2/06/2018

Agenda setting

L'agenda setting domina el panorama informatiu de manera total, ara ja no importa el que els mitjans de comunicació diuen, sinó del que parlen. La premsa escrita, les televisions públiques i privades, la ràdio generalista i, fins i tot, les principals webs d'informació (que coincideixen amb la premsa escrita i televisions) acumulen una sospitosa unanimitat en els temes que mostren a les seues portades o com a notícies destacades. I, a més a més i encara més sospitós, coincideixen amb els temes que interessen al govern o aquest vol col·locar en el centre del debat.
Fa uns mesos era el Procés català, que acumulava titulars i hores de debat i impedia, deien, parlar dels temes veritablement importants per a la ciutadania. En aquell moment no es parlava de la corrupció del PP, ni de la desigualtat, ni salarial ni de gènere, ni del rescat de les autopistes, ni de la recuperació de l'altre rescat, el bancari... No es parlava de res, més que de les xifres de l'atur quan anaven bé i... del Procés! I en aquell moment, també curiosament, s'acusava al mateix Procés d'ocultar els veritables problemes de la nació. Calia passar pàgina i anar als problemes autèntics, no aquelles bajanades de la Independència i la República.
Però ara resulta que el Procés ja no interessa, perquè es veu que reforçava a Ciudadanos, i aleshores situem en el centre de l'agenda Setting la presó permanent revisable. Al PP li interessa i tira d'emocionalitat desenfrenada, trau a passejar els pares de víctimes mediàtiques, carregats de raó per la seua tragèdia, i acusa la resta de partits del que justament ell no fa com a responsable del govern, prevenir la delinqüència i reduir el delicte. I als que es manifesten en contra, se'ls acusa directament de poc sensibles amb el dolor aliè, d'ideologitzats o còmplices de la delinqüència. Una cosa similar a la que feien amb ETA, quan només recordaven les víctimes en períodes electorals o per tapar altres qüestions.
A partir d'aquest moment, la resta de mitjans de comunicació responen a l'ordre de manera unànime i
situen aquest tema com EL TEMA de debat i preocupació. Crida l'atenció aquesta unanimitat i, sobretot, l'obediència en seguir les consignes del govern popular. Poden parlar en contra, però amb la boca menuda, encara que majoritàriament s'argumenta a favor, però això és igual, el que interessa és situar aquest tema com el centre de debat del país, deixant de banda, minimitzant i fent oblidar les dades de l'atur, que no es recupera del tot, les desigualtat en el repartiment de la riquesa, el biaix de gènere o la corrupció generalitzada del partit que governa aquest país gràcies a unes eleccions que va guanyar dopat de diners negres.
No era el Procés, no és la presó permanent revisable, com no són les dades de l'atur quan són bones o la millora en les dades de PISA. No és res d'això. És una premsa i uns mitjans de comunicació venuts, obedients, submisos i sense cap voluntat de crítica, control o reforçament del dret a la informació. El quart poder està nugat i ben nugat, i respon a la veu de l'amo de manera abjecta. Es parla del que el poder vol, i s'oblida la funció social que tenen els mitjans de comunicació, informar la ciutadania per enfortir la democràcia, denunciar els abusos del poder per salvaguardar els drets fonamentals.
Tot s'ha de dir, amb honroses excepcions, com uns quants mitjans digitals ( eldiario.es, la cafetera, Público.es,  Vilaweb, etc)  que salven la cara a un periodisme que s'ha convertit en una caricatura del que en algun moment va ser.

2/01/2018

Cosmopolites

Arran del Procés català i la resposta autoritària del govern espanyol, s'ha convertit en un lloc comú d'una certa esquerra benpensant (possiblement no tan a l'esquerra ni tan benpensant) declarar-se cosmopolita i utilitzar aquest concepte com un instrument de defensa davant les reivindicacions separatistes. Amb aquesta suposada actitud neutral davant el dret de les nacions, s'han permés qualificar el nacionalisme com una lacra de l'Europa del segle XX (entenent sempre per nacionalisme el nacionalisme reivindicatiu de les nacions oprimides). Alguns fins i tot han invocat el mateix Marx, acusant d'aquesta manera al nacionalisme de burgés i elitista i poc interessat per les condicions laborals i econòmiques de les classes populars. 
La veritat que l'argumentació que acabe de reproduir és defensada per intel·lectuals molt valuosos, però parteix d'una sèrie de pressupostos viciats de base i d'uns prejudicis assumits sense la més mínima autocrítica ni esperit escèptic. Perquè el cosmopolitisme va ser una actitud defensada per una sèrie de filòsofs, els estoics i els cínics, davant d'un poder imperial inabastable i intocable, i no significava desarrelar-se de les nacions sinó de la societat mateixa. Va ser un crit d'impotència davant la impossibilitat de participació política en un context imperial i totalitari. A l'Atenes clàssica hauria estat impossible, perquè el sentiment de pertinença comunitari era la condició prèvia de la realització personal. És a dir, necessitem sentir-nos membres d'una comunitat que entenem com a nostra, i en la que podem incidir políticament, per tal de convertir-nos en persones completes. El ser humà viu en societat, i la societat comença per allò més pròxim i, a partir d'aquest arrelament nacional, pot estendre's a una comunitat més ampla, al món, a través de la solidaritat.
Per això resulta tan absurda aquesta invocació al cosmopolitisme, perquè aquest no és més que el reconeixement d'un fracàs comú, d'una impossibilitat de convivència política i, per tant, representa el replegament comunitari al cercle més privat de convivència; la família, els amics. Dir-se cosmopolita en l'actual situació de l'Estat Espanyol significa acceptar el fracàs d'una Espanya que es deia plurinacional, però que ha esdevingut Nacional a seques. Amb aquesta suposada adscripció al cosmopolitisme només s'aconsegueix amagar el caràcter Nacional d'aquesta Espanya truncada, al que no se l'acusa mai de nacionalista, mostrant d'aquesta manera el prejudici de base del que parteixen. Només consideren nacionalistes les reivindicacions dels pobles oprimits, perquè els que dominen i oprimeixen no necessiten reivindicar el seu nacionalisme, ja el tenen imposat de manera implícita, acceptat de manera "natural", respectat per la força gràcies als instruments de poder que controla.
I això és el que veritablement ha estat la pesta de l'Europa del segle XX, la incapacitat dels nacionalismes dominants de permetre o admetre la possibilitat d'una convivència política entre diferents sentiments nacionals. Quan el poder perd la raó i el control ideològic, només li queda la força i no té cap remordiment en utilitzar-la expeditivament. I aquest fet és el que ens mostra la història europea del segle passat i això ens mostra la reacció de l'Estat Espanyol davant del procés democràtic i legítim del poble català.
I per acabar, Marx hauria estat d'acord amb un procés nacionalista democràtic que aconseguira sumar
a una part de les forces burgeses en la lluita contra el poder estatal, administrador màxim del capitalisme triomfant. Altra cosa hauria estat la discussió posterior, la de quin tipus d'Estat cal construir una vegada aconseguit. Però això és un altra discussió.