5/31/2017

#AraFilosofia

Després de les últimes decisions polítiques semblava que els nostres dirigents se n'havien adonat de l'error d'eliminar la filosofia dels plans d'estudis. La comissió del Parlament Espanyol per a un pacte educatiu consensuat va aprovar, per unanimitat, la presència de la filosofia en aquesta nova llei. Fins i tot la representant del PP, Sandra Moneo, va entonar un mea culpa per haver-la deixada fora en la LOMCE, o el que és el mateix, va reconéixer que la parella Wert-Gomendio havien imposat el seu criteri tecnocràtic contra una part del seu partit.
El Parlament valencià va aprovar també per unanimitat una PNL de Podem en la qual s'exigeix la presència de la Filosofia en 4t d'ESO i Batxillerat. I el mateix conseller Vicent Marzà va dir públicament que modificaria el decret de Secundària per tal d'incloure la filosofia com assignatura troncal de modalitat.
Doncs bé, després de totes aquestes declaracions i compromisos polítics sembla que aquesta conselleria ha parat l'aparició del Decret de Secundària en el què s'hauria de portar a terme els mandats del Parlament valencià i els compromisos del Conseller. En un acte d'irresponsabilitat o incompetència, si no de nepotisme polític, aquesta Conselleria prem el fre de mà altra vegada i s'apunta un altre compromís incomplit.
L'educació valenciana necessita un nou marc regulador que done estabilitat, els docents necessiten saber quin és aquest marc general d'actuació i l'alumnat i pares i mares es mereixen una seguretat jurídica que els permeta orientar la seua formació amb criteris clars i estables. I dins d'aquest nou marc legal, l'educació valenciana requereix un lloc digne per a la filosofia. La situació actual, amb una optativitat castigada per les ponderacions universitàries, porta a la filosofia a la seua desaparició. Per això demanem la presència de l'ensenyament filosòfic a l'ESO i al Batxillerat en condicions dignes i estables, perquè la formació del pensament crític dels ciutadans depén d'aquest disseny.
Les nostres autoritats educatives, Marzà i Soler, però també els partits que els donen suport, Compromís i PSPV i Podem, no poden omplir-se la boca amb declaracions rimbombants sobre la importància de la filosofia per a la formació de les noves generacions i, al mateix temps, castigar-la amb la situació dramàtica de fet a la què es vorà castigada si no s'aprova el decret per al curs vinent.
El professorat de filosofia s'ha reunit i ha dit prou, ha demanat al Conseller la ràpida negociació i aprovació del Decret de Secundària i el reconeixement del lloc que li pertany a la filosofia, esperem que encara arribem a temps d'emmendar una situació que mai s'hauria d'haver produit.

5/28/2017

Els Sofistes a l'era de l'idiotisme digital

Els Sofistes van ser els mestres de ciutadania de la Grècia clàssica. Convençuts demòcrates, ateus i escèptics, educadors d'ètica pràctica, saber polític i de les eines innovadores que la nova societat democràtica requeria. Ensenyaven a parlar en públic, a discutir sobre temes morals, a convéncer dels arguments propis i a fer discursos atractius i engrescadors. Van representar una autèntica revolució en les maneres d'ensenyar i pensar. Ells són els autèntics pares de la filosofia actual, i no el Sòcrates conservador que renegava de les noves eines de comunicació i de la democràcia populista.
És cert que des del mateix moment en què van començar a
intervenir en la vida social grega, van rebre crítiques de totes bandes, des del costat conservador per apostar clarament i sense ambigüitats per la democràcia i, a més, per empoderar les noves generacions proporcionant-los les eines d'expressió i comunicació necessàries per desenvolupar aquest model polític.  Des del seu costat demòcrata van ser utilitzats per sectors interessats que volien dirigir l'opinió pública ciutadana en el seu profit, els demagogs al servei dels poders econòmics. I per part dels conservadors dissimulats, com Sòcrates, que plantejaven una tercera via impossible entre el vell model aristòcrata i la democràcia, van ser ridiculitzats en fabricar un model que confonia els mestres amb els demagogs. El resultat ha estat l'oblit interessat i el menyspreu acadèmic.
Potser ara siga el moment de reivindicar la seua figura. En un model de crisi democràtica, els seus ensenyaments són més útils que mai i es fa necessària la seua visió igualitària del poder, el seu sa escepticisme i un ateisme que proporcione a l'ésser humà la direcció de la seua vida. A més, els sofistes moderns no dubtarien en utilitzar les noves plataformes comunicatives en benefici de la lliure expressió d'idees i propostes. Lluny de les propostes economicistes dels influencers o experts en màrketing comunicatiu, els sofistes moderns busquen posar a l'abast de tothom l'ús de les xarxes digitals amb la intenció d'aprofundir en una democràcia vertaderament popular i igualitària. No ho dubteu, els sofistes moderns tindrien Twitter i Instagram i ensenyarien les noves generacions a pensar i passar a l'acció tot utilitzant-les.
En aquesta línia he escrit l'article "Ensenyar a pensar a qui no vol aprendre’n. O com innovar en l’ensenyament de la filosofia en l’època de l’idiotisme digital" aparegut a la revista de filosofia del País Valencià Quaderns de filosofia, Vol 4, no. 1 (2017). 

5/16/2017

Els límits de l'humor

Està parlant-se molt últimament dels límits de l'humor. Sobretot arrel de la condemna a la tuitera Cassandra pels tuits sobre Carrero Blanco. També per algun que altre comentari sarcàstic sobre un xiquet malalt que volia ser torero i per la citació a Dani Mateo pels acudits sobre el Valle de los caídos.
A aquesta polèmica, s'ha sumat Dani Rovira amb un post en Instagram fent una suposada reflexió còmica sobre el masclisme i els comentaris que ha generat a continuació, tant criticant-lo com recolzant-lo, entre ells el d'Ignatius afegint-se a la broma sobre el feminisme.
La qüestió per a mi és clara, en una societat democràtica la llibertat d'expressió està per damunt del dret a l'honor, de la correcció política o de les molèsties més o menys greus que puga generar. Evidentment no està per damunt del dret a la vida i a la integritat física i només en el cas que les comunicacions anaren dirigides a infligir un mal s'haurien de perseguir. Per a la resta tolerància total,
independentment del bon o mal gust dels acudits.
Si bé, dit açò, és evident que hi ha molts tipus d'humor i moltes maneres de fer-lo, i en aquest sentit l'humor tampoc està exempt de la crítica, de la mateixa manera que ell l'exerceix amb total llibertat. Vull dir que una vegada fet l'acudit, la resta de persones tenim també el dret d'expressar la nostra, de dir si és un humor antiquat o actual, de mal gust o graciós.
I per a jutjar el tipus d'humor cada u té el seu criteri, és evident que a tots no ens fan gràcia les mateixes coses, no és el mateix Los Morancos que Faemino y Cansado, ni els acudits de Bertin Osborne que els de Broncano. I en aquest sentit no és cert, com deia Machado, que la veritat siga la veritat la diga Agamenó o el seu porquer, com no és el mateix un acudit racista en boca de Los Morancos que de Cansado. No és el mateix, perquè coneixem a la persona que hi ha darrere del personatge, sabem les seues opinions, intuïm les seues intencions i esperem un humor més intel·ligent d'uns que d'altres. De la mateixa manera no és el mateix un acudit masclista en boca de Bertin que en la de Broncano.
Ara bé, quan l'humor suposadament intel·ligent (i em referesc a Broncano o Cansado) fa acudits que donen per suposat el masclisme i l'assumeixen, l'acudit pot ser més o menys graciós, però pot no fer gens de gràcia. Vull dir que els acudits sobre el feminisme poden ser càustics o masclistes en funció de si donen per suposats els prejudicis tradicionals o els posen en qüestió. Quan un humorista repeteix una acudit masclista sense posar en qüestió d'alguna manera (i en té moltes, el to, la cara, algun afegit) el masclisme o el racisme que destil·la, aleshores l'acudit esdevé antiquat, incoherent i deixa de tenir gràcia.
Un humorista com Ignatius pot dir "Fascismo del bueno" i tots sabem que ho fa en to crític, però si aquest crit el profereix Bertin Osborne, aleshores sabem que no està fent broma i no fa gens de gràcia. Per això, si el mateix Ignatius critica el feminisme sense qüestionar el model masclista vigent, l'acudit esdevé buit i repetitiu i no fa gens de gràcia, per molt humor que siga.