1/15/2015

Memòria històrica

Dedicat a M.

Fa uns mesos vaig escriure un article sobre Enric Marco motivat per la publicació del llibre de Javier Cercas sobre la seua figura. Ara, llegit el llibre, m'agradaria comentar la visió que Cercas aporta d'aquest personatge inquietant i digne de llàstima, com vaig dir en aquell article, però pel què l'autor no sent cap empatia ni compassió.
L'elecció del gènere amb el qual Cercas aborda la història de Marco no és innocent, amb la qual cosa podem aventurar que res en aquest llibre està motivat per impulsos o sentiments espontanis, més aïna al contrari, tot està meditat i previst per aconseguir els objectius proposats, que no són precisament comprendre el personatge. De fet, un dels primers problemes amb els quals es troba Cercas és la preocupació que té per justificar la conducta de Marco. Explica des del principi que "entendre" no significa "justificar", perquè en cap moment voldria ell justificar la conducta del seu personatge. Sembla resoldre el dilema de la justificació adoptant un gènere mixt, meitat ficció, meitat assaig, perquè d'aquesta manera creu haver superat el dilema que repeteix al llarg del llibre; "la realidad mata y la ficción salva". El resultat és enganyós i fallit perquè barreja capítols literaris amb d'altres assagístics, amb la qual cosa aconsegueix matar la realitat històrica del seu personatge però no salvar la ficció novel·lada. Els capítols novel·lescs són descriptius, erudits i sense encant literari, i els assagístics densos, pesats i poc creïbles per la barreja d'opinions i dades que un autor omnipresent manifesta contínuament. Moltes vegades sembla més un llibre sobre Cercas que un sobre Marco.
Cercas no construeix una novel·la amb la vida de Marco ni elabora un assaig històric amb els documents que
consulta, però tampoc fa una biografia perquè no escolta les converses que manté amb Marco ni les té en compte. El resultat és un llibre elaborat amb una documentació rigorosa, però que no penetra en el personatge literari ni en el real, perquè no empatitza amb ell ni adquireix la neutralitat necessària per a un estudi científic. Cercas sent repugnància per Marco, i tot el llibre destil·la aquesta aversió, fins al punt que no li dona veu en cap moment del llibre, només un poc al final, però ben poc i com una concessió després de la destrucció personal que efectua al llarg de tota l'obra. Les entrevistes amb Marco, que suposadament enregistra el seu fill, desapareixen de manera sorprenent, i l'autor prefereix citar documents burocràtics abans que reproduir les explicacions del personatge.
El Marco de Cercas és un personatge de cartró pedra elaborat amb la fredor del que només vol rematar una faena que no li agrada, o que sap necessària per aconseguir altres objectius no confessats. El converteix en un mentider sense escrúpols, un símbol de la indecència i vilesa, un home corrent i vulgar que va saber estar i mentir en el lloc adequat per aprofitar-se'n de la situació. Un personatge sense cap valor, mort, encartonat i perillós. Però el problema és que, a més d'açò, aprofita Marco per qüestionar de manera tendenciosa la legítima reivindicació de les víctimes del franquisme i l'exigència de reposició d'una memòria històrica que torne la dignitat als que van ser esborrats de la història de manera indecent.
Quan Cercas afirma que "lo que sí sé es que las mentiras de Marco sobre su pasado no fueron la
excepción sino la norma y que él se limitó a exagerar lo que era pràctica común", està afirmant que molts dels fills i nets de persones soterrades a les cunetes de moltes carreteres han inventat el seu passat, han fingit el seu dolor o han exagerat els fets. És revelador que l'autor dedique uns quants capítols a explicar que Marco és un home corrent, que va fer el que tots els espanyols van fer durant la transició, reconstruir el seu passat per adaptar-lo a les noves condicions socials. En una espècie de Cuéntame superficial, Cercas converteix Marco en paradigma de les víctimes del franquisme, però oblida que els que van falsejar el seu passat no van ser les víctimes, sinó els botxins. Que els que van inventar el seu passat van ser aquells que havien col·laborat amb el franquisme, no els que s'hi havien oposat o simplement acceptat amb impotència. En una espècie d'afany venjador, Cercas es creu amb el dret de denunciar una suposada esquerra que va estar callada durant el franquisme i va eixir de les catacumbes els primers anys de la transició, però la comparació amb Marco no encaixa en aquest esquema, perquè l'esquerra que va eixir de les catacumbes del franquisme va ser justament la que va tapar la memòria històrica, la que va acceptar l'estratègia d'ocultar uns fets històrics intolerables i ignorar les víctimes d'uns sistema sanguinari a canvi d'una suposada pau social.
Però quan la reivindicació de la memòria històrica torna a escena amb Garzón i l'exhumació d'algunes fosses durant els últims anys del govern Aznar, Cercas es permet afirmar que es tracta d'una reivindicació política conjuntural que desapareix amb el triomf de Zapatero, i que s'oblida de la mateixa manera que havia aparegut, negant l'esforç i la dedicació de molta gent per recuperar i dignificar els seus familiars represaliats injustament.
El llibre per tant, no és un llibre sobre Enric Marco, és un exercici de justificació ideològica d'una visió edulcorada de la democràcia. Una democràcia sense passat, o en la què aquest és difícil d'esbrinar i no paga la pena de recuperar, perquè greuges en van haver als dos bàndols. Si aquest llibre l'escriu a Alemanya sobre algun personatge similar potser l'haurien acusat de negacionista de l'holocaust i denunciat directament, però la democràcia espanyola, ja ho sabem, i ell també ho diu; " la democracia se construyó en España sobre una mentira, sobre una gran mentira colectiva y las mentiras individuales". Ara bé, sembla que a alguns els interessa mantenir la mentida i continuar amb la versió oficial d'una transició modèlica en la qual la reconciliació nacional va cimentar una pau social impúdica.


1/11/2015

Sovaldi

Els malalts d'Hepatitis C estan en peu de guerra, i amb raó. Un nou medicament, el Sovaldi, pot curar-los la malaltia, però les autoritats sanitàries consideren que és massa car per poder-lo dispensar de manera generalitzada, i que això implicaria deixar altres malalts sense assistència. Realment, el preu del tractament es desorbitat (uns 25.000 euros a Espanya, sembla ser), i més en temps de crisi com els que vivim. Si bé, la demanda dels malalts i familiars és legítima perquè, de moment, l'assistència sanitària a l'estat encara és universal i gratuita, si més no per als nacionals, perquè els immigrants ja han quedat, malauradament, fora d'aquestes prestacions. Aquest fet planteja un dilema moral difícil de resoldre i que és prou antic.
Un dilema moral clàssic que normalment es planteja a l'alumnat de secundària per tal de fer-los reflexionar sobre la importància dels valors i el conflicte amb les lleis és aquell que ens col·loca en una situació similar a la dels malalts o familiars amb Hepatitits C:
"Imagineu que la vostra parella (o mare o pare o germà, com preferiu) està molt malalta, tant que el risc de mort és imminent. Però un farmacèutic del poble disposa d'un medicament que pot salvar la vida del vostre familiar. Evidentment us dirigiu a la farmàcia i demaneu el medicament, però el seu cost no està al vostre abast. El farmacèutic diu que no és una ONG i que heu de pagar el preu estipulat oficialment per les autoritats sanitàries o no us el dona. Què feu? Se'n torneu a cas i acompanyeu el vostre familiar en una mort segura? O intenteu robar el medicament al farmacèutic, per les bones o per la força?"
La major part dels adolescents afirmen que robarien el medicament, perquè la vida del seu familiar i la vida
humana en general és més valuosa que els guanys econòmics. Però alguns diuen que el farmacèutic no en té la culpa, que ell viu de vendre medicaments i no pot regalar-los a tot el món, i que per tant, hauríem de buscar finançament en algun altre lloc.
El dilema és antic, i no serveix per a la situació actual del nostre país, en el qual els tractaments els dispensa la seguretat social i no directament els farmacèutics. Potser als EEUU encara es podria plantejar de manera similar. Però el problema del dilema clàssic és que és massa moralista i descarrega tota la força moral en la conducta individual. Al cas de l'Hepatitis C i el Sovaldi si plantegem el dilema de manera individual, com un dilema moral personal, no en té solució. Perquè no estem parlant d'un malalt ni d'un farmacèutic, sinó d'un col·lectiu universal (qualsevol dels ciutadans que poden contraure la malaltia) i d'una empresa multinacional. En aquest cas, la responsabilitat de curar la malaltia no és del familiar sinó de les autoritats sanitàries i elles són les que han de valorar els recursos dels quals disposen i les prioritats sanitàries existents. Tot i això, aquestes autoritats sanitàries han de respondre a un imperatiu moral, el deure de preservar la vida humana dels seus ciutadans, fent-lo compatible amb la protecció de tot el col·lectiu. Per tant el dilema moral, esdevé un dilema polític en el qual hem de rendibilitzar uns recursos escassos de la manera més equitativa possible per tal de preservar el dret fonamental a la salut.
En aquesta situació, l'única resposta possible passa per una actuació política de les autoritats pertinents que s'han d'enfontar a les empreses farmacèutiques per tal de negociar i exigir uns preus raonables i compatibles amb la preservació del dret a la salut, i si no entren en raó, plantejar solucions imaginatives que estan a l'abast de la indústria farmacèutica amb intencions socials; fabricar genèrics a preu adequat als costos de fabricació. Evidentment aquesta solució passa per desafiar les autoritats econòmiques internacionals com l'OMC o l'FMI, però si volem prendre partit per la democràcia i els drets humans, només decisions polítiques fermes i decidides poden garantir aquests drets. Països com Brasil, Sudàfrica o Cuba ho van fer amb els medicaments per curar la Sida, i hauriem de prendre nota dels resultats, milers de persones amb una qualitat de vida saludable. Què decidim? Afavorir els interessos de grans grups empresarials multinacionals amb guanys desorbitats? O garantir els drets de les persones? Realment no hi ha dilema moral, perquè no cal ni plantejar-lo, però el dilema polític continua en les mans dels nostres governants, que no semblen massa convençuts en resoldre'l o prefereixen continuar transferint fons públics a empreses privades.