1/26/2016

Política

La setmana passada vaig estar a l'IES Batoi d'Alcoi impartint una xerrada sobre Política per a joves a l'alumnat dels cicles formatius d'Atenció a persones en situació de dependència i d'Animació sociocultural. Vaig trobar un alumnat inquiet, preocupat pel que passa al país, interessat en els assumptes públics i àvid de respostes a l'actual situació política. Va estar una conversa interessant i enriquidora, d'aquelles que abelleix repetir.
Vam repassar l'actualitat política, però sobretot vam parlar sobre la situació de la nostra democràcia i les mesures per enfortir-la. El problema és que els responsables de portar a terme aquestes mesures no estaven a la sala ni semblen escoltar les necessitats reals de la ciutadania.
Amb la situació política plantejada pels resultats electorals del passat 20D, el que cal és un gran pacte regenerador de la democràcia que sanege la situació actual. En aquest sentit, i després de les últimes actuacions judicials contra el partit governant els últims 4 anys, hauria d'haver un acord bàsic de la resta de partits no implicats en la corrupció per tal revitalitzar el sistema democràtic. Un acord bàsic que s'ocupara dels següents aspectes:



I que una vegada acabada aquesta faena de sanejament hauria de tornar a convocar eleccions per tal d'intentar conformar un govern polític que portara endavant altres mesures més concretes.
Aquestes són les prioritats d'una país en vies de descomposició que no pot soportar la fetor que desprén una "casta" política impresentable i indigna, que ha embrutat tot un col·lectiu amb unes actuacions que tots pensàvem i pocs s'atrevien a denunciar.
La situació és d'emergència social greu, i els líders polítics haurien de deixar els "jocs de trons" i inspirar-se més en Borgen, la sèrie danesa que mostra una democràcia sana i trasparent, dialogant i oberta a uns mitjans de comunicació vertaderament implicats en informar. Qui  no vulga entrar en aquest pacte s'haurà d'atendre a les conseqüències electorals, però no pot entrebancar el necessari acord que ha de revitalitzar aquesta democràcia convalescent.
Si no ho fem, els riscos són alts, canviar-ho tot per a que tot continue igual, com va passar a la Itàlia dels 90 i conta la magnífica sèrie "1992", o enquistar-nos en una democràcia elitista i allunyada dels interessos ciutadans, com l'americana, i que es veu molt ben reflectida a la duríssima "House of cards". Una tercera via possible és entregar el sistema democràtic a uns partits neofeixistes i neofranquistes que només volen recuperar sistemes autoritaris.
Nosaltres triem, però la responsabilitat ara està a les mans dels polítics electes, i no els perdonarem que no acomplisquen el seu deure. Volem una política en el millor sentit de la paraula, una política que:


Ací teniu el Prezzi de la xerrada:



1/16/2016

Educar

Porte vint-i-set anys donant classe i he de reconéixer que m'agrada la meua faena. És cert que hi ha moments de crisi, de depressió, de pèrdua de sentit del que faig a l'aula, però en general m'encanta donar classe, preparar-les, avaluar els resultats, estimular l'alumnat, fer-lo treballar, veure'l créixer intel·lectualment.
Tot i això també he de dir que aquest curs està sent especialment difícil. Amb més grups i més nombrosos, alumnat més menut i amb menys hores setmanals per treballar amb ells. Tot un còctel explosiu que, després de mesos de treball, comença a passar factura. Divendres a la una és un moment especialment crític. Tinc classe de ciutadania, l'assignatura que la Lomce vol desterrar del currículum perquè a la dreta catòlica li sembla que és massa laica o massa igualitària o massa socialista... o jo què sé què. La realitat és que, malgrat els discursos de les autoritats educatives europees i tots els observatoris de la igualtat i el foment de la convivència que comunicat rere comunicat demanden assignatures d'educació en valors, drets humans, formació democràtica i prevenció de les discriminacions, aquesta assignatura només disposa d'una hora setmanal i es considerada una "maria" per tots.
En aquestes condicions generals és ben difícil, com podeu imaginar, aconseguir calar en l'alumnat, desenvolupar unes estratègies mínimes de reflexió moral i de pensament crític. Si afegim que estem parlant d'alumnat de tretze anys i a última hora de divendres, ja us podeu imaginar l'espectacle. La classe comença com una descàrrega de bous per Sant Fermí (disculpeu-me el símil taurí, a mi tampoc m'agraden), amb crits, espentons i carreres. Quan aconseguesc un poc d'ordre i poder començar la classe, Ismael (anomenem-lo així fictíciament) demana anar al servei. Evidentment li done permís i aprofite els deu minuts que tarda en tornar per corregir activitats i iniciar el debat sobre el tema que ens ocupa a la sessió de hui. Però Ismael torna, i l'ambient es caldeja. El debat esdevé confrontació, creuament de desqualificacions personals, papers i bolis volant, taules fora de lloc, peus damunt les cadires, motxilles damunt la taula. Després de deu minuts més de desori aconseguesc tornar a centrar el debat. Estem parlant de famílies, definint conceptes -família homoparental és la que..., familia monoparental és la que... i així-, opinant sobre la seua conveniència o no, expressant sentiments, aportant exemples personals ben propers a l'alumnat. Però Ismael està avorrit i diu en veu alta que el seu iaio deia que preferia un fill drogoaddicte a maricó. Silenci, ho ha dit Ismael i ningú li bufa l'orella. Jo intente reflexionar sobre el sentit de l'afirmació, però no sé si aconseguesc desactivar-la. Continue la classe com puc, entre amenaces de parts A, B, C i fins X si és necessari. Però a Ismael li fan cor Joanatan i Rubén (també noms ficticis, clar), que també estan avorrits quan son quasi les dues i comenten en veu alta les seues opinions sobre els homosexuals, a favor i en contra, però en veu alta i sense esperar torn.
Jo només mire el rellotge, sense esma, i espere amb ànsia el so alliberador del timbre d'eixida, si bé encara queden deu
minuts i la cosa està molt desmadrada. Cride, amenace i aconseguesc un poc de silenci per continuar debatent sobre els tipus de família i el sentit profund d'aquesta institució, sobre allò més important més enllà de quin tipus tinguem a casa; l'estima, l'acompanyament, la protecció, l'educació... quan "Joan" (altre nom fictici, tot i que en aquest cas hauria de fer-li un monument amb el seu nom autèntic) alça la mà i, per a sorpresa meua, espera a que li done el torn per parlar i quan li done pas, diu:
- Jo el que volia dir és que abans els homosexuals em feien "asco", no m'agradaven, i després d'aquestes classes ja ho veig normal.

I prou, només això entre crits de la resta de la classe. Gràcies Joan! per coses com aquestes he tornat a recuperar la confiança en l'educació i el sentit d'aquesta faena imprescindible que és ensenyar. I sona el timbre i comença el cap de setmana.