12/04/2017

Distopies

El conte de la criada és una sèrie inquietant i torbadora, que dibuixa un futur espantós en el qual la vida humana, la vida digna i inalienable, és impossible. Les criades i els amos viuen un món lent i asfixiant, controlat i opressiu. L'ambient i el pas del temps és insuportable i provoca en l'espectador ganes de fugir, d'interrompre l'emissió i oblidar aquell malson improbable.
Però la força de la sèrie no rau ací, en el dibuix distòpic d'un futur d'opressió i repressió. De fet, el futur que dibuixa la sèrie no sembla futur, sinó més aïna passat i present. Una societat en la què les dones no tenen cap dret, no poden decidir ni participar en la política ni en la família, és una societat que molts podem recordar de no fa molts anys. Una societat en la qual les dones no poden conduir la podem trobar en alguns paisos propers. I una societat en la què s'utilitza les dones com moneda de canvi sexual i/o reproductiu continua vigent, malauradament, a casa nostra.
L'autèntic valor torbador de la sèrie apareix quan ens expliquen el procés pel qual una societat democràtica i pròspera com els Estats Units arriba a convertir-se en una societat totalitària i repressiva. Ací és on la por se n'apodera de nosaltres, perquè la deriva autoritària arranca en una crisi ecològica i de procreació, com podria ser una crisi migratòria o de seguretat, una d'aigua o d'aliments o qualsevol succés traumàtic que situés la societat en una situació de pànic. I, poc a poc, grups ultres organitzats, aprofitant la por i la desesperació ciutadana es fan amb el control polític del país. És una hipòtesi tan creïble que sembla clarivident i produeix un efecte de pànic immediat.
A la pregunta de si seria possible als nostres dies un fenomen històric com el nazisme, El conte de la
criada respon clarament, està al girar el cantó. I aleshores és quan la ficció de la sèrie permet una aplicació a la situació política mundial. Un president autoritari al comandament de la principal potència del món amb arsenals nuclears per ensorrar el món. Un altre president més autoritari encara, corrupte i lligat a obscurs interessos, al timó de l'altra gran potència mundial. Un comité de personatges invisibles dirigeixen la principal potència emergent i apliquen censura i penes de mort a dissidents polítics. I la resta dels paisos amb possibilitat d'intervenció política, callats, desconcertats i paralitzats.
L'exemple d'Erdogan, de Putin, dels princeps saudis, de Trump i d'al-Assad envien un senyal inequívoc als nostres governants. Controlar la població, restringir les llibertats, nugar curt els moviment de protesta i limitar els drets democràtics surt a compte perquè proporciona estabilitat política i afavoreix un desenvolupament econòmic salvatge.
El perill existeix i està tan prop que fa por comprovar-ho. Però la ciutadania prefereix confiar, permetre xicotetes restriccions a la llibertat a canvi de seguretat i ordre. És un error, perquè les grans tragèdies històriques no comencen pel final, arranquen amb xicotets gestos i canvis legislatius discutibles. La llei mordaça, la repressió Catalana, la criminalització de qualsevol protesta contra la pobresa o l'explotació, són passes clares cap al totalitarisme i l'anul·lació democràtica.
No sé si les distopies ajuden a pensar i a evitar un futur negre o la por que encomanen ens paralitza i ens facilita l'acceptació anticipada d'aquest futur, però espere que estiguem alerta, perquè les grans dictadures van començar per l'acceptació de xicotetes regressions i la justificació d'un poder que reprimeix amb l'excusa de garantir l'ordre i la pau social.

10/10/2017

He vist el futur

Hui, 9 d'octubre de 2017, dia del País Valencià, he vist coses que no hauria volgut veure mai. He vist adolescents, que podrien ser alumnes meus, mostrant una bandera espanyola com un capot al que se suposava havíem d'embestir, com una pedra que volia llençar. He vist senyores ben vestides i pentinades insultant altres senyores com si foren escòria. He vist senyors amb pantalons de pinça i camisa de marca amenaçant amb el dit com una pistola. He vist joves emboçades en una bandera, pintades de colors la cara, insultant altres joves que manifestaven les seues idees. He vist "musculitos" de Levantina pegar amb ràbia i plaer. I senyors majors, jubilats potser, aplaudint els sensecervell mentre executaven les ordres d'aniquilació. He vist coses que no hauria volgut veure mai, he vist la cara del feixisme als carrers de València, i era una cara ben coneguda.
I he comprés el que passava perquè he recordat el que els meus majors em contaven. La memòria s'ha posat en marxa i ha vist una València post-franquista, amb grups de blavers organitzats deambulant per la ciutat, posant bombes a la Universitat i a cases d'intel·lectuals i perseguint joves que no pensaven com ells pels carrers buits de gent.
I ho he relacionat tot. He lligat declaracions incendiàries d'uns polítics que mai han abandonat els

cadells que els van portar al poder. He escoltat una premsa cavernícola justificant l'extermini i una premsa complaent jugant al tots son iguals per tal de mantenir una unitat esquinçada. He vist periodistes perdre la dignitat a la veu de l'amo, i polítics còmplices que miren a un altre lloc per mantenir uns vots miserables. He sentit declaracions patriòtiques, he vist banderes als balcons i he ensumat la voracitat dels llops esperant acabar amb la presa assenyalada. Sí, he vist el feixisme als carrers de la meua ciutat i he entés que ja havien tret a passetjar al monstre, que l'havien deslligat i estimulat.
I no m'agradaria haver-ho vist, però una vegada copsat és impossible d'oblidar ni negar. I la por s'ha apoderat de mi, una por trista, deseperançada, per un país que mai ha arribat a ser i al que no perdonaran cap gest de valentia, ni de dignitat. Però també he comprés que la dignitat no és mendiga, que la llibertat no s'autoritza, que s'han de prendre. He comprés que la democràcia és guanya, es defensa, es construeix. I he comprés que estem sols, que no podem confiar en una premsa silenciada i comprada, ni en uns polítics abjectes que no dubten en utilitzar les armes més mortíferes contra els seus conciutadans. La ciutadania està sola, amb la seua dignitat, però sense por, i haurà de prendre partit. I el partit no pot ser altre que el de la llibertat i els drets, el de la reivindicació legítima i l'afirmació autoconscient d'una identitat col·lectiva alegre i combativa, orgullosa i tolerant.

10/07/2017

Polítics

S'ha convertit en un lloc comú criticar els polítics en bloc, afirmar que no estan a l'altura dels fets històrics i que tots són iguals, uns inútils incapaços de fer la seua faena. Amb l'enrenou de la Independència s'ha aguditzat aquesta tendència, i no han faltat els memes, muntatges, titulars i manifests que culpabilitzen de la mateixa forma als polítics espanyols i als catalans. Puigdemont s'equipara a Rajoy, Junqueras a Sànchez i Anna Gabriel a Pablo Iglesias, per anomenar només als més coneguts i sense que els emparellaments vagen més enllà dels noms.
Però aquesta tendència tan instal·lada a l'imaginari col·lectiu no passa de ser una cortina de fum d'aquells que volen aconseguir que res canvie. Per molt que en diguen, la talla política de Puigdemont, Junqueras i Gabriel supera amb escreix la dels seus respectius espanyols. Si algun polític està fent mala política aquest és Rajoy i la vicepresidenta, si algun polític està mostrant la seua incapacitat és Pedro Sánchez i si un altre ha posat a les clares les limitacions, aquest ha estat Pablo Iglesias.
Perquè, si partim d'una anàlisi detallada, haurem de reconéixer que Puigdemont, Junqueras i Gabriel estan
mostrant una talla política digna dels millors dirigents europeus. Em podeu explicar el que guanyen personalment amb aquesta aposta ferma per acomplir allò que van prometre al seu electorat? Amb les pressions i desqualificacions que reben i les amenaces de la justícia, el seu futur polític i personal és ben incert. Estan enganyant algú o incomplint el programa pel qual els van votar? Estan incitant a la violència o mostrant actituds desafiants? No, els polítics que s'han posat al capdavant d'aquest moviment popular que ha germinat de manera fascinant, estan actuant d'acord amb les expectatives que havien despertat. No són corruptes, ni irresponsables, caminen de manera ferma i segura cap a un objectiu que el seu poble els demana. I busquen la manera de portar-lo a terme de la manera més satisfactòria i amb menys efectes secundaris.
Aquells que no estan a l'altura, que no comprenen res del que està passant al seu país i que tenen por d'embridar la qüestió política fonamental d'aquest país, són un grup de dirigents anquilosats i bunqueritzats que només saben sobreactuar, amenaçar o invocar vells ideals caducs. El PP en ple està podrit de corrupció i continua furgant en la misèria i incapacitat. Rajoy passarà a la història com el pitjor president espanyol de la Espanya democràtica. El Psoe i Pedro Sánchez han perdut l'ocasió de recuperar l'espai perdut amb la investidura del pitjor president del govern i de mostrar un projecte de govern i una idea d'Espanya moderna i democràtica. Podem continua amb el complex de segon partit de l'esquerra i, mentre continue així, no podrà encapçalar el canvi necessari.
L'equidistància, el tots són iguals o tots han de cedir, la invocació a un diàleg sense condicions i la crítica a totes bandes, només formen part de l'estratègia d'un Espanyolisme recalcitrant, d'esquerra i de dreta, que es nega a pensar radicalment la solució d'aquest Estat esgotat i desorientat. Quan no volem implicar-nos, per por o peresa, tendim a dir que estem enmig, al centre, com agrada dir en política. Però a aquest país sabem des de fa temps que el centre polític no existeix, perquè és la dreta, i que l'equidistància o el pactisme només perjudica als que parteixen d'una situació de discriminació, perquè els deixen com estan, i d'això en saben molt els empresaris i els franquistes.
Per tot això, en aquest moment, l'única solució vàlida a la reivindicació catalana és obrir un diàleg sobre com s'ha de fer la desconnexió. I per a fer-ho necessitem un govern valent a Espanya. Si alguns polítics espanyols volen recuperar la dignitat perduda han de plantejar una moció de censura al President més desastrós de la nostra era, formar un govern de concentració i negociar d'igual a igual, sense dramatisme ni excés, les justes reivindicacions del poble català. Només d'aquesta manera podran recuperar el títol de polítics, acomplir la missió per la qual els vam elegir i descabdellar el nus al qual ens ha portat la seua ineptitud.

9/28/2017

La Revolució simbòlica

Fa uns dies Joan Burdeus batejava a Núvol el Procés català com La revolució postmoderna. L'article i el concepte em van fer pensar perquè en principi no soc amic de l'etiqueta postmoderna, però la descripció de Burdeus tenia sentit i ajudava a comprendre un moviment que ha suposat una nova manera de protestar i d'enfrontar-se a un poder impassible.
En aquest sentit, jo preferiria batejar el Procés català, amb dret a decidir, referèndum i independència, com la primera Revolució simbòlica. Si ens fixem bé, el moviment impulsor d'aquest Procés és clarament Transversal políticament i social, perquè abarca des de la dreta burgesa ben situada econòmicament  del PdCat fins l'esquerra perroflauta i alternativa de la CUP, aspecte absolutament nou dins de la història dels moviments transformadors i revolucionaris. També és transversal en sentit
generacional, perquè ha barrejat en la mateixa reivindicació a gent gran i joves estudiants de secundària. A més ha estat un moviment pacífic i contingut, que ha fugit d'un enfrontament directe amb les forces de seguretat malgrat les provocacions que han patit. Després, una bona part de la lluita s'ha jugat a les xarxes socials, amb diferents batalles dialèctiques que ha guanyat l'enginy independentista habitualment. També s'ha jugat una partida estratègica als mitjans de comunicació i les cancelleries estrangeres, que s'ha saldat amb diferents resultats, però que ha reforçat la raó política dels independentistes, en la mesura que els mitjans i polítics espanyols, amb honroses però minses excepcions, estaven perduts. I, per fi, ha estat un moviment polític, escenificat al Parlament català, que ha volgut mostrar la força de les institucions per canviar democràticament una situació d'injustícia legal i efectiva.
El moviment ha fugit de convocar vagues generals que afectaren el sector industrial, ha tranquil·litzat l'empresariat i ha permés la ciutadania continuar la seua vida normal amb l'afegit de la lluita simbòlica indepe en forma de manifestacions, piulades, articles i signatura de manifests diversos. Ha estat un moviment tranquil, que se sabia amb la força de la raó i el temps al seu favor, que ha buscat guanyar la partida per la força de l'argumentació i no per la de la força fàctica del poder policial punitiu. Potser perquè els seus recursos no eren els de la força, o potser perquè realment han cregut que amb la força del raonament es podia guanyar una guerra democràtica. Realment aquest moviment català ha obert una nova manera de reivindicar més civilitzada, profundament democràtica i clarament dialogant. Ha estat un moviment ciutadà, que ha volgut lluitar amb les armes de la convicció i del convenciment.
Si Marx alçara el cap faria una predicció ben clara, aquest moviment s'ha situat en un terreny
purament ideològic i té la batalla perduda davant d'un poder efectiu, econòmicament i policial, i està condemnat al més absolut fracàs. I més si pensem que el moviment indepe té al seu davant l'Estat Espanyol, un poder poc acostumat al raonament i més habituat a la patada a la porta i el NO irreflexiu com a resposta. La Revolució simbòlica durarà fins que se li acaben els símbols a l'Espanya Grande i Una, però gens Lliure, i els seus recursos ja es veu els que són. S'acaben aviat. 
Si no fora perquè...
Potser el sistema productiu, amb una globalització instal·lada de manera efectiva, afavoreix una dissolució de les fronteres clàssiques i juga contra Estats antiquats i inoperants de factura pre-industrialista. Potser en aquest sentit, la revolució simbòlica catalana camine en la direcció que el capitalisme postmodern apunta, i en aquest sentit, podria estar destinada a guanyar la partida amb les armes ideològiques, perquè la base productiva ja fa temps que ha declarat la independència d'un nou Estat a una Europa sense fronteres per al Capital.
 

9/22/2017

Estratègia Rajoy

És cert que la ficció, moltes vegades, aconsegueix captar millor la realitat que una simple descripció suposadament neutral. I aquest fet encara és més curiós si parlem de la paròdia, la caricatura o la imitació còmica, que molt sovint capta aspectes de la realitat que no veuríem amb una simple observació empírica.
Doncs justament això és el que passa amb el nostre cap de govern, Mariano Rajoy, que les seues imitacions al Polònia o els "fakes" del Intermedio ens mostren millor l'altura política del personatge que una descripció literal.
L'actitud amb la que està encarant el Procés català és digna del seu "alter ego" al Polònia, amagar el cap sota l'ala, cremar els seus col·laboradors o utilitzar de manera totalment irresponsable les institucions de l'Estat que tindria l'obligació de protegir. La resposta de Rajoy a la proposta de referèndum català mai ha assumit les seues responsabilitats. No ha defensat clarament al Parlament l'aplicació del 155, no ha buscat majories que recolzen actuacions directes del govern ni ha fet efectives mesures que depenen directament del govern nacional.
Ara bé, també és cert que no li cal. Perquè aquest President pusil·lànime i curt de gambals disposa
d'una cohort de sicaris que li fan la feina debades. El TSJ executa impunement les ordres que rep, o sap que desitja l'executiu, sense cap vergonya. El Constitucional només ha de seguir el discurs oficial i utilitzar la Constitució com un rajol o una paret incòlume, i no com un mecanisme de consens, que és el que hauria de ser. I si aquests mecanismes no funcionen, sempre podem trobar algun jutge fatxa que aparte amb poca ètica professional les seues ocupacions quotidianes i aprofite alguna denúncia endarrerida per engarjolar representants democràtics.
La premsa no necessita indicacions directes, només una mirada, una insinuació o alguna paraula d'un ministeri que els marque el que han de dir. Ells sempre poden afegir l'entusiasme, la matisació o el punt de mira personal a un comentari d'un manifestant o qualsevol autoritat catalana. Ressaltar un succés aïllat, escandalitzar-se de respostes lògiques en un escenari de confrontació o exagerar accions de protesta pacífica fins convertir-les en agressions és ben fàcil des d'una postura còmoda en la què el poder gratificarà els seus serveis.
El intel·lectuals addictes, damunt, van de trencadors i defensors de la llibertat d'expressió. És ben fàcil signar manifests o expressar opinions que saps que agraden als que et paguen i que, a més, et fan quedar bé davant dels que manen. Una heroïcitat, certament, que la premsa se n'ocupa d'assenyalar.
I no vull parlar dels Tontos útils polítics, els Ciudadanos i Socialistes, els Riveritas i SuperSànchez, que li fan el llit a un President que els ignora, maltracta i menysprea sempre que pot. Ells sabran el que fan, però el seu futur polític és ben negre amb aquestes actuacions.
Però el problema de tot açò és que quan la tormenta passe, quan l'escenari es decante cap un lloc o altre, darrere de Rajoy no quedarà res, perquè la seua tàctica de terra cremada haurà assolat la confiança en la Justícia, en la Premsa i en la Política de la ciutadania. I aleshores Rajoy dirà allò de "son los ciudadanos los que eligen al Presidente", però si no el trien, sempre li queda Kim-Jong-Un per fer servir la bomba atòmica i acabar amb tot el que quedava.

9/20/2017

Independència 1-O

El procés independentista català és EL fenomen polític més radicalment democràtic dels succeïts a Espanya des de la mort de Franco. I dic des de la mort del dictador justament per assenyalar que la Constitució i la "modèlica" Transició Espanyoles tenien poc de democràtiques i res de rupturistes d'un ordre tutelat, com bé s'ha vist posteriorment.
El plantejament d'un referèndum d'independència venia precedit per repetits intents de pactar una resposta federal que satisfera els legítims anhels d'autonomia real del poble català. Abans ja s'havia despatxat sense rubor la proposta basca d'Ibarretxe, que representava un altre intent d'encabir quotes d'autogovern en un estat que només cedia, amb condicions, allò que no qüestionava l'estructura centralista.
En ambdós casos es va intentar una via pactada, negociada amb l'Estat i els seus representants

nacionals al Congrés Espanyol. En tots dos casos la intransigència d'una dreta franquista i retrògrada i la por i la incapacitat d'un Psoe pusil·lànime ho van impedir. La conseqüència d'aquest bloqueig irresponsable d'una iniciativa clarament legítima i respectable no podia ser altra en un estat que es creia democràtic que donar un pas endavant, i això és el que va passar. Només que el que es creia democràcia era un teatre en el qual els límits estaven clarament fixats i no s'anaven a trencar.
Amb tot, el Procés s'ha fet d'una manera escrupolosament democràtica, amb una consulta prèvia, amb exhortacions al diàleg i obertura d'espais de trobada i, finalment, amb la convocatòria d'un referèndum que és la manera com arreu del món decideixen les qüestions polítiques rellevants.
Però si el procés és radicalment democràtic no és sols pel camí, sinó també per la reivindicació en sí mateixa. La reivindicació d'independència d'un del pobles que formen l'Estat Espanyol qüestionava un dels pilars intocables d'una democràcia d'opereta i posava a prova la seua qualitat democràtica. Vista la resposta queda clar que vivim en una Monarquia bananera, en una democràcia de segona categoria, permissiva amb les opcions favorables i inflexible en les què són massa trencadores.
La resposta autoritària, anul·lant la separació de poders, utilitzant el poder judicial de manera tendenciosa , aprofitant-se'n del control del poder executiu i de la incapacitat de control del legislatiu, amb un Parlament entregat sense discussió a la idea d'una Espanya Una, Grande i Libre, dinamita la democràcia i mostra l'autèntica cara d'una Transició en la què tot havia queda "atado y bien atado", amb la Corona, l'exèrcit, l'església i el poder econòmic a les mans dels mateixos.
Rivera i Ciudadanos han fet la seua papereta de tontos útils, de palmeros obedients d'un Partit Popular plagat de corrupció, dopat de cinisme i que continua apuntalant el Franquisme institucional que amera de manera corrosiva la societat espanyola. Amb aquesta operació la dreta passa pàgina de l'episodi més obscur de la política espanyola i es prepara per a un renaixement sense renovació, com sempre fa per continuar amb el poder.
El paper del PSOE és encara més patètic i dramàtic, perdut en una socialdemocràcia inútil, recolzant un govern al qual ha envestit sense condicions contra el sentir expressat per la societat espanyola en les últimes eleccions i sense cap intenció reformista ni programa propi, ha demostrat el seu paper en la Transició; ajudar a mantenir el poder en les mans dels de sempre.
El resultat és el que estem veient; la violació flagrant de les normes democràtiques més bàsiques, amb jutges operant per ordre del govern, suspensió de garanties processals, prohibició d'actes d'expressió d'idees, confiscació de materials gens delictius, anul·lació de poders autonòmics constitucionals, repressió, empresonament de polítics per raons de consciència i policies per tot arreu en una demostració de força que només busca fer por i reprimir els legítims anhels d'un poble.

9/07/2017

És l'hora!

Ho vaig dir als primers mesos de govern del Botànic en una Carta al conseller Marzà, "Haurem de recordar a la Conselleria que si volen prestigiar l'educació pública s'ha de reconéixer els professionals que la porten endavant". En aquell moment és tractava d'un prec comprensiu, d'un toc d'atenció. 
Després ho vaig repetir fa uns mesos, amb un to d'exigència més alt, més rotund, "Ha arribat el moment de recuperar els drets perduts del professorat. (...) No podem esperar més, és l'hora del professorat valencià." Però sembla que aquesta Conselleria és sorda a tot allò que no passe pel Tribunal de Justícia o els mitjans de comunicació de la caverna mediàtica. I per això, ara ho torne a repetir amb una irritació rotunda i una exigència impostergable.
Ara que els principals sindicats del sector educatiu, l'STPV amb Ja toca! i la Plataforma per l'ensenyament públic amb #RevertirRetallades, han llençat campanyes per reivindicar els drets perduts pel professorat, és el moment d'alçar la veu i amplificar el missatge. No podem esperar més. No esperarem més. 
Cal introduir les reivindicacions laborals a l'agenda de les meses de negociació, com demana l'STPV, i aconseguir un compromís ferm per #RevertirRetallades al professorat. Tornar a les 18 lectives, les tutories de primària, el reconeixement horari als caps de departament, eliminar els descomptes per baixes i absències justificades, actualitzar el sou...
Són reivindicacions laborals, perquè ja ha arribat el moment de dir que som treballadors de
l'ensenyament i com a treballadors tenim uns drets que s'han vist esquinçats i trepitjats pel govern popular nacional. Però el govern valencià porta més de dos anys de govern i no ha donat un pas per revertir la situació que va heretar, tot i que en el moment de produir-se va alçar la veu per denunciar-ho i va dir que estava al costat del professorat. Però no és el mateix ser oposició que govern, sembla. 
Per tot això ha arribat l'hora de parlar clar, d'exigir el que és nostre i, si no se'ns fa cas, hem de recórrer a l'instrument que els treballadors empren quan no es reconeixen els seus drets, la vaga. 
Si no s'accepta la negociació dels drets laborals del professorat o no es posen en marxa mesures efectives en un plaç raonable per recuperar-los, el professorat no tindrà altra opció que convocar una #VagaEducativaPV. Ha arribat l'hora d'alçar el cap i exigir el que ens mereixem, allò al que, com treballadors de l'ensenyament, tenim dret!
Menys propaganda, senyor Marzà, i més pasos ferms en el reconeixement dels Drets del professorat.





6/17/2017

Marzà i el govern del Botànic

El govern del Botànic ha representat un bufit de renovació imprescindible en la anquilosada, corrupta i podrida política valenciana controlada durant més de dos decennis pel PP. Feia falta un pacte d'esquerres que tirara del poder al partit més corrupte de la història, i molts el vam reclamar amb desesperació. La nostra confiança, empenta i il·lusió per un altra manera de fer política ens va embargar quan es va aconseguir aquest govern format pel PSPV i Compromís, amb recolzament extern de Podem.
Ara, dos anys després, l'alleujament per tenir fora els corruptes ens alegra, però la il·lusió per una altra manera de fer política s'ha perdut. La decepció, la tristesa i la desconfiança s'han fet presents després d'esperar el moment per veure realitzades les polítiques de canvi. És cert que algunes conselleries han estirat la renovació, com la d'igualtat i serveis socials, però d'altres, com les de sanitat i educació, que havien de ser els pilars fonamentals d'aquest projecte renovador, ens han decebut de manera rotunda.
La conselleria d'educació va començar amb empenta el seu mandat, amb la reducció de ràtios, el compromís d'acabar amb els barracons i la gratuïtat dels llibres de text, semblava que anava a tirar del govern en la direcció del canvi. Però ara, a la meitat de la legislatura, podem apreciar que només van ser focs d'artifici mal planificats.
Potser per falta de finançament estatal, però les escoles i instituts continuen amb moltes carències d'infraestructures, les universitats, infrafinançades i la promesa de gratuïtat de llibres de text, carregada a compte de les despeses corrents dels centres.
Xarxa llibres ha estat un desastre, mal programada, improvisada i mal realitzada. En posar l'accent en els llibres de text, obvia altres possibilitats més innovadores de treball a l'aula. Generalitzar les ajudes sense diferenciar ingressos familiars és un altra incoherència que no ajuda a redistribuir els recursos escassos. A més, ha carregat a les esquenes del professorat més faena burocràtica i, per si fora poc, ha obligat a gastar als centres el seu pressupost corrent en llibres de text per a tothom. És indignant que la conselleria es comprometa a una gratuïtat que després no finança i, de fet, ofega el funcionament dels centres educatius amb uns recursos ja ben escassos. És com convidar a una ronda i que la pague l'altre.
Les condicions laborals del professorat continuen igual, o pitjor, que amb el PP. No s'han revisat les hores lectives, no s'ha potenciat la funció tutorial, no s'ha reconegut la faena de coordinació i no s'ha reconegut la innovació. Tot continua igual i els centres estan convertint-se en olles a pressió en les que el professorat va salvant problemes sense possibilitat de solucionar-los per falta de recursos i temps. En una entrada anterior, l'hora del professorat, ja avisava d'aquesta situació però les autoritats educatives sembla que només compten en diners i no en qualitat educativa.
A més, som l'única comunitat amb govern de progrés que no ha tocat la Lomce. Estem aplicant una llei desfasada en la que ningú creu, però que el nostre govern ens obliga a complir. No ha presentat un nou decret de secundària que modifique el currículum d'una manera racional i no ha previst els perjudicis que per a l'alumnat tenia l'aplicació improvisada d'una nova estructura organitzativa. L'espectacle d'aquest curs amb les incerteses de la revàlida o Pau o Ebau, ha estat un autèntic exercici d'improvisació i falta de previsió, Hi havia algú al comandament d'aquest vaixell? Marzà? Soler? Hi ha algú?. Els professionals que hem hagut de solucionar les improvisacions hem dubtat que algú pilotara.
I per acabar-ho d'adobar, l'incompliment dels manaments de les Corts i dels compromisos adquirits. Aquest govern i especialment la Conselleria d'educació han fet la viu viu a una proposta no de llei que demanava que es tornara a incorporar l'assignatura de Filosofia al currículum educatiu, concretament en 4t d'ESO i 2n de Batxiller. No tant sols han incomplit la PNL del Parlament valencià, sinó que també han enganyat el professorat de filosofia, l'alumnat i la comunitat educativa en general, perquè s'havien compromés explícitament a solucionar el problema que havia generat la Lomce amb la manca de pensament crític en eliminar la filosofia dels currículums. I si alguna cosa no havia de fer aquest govern era incomplir les promeses. Creiem que es tractava de fer noves polítiques, més compromeses amb la ciutadania, fetes des de la sinceritat i l'honradesa. Però la resposta del conseller Vicent Marzà ha estat totalment decebedora, intentant enfrontar el professorat entre sí, justificant-se amb una falta de temps, després de dos anys de govern, dient que calia enfocar el problema globalment i desoint el manament explícit de les Corts, una declaració del Parlament valencià que demana el reconeixement de la Filosofia de manera immediata.
Ja ho he explicat en una entrada anterior, la #FilosofiaPV necessita un #TracteJust , tan just com el que necessita el País Valencià del govern central. Però si aquest govern de canvi no respecta els seus principis, no escolta el seu Parlament i no acompleix els seus compromisos, perd tota la legitimitat. Necessitem #FilosofiaAra , perquè és un compromís, perquè l'educació ha de ser crítica o no és educació i perquè la Filosofia fomenta les competències bàsiques de l'alumnat del nostre País.

5/31/2017

#AraFilosofia

Després de les últimes decisions polítiques semblava que els nostres dirigents se n'havien adonat de l'error d'eliminar la filosofia dels plans d'estudis. La comissió del Parlament Espanyol per a un pacte educatiu consensuat va aprovar, per unanimitat, la presència de la filosofia en aquesta nova llei. Fins i tot la representant del PP, Sandra Moneo, va entonar un mea culpa per haver-la deixada fora en la LOMCE, o el que és el mateix, va reconéixer que la parella Wert-Gomendio havien imposat el seu criteri tecnocràtic contra una part del seu partit.
El Parlament valencià va aprovar també per unanimitat una PNL de Podem en la qual s'exigeix la presència de la Filosofia en 4t d'ESO i Batxillerat. I el mateix conseller Vicent Marzà va dir públicament que modificaria el decret de Secundària per tal d'incloure la filosofia com assignatura troncal de modalitat.
Doncs bé, després de totes aquestes declaracions i compromisos polítics sembla que aquesta conselleria ha parat l'aparició del Decret de Secundària en el què s'hauria de portar a terme els mandats del Parlament valencià i els compromisos del Conseller. En un acte d'irresponsabilitat o incompetència, si no de nepotisme polític, aquesta Conselleria prem el fre de mà altra vegada i s'apunta un altre compromís incomplit.
L'educació valenciana necessita un nou marc regulador que done estabilitat, els docents necessiten saber quin és aquest marc general d'actuació i l'alumnat i pares i mares es mereixen una seguretat jurídica que els permeta orientar la seua formació amb criteris clars i estables. I dins d'aquest nou marc legal, l'educació valenciana requereix un lloc digne per a la filosofia. La situació actual, amb una optativitat castigada per les ponderacions universitàries, porta a la filosofia a la seua desaparició. Per això demanem la presència de l'ensenyament filosòfic a l'ESO i al Batxillerat en condicions dignes i estables, perquè la formació del pensament crític dels ciutadans depén d'aquest disseny.
Les nostres autoritats educatives, Marzà i Soler, però també els partits que els donen suport, Compromís i PSPV i Podem, no poden omplir-se la boca amb declaracions rimbombants sobre la importància de la filosofia per a la formació de les noves generacions i, al mateix temps, castigar-la amb la situació dramàtica de fet a la què es vorà castigada si no s'aprova el decret per al curs vinent.
El professorat de filosofia s'ha reunit i ha dit prou, ha demanat al Conseller la ràpida negociació i aprovació del Decret de Secundària i el reconeixement del lloc que li pertany a la filosofia, esperem que encara arribem a temps d'emmendar una situació que mai s'hauria d'haver produit.

5/28/2017

Els Sofistes a l'era de l'idiotisme digital

Els Sofistes van ser els mestres de ciutadania de la Grècia clàssica. Convençuts demòcrates, ateus i escèptics, educadors d'ètica pràctica, saber polític i de les eines innovadores que la nova societat democràtica requeria. Ensenyaven a parlar en públic, a discutir sobre temes morals, a convéncer dels arguments propis i a fer discursos atractius i engrescadors. Van representar una autèntica revolució en les maneres d'ensenyar i pensar. Ells són els autèntics pares de la filosofia actual, i no el Sòcrates conservador que renegava de les noves eines de comunicació i de la democràcia populista.
És cert que des del mateix moment en què van començar a
intervenir en la vida social grega, van rebre crítiques de totes bandes, des del costat conservador per apostar clarament i sense ambigüitats per la democràcia i, a més, per empoderar les noves generacions proporcionant-los les eines d'expressió i comunicació necessàries per desenvolupar aquest model polític.  Des del seu costat demòcrata van ser utilitzats per sectors interessats que volien dirigir l'opinió pública ciutadana en el seu profit, els demagogs al servei dels poders econòmics. I per part dels conservadors dissimulats, com Sòcrates, que plantejaven una tercera via impossible entre el vell model aristòcrata i la democràcia, van ser ridiculitzats en fabricar un model que confonia els mestres amb els demagogs. El resultat ha estat l'oblit interessat i el menyspreu acadèmic.
Potser ara siga el moment de reivindicar la seua figura. En un model de crisi democràtica, els seus ensenyaments són més útils que mai i es fa necessària la seua visió igualitària del poder, el seu sa escepticisme i un ateisme que proporcione a l'ésser humà la direcció de la seua vida. A més, els sofistes moderns no dubtarien en utilitzar les noves plataformes comunicatives en benefici de la lliure expressió d'idees i propostes. Lluny de les propostes economicistes dels influencers o experts en màrketing comunicatiu, els sofistes moderns busquen posar a l'abast de tothom l'ús de les xarxes digitals amb la intenció d'aprofundir en una democràcia vertaderament popular i igualitària. No ho dubteu, els sofistes moderns tindrien Twitter i Instagram i ensenyarien les noves generacions a pensar i passar a l'acció tot utilitzant-les.
En aquesta línia he escrit l'article "Ensenyar a pensar a qui no vol aprendre’n. O com innovar en l’ensenyament de la filosofia en l’època de l’idiotisme digital" aparegut a la revista de filosofia del País Valencià Quaderns de filosofia, Vol 4, no. 1 (2017). 

5/16/2017

Els límits de l'humor

Està parlant-se molt últimament dels límits de l'humor. Sobretot arrel de la condemna a la tuitera Cassandra pels tuits sobre Carrero Blanco. També per algun que altre comentari sarcàstic sobre un xiquet malalt que volia ser torero i per la citació a Dani Mateo pels acudits sobre el Valle de los caídos.
A aquesta polèmica, s'ha sumat Dani Rovira amb un post en Instagram fent una suposada reflexió còmica sobre el masclisme i els comentaris que ha generat a continuació, tant criticant-lo com recolzant-lo, entre ells el d'Ignatius afegint-se a la broma sobre el feminisme.
La qüestió per a mi és clara, en una societat democràtica la llibertat d'expressió està per damunt del dret a l'honor, de la correcció política o de les molèsties més o menys greus que puga generar. Evidentment no està per damunt del dret a la vida i a la integritat física i només en el cas que les comunicacions anaren dirigides a infligir un mal s'haurien de perseguir. Per a la resta tolerància total,
independentment del bon o mal gust dels acudits.
Si bé, dit açò, és evident que hi ha molts tipus d'humor i moltes maneres de fer-lo, i en aquest sentit l'humor tampoc està exempt de la crítica, de la mateixa manera que ell l'exerceix amb total llibertat. Vull dir que una vegada fet l'acudit, la resta de persones tenim també el dret d'expressar la nostra, de dir si és un humor antiquat o actual, de mal gust o graciós.
I per a jutjar el tipus d'humor cada u té el seu criteri, és evident que a tots no ens fan gràcia les mateixes coses, no és el mateix Los Morancos que Faemino y Cansado, ni els acudits de Bertin Osborne que els de Broncano. I en aquest sentit no és cert, com deia Machado, que la veritat siga la veritat la diga Agamenó o el seu porquer, com no és el mateix un acudit racista en boca de Los Morancos que de Cansado. No és el mateix, perquè coneixem a la persona que hi ha darrere del personatge, sabem les seues opinions, intuïm les seues intencions i esperem un humor més intel·ligent d'uns que d'altres. De la mateixa manera no és el mateix un acudit masclista en boca de Bertin que en la de Broncano.
Ara bé, quan l'humor suposadament intel·ligent (i em referesc a Broncano o Cansado) fa acudits que donen per suposat el masclisme i l'assumeixen, l'acudit pot ser més o menys graciós, però pot no fer gens de gràcia. Vull dir que els acudits sobre el feminisme poden ser càustics o masclistes en funció de si donen per suposats els prejudicis tradicionals o els posen en qüestió. Quan un humorista repeteix una acudit masclista sense posar en qüestió d'alguna manera (i en té moltes, el to, la cara, algun afegit) el masclisme o el racisme que destil·la, aleshores l'acudit esdevé antiquat, incoherent i deixa de tenir gràcia.
Un humorista com Ignatius pot dir "Fascismo del bueno" i tots sabem que ho fa en to crític, però si aquest crit el profereix Bertin Osborne, aleshores sabem que no està fent broma i no fa gens de gràcia. Per això, si el mateix Ignatius critica el feminisme sense qüestionar el model masclista vigent, l'acudit esdevé buit i repetitiu i no fa gens de gràcia, per molt humor que siga.

3/14/2017

El feminisme dels homes

Una frase de Barbijaputa  a l'article que va dedicar a El objetivo mujeres, en el que afirmava que "Apelar a una nueva masculinidad es en sí machista" ha remogut moltes consciències, sobretot masculines. I és que els homes tenim la pell molt fina, ens agrada que ens reconeguen els nostres esforços per la igualtat i exigim un certificat de bona conducta al primer moment de donar un passet. En aquest sentit, un altre article de la mateixa periodista denuncia l'actitud de masclisme encobert de personatges com Risto Mejide que apludia l'actuació d'Alejandro Sanz a un dels seus concerts apel·lant a una masculinitat salvadora i heroica de mascle alfa amb la què la majoria dels homes igualitaris no s'identifiquen en absolut. No és tracta de salvar les dones, només d'acompanyar-les, si volen.
Si bé, l'última aclaració que ha fet Barbijaputa a l'article Las
nuevas masculinidades, en el que afirma que no calen noves masculinitats sinó eliminar-les directament perquè "ser un hombre no es algo deseable ni digno de ser preservado" erra l'objectiu i equivoca el camí per arribar a la igualtat des del meu punt de mira. Tot i compartir la concepció general des de la què parla Barbijaputa, pense que aquest enfocament perjudica l'objectiu general per dues raons. Estratègicament és un error perquè només produeix un replegament de les veus masculines més conscienciades, que es veuen silenciades per una desqualificació de partida, un argument ad hominem que els identifica amb postures com les de Risto sense destriar el gra de la palla. Educativament aquesta situació és molt perjudicial perquè oculta models masculins que podrien ser positius per a les noves generacions d'homes que es troben un poc perduts i demanen una alternativa a l'home tradicional. La conseqüència final és un distanciament de l'objectiu final perquè no es fomenta ni es visibilitza la idea de que es pot ser home i dona d'una manera més respectuosa i igualitària, que és del que es tracta. 
Quan des del món masculí s'exigeix una nova masculinitat, s'exigeix una manera de ser home que s'allibere d'estereotips de gènere i de maneres masclistes de comportar-se. Quan s'exigeix un "Feminismo para hombres" s'accepta l'equivocació de base que significa ser home amb la càrrega sexista que una educació patriarcal ens ha encomanat, però s'accepta també la dificultat que implica desprendre's d'aquesta segona pell que ens recobreix d'una manera invisible. Significa que identifiquem el problema i que volem posar-li solució, però som conscients que només estem en el camí. 
Quan Lorena Maldonado afirma "Soy feminista y amo a los hombres -que amo" accepta el gest que alguns homes fan en el camí de la igualtat. Quan Miguel Lorente assenyala
comportaments violents guiats per una ideologia patriarcal ho fa des d'un ser home que accepta un punt de partida viciat en aquest assumpte, però del que intentarà desembarassar-se amb totes les forces. Quan l'associació AHIGE organitza campanyes per la igualtat i contra la violència de gènere ho fa des de la vergonya més conscient que implica ser home i saber que els homes maltracten i imposen el seu parer. 
Però tots estan a la recerca d'una nova manera de ser persona que, acceptant les diferències que poden haver per náixer i ser educat com a home i com a dona, camine cap a una igualtat real lliure de violència i discriminació. No es tracta de recomposar identitats de gènere estàtiques i marcades amb unes pautes de comportament establertes, ni de bon tros! És tracta d'articular identitats variables i flexibles que partisquen d'una acceptació crítica del que som. I en aquest camí, com diu Javier Gallego "Si no eres feminista, eres machista", sigues home o dona. 





1/11/2017

L'hora del professorat

Ha arribat el moment de recuperar els drets perduts del professorat. Després de vora cinc anys de retallades que han deixat l'ensenyament deprimit, esbiaixat i exhaust, l'arribada a la Conselleria d'educació de Vicent Marzà, membre de Compromís, un dels partits que va impulsar el Pacte del Botànic, ha posat l'educació com una prioritat política d'aquest govern. Però les expectatives s'han de confirmar i les promeses s'han d'acomplir.
La reducció de ràtios va ser una primera mesura encertada i que ens posava en el camí de la recuperació d'unes condicions decents a les aules. Xarxallibres un intent lloable, però mal realitzat, d'aprofundir en la gratuitat, i l'augment en
inversions educatives i el compromís d'eradicar els barracons una mesura necessària per dignificar els espais educatius. Però necessitem més. Necessitem fets que confirmen que l'educació és una prioritat d'aquest govern.
Per això, ha arribat l'hora de dignificar la funció del professorat. Sense millorar les condicions de treball d'un dels eslabons clau del sistema educatiu, és impossible millorar la qualitat educativa del nostre País. Està molt bé millorar les condicions a l'aula amb menys alumnat i avançar en instal·lacions i ajudar les famílies, però sense un professorat motivat i que treballe en bones condicions laborals l'augment de la qualitat no serà possible.
Per això exigim el reconeixement urgent d'una sèrie de condicions imprescindibles per a realitzar el treball de manera adequada i amb nivells de qualitat excel·lents:
En primer lloc és urgent redistribuir les hores lectives tornant a les 18 hores de classe a secundària i les 20 a primària i la resta de preparació, organització i dinamització del centre. No es tracta de reduir hores de treball sinó de redistribuir-les racionalment enfortint les funcions de tutoria, coordinació, formació i innovació educativa, i això només es pot fer si l'horari laboral ho contempla de manera adient.
S'ha de tornar a reconeixer la funció de coordinació del/la cap de departament amb la dedicació horària necessària, les 3 hores de funció de coordinació són imprescindibles si es vol fer funcionar adequada i coordinadament els departament didàctics.
Reconéixer l'experiència i mantenir als centres als majors de 55 anys passa per un reordenació de les seues funcions, amb més hores d'atenció a biblioteca o laboratoris i menys de classe directa.
La recuperació salarial és part de la dignificació laboral, i els funcionaris de l'educació hem perdut poder adquisitiu de manera escandalosa. Aquesta pèrdua s'ha de recuperar, començant per la recuperació del 100% de la paga extra i amb augments proporcionals del salari.
Estimular la innovació educativa i la formació permanent passa pel reconeixement oficial d'aquesta faena i per la dotació econòmica per a projectes d'innovació, formació i desenvolupament d'estratègies experimentals.

Portem anys suportant el cop de la crisi amb un excés de treball i una sobrecàrrega de funcions que comença a erosionar el funcionament general dels
centres. Poc temps per a funcions de tutoria, mediació, convivència i animació cultural han creat un ambient de desànim i derrota entre els professionals de l'educació, de treball per mínims i de frustració per sobrecàrrega que ha acabat passant factura en la forma d'un mal funcionament general.
No podem esperar més. És el moment de reconéixer i dignificar davant la societat el paper del professorat, i això passa per un reconeixement efectiu en termes de condicions laborals, econòmiques i públiques. No queda temps, dos anys és un plaç raonable per aplicar aquestes mesures i encarar una nova legislatura en la què es podria créixer en qualitat educativa i aconseguir nivells europeus en aquest aspecte.
No podem esperar més, és l'hora del professorat valencià.