8/29/2018

Visió crítica

Vivim temps de post veritat, o millor dit, temps de mitges veritats o directament de mentides.  Les xarxes afavoreixen la difusió de "fakes" o simplement les afirmacions esbiaixades i tendencioses. Davant d'aquesta situació, la federació de periodistes ja ha demanat una assignatura per ensenyar a distingir entre noticies falses i reals. Com sempre que algú es troba amb alguna situació complicada en qualsevol aspecte de la vida social, ja siga la salut, l'alimentació o el trànsit, la solució sol passar per l'escola, i a més en forma d'assignatura.
Supose bona intenció entre els periodistes quan demanen aquesta assignatura, i compartisc el propòsit de formar l'esperit crític entre el jovent, però el problema és que l'enfocament de la proposta fa fallida per totes bandes, per la concepció de la veritat, de les noticies i de l'escola.
Als temps que vivim el problema no és com identificar la veritat entre l'allau d'informació que ens assetja, sinó comprendre que la veritat no és unívoca, ni tancada. El problema de la post veritat no és que no siga veritat, que potser ho siga, sinó que ven la seua visió com La Veritat única i absoluta. Per reconéixer les falsedats, les mitges veritats i els enganys no hi ha cap recepta màgica, perquè, en realitat, no hi ha cap veritat establerta. Només des d'una perspectiva oberta, crítica i desperta, podrem reconéixer aquelles veritats que es volen vendre com a definitives. Qualsevol visió de la realitat admet diferents punts de mira, però tots ells han de ser argumentats, justificats i defensats amb una argumentació coherent i sincera, sense pretensions de ser absolutes. El problema de la post veritat a la societat actual no és altre que la necessitat
que tenim de veritats universals i absolutes. Però d'aquestes no n'hi ha, m'explique. Quan Arcadi Espada, per exemple, invoca la llibertat d'expressió i la democràcia per tal de tacar un llaç groc i fer malbé un bé públic adjacent, està invocant un principi universal amb el qual no podem deixar d'estar d'acord. La discussió no es pot donar en el terreny dels principis ni de la veritat, sinó en el de l'argumentació raonada i situada. I en aquesta discussió la seua actuació esdevé clarament antidemocràtica i poc respectuosa.
Una cosa semblant passa amb les notícies "falses" i les "reals", i justament els periodistes en saben molt d'això. La mateixa distinció és difícil de delimitar, i si no, que els ho diguen als seus col·legues de l'ABC o OKdiario. Reconéixer una notícia falsa no és difícil, i no requereix una assignatura específica per fer-ho, només és qüestió de temps i curiositat. El que sí que és difícil és distingir entre periodisme honest i especulatiu. Okdiario o El Español, així com Ciudadanos i el PP, s'han instal·lat en una mena de periodisme de creació, o d'enginyeria periodística, com vulgueu dir-li. I per reconéixer les seues intencions només cal tenir criteri i sentit crític, només!. Perquè aquest és l'autèntic quid de la qüestió, com fomentar el sentit crític entre la ciutadania. I amb això entrem en el tercer tema, l'educatiu.
Per formar el sentit crític no es poden multiplicar les assignatures per a cada problema concret que ens aparega. L'educació no consisteix en posar parxes, sinó en formar la personalitat de manera global. El que hem de fer és treballar la visió  mesurada, formar el criteri personal i estimular l'enginy des de tots les àrees. Des de la història, la filosofia, les llengües i la biologia, per enumerar-ne només unes quantes. Ja n'hi ha prou d'invocar l'educació com si d'un botiquí d'emergència es tractara. Amb aquesta visió apedaçada de l'educació i la personalitat no formarem mai persones crítiques. Per això, estimats periodistes, el que hem de fer és una autèntica educació crítica que permeta les noves generacions valorar, crear i dialogar amb el seu present des d'una perspectiva oberta i democràtica.

4/30/2018

L'infinit camina sol

El passat diumenge, a la Fira del llibre de València, vaig estar signant llibres de la nova novel·la juvenil L'infinit a les teues mans, que ha publicat
l'editorial Bromera a la seua col·lecció L'Espurna. Va ser un plaer trobar amics i amigues que es van acostar a xarrar amb mi, comprar un llibre i emportar-se'l signat. El moment de presentar un llibre i oferir-lo al públic és emocionant i esperançador, però al mateix temps està carregat d'incertesa i tensió. El judici dels lectors és vital i el que, a fi de comptes, té la última paraula. Ara el llibre està al carrer i camina sol, espere que agrade, entretinga i ajude als lectors i lectores que s'acosten a ell. Fruir de l'Infinit mereix l'esforç.
També em van fer una entrevista que us penge ací per si us ve de gust:

Referències a la premsa: Entrevista a EFE: EFE Comunitat Valenciana
Blog Disfruta Benimaclet: Disfruta Benimaclet
A La Vanguardia: La Vanguardia
A Finanzas: Finanzas.com
A Premsa Valenciana (amb versió en valencià): Premsa Valenciana
Diari Información: Información de Alicante
Diario Las Provincias: Las Provincias

4/23/2018

L'infinit a les teues mans

Tinc el gust de convidar-vos a la signatura del meu nou llibre, L'infinit a les teues mans, a la Fira del llibre de València  el  pròxim diumenge 29 d'abril pel matí.
Es tracta d'una novel·la de divulgació que ens conta la història d'una jove, Atena, que s'inicia, juntament amb els companys i companyes del curs, en l'ús del mòbil que han aconseguit com a trofeu i talismà de la seua entrada en l'adolescència.
En aquesta història res és el que sembla, perquè el món digital és un joc d'espills en el que es conforma la identitat adolescent en una interacció virtual i personal. Aquest teatre de creixement i aprenentatge personal es produeix a través de les aplicacions més emprades pels joves, la relació que estableixen els protagonistes a través de la seua utilització, les pors i les alegries, la diversió i la prevenció, les decepcions i les il·lusions, els desenganys i la confirmació sobre els sentiments que comencen a gestionar amb incertesa. Amor i odi, amistat i enveja, egoisme i generositat, tot un món d'emocionalitat a flor de pell que trasbalsa les vides dels protagonistes i del que es testimoni i actor fidel l'andròmina de la què mai se separen ni obliden.
Però més enllà dels missatges de prohibició i espant sobre els mòbils, la història mostra uns joves que s'equivoquen i proven i que, al remat, aprenen a gestionar i que els permeten accedir a un món infinit en el que és precís iniciar-se, i en el que es barregen els sentiments i les obligacions, les prevencions i una llibertat infinita que han adquirit com per art de màgia, però que costa de viure.
Acompanyant la narració trobem uns fils narratius per embastar l'infinit, uns fragments en estil assagístic que ajudaran els lectors joves a anar més enllà del llibre i al professorat que vulga fer-ne ús, a iniciar un debat a l'aula que pot esdevenir ben fructífer i suggerent.
Teniu l'infinit a les vostres mans, feu-ne ús, gaudiu-ne i l'experiència serà molt gratificant.
L'infinit a les teues mans és la novel·la que tots els pares i mares haurien de regalar els seus fills i filles juntament amb el primer mòbil.

4/09/2018

Rajoy dimissió

Les opinions sobre Rajoy són contraposades. Un grup de gent diu que és el pitjor President del govern que ha tingut la democràcia. D'altres diuen que és un polític molt intel·ligent perquè, malgrat el seu aspecte i els seus actes, ha aconseguit sobreviure i mantenir-se en el poder els últims 30 anys.
Però malgrat les opinions que es poden manifestar, tenim els fets, i aquests són tossuts, tot i l'intent d'interpretar-los de manera tendenciosa que tenen des del poder. La post-veritat, com la post-justícia i la post-realitat tenen límits, i quan aquests es desborden deixen a la vista les vergonyes de la manipulació i la mentida.
En aquest sentit la governança de Rajoy el desqualifica sense pal·liatius. La seua estratègia davant el Procés independentista ha estat judicial, amagant l'actuació política darrere d'aquesta, però la bufetada de la justícia alemanya i europea ha deixat desmantellada i en el més absolut ridícul europeu aquesta via. El resultat d'aquesta opció ha cremat el prestigi i la imparcialitat de la institució judicial i, a més, no ha aconseguit frenar el Procés que volia impedir.
I aquest és el segon fracàs, perquè el Govern va prometre escapçar el moviment independentista, però
el que ha aconseguit és donar-li volada. Amb l'estratègia d'ignorar primer i de focalitzar en els seus líders després, ha fet fallida de manera estrepitosa. L'error venia de la comprensió mateixa del que passava davant dels seus ulls, com sol passar quan et creus les mentides que tu mateix difons per tal de negar les evidències. Creure que el moviment independentista era una creació de quatre líders que atiaven un foc inexistent va ser un error evident que va guiar una estratègia superficial que només ha fet que encendre el foc i el sentiment "indepe" d'una bona part de la població catalana i de fora de Catalunya. Després de Rajoy, Espanya és menys UNA.
I no parlem de la seua actuació respecte dels casos de corrupció del seu partit. No sols no ha aconseguit frenar-los o al menys callar-los a la premsa, si no que créixen com bolets en cada comunitat, cada seu i cada instància política on ha tocat poder un partit putrefacte. Potser les seues actuacions venien motivades justament per la coneixença de primera mà que tenia un tal M. Rajoy que apareix als papers de Bàrcenas.
Respecte de l'economia només ha reviscolat de manera desigual, salvatge i esporàdica, i les seues millores no han anat més enllà de beneficiar les grans empreses per tal que invertisquen amb poc risc i molt de guany. La conjuntura mundial i europea ha fet la resta, però la població no ho percep i té la sensació que la seua Espanya és menys GRAN, menys rica, menys influent, que fa uns anys.
I podem continuar per la qualitat democràtica que ens ha deixat després de 6 anys de llei mordaça, repressió, limitacions de la llibertat d'expressió i control polític dels mitjans de comunicació. Evidentment, després de Rajoy, Espanya és menys LLIURE, si és que alguna vegada ho havia sigut.
Potser algú pot veure en aquest seguit de mesures una intel·ligència política especial que afavoreix personalment i políticament el President i el seu Partit, però només cal consultar les enquestes i percebre el nerviosisme dels quadres del Partit en veure que se'ls acaba la mamelleta de la què mamar, per tal d'adonar-nos que els resultats no són precisament els que voldrien haver obtingut.
Per tot això, la dimissió del President del Govern és més necessària que mai, i tots aquells que l'estan apuntalant amb respiració assistida i tractaments pal·liatius, acabaran pagant els efectes d'una gestió política nefasta que la ciutadania acaba castigant tard o d'hora.

4/07/2018

Espanya està perduda

Passada l'eufòria inicial per la posada en llibertat "provisional" del President Puigdemont i la desestimació del delicte de Rebel·lió, la resposta de les institucions polítiques i judicials espanyoles és més que preocupant. En compte d'una reflexió sobre la justícia d'unes mesures aplicades amb precipitació i un sentit merament repressiu, s'han dedicat a insistir en el manteniment de les mateixes de manera acrítica i sobreactuada.
En cap moment han demostrat la més mínima reflexió o valoració del camí transitat. Han preferit negar, criticar i desestimar qualsevol mesura que s'oposara a la postura oficial. Amb aquesta actitud demostren que en cap moment han buscat una Justícia autèntica, sinó que han utilitzat la justícia amb finalitats polítiques, i per això ara no els afecta la sentència alemanya, perquè el fet de ser injusta ja se sabia, ells només volien eines per eliminar la dissidència, aplicar una raó d'estat repressiva i eliminar l'enemic.
Però si aquesta és la resposta del jutge responsable de la destrucció del Procés, si la negació és la única alternativa que proposen, això significa que el problema polític d 'Espanya és irresoluble. Amb
l'actitud de M. Rajoy i S. Saenz de Santamaria, de Llarena i de Lamela, de Jimenez Losantos i l'ABC, i El País i El Mundo... no es pot anar enlloc, més que a un règim més repressor que prefereix mantenir a la població emmordassada, als innocents engarjolats i als corruptes governant.
El panorama polític és dessolador, amb un PP que nega fins i tot les falsificacions reconegudes de la seua esperança blanca per un simple Master (què faran quan es tracte d'autèntics interessos polítics o econòmics?), un Ciudadanos que diu tenir prudència quan apuntala la mentida sense rubor i un Psoe que calla amb suposada astúcia política, però amb un menyspreu evident als principis que el van fundar.
El poder judicial està desbocat i la premsa agenollada i sense pols. Amb aquest equipatge qui recuperarà Espanya? Si és precís eixir d'Europa per mantenir Espanya unida, cap problema, perquè l'esmicolament del règim és tan putrefacte que mantenir-lo és la única ocupació a la que es poden dedicar els pares de la Pàtria. No tenen temps per dedicar-se a les minúcies de governar, garantir els drets humans i construir una societat moderna i democràtica.

3/19/2018

Gestionar el dol

Es difícil, o del tot impossible, per un pare i per una mare superar un tràngol com és la desaparició i/o assassinat d'un fill o una filla. És fins i tot ineludible no empatitzar amb una mare o un pare que ho ha patit, encara que siga a través de la tele, o inclús d'una ficció cinematogràfica o escrita. Per això és tan corprenedor i tan impactant, el que han patit els pares de Gabriel. Ha estat una tortura indescriptible, que han hagut de televisar en directe per tal de guanyar-se l'atenció i ajuda dels mitjans. Han venut la seua pena al diable de la manera més comprensible, i ho han fet amb la millor intenció, però el diable demana el seu pagament sense compassió. El soterrar, els detalls més íntims, la imatge més entranyable, tot s'ha exhibit de manera impúdica en pagament d'una ajuda gens desinteressada. Era un deute i s'havia de pagar.
Malgrat tot, Patricia i Àngel ho han fet de la millor manera que podien, han mantingut una actitud exquisida, sempre comprensius amb l'interés dels mitjans, però gelosos del dret al patiment més íntim. Han informat, han permés la satisfacció de la curiositat desfermada i s'han tancat en la seua tragèdia.
Al voltant d'ells s'ha tornat a muntar el circ; les demandes de presó permanent, de càstigs irreparables, de bocs expiatoris carregats de prejudicis, que venen tan bé com a exorcisme social. Però ells, ho millor dit, sobretot ella, perquè Patrícia ha portat el pes visible de la gestió de la pena pública, ha mantingut una actitud serena i equilibrada. I en veure al seu costat altres pares de víctimes com Gabriel, no he pogut deixar de pensar que l'exigència de venjança és una actitud molt masculina. No masculina per naturalesa, però sí masculina per l'aprenentatge i gestió de les emocions que la societat patriarcal ens encomana.
No és casual que hagen estat els pares de Mari Luz Cortés i de Diana Quer els abanderats de la pena de presó permanent, com no és casual que siguen ells, i no elles, els que han fet d'aquesta causa pública una mena de remei personal per tal de superar l'insuperable. Recorde també el pare d'una de les xiquetes d'Alcàsser, Fernando García, que va fer de la lluita per castigar el criminal que va assassinar la seua filla, la raó de viure.
I és plenament comprensible i legítima qualsevol manera de superar un tràngol com els que estem descrivint, cap recriminació s'ha d'entendre en el que dic. Només que les ferramentes per superar el dol són clarament diferents en els pares que en les mares. El dolor és el mateix, l'angoixa inaguantable, el patiment indescriptible, però elles opten per mantenir el dolor per dins, per liquar-lo en el silenci interior de les passions, per gestionar-lo des de l'assumpció de les emocions, mentre ells fan del seu dolor una causa pública, una lluita col·lectiva i una guerra per la justícia. La sublimació del dolor per la via de les grans causes només serveix si prèviament s'ha fet el treball de sanejament de les emocions que ens posseeixen.
No és casual, no, i per això els barons hauríem de reflexionar sobre la facilitat amb la què bastim causes humanitàries universals sense haver curat les nafres més profundes de la nostra intimitat.

2/06/2018

Agenda setting

L'agenda setting domina el panorama informatiu de manera total, ara ja no importa el que els mitjans de comunicació diuen, sinó del que parlen. La premsa escrita, les televisions públiques i privades, la ràdio generalista i, fins i tot, les principals webs d'informació (que coincideixen amb la premsa escrita i televisions) acumulen una sospitosa unanimitat en els temes que mostren a les seues portades o com a notícies destacades. I, a més a més i encara més sospitós, coincideixen amb els temes que interessen al govern o aquest vol col·locar en el centre del debat.
Fa uns mesos era el Procés català, que acumulava titulars i hores de debat i impedia, deien, parlar dels temes veritablement importants per a la ciutadania. En aquell moment no es parlava de la corrupció del PP, ni de la desigualtat, ni salarial ni de gènere, ni del rescat de les autopistes, ni de la recuperació de l'altre rescat, el bancari... No es parlava de res, més que de les xifres de l'atur quan anaven bé i... del Procés! I en aquell moment, també curiosament, s'acusava al mateix Procés d'ocultar els veritables problemes de la nació. Calia passar pàgina i anar als problemes autèntics, no aquelles bajanades de la Independència i la República.
Però ara resulta que el Procés ja no interessa, perquè es veu que reforçava a Ciudadanos, i aleshores situem en el centre de l'agenda Setting la presó permanent revisable. Al PP li interessa i tira d'emocionalitat desenfrenada, trau a passejar els pares de víctimes mediàtiques, carregats de raó per la seua tragèdia, i acusa la resta de partits del que justament ell no fa com a responsable del govern, prevenir la delinqüència i reduir el delicte. I als que es manifesten en contra, se'ls acusa directament de poc sensibles amb el dolor aliè, d'ideologitzats o còmplices de la delinqüència. Una cosa similar a la que feien amb ETA, quan només recordaven les víctimes en períodes electorals o per tapar altres qüestions.
A partir d'aquest moment, la resta de mitjans de comunicació responen a l'ordre de manera unànime i
situen aquest tema com EL TEMA de debat i preocupació. Crida l'atenció aquesta unanimitat i, sobretot, l'obediència en seguir les consignes del govern popular. Poden parlar en contra, però amb la boca menuda, encara que majoritàriament s'argumenta a favor, però això és igual, el que interessa és situar aquest tema com el centre de debat del país, deixant de banda, minimitzant i fent oblidar les dades de l'atur, que no es recupera del tot, les desigualtat en el repartiment de la riquesa, el biaix de gènere o la corrupció generalitzada del partit que governa aquest país gràcies a unes eleccions que va guanyar dopat de diners negres.
No era el Procés, no és la presó permanent revisable, com no són les dades de l'atur quan són bones o la millora en les dades de PISA. No és res d'això. És una premsa i uns mitjans de comunicació venuts, obedients, submisos i sense cap voluntat de crítica, control o reforçament del dret a la informació. El quart poder està nugat i ben nugat, i respon a la veu de l'amo de manera abjecta. Es parla del que el poder vol, i s'oblida la funció social que tenen els mitjans de comunicació, informar la ciutadania per enfortir la democràcia, denunciar els abusos del poder per salvaguardar els drets fonamentals.
Tot s'ha de dir, amb honroses excepcions, com uns quants mitjans digitals ( eldiario.es, la cafetera, Público.es,  Vilaweb, etc)  que salven la cara a un periodisme que s'ha convertit en una caricatura del que en algun moment va ser.

2/01/2018

Cosmopolites

Arran del Procés català i la resposta autoritària del govern espanyol, s'ha convertit en un lloc comú d'una certa esquerra benpensant (possiblement no tan a l'esquerra ni tan benpensant) declarar-se cosmopolita i utilitzar aquest concepte com un instrument de defensa davant les reivindicacions separatistes. Amb aquesta suposada actitud neutral davant el dret de les nacions, s'han permés qualificar el nacionalisme com una lacra de l'Europa del segle XX (entenent sempre per nacionalisme el nacionalisme reivindicatiu de les nacions oprimides). Alguns fins i tot han invocat el mateix Marx, acusant d'aquesta manera al nacionalisme de burgés i elitista i poc interessat per les condicions laborals i econòmiques de les classes populars. 
La veritat que l'argumentació que acabe de reproduir és defensada per intel·lectuals molt valuosos, però parteix d'una sèrie de pressupostos viciats de base i d'uns prejudicis assumits sense la més mínima autocrítica ni esperit escèptic. Perquè el cosmopolitisme va ser una actitud defensada per una sèrie de filòsofs, els estoics i els cínics, davant d'un poder imperial inabastable i intocable, i no significava desarrelar-se de les nacions sinó de la societat mateixa. Va ser un crit d'impotència davant la impossibilitat de participació política en un context imperial i totalitari. A l'Atenes clàssica hauria estat impossible, perquè el sentiment de pertinença comunitari era la condició prèvia de la realització personal. És a dir, necessitem sentir-nos membres d'una comunitat que entenem com a nostra, i en la que podem incidir políticament, per tal de convertir-nos en persones completes. El ser humà viu en societat, i la societat comença per allò més pròxim i, a partir d'aquest arrelament nacional, pot estendre's a una comunitat més ampla, al món, a través de la solidaritat.
Per això resulta tan absurda aquesta invocació al cosmopolitisme, perquè aquest no és més que el reconeixement d'un fracàs comú, d'una impossibilitat de convivència política i, per tant, representa el replegament comunitari al cercle més privat de convivència; la família, els amics. Dir-se cosmopolita en l'actual situació de l'Estat Espanyol significa acceptar el fracàs d'una Espanya que es deia plurinacional, però que ha esdevingut Nacional a seques. Amb aquesta suposada adscripció al cosmopolitisme només s'aconsegueix amagar el caràcter Nacional d'aquesta Espanya truncada, al que no se l'acusa mai de nacionalista, mostrant d'aquesta manera el prejudici de base del que parteixen. Només consideren nacionalistes les reivindicacions dels pobles oprimits, perquè els que dominen i oprimeixen no necessiten reivindicar el seu nacionalisme, ja el tenen imposat de manera implícita, acceptat de manera "natural", respectat per la força gràcies als instruments de poder que controla.
I això és el que veritablement ha estat la pesta de l'Europa del segle XX, la incapacitat dels nacionalismes dominants de permetre o admetre la possibilitat d'una convivència política entre diferents sentiments nacionals. Quan el poder perd la raó i el control ideològic, només li queda la força i no té cap remordiment en utilitzar-la expeditivament. I aquest fet és el que ens mostra la història europea del segle passat i això ens mostra la reacció de l'Estat Espanyol davant del procés democràtic i legítim del poble català.
I per acabar, Marx hauria estat d'acord amb un procés nacionalista democràtic que aconseguira sumar
a una part de les forces burgeses en la lluita contra el poder estatal, administrador màxim del capitalisme triomfant. Altra cosa hauria estat la discussió posterior, la de quin tipus d'Estat cal construir una vegada aconseguit. Però això és un altra discussió.

1/30/2018

Poders democràtics

Ben mirat els poders que han fallat en la democràcia espanyola han estat el tercer i el quart poder, el judicial i el dels mitjans de comunicació. Justament aquells que tenen com a missió garantir els drets democràtics en cas d'abús dels poders executiu i legislatiu, amb més eines per exercir-lo i, per tant amb més temptacions autoritàries.
De fet, l'executiu ha fet allò que els partits polítics que el recolzen li han demanat, exercir el seu poder de manera expeditiva i taxativa. Han posat en marxa els seus mecanismes de poder, amb discutible garanties legals, però sempre amb el permís del tercer poder, curiosament aquell que té com a missió controlar els seus excesos. Però el judicial no solament no ha exercit la seua funció de garant legal dels drets constitucionals, sinó que s'ha convertit en el braç executor de l'executiu, per si aquest no en tenia prous amb els que té.
El legislatiu espanyol s'ha comportat d'acord amb la majoria espanyolista i conservadora que el composa, el bloc PPSOECS ha posat en marxa la calculadora i ha bloquejat qualsevol denúncia a l'executiu i ha posat la catifa vermella a les discutibles mesures proposades des del govern. També hauria pogut actuar de manera més garantista, però la seua lógica ha estat la de les majories i han oblidat que la democràcia és, justament, la garantia de les minories a exercir i expressar les seues idees.
Per tant, tant l'executiu com el legislatiu, tot i ser políticament discutible la seua actuació, han exercit
els seus mecanismes de poder de manera expeditiva. Però ha estat el poder judicial el que ha abandonat el seu mandat, aquell que el col·loca com a garant democràtic dels drets de les minories i dels drets democràtics fonamentals, la llibertat d'expressió i de participació política. Un judicial demòcrata no hauria autoritzat les mesures posades en marxa des del govern, les hauria bloquejat i hauria establert, com a mínim, unes garanties d'exercici polític.
I el quart poder... Aquest encara és més dramàtic, perquè la seua actuació ha estat un hara-kiri que es tornarà en la seua contra.

1/22/2018

Més democràcia

Se sol acusar les xarxes socials i l'internet en general d'afavorir el control social i de domesticar el pensament, de fer-lo més uniforme i dirigit. Possiblement siga cert, però en cap cas menys que la premsa escrita, les televisions generalistes o les ràdios comercials. Perquè el que realment controla el pensament i les idees socials, el que domestica i sanciona, el que uniformitza i dirigeix és l'organització política que aprofita aquests mitjans per augmentar el seu poder i controlar la ciutadania.
De fet, estem vivint una ofensiva conservadora i autoritària per part dels poders polítics de diferents parts del món i, especialment a l'Estat Espanyol. Trump ha venut l'internet a les empreses que dirigeixen el trànsit, Xina i Rúsia controlen sense embuts les publicacions dels seus ciutadans, Turquia censura allò que molesta Erdogan i a l'Estat Espanyol... les denúncies i acusacions d'ofenses i violacions a la dignitat personal afecten còmics i piuladors i encomanen la por a la resta de la ciutadania.
No hi ha censura més efectiva que l'autocensura, i la por és la millor de les estratègies per fer memòria abans de donar l'enter a un comentari polític. La qüestió no és per prendre-la a broma, perquè de fet, les bromes costen cares, i la tendència cada vegada és més general. La llibertat d'expressió s'ha vist desprovista de la seua condició inviolable, i s'ha aconseguit posar per davant les
nocions d'ofensa i falta de respecte per les víctimes, o les d'aspectes constitucionals per tal de condemnar i reprimir qualsevol eixida del to acceptable per les autoritats judicials i polítiques.
La coltellada actual s'ha vingut preparant des de feia temps, amb el respecte a les víctimes d'ETA, les opinions contràries a la Constitució dels radicals i el dret de les víctimes. Però ha estat ara, arran de la qüestió catalana, quan s'ha aprofitat per donar el cop de gràcia. I ha funcionat. Ara mateix tenim presos de consciència tancats per defensar les seues idees, polítics exiliats per intentar posar en marxa els programes pels quals els havien votat, mestres citats a declarar per, suposadament, fer política a les aules, raperos processats per les lletres de les seues cançons, tuiteres condemnades per bromejar sobre un atemptat de fa 40 anys i una sensació de vigilància a l'estil del Gran germà que ens dissuadeix de dir determinades coses.
Però el pitjor de tot és la reacció d'aquells als què els suposàvem un compromís democràtic. L'anomenada esquerra política ha callat per diverses raons, alguns per una convicció nacionalista gens cosmopolita, d'altres per càlcul electoral, i alguns per pura misèria política i revenja personal. I a la dreta, incloent-hi la nova dreta, sempre li ha vingut bé un poc de silenci i tranquil·litat per aplicar les polítiques impopulars que sempre ha volgut aplicar. Els mitjans de comunicació, el mal anomenat a hores d'ara quart poder, s'ha fet una mena d'hara-kiri que repercutirà sobre la seua faena i professionalitat de manera irreversible, però que en moments de crisi han considerat com la única eixida per continuar mantenint el lloc de treball. Poc els durarà, perquè els pròxims seran ells.
Per això els mecanismes de control ja no són els mateixos, i els instruments a l'abast del poder són més poderosos. Cada vegada queden menys barreres a la censura i més eines pel control. La deriva antidemocràtica de les societats actuals és tan preocupant que està en joc el model polític imperant des del final de la 2a guerra mundial. És el moment de plantar cara, de mostrar-se inflexibles amb els drets assolits, però les respostes no semblen ser gens contundens. Cada actor polític, judicial, mediàtic i ciutadà haurà d'aguantar la seua responsabilitat en aquesta catàstrofe. Però els resultats els pagarem tots, per desgràcia.