5/16/2017

Els límits de l'humor

Està parlant-se molt últimament dels límits de l'humor. Sobretot arrel de la condemna a la tuitera Cassandra pels tuits sobre Carrero Blanco. També per algun que altre comentari sarcàstic sobre un xiquet malalt que volia ser torero i per la citació a Dani Mateo pels acudits sobre el Valle de los caídos.
A aquesta polèmica, s'ha sumat Dani Rovira amb un post en Instagram fent una suposada reflexió còmica sobre el masclisme i els comentaris que ha generat a continuació, tant criticant-lo com recolzant-lo, entre ells el d'Ignatius afegint-se a la broma sobre el feminisme.
La qüestió per a mi és clara, en una societat democràtica la llibertat d'expressió està per damunt del dret a l'honor, de la correcció política o de les molèsties més o menys greus que puga generar. Evidentment no està per damunt del dret a la vida i a la integritat física i només en el cas que les comunicacions anaren dirigides a infligir un mal s'haurien de perseguir. Per a la resta tolerància total,
independentment del bon o mal gust dels acudits.
Si bé, dit açò, és evident que hi ha molts tipus d'humor i moltes maneres de fer-lo, i en aquest sentit l'humor tampoc està exempt de la crítica, de la mateixa manera que ell l'exerceix amb total llibertat. Vull dir que una vegada fet l'acudit, la resta de persones tenim també el dret d'expressar la nostra, de dir si és un humor antiquat o actual, de mal gust o graciós.
I per a jutjar el tipus d'humor cada u té el seu criteri, és evident que a tots no ens fan gràcia les mateixes coses, no és el mateix Los Morancos que Faemino y Cansado, ni els acudits de Bertin Osborne que els de Broncano. I en aquest sentit no és cert, com deia Machado, que la veritat siga la veritat la diga Agamenó o el seu porquer, com no és el mateix un acudit racista en boca de Los Morancos que de Cansado. No és el mateix, perquè coneixem a la persona que hi ha darrere del personatge, sabem les seues opinions, intuïm les seues intencions i esperem un humor més intel·ligent d'uns que d'altres. De la mateixa manera no és el mateix un acudit masclista en boca de Bertin que en la de Broncano.
Ara bé, quan l'humor suposadament intel·ligent (i em referesc a Broncano o Cansado) fa acudits que donen per suposat el masclisme i l'assumeixen, l'acudit pot ser més o menys graciós, però pot no fer gens de gràcia. Vull dir que els acudits sobre el feminisme poden ser càustics o masclistes en funció de si donen per suposats els prejudicis tradicionals o els posen en qüestió. Quan un humorista repeteix una acudit masclista sense posar en qüestió d'alguna manera (i en té moltes, el to, la cara, algun afegit) el masclisme o el racisme que destil·la, aleshores l'acudit esdevé antiquat, incoherent i deixa de tenir gràcia.
Un humorista com Ignatius pot dir "Fascismo del bueno" i tots sabem que ho fa en to crític, però si aquest crit el profereix Bertin Osborne, aleshores sabem que no està fent broma i no fa gens de gràcia. Per això, si el mateix Ignatius critica el feminisme sense qüestionar el model masclista vigent, l'acudit esdevé buit i repetitiu i no fa gens de gràcia, per molt humor que siga.

3/14/2017

El feminisme dels homes

Una frase de Barbijaputa  a l'article que va dedicar a El objetivo mujeres, en el que afirmava que "Apelar a una nueva masculinidad es en sí machista" ha remogut moltes consciències, sobretot masculines. I és que els homes tenim la pell molt fina, ens agrada que ens reconeguen els nostres esforços per la igualtat i exigim un certificat de bona conducta al primer moment de donar un passet. En aquest sentit, un altre article de la mateixa periodista denuncia l'actitud de masclisme encobert de personatges com Risto Mejide que apludia l'actuació d'Alejandro Sanz a un dels seus concerts apel·lant a una masculinitat salvadora i heroica de mascle alfa amb la què la majoria dels homes igualitaris no s'identifiquen en absolut. No és tracta de salvar les dones, només d'acompanyar-les, si volen.
Si bé, l'última aclaració que ha fet Barbijaputa a l'article Las
nuevas masculinidades, en el que afirma que no calen noves masculinitats sinó eliminar-les directament perquè "ser un hombre no es algo deseable ni digno de ser preservado" erra l'objectiu i equivoca el camí per arribar a la igualtat des del meu punt de mira. Tot i compartir la concepció general des de la què parla Barbijaputa, pense que aquest enfocament perjudica l'objectiu general per dues raons. Estratègicament és un error perquè només produeix un replegament de les veus masculines més conscienciades, que es veuen silenciades per una desqualificació de partida, un argument ad hominem que els identifica amb postures com les de Risto sense destriar el gra de la palla. Educativament aquesta situació és molt perjudicial perquè oculta models masculins que podrien ser positius per a les noves generacions d'homes que es troben un poc perduts i demanen una alternativa a l'home tradicional. La conseqüència final és un distanciament de l'objectiu final perquè no es fomenta ni es visibilitza la idea de que es pot ser home i dona d'una manera més respectuosa i igualitària, que és del que es tracta. 
Quan des del món masculí s'exigeix una nova masculinitat, s'exigeix una manera de ser home que s'allibere d'estereotips de gènere i de maneres masclistes de comportar-se. Quan s'exigeix un "Feminismo para hombres" s'accepta l'equivocació de base que significa ser home amb la càrrega sexista que una educació patriarcal ens ha encomanat, però s'accepta també la dificultat que implica desprendre's d'aquesta segona pell que ens recobreix d'una manera invisible. Significa que identifiquem el problema i que volem posar-li solució, però som conscients que només estem en el camí. 
Quan Lorena Maldonado afirma "Soy feminista y amo a los hombres -que amo" accepta el gest que alguns homes fan en el camí de la igualtat. Quan Miguel Lorente assenyala
comportaments violents guiats per una ideologia patriarcal ho fa des d'un ser home que accepta un punt de partida viciat en aquest assumpte, però del que intentarà desembarassar-se amb totes les forces. Quan l'associació AHIGE organitza campanyes per la igualtat i contra la violència de gènere ho fa des de la vergonya més conscient que implica ser home i saber que els homes maltracten i imposen el seu parer. 
Però tots estan a la recerca d'una nova manera de ser persona que, acceptant les diferències que poden haver per náixer i ser educat com a home i com a dona, camine cap a una igualtat real lliure de violència i discriminació. No es tracta de recomposar identitats de gènere estàtiques i marcades amb unes pautes de comportament establertes, ni de bon tros! És tracta d'articular identitats variables i flexibles que partisquen d'una acceptació crítica del que som. I en aquest camí, com diu Javier Gallego "Si no eres feminista, eres machista", sigues home o dona. 





1/11/2017

L'hora del professorat

Ha arribat el moment de recuperar els drets perduts del professorat. Després de vora cinc anys de retallades que han deixat l'ensenyament deprimit, esbiaixat i exhaust, l'arribada a la Conselleria d'educació de Vicent Marzà, membre de Compromís, un dels partits que va impulsar el Pacte del Botànic, ha posat l'educació com una prioritat política d'aquest govern. Però les expectatives s'han de confirmar i les promeses s'han d'acomplir.
La reducció de ràtios va ser una primera mesura encertada i que ens posava en el camí de la recuperació d'unes condicions decents a les aules. Xarxallibres un intent lloable, però mal realitzat, d'aprofundir en la gratuitat, i l'augment en
inversions educatives i el compromís d'eradicar els barracons una mesura necessària per dignificar els espais educatius. Però necessitem més. Necessitem fets que confirmen que l'educació és una prioritat d'aquest govern.
Per això, ha arribat l'hora de dignificar la funció del professorat. Sense millorar les condicions de treball d'un dels eslabons clau del sistema educatiu, és impossible millorar la qualitat educativa del nostre País. Està molt bé millorar les condicions a l'aula amb menys alumnat i avançar en instal·lacions i ajudar les famílies, però sense un professorat motivat i que treballe en bones condicions laborals l'augment de la qualitat no serà possible.
Per això exigim el reconeixement urgent d'una sèrie de condicions imprescindibles per a realitzar el treball de manera adequada i amb nivells de qualitat excel·lents:
En primer lloc és urgent redistribuir les hores lectives tornant a les 18 hores de classe a secundària i les 20 a primària i la resta de preparació, organització i dinamització del centre. No es tracta de reduir hores de treball sinó de redistribuir-les racionalment enfortint les funcions de tutoria, coordinació, formació i innovació educativa, i això només es pot fer si l'horari laboral ho contempla de manera adient.
S'ha de tornar a reconeixer la funció de coordinació del/la cap de departament amb la dedicació horària necessària, les 3 hores de funció de coordinació són imprescindibles si es vol fer funcionar adequada i coordinadament els departament didàctics.
Reconéixer l'experiència i mantenir als centres als majors de 55 anys passa per un reordenació de les seues funcions, amb més hores d'atenció a biblioteca o laboratoris i menys de classe directa.
La recuperació salarial és part de la dignificació laboral, i els funcionaris de l'educació hem perdut poder adquisitiu de manera escandalosa. Aquesta pèrdua s'ha de recuperar, començant per la recuperació del 100% de la paga extra i amb augments proporcionals del salari.
Estimular la innovació educativa i la formació permanent passa pel reconeixement oficial d'aquesta faena i per la dotació econòmica per a projectes d'innovació, formació i desenvolupament d'estratègies experimentals.

Portem anys suportant el cop de la crisi amb un excés de treball i una sobrecàrrega de funcions que comença a erosionar el funcionament general dels
centres. Poc temps per a funcions de tutoria, mediació, convivència i animació cultural han creat un ambient de desànim i derrota entre els professionals de l'educació, de treball per mínims i de frustració per sobrecàrrega que ha acabat passant factura en la forma d'un mal funcionament general.
No podem esperar més. És el moment de reconéixer i dignificar davant la societat el paper del professorat, i això passa per un reconeixement efectiu en termes de condicions laborals, econòmiques i públiques. No queda temps, dos anys és un plaç raonable per aplicar aquestes mesures i encarar una nova legislatura en la què es podria créixer en qualitat educativa i aconseguir nivells europeus en aquest aspecte.
No podem esperar més, és l'hora del professorat valencià.