6/27/2019

Llenguatge màgic

No sé si serà per la moda de Mr. Wonderful o de la Psicologia positiva, o potser per l'èxit de Harry Potter o Juego de tronos, però entre la classe política espanyola s'ha implantat la creença de que tot allò que s'expressa en paraules, en les seues paraules, es converteix en realitat. Semblen mags pronunciant frases taumatúrgiques amb les quals se senten investits del poder de crear allò que pronuncien, com una mena de Paraula Divina bíblica que, només amb la seua formulació, genera la creació del no-res. 
I ahí els tenim, esforçant-se per pronunciar una realitat que no existeix o que no té cap lògica, com els líders de Ciudadanos, que afirmen que el Psoe hauria de votar-los a ells i al PP en la Comunitat de Madrid, però ells no l'han de votar per al govern d'Espanya. I quan se'ls pregunta perquè en un cas sí i en altres no, la contestació és que no és el mateix, sense més explicació, només amb el poder de la seua paraula. O quan diuen que no governen amb el suport de l'extrema dreta encara que aquests els hagen votat i signat acords de govern, però l'abstènció de Bildu, aquesta sí que és connivència amb ETA.
O quan Pedro Sanchez afirma que ells poden governar en solitari i que no els cal cap govern de coalició, però preguntat per la insuficiència numèrica en escons afirma que els poden votar la resta de partits per l'interés d'Espanya, i prou. 
O quan Pablo Iglesias assegura que hi haurà govern de coalició amb el Psoe, de segur, que cada vegada està més prop, però si se l'interroga sobre la seua afirmació només afegeix que és així, que l'hem de creure perquè la seua paraula és sagrada. 
Els dirigents del PP afirmen que el seu partit no té res a veure amb la corrupció i quan se'ls enumeren els múltiples casos en els quals estan implicats, diuen que això no va amb ells, que ells són els que més lluiten contra la corrupció, clar que sí. 
I així fins l'infinit. La vida política espanyola ha entrat en una espècie de joc de màgia en el qual els gurús de la paraula creen realitat amb les seues afirmacions, sense cap justificació ni raonament lògic, només perquè la sola pronunciació de la paraula sagrada converteix en realitat allò que diuen. 
Ara bé, els millors en aquest art de la paraula són els de Vox, aquests són els autèntics mags de la paraula, els mestres de tota una generació d'ineptes que intenten copiar-los la jugada i acaben fent el ridícul davant de la ciutadania. Els dirigents de Vox detenten el autèntic art de convertir en realitat les seues admonicions, perquè ells introdueixen temes en la discussió política que a ningú interessen ni tenen cap vigència, però s'introdueixen en l'agenda mediàtica i política de manera inevitable. Que volen parlar d'immigració quan està clar que aquest no és un problema? Només han de pronunciar-la. Que volen retrocedir en drets socials? Només han de criticar en públic l'homosexualitat o humiliar les dones en les seues declaracions i la resta seguiran amb la discussió. Que diuen que no són extrema dreta? Bé, això no ho aconsegueixen, només quan interessa al PP i Ciudadanos per formar governs. 
I mentre, la ciutadania, bocabadada, ha de suportar aquest espectable lamentable mentre fa esforços per solucionar problemes de manera particular que es podrien solucionar amb una bona política. Trist, molt trist. 

6/25/2019

El poder de l'esquerra

La formació del govern de l'estat sembla haver entrat en una via morta. Curiosament, el que ha sigut possible, i fins i tot fàcil, en governs autonòmics i ajuntaments, la formació de governs de coalició de les forces d'esquerra, està resultant impossible respecte del govern nacional. A més, la relativa facilitat amb la què s'han entés les forces de dreta (que ara sembla haver entrat en crisi, més aparent que real, tot s'ha de dir) podria haver representat un estímul i una clarificació de les aliances que podien esdevenir possibles a escala nacional. Ciudadanos s'ha autoexclòs d'un govern de coalició amb el Psoe amb el pacte a tres bandes de la dreta que, de fet, ajuda a clarificar el que representa ser d'esquerra. 

Però no és així, El PSOE de Pedro Sanchez s'ha encallat en la negativa a admitir membres de Podemos al govern, obcecant-se en una actitud infantil i inexplicable tot i que la seua força parlamentària no és suficient per governar en solitari. La postura de Pedro Sanchez és inexplicable personalment i política. Personalment perquè justament ell va tornar a la Secretaria General amb un discurs trencador respecte de les aliances de govern, va guanyar una moció de censura amb els vots d'aquest partit al què ara traça una línia vermella i ha adoptat mesures polítiques transcendents, com l'augment del Salari mínim, amb el seu ajut. I políticament perquè sap que no queda altra opció que un govern de coalició amb la força d'esquerres més nombrosa i alguna més com Compromís que reforçaria el caràcter plural i tolerant. L'actitud de Pedro Sanchez i el PSOE és suicida i inexplicable políticament.
Inexplicable si oblidem que el joc de forces democràtic, per desgràcia, no sempre és tan transparent i democràtic com ens agrada creure. De fet, l'actual bloqueig no pot ser explicat si no és en funció de determinades pressions externes que estan impedint que un govern d'esquerra amb representació d'una esquerra més decidida que la socialdemòcrata arribe al poder. 
D'una banda, el partit de Pedro Sánchez manté el mateix aparell de govern que el va fer fora fa uns anys, el mateix que es nega obstinadament i irresponsable a dialogar amb forces "independentistes" i que amenaça amb l'escissió contínuament si es travessen determinades línies vermelles que fixen uns barons que acumulen un poder incòlume. És evident que un govern de coalició necessitaria els vots o, si més no, l'abstenció d'algun grup "independentista", i aquest gripau no se l'empassa l'aparell reaccionari i anquilosat d'un Psoe a la defensiva. 
A més, determinades mesures econòmiques com la derogació de la Reforma laboral, la persecució del frau i una escala tributària més justa, l'augment del Salari Mínim i la persecució de l'extorsió laboral són mesures que no agraden a un poder econòmic que prefereix un Psoe més dèbil i dòcil als seus consells. 
De fet, la por a un Podemos de govern, encara que a nosaltres, la ciutadania d'esquerres, ens semble normal, ha estat sistemàticament boicotejada pels poders fàctics. Primer van crear Ciudadanos per frenar l'expansió d'un partit que amenaçava amb créixer més del que era acceptable. Després van intentar desprestigiar els seus dirigents amb tot l'aparell mediàtic i policial al seu abast, fins i tot violant normes democràtiques bàsiques. I finalment oposant-se de manera frontal i oberta, ja sense mascares, a un govern de coalició d'esquerres que els podria retallar algun, no tots ni tants, dels privilegis i guanys que ara tenen. 
Efectivament açò només demostra que els obstacles que els
dirigents socialistes s'esforcen en mostrar per tal de constituir un govern de coalició amb Podemos són clarament antidemocràtics i parteixen d'una concepció política vella i autoritària, d'aquella política que se sotmet a poder fàctics no tan eterns però sí ben duradors. I també demostra que el poder de la ciutadania és més gran del que nosaltres creiem. Si els poderosos esmercen tants esforços en limitar l'entrada al poder de forces vertaderament d'esquerra és perquè tenen por, és perquè pensen que les coses es poden canviar sense el seu permís.
Seria un bon exemple de salut democràtica que el PSOE centenari i el Pedro de les bases escoltara d'una vegada la ciutadania i s'atrevira a conformar un govern que representara els vots expressats, aquests sí, democràticament, a les urnes, i no a altres poders efectius que no representen més que els seus interessos privats. 

Article publicat també al periòdic digital Mediterráneopress

6/01/2019

Premi Samaruc 2019


L'Associació de Bibliotecaris Valencians atorga des de fa 27 anys els Premis Samaruc a les millors novel·les de literatura juvenil i infantil publicades l'any anterior. Enguany l'han concedit a Teresa Brosseta, per Superheroïna a l'atac. Supermara 2 i a l'Infinit a les teues mans. El fet de concedir aquest premi implica un mèrit afegit pel fet de reconéixer un gènere literari normalment menyspreat, com va dir Gemma Pascual al seu discurs. Però els bibliotecaris saben que els lectors es formen a la infància i adolescència i per això es preocupen d'atendre les seues preferències i tenir cura de fomentar l'hàbit lector des de menuts.  

 A més, concedeixen el Premi d’Honor de l’Associació de Bibliotecaris Valencians, distinció que s’atorga a aquella persona i/o entitat que s’haja distingit per la seua tasca de defensa i de promoció de la lectura o de la biblioteca pública, que enguany s'ha concedit a À Punt. Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, per la sensibilitat mostrada des dels seus inicis per la promoció del llibre i la lectura, i el Premi Bibliotecari de l’Any, en reconeixement a un professional o entitat de l’àmbit de les biblioteques per la seua tasca en favor d’aquestes, que ha estat concedit a la campanya “Espanta la por”, de la Biblioteca del Museu Valencià d´Etnologia. 

Pel que fa al premi concedit a L'infinit he de manifestar la meua satisfacció pel reconeixement que comporta que els bibliotecaris i bibliotecàries valencianes, persones directament lligades a les recomanacions literàries des del contacte directe amb els lectors,  consideren la meua obra digna d'aquest premi. De fet, jo sempre m'he considerat un mestre que escriu per necessitat pròpia, que produesc els materials que m'agradaria tenir a l'aula per ajudar a pensar l'alumnat. En concedir-me aquest premi, d'alguna manera, valoren també la faceta d'escriptor. Que un jurat composat per bibliotecaris, mestres i editors considere L'infinit la millor novel·la juvenil de 2018 implica reforçar un treball meditat, fruit d'una sèrie de decisions conscients que han resultat encertades, i que us aniré explicant en posts posteriors, però que, en conjunt, aporta un estímul i un incentiu per continuar escrivint.
És de justícia agrair els primers lectors que van llegir l'obra i van donar el primer estímul a la seua continuació, de fet, una obra sense primers lectors no existiria. Els primers ulls que recorren les lletres escrites sobre una pantalla o un paper blanc els donen vida i aporten a l'autor la mesura del projecte que ha iniciat amb inseguretat. Per això no puc deixar de recordar aquests ulls còmplices que són responsables compartits del resultat final que heu llegit. Els joves milenaristes que m'han animat amb la seua lectura entusiasta; Elsa, Pau, Eric, Carla, Paula, Aina i Sergi. Les companyes i amigues que han orientat, estimulat i revisat els primers manuscrits; Maria, especialment per l'ànim i suport, Mari Carmen, Gabriela, Sandra i Cris per les seues observacions i confirmacions i, sobretot, Maria Jesús que ha corregit i suggerit els canvis definitius de la versió final. Gràcies a totes.
Recullen la notícia: 
Fundació Full
Àpunt
Valencia Plaza
Associació d'escriptors en llengua catalana
Premis Samaruc