especialment gratificants, de fet abona la visió d'una esquerra dividida, incapaç d'articular majories i posar-se d'acord i, a més i sobretot, confirma el relat del Psoe de que els culpables en la incapacitat per formar govern eren els radicals de Podemos. Blanc i en botella, llet, però després parlarem d'això.
Menció a part mereix l'actitud de Compromís al nostre País que, de
manera ràpida i majoritària, s'ha aliat amb una confluència nacional que naixia a Madrid i no aclaria l'encaix de les diferents nacionalitats al si d'un projecte nascut de manera tan centralista. El que altres vegades han estat discussions internes molt sonades i públiques sobre el caràcter nacionalista de la formació, la necessitat de visibilitzar el caràcter valencià i valencianista de la proposta i les discrepàncies programàtiques amb una formació d'arrel jacobina i tradició esquerrana, ara s'han esfumat de manera màgica. La mateixa vesprada de l'anunci de la formació d'Errejon, quasi sense nom i, per descomptat, sense programa, Compromís oferia el seu feu valencià com a territori pacificat per a l'entrada de les tropes errejonistes, posant en perill el govern del Botànic i la confiança que tant havia costat bastir amb Podem al País Valencià. El mateix Baldoví, que dies abans criticava el Psoe per la seua falta d'interés negociador, ara afirmava que d'aquesta manera, amb Més..., seria més fàcil formar govern. Ha estat un gripau difícil d'empassar, suposant en Baldoví la coherència que sempre ha manifestat, i un espectacle poc edificant per a la política en general. La rendibilitat electoral d'aquesta aposta pot ser beneficiosa segons diuen les primeres enquestes, però els efectes que pot tenir per al projecte a llarg termini d'una força valencianista integradora poden no ser tan satisfactòries.
El Psoe va rebre amb alegria l'entrada d'Errejon a la competició electoral, ja comptava amb ella des de feia temps i aquesta convicció va ser un dels factors que van tenir en compte dins de l'estratègia electoral (Al remat tot era estratègia, com explique en un altre article d'aquest blog) que ha dirigit la seua actuació durant els darrers mesos. Pedro Sánchez va tensar la negociació tot el que va poder esperant la dinamitació interna (Múrcia i altres) i externa (Errejon i Más Madrid) de Podemos per a, d'aquesta manera, aconseguir ser el referent únic de l'esquerra, eliminar el competidor més difícil de l'escenari i millorar els resultats electorals. No dic que el partit d'Errejon siga una jugada del Psoe, però si que la coneixien i la van tenir en compte en la seua actuació. Les paraules de Pedro beneint Errejon i atribuint-li un talant més negociador demostraven que la seua entrada en política representava la culminació del relat que s'havien esmerçat en difundir; el culpable és Pablo i el seu radicalisme. Potser al remat la jugada no els isca tan bé, perquè l'electorat de Podemos ja havia amortitzat la jugada d'Errejon i, en canvi, l'electorat socialista no està precisament content amb la gestió d'aquesta incapacitat personal i política del seu líder per formar govern. Aquesta disolució de la política en els gestos, el personalisme i un cert talant que volen fer-nos creure Sánchez i Errejón, no deixa de ser una cortina de fum que amaga les pressions dels poder fàctics per impedir l'entrada de Podemos al govern de l'estat.
Podemos és l'altre element afectat per l'entrada del nou partit a la
lluita electoral. I es podria fer mirar quin tipus d'aliances ha bastit que se li han escapat com aigua entre les mans. La fugida apressada d'Equo, Compromís i el CHA ( En Marea ja estava fora) haurien de fer pensar a la formació de Pablo Iglesias quin tipus de relació han mantingut amb els seus socis i de quina manera van imposar el consens intern en aquell Vistalegre II. La construcció de l'esquerra que han cosit s'ha fet massa vegades des d'una prepotència i falta de consens que ha dificultat el seu camí. Va ser difícil amb IU, però al final s'ha convertit en el millor aliat per configurar una gran esquerra que li fera ombra al Psoe. Haurien d'aprendre d'aquest model. Podemos ha de repensar el seu funcionament, obrir-se a les bases i a la dissidència interna i millorar la imatge pública dels seus dirigents, però no se li pot criticar l'actitud honesta i sincera que ha tingut en aquesta negociació per formar govern i en la relació amb els socis d'Unides Podem. Com afectarà en termes d'escons és altre d'aquests misteris que faran de la nit electoral del 10N una nit apassionant.
Amb tot, recordeu, si sou d'esquerres, heu de votar, però no al Psoe, això no ha canviat, perquè no podem permetre que l'error estratègic de Pedro Sánchez i el partit que el recolza de manera prou acrítica per al que és un funcionament democràtic normal, li done el poder al Trifachito d'extrema dreta que, des de la seua caverna mediàtica ha rebut amb alegria l'entrada d'Errejon al combat electoral.
Al programa de hui (ací teniu el podcast, la tertúlia a partir del minut 56) de Gravetat zero, d'ÀPunt Media, hem parlat sobre Democràcia. Qui decideix?
Quan parlem de Democràcia, l'entenem com el règim polític en el qual tota la ciutadania pot decidir sobre els assumptes públics de manera igualitària. Dir tota la ciutadania és un eufemisme, perquè en els temps en què va nàixer, a la Grècia Clàssica, hi estaven exclosos estrangers, dones, esclaus, menors, etc, però ara també excloem els immigrants o els rodamóns, tot i que podem apreciar un procés integrador progressiu al llarg de la història. Malgrat aquestes exclusions, la idea força de la Democràcia és la de decidir de manera col·lectiva i en igualtat d'oportunitats sobre els assumptes públics. Només pensar sobre la idea ja podem adonar-nos de la dificultat de l'empresa, que sembla anar contra el sentit comú que admet diferències socials de naixement o riquesa, i que ha estat contínuament sotmesa a atacs i intents de desprestigi des dels seues inicis. Ja Plató va desfermar una campanya antidemocràtica en la què defensava un model basat en les capacitats, en la vàlua de la intel·ligència. Aquesta idea platònica ha fructificat al llarg de la història i ara mateix es defensen govern tecnocràtics o qualificacions tècniques dels polítics en actiu, o fins i tot, tenim determinats polítics que no han fet altra cosa, professionalment parlant, que ser polítics.
Aquesta idea de professionalització de la política és poc democràtica, i en aquest sentit els Sofistes eren millors representants dels ideals democràtics, perquè formaven la ciutadania per tal de participar a la política democràtica sense abandonar les seues ocupacions, però formant-se en la reflexió i participació pública. I mireu la mala fama que han tingut aquests professionals de l'ensenyament. Ells han acumulat a les seues esquenes els atacs contra un sistema que és el més absurd i esbojarrat, el més atrevit i radical dels que s'han posat en pràctica, però també el més necessari si busquem una convivència acceptada col·lectivament. La idea de que en política no hi ha especialistes, com diu Castoriadis, és atrevida perquè permet obrir la participació a qualsevol ciutadà que practique una opinió (Doxa) cultivada, meditada. I açò provoca un vertigen en els administradors de la cosa pública i per això intenten retallar-la o controlar-la.
A més a més, la democràcia és un règim polític que sempre està en crisi, perquè la seua legitimació parteix d'un forat negre, d'un punt fosc, que és l'absència de legitimacions externes o superiors (Déu, el Rei, l'Amo, el Pare de família...) com afirma Rancière a L'odi a la democràcia. En aquest cas, l'única legitimació possible és l'argumentació racional sobre la seua autoinstitució, una discussió racional que aporte raons i les justifique. Ara bé, aquest funcionament passa per molts entrebancs, per exemple per una crisi de representativitat. Quan la ciutadania no se sent representada pels seues mediadors, entrem en una crisi de participació. El 15M, per
exemple, va encapçalar el "no ens representen" i va acusar de "casta" els polítics, tot demanant un major contacte entre els dirigents i la ciutadania. El sistema electoral mateix, amb la llei d'Hont i les circumscripcions, ha fet la resta, perquè ha filtrat la voluntat popular en una direcció que ha afavorit el control d'una partitocràcia, com ha explicat Xavier Serra en aquesta mateixa tertúlia.
Un sistema democràtic saludable necessita vies d'expressió ciutadana que vagen més enllà de les votacions cada quatre anys, però aquests mecanismes, com referèndums, no semblen agradar als partits que controlen la gestió política. Fins i tot els molesta quan se'n fan i els desqualifiquen de socarrel, com en el cas del referèndum català, sense tenir en compte que amb aquesta desqualificació, desprestigien i erosionen la democràcia mateixa.
La sèrie danesa Borgen mostra les característiques d'una democràcia saludable, la capacitat de pacte i diàleg, el respecte a la privacitat i la separació clara entre privat i públic, marquen el funcionament d'una democràcia en termes reforçats. Les democràcia europees, com la Britànica o l'americana, tenen contrapesos fruit d'una separació de poders que a casa nostra no estan tan clars.
Perquè una democràcia necessita cultiu, i aquest ha de vindre d'una
formació cívica i d'uns mitjans de comunicació independents. Però en aquest país no es forma en civisme a la joventut, l'únic intent seriós que ha hagut, el de l'educació per a la ciutadania, va ser durament qüestionat i finalment eliminat per la dreta religiosa i política. A la Grècia clàssica ho van vore de seguida i van sorgir els Sofistes per formar els joves en la participació democràtica, i al nostre voltant, a Europa, quasi tots els paisos tenen assignatures de formació cívica i en drets humans, però ací es va entendre de
seguida com un atac a la religió i com un intent d'adoctrinament. El problema és que sense educació cívica i sense mitjans de comunicació independents és difícil construir una democràcia forta. I els mitjans de comunicació ja veiem com han entrat en un tipus de debat polític que s'assembla més al Sálvame que a un debat seré i raonable. Una llàstima i un perill, perquè una ciutadania desinformada és una ciutadania desarmada davant dels poders que volen curtcircuitar la participació vertaderament democràtica.
El programa Gravetat zero, d'Àpunt Media ha tingut l'atrevida iniciativa d'organitzar una tertúlia filosòfica, Si Plató alçara el cap, al seu magazine cultural dels matins de dissabte. Juntar a 3 filòsofs per parlar de qualsevol tema i donar-los 20 minuts és com fer sonar el timbre d'eixida a una escola i col·locar-se a la porta sense cap protecció. Una temeritat. Però Maria Josep Poquet i Joan Llobell s'han atrevit i han encetat aquesta secció al seu programa de temàtica cultural. Cultural, caps de setmana, matins, en valencià, filosofia... Tot preveu la catàstrofe... Però això ho podeu jutjar vosaltres mateix al Podcast complet del dia 21/09/19, i a partir del minut 55 la tertúlia filosòfica.
El tema en aquest cas era la privacitat a les xarxes socials i Joan
Benesiu, Eurídice Cabañes i jo mateix vam intentar filar alguna idea sobre el tema. Ara voldria reproduir, de manera més pausada i estructurada, la meua intervenció. L'oralitat té la virtut de l'espontaneïtat i vivacitat, però la paraula escrita permet més reflexió i estructuració. Anem per feina.
Per parlar de privacitat, cal precisar primer el concepte. Si l'entenem com aquella part de la nostra vida més personal i pròpia, la que ens defineix i reservem només per als amics, familiars i coneguts més pròxims, ens podem adonar que s'ha vist modificada al llarg del temps. Els conceptes de privat i públic no han estat igual a un poble dels anys cinquanta que a una ciutat dels seixanta. Els sistemes econòmic, cultural i mediàtic (pensem en l'aparició de la premsa escrita o la televisió) condicionen les coses que mostrem i les que reservem per a un grup d'escollits. L'arribada de les xarxes socials han sacsejat aquesta divisió i ens han llançat a mostrar coses que abans eren amagades a un públic ample, un dinar d'amics, un passeig amb el nòvio o nòvia, una festa, un dia de platja o una lectura són mostrats de manera impúdica sense immutar-nos. Molta gent viu aquesta exposició pública com una violació de barreres que abans eren sagrades, però també les podem entendre com una manca de por i prejudicis per mostrar aspectes dels que no ens avergonyim i que tenim el dret de fer públics. Si ho entenem en aquest sentit, les xarxes han representat una ampliació democràtica de la vida pública, el dret de compartir, sense esperar represàlies, la nostra manera d'entendre la vida.
Ara bé, aquesta visió necessita un context polític radicalment democràtic i sense aquest, pot esdevenir un perill personal o d'utilització de la privacitat sense consentiment. I amb açò entrem en un segon sentit de privacitat, el dret a controlar les nostres dades i a que no siguen utilitzades sense el nostre permís. I en aquest aspecte és en el que la nostra privacitat es troba més exposada, perquè sabem que interactuem en un espai virtual que no és públic, sinó privat i controlat per grans empreses transnacionals que trafiquen amb les nostres dades per vendre'ns productes o influir en el nostre vot. Aquesta deriva totalitària s'hauria de controlar per part dels estats democràtics d'una manera proactiva, proporcionant espais de trobada públics, aplicant lleis de protecció de la ciutadania i la seua privacitat i controlant l'ús que es fa per part d'aquestes empreses de megadades massa sensibles per a ser objecte de compra-venda.
Un altra vessant d'aquesta exposició continuada de la nostra
privacitat a les xarxes és la de si la multitud de contactes i relacions que establim amb elles representen un autèntic contacte personal o ens aïllen més i ens deixen més sols del que estàvem sense elles. Potser moltes persones que les utilitzem arribem a creure'ns que tenim molts amics perquè ens segueixen i ens donen likes a les nostres publicacions, si bé hem de clarificar el tipus de comunicació i relació que s'estableix. Si parlem d'una comunicació limitada, el Whatsapp o Instagram ens permeten contactar amb molta gent i faciliten el contacte, però evidentment no es tracta d'una comunicació completa, ni d'una relació personal integral. L'únic problema és la confusió que pot generar, creure que és igual que la comunicació en directe o la relació en persona. Whatsapp es una bèstia, perquè ens fa creure que estem parlant a la cara a una altra persona, ens fa oblidar que estem realitzant una comunicació sense context, i el context modifica el missatge contínuament. Facebook o Instagram ens poden fer creure que som estimats i famosos, però no podem oblidar que un like costa una mil·lèsima de segon i poc compromís emocional. Si som capaços de distingir aquestes instàncies, les xarxes ens ajuden a comunicar i relacionar-nos.
El que necessitem és un període d'ensinistrament i aprenentatge. Aquest fenomen digital és massa recent per valorar-lo integralment i jutjar-lo de manera taxativa. Els adolescents nadius digitals en són un bon exemple de com cometem un munt d'errades en el seu ús, però també generem els nostres propis mecanismes de defensa. Moltes vegades pensem que els joves són inconscients i esbojarrats a través de xarxes, però aprenen ràpid i generen maneres de protegir-se i expressar-se que posen fre a usos perjudicials. És cert que es pot fer de tot, bo i dolent, però necessitem aprendre a fer un ús que ens ajude a ser més feliços, i ja sabem que els humans som addictes a la gratificació personal i a la comunicació.
Altres temes que queden pendents en el debat serien els de si
aquesta exposició pública està modificant la nostra personalitat, sobretot entre els adolescents, i si la discussió política a les xarxes ens fa més intransigents i bloquegen el diàleg i el pacte. També podríem parlar de la invasió de la privacitat per part d'altres, quan ens fotografien i pengen a les xarxes sense el nostre permís, o quan s'utilitzen per fer mal, per insultar, burlar-se o assetjar. Serien usos que caldria revisar i analitzar la manera més eficient de combatre.
Ja estem altra vegada en període electoral. El que semblava impossible i destrellatat, s'ha acabat produint. Pedro Sánchez ha estat incapaç d'articular una majoria suficient i la convocatòria està en marxa. Les raons són múltiples, i algunes ja les he explicades en altres articles d'aquest blog, però totes passen per responsabilitzar fonamentalment al partit majoritari i encarregat de formar un govern que els números permetien. És cert que els altres partits també tenen la seua part de culpa en el fracàs, però molt menys que aquell que tenia el mandat constitucional i les possibilitats reals. Perquè realment no ha volgut formar govern, o no ha pogut si volem ser caritatius amb el seu líder, al qual, com a poc, se'l pot acusar de falta de carisma, incapacitat política o, fins i tot, mentir al seu electorat i militància amb les promeses que havia fet en campanya i que després ha menyspreat amb una prepotència incomprensible. En tots els casos, el balanç és letal per a ell i el partit que li dona caliu.
En aquest escenari, l'electorat d'esquerra està desconcertat, irritat,
cabrejat i asquejat, i l'opinió més escoltada és la de no votar. I és lògic, tots estem així, i més si escoltem les notícies, perquè s'ha estés una manera d'explicar el fracàs que responsabilitza a tots per igual. I pense que això és un error molt greu. No tots els polítics i partits tenen les mateixes responsabilitats, i nosaltres hem de saber llegir el que ha passat i actuar en conseqüència. No val el "tots fan el mateix", perquè no tots han fet el mateix. Amb errades, Unidas-Podemos ha estat intentant un govern de coalició sense parar, i ha anat rebaixant les exigències per aconseguir-ho. Fins i tot podem pensar que les hauria rebaixat més si el Psoe hagués insistit. Però l'actitut del partit majoritari ha estat de menyspreu, de desgana, inclús de burla en molts casos.
Compromís i Esquerra han lluitat per afavorir el govern i han mediat per aconseguir-ho, igual que el PNB i altres. Però ha estat impossible, perquè el Psoe tenia decidit des de feia temps que la repetició electoral els donaria més marge de maniobra per conformar un govern en solitari o amb un altre soci més dòcil i amic dels poder fàctics.
En aquesta tesitura, la nostra responsabilitat com a ciutadans és votar amb coneixement de causa. Si volem un govern d'esquerres no podem votar al Psoe, perquè ja ens ha dit clarament que no vol conformar-lo, que si el votem, se n'anirà amb Ciudadanos, si dona, o farà una gran coalició amb el PP. Votar Psoe, per primera vegada en molt de temps, no és el vot útil de l'esquerra, tot el contrari, és el vot de bloqueig a un govern progressista. Si volem un govern de canvi, que transforme algunes de les estructures conservadores i canvie lleis tan perjudicials com la mordaça o la laboral, hem de votar a Unides-Podem, o a Compromís, o a Esquerra. Només un augment dels partits realment de canvi podrà forçar un govern progressista. Només un fort toc d'atenció al Psoe farà reflexionar els seus militants de base, molts d'ells sospitosament callats en aquest espectacle de voladura controlada de l'esquerra, i obligarà a un canvi de rumb a l'estil del que ha fet el Partit Laborista anglés, el portugués o fins i tot els Demòcrates americans.
Si som un poc conscients del que ens estem jugant, amb l'extrema dreta tocant a la porta, amb una insatisfacció creixent amb la política i la democràcia, haurem de votar, i fer-ho de la manera més conseqüent amb els principis polítics de l'esquerra. I en aquest context, fins i tot els votants tradicionals del Psoe, inclús alguns militants autènticament d'esquerres, i per descomptat els votants d'Unides-Podem, Compromís o Esquerra, votaran als partits que garanteixen un govern de progrés i canvi.
Ens juguem molt, el problema que tenim davant no sols és polític,
el problema és moral, com deia en un altre article, perquè si no donem resposta als problemes de la ciutadania, potser aquesta acabarà escoltant els cants de sirena dels populistes antidemocràtics. I ho pagarem tots, encara que el culpable siga Pedro Sanchez, el Psoe i els militants socialistes que callen davant de la deriva conservadora del partit que recolzen i que està obrint la porta a la dreta més feixista i reaccionària. Intentarem recordar-ho tot, per fer-los memòria.
La situació del nostre Valencià, com anomenem genèricament el català que parlem a les comarques valencianes encara que es manifesta en diferents varietats dialectals arreu del País, no és precisament bona, ni tan sols suficient. La realitat és un ús deficient, que no millora entre la societat civil, tot i que les dades mostren l'efecte escola com el principal factor de millora. Malgrat això, les proporcions de persones que afirmen no saber llegir ni escriure en Valencià són pròximes a un País d'analfabets. Tot i que una majoria aclaparant afirma entendre'l, aquesta dada tampoc és significativa en un context de llengües germanes, i molt paregudes, com és el Castellà i el Valencià.
La situació sociològica mostra que és quasi impossible anar al cinema
en la nostra llengua, llegir cap diari en paper (en digital la situació no és molt millor, encara que ja tenim algun mitjà que publica en Valencià i d'altres tradueixen, de vegades amb no massa encert), mirar la tele (amb excepció de la retornada Àpunt, perquè Tv3 continua sense poder-se sintonitzar per vies generalistes), llegir fullets informatius o literatura (de la qual s'editen i es compren molt menys que en Castellà), o demanar informació telefònica o personal a qualsevol empresa autòctona, i menys d'altres territoris estatals. L'administració pública avança amb molts entrebancs clarament malintencionats.
Però malgrat aquesta situació de discriminació evident que viu el Valencià, cada nova mesura, per tímida que siga, rep crítiques d'un búnker que es retroalimenta amb fake news, difamacions o, simplement, un victimisme forçat que sembla donar vots però sembra discòrdia. La dreta autòctona, tota, des de Siudadanos a Vox o Ejpañau2000, sempre ha sigut antivalencianista, si no clarament valenciano-odiant, i reben amb exabruptes muntats de to qualsevol mesura que busque reconéixer o, simplement, corregir una situació diglòssica de manual.
Entre l'anomenada esquerra, tampoc millora l'estima per la llengua, el Pspv, Podem o EU sempre naveguen dividits entre un jacobinisme espanyolista i la tímida acceptació d'una situació injusta, i només Compromís, també amb diferències internes, sembla tenir clara la reivindicació lingüística valencianista. L'únic recolzament clar ve dels col·lectius socials i partits polítics clarament catalanistes, sense representació parlamentària a hores d'ara.
Aclarida la qüestió de dret, indiscutiblement necessitada de mesures que fomenten la igualtat d'oportunitats entre la llengua minoritzada i la dominant, queda per esbrinar l'estratègia per aconseguir-ho.
Els anys de pau fingida, imposada pel PP des de les administracions, ha mostrat que amb aquesta estratègia la situació no millora, en tot cas s'estanca i manté els nivells de rebuig entre els col·lectius antivalencianistes. Aleshores, si qualsevol mesura moderada rep la mateixa oposició desqualificadora que la més atrevida, només ens queda caminar sense por. Potser ha arribat el moment d'apostar clarament per mesures que defensen els drets lingüístics d'un col·lectiu discriminat i maltractat i defensar mesures potenciadores del valencià sense por a les reaccions d'un búnker que criticarà de la mateixa manera la proposta més tímida i conciliadora. Tal i com està la dreta no hi ha espai per al consens i la situació lingüística actual és el suficientment preocupant per justificar mesures que acosten la situació a un bilingüisme ideal i, potser impossible, però necessari per revertit injustícies que ja duren massa temps.
