12/14/2015

«Els educadors han de fer exercicis de sospita» Entrevista a Manuel Cruz

Manuel Cruz (Barcelona, 1951) és catedràtic de Filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona, però també és un divulgador de la filosofia i del pensament crític en diferents mitjans, com ràdio i premsa. Ha publicat més d'una vintena de llibres i ha rebut nombrosos premis d'assaig, com ara l'Anagrama el 2005, amb Las malas pasadas del pasado, l'Espasa el 2010, amb Amo, luego existo. Los filósofos y el amor, i el Jovellanos el 2012, amb Adios, historia, adios. El abandono del pasado en el mundo actual. Cruz, a més, està al capdavant de les col·leccions de filosofia «Pensamiento Contemporáneo» i «Biblioteca del Presente» de l’Editorial Paidós, codirigeix la sèrie Biblioteca Iberoamericana d’assaig de Paidós mexicana i presideix l’Associació Federalistes d’Esquerres.

Podeu llegir l'entrevista completa al web de Futura
Enric Senabre | Fotografies: Miguel Lorenzo
Al darrer Congrés d’Educació Josep Lluís Bausset de l’Alcúdia vàreu fer una ponència sobre l'educació de la sospita, en què consisteix aquesta educació?
Es fa de dues maneres, d'una banda els clàssics ja ensenyaven en la sospita, com el Sòcrates dels diàlegs platònics quan pregunta als seus interlocutors, o Freud en dubtar del discurs dels seus pacients. Els millors clàssics a través dels seus textos són exemples d'educació en la sospita. Ja ho deia Kant, no s'ensenya filosofia sinó que s'ensenya a filosofar.
Després hi ha una actitud, que és la que desenvolupa l'educador quan es converteix en un mediador i es fa càrrec de l'herència rebuda i la filtra, no la transmet tal qual. Els educadors han de fer exercicis de sospita aplicats al present que els ha tocat viure.
Creieu que amb les actuals condicions introduïdes per la llei d’educació vigent, la LOMQUE, és possible aconseguir una educació crítica?
En aquest moment vivim una època caracteritzada per un sol model de societat, el capitalista o liberal, basat en l'economicisme. El problema ve quan aquest model s'exporta a altres esferes com l'educació i els sentiments, i tot funciona amb la mateixa lògica.
En l'educació, el llenguatge que s'ha implantat és el d'una gran formació professional. Tot consisteix en preparar l'alumnat per al mercat de treball. Però l'educació ha d'anar més enllà i no pot reduir-se només a la formació de mà d'obra.

11/27/2015

McLuhan ha mort, visca Marx! (Carles)

McLuhan va popularitzar aquella frase d' "el mitjà és el missatge", en el sentit que amb els nous mitjans audiovisuals (ell pensava en la tele, bàsicament) era més important com es deien les coses (el format) que allò que és deia (el contingut). Si bé, amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació i la utilització que en fem i en fan d'elles podríem qüestionar la teoria mcluhiana.
Si atenem als comunicats dels grups jihadistes que darrerament s'han popularitzats a la xarxa (reivindicacions d'atemptats, assassinats d'ostatges, propaganda de guerra) trobem una simplicitat i una economia expressiva que els acosta a un llenguatge audiovisual pobre i intranscendent, mentre el contingut que ens transmeten amb aquests documents té una intensitat que no necessita de floritures tècniques. És el contingut el que ens impacta, el que ens espanta, i el mitjà és absolutament invisible. De la mateixa manera, la forma amb la que utilitzen Twitter, Facebook o Whatsapp, deixa de banda les grans ocurrències i es dirigeix directament al nucli de l'assumpte, la difusió de la seua ideologia i la captació de seguidors. I sembla que és eficaç.
Si ho pensem bé, en tots aquests casos, el mitjà passa desapercebut, esdevé intranscendent davant la insolidaritat i manca de sentiments humanitaris dels seus autors. Allò que importa és el que es diu, el contingut del missatge. Allò que espanta és el pensament que hi ha darrere d'unes imatges nues o unes paraules digitals. Potser McLuhan ha mort, i aleshores el que necessitem és interpretar el sentit, l'origen i finalitat d'uns missatges que beuen de la més absoluta crueltat, perquè el mitjà només és un embolcall que no afegeix ni resta res al sentit profund del missatge que es vol transmetre.
Però per entendre els missatges res millor que buscar la seua causa, el perquè del seu sorgiment, i és ací on necessitem a un filòsof al qual havien assassinat i que ara ressuscita amb molta força, Carles Marx. Al remat, hem de pensar que el mitjà no és més que una part de la ideologia d'una classe dominant, de la qual s'apropien, de vegades, les classes dominades per mantenir una lluita desigual. En aquest sentit, les tecnologies de la informació i la comunicació segueixen una lògica capitalista liberal de maximització del benefici.
Per tant, no ens equivoquem, no mirem el dit quan ens assenyalen la lluna, els esdeveniments violents i traumàtics que estem vivint (atemptats, refugiats, immigració...) no venen d'una necessitat d'expressar idees en nous mitjans, sinó que són costures rebentades d'un món injust i insolidari que ha venut la ideologia de la comunicació universal, la igualtat i la dignitat humana com a panacees d'un futur que no arriba. En canvi, la pobresa, la indefensió, la violència, la mort, els interessos econòmics, l'explotació i l'esclavitud són fenomens ben visibles en tres quartes part del món, però
amagades per un missatge globalitzat expressat en un mitjà acurat i maquillat que nega la realitat i mostra un món de missatges embolcallats en un mitjà innovador. D'aquesta contradicció evident sorgeix el biaix i el trencament de qualsevol possibilitat de diàleg. Quan la ideologia nega la situació real de la major part de la població mundial, la realitat econòmica i social rebenta com una olla a pressió que no hem deixat evacuar. Mirem la lluna, mirem la desigualtat econòmica, la injustícia en el repartiment de la riquesa, la insolidaritat amb les necessitats més bàsiques, i tindrem la raó d'aquests missatges crus als què no interessa la bellesa expressiva d'un mitjà que ja no serveix.

9/10/2015

Carta al Conseller Marzà

Comencem el curs a Secundària, el curs de les propostes, del canvi, de la il·lusió en educació. Un curs esperançador en el què volem que les malifetes d'uns polítics miserables queden en el record d'un País al que han maltractat i ha sabut renàixer.  El conseller Marzà ha manifestat públicament que s'ha obert una nova etapa en educació, i tota la comunitat educativa ha rebut el seu anunci amb l'esperança i la il·lusió amb la què vam posar el vot a l'urna electoral i vam participar en multitud de manifestacions i propostes al llarg dels últims quatre anys.
Però queden moltes coses per fer, i les primeres accions del nou govern pel que fa a l'educació no tenen la
radicalitat que, potser, feia falta. I no parlem de parar la Lomce com han fet a Aragó, que al nostre País Valencià no és possible perquè la il·lustre consellera Català la va avançar convertint el País en laboratori de les polítiques educatives més neoliberals, sinó de mesures efectives que alleugeren la càrrega negativa d'aquesta llei, i altres que no depenen de la nova llei i s'han aplicat ací.
Les modificacions cosmètiques que ha aplicat la conselleria a Secundària (com la modificació horària a les troncals de batxillerat i les de currículum) són, la majoria, inaplicables amb el curs iniciat, i les que hauria pogut prendre no s'han proposat. La reducció de ràtios a les aules, la recuperació de l'assignació horària del professorat d'abans del decret de mesures especials, la disposició d'hores per a funcions com mediació, biblioteca, activitats esportives i altres són aspectes organitzatius i laborals que s'han posposat aquest curs per raons poc explicades o, en tot cas, justificades per la situació econòmica.
Però no sols és això. El govern del PP va deixar la qüestió ben nugada, i abans d'eixir de les poltrones va reduir les hores de coordinació dels caps de departament i va eliminar les hores de preparació del professorat implicat en programes específics d'atenció a la diversitat (com PDC, PAC i FPB). I allò més greu és que ho va fer a través d'instruccions que s'oposaven a la legalitat existent i a través de resolucions que són fàcilment modificables. Però el nou govern no ha derogat aquestes instruccions ni ha modificat les resolucions, i ho hauria pogut fer, ha decidit no fer-ho i deixar la situació com l'havia heretada. Les raons son comprensibles; la falta de temps, el desconeixement de la situació econòmica, la necessitat d'analitzar tranquil·lament les opcions de futur... Bé, podem dir que el professorat les accepta de moment, perquè no ha hagut protestes i els sindicats tampoc han alçat la veu, però haurem de recordar que és una situació anòmala, que descarrega damunt les ja carregades espatlles del professorat el manteniment de la qualitat del sistema educatiu públic.
Haurem de recordar a la Conselleria, i esperem que els sindicats del professorat més representatius -STEPV i CCOO- ho facen, que si volen prestigiar l'educació pública s'ha de reconéixer els professionals que la porten endavant. Que defensar l'educació pública no és fer vídeos carregats de bones intencions, sinó donar temps als professionals per coordinar la seua faena amb la resta de companys, ocupar-se del seu alumnat, atendre pares i mares, preparar classes i innovar en la seua especialitat i com a tutors. I tot açò es fa a través de l'organització de l'horari del professorat de manera raonable, atenent a les diferents funcions que desenvolupen als centres, estimulant la coordinació, el treball en equip i la innovació educativa. De moment, amb les condicions laborals i organitzatives del curs que iniciem, això és difícil i només depén de la bona voluntat del professorat, degut a la sobrecàrrega horària que porta acumulant al llarg dels anys de menyspreu i prepotència d'un govern poc interessat per l'educació pública. Però el govern ha canviat i sabem que està interessat en l'educació pública, per això comprenem que es tracta d'un curs de transició i que cal donar temps als nous responsables, però no comprendrem que aquesta situació no canvie el curs vinent, no acceptarem que no es reconega la faena del professorat de manera clara i efectiva i no només a través de declaracions grandiloqüents.

8/04/2015

Política de barberia

El meu barber, o perruquer si ho preferiu, està expectant amb la política. La primera cosa que m'ha dit hui quan he anat a tallar-me el monyo, és que espera que aquests, referint-se al nou govern autonòmic i municipal, no la caguen. Evidentment, això esperem tots, no tant que no la caguen, que és una manera col·loquial de parlar, sinó que governen amb trellat i ens confirmen que es pot fer política d'una altra manera. També sabem que, facen el que facen, la caverna blavera i mediàtica soltarà els gossos a la mínima oportunitat, i això ens fa carregar-nos de paciència i donar un marge el més ample possible a la seua acció de govern que, tot siga dit, de moment és prou satisfactòria.
El meu barber és un autònom, ell sol porta el seu negoci i suporta tots aquests pagaments i imposts dels què tant parlen els polítics neoliberals i que, normalment, utilitzen per justificar les retallades socials. En canvi a ell, que n'és un dels afectats, no li sembla que aquest siga el problema, sinó més aïna està molest amb la corrupció i el balafiament de recursos que els polítics de la "casta" han estat fent els últims anys amb els seus diners. Igual que a la resta de ciutadans que treballen a sou, funcionaris i treballadors per compte aliè, el que li molesta no és pagar, si aquest pagament està ben repartit, sinó l'ús que se'n fa dels diners que paga.
Com podreu apreciar pel que us he contat, el meu perruquer sempre ha sigut d'esquerres. Fa anys, en els temps del desert de la majoria absoluta PPera, era d'Esquerra Unida, i ja blasmava contra els desoris PoPulars i la necessitat d'un canvi seré que, en aquells temps, representava Esquerra Unida.
Després va ser Podemita, portat, potser, pels vents de canvi i esperança que, en els primers moments de la formació morada ens van injectar en vena via audiovisual i que, amb el temps i les declaracions de Pablo Iglesias, ha anat esbravant-se.
Hui m'ha dit que si Ribó revisa el decret d'obertura en diumenges i festius dels centres comercials de les
zones suposadament d'afluència turística ell, i la seua dona que treballa a un d'aquests centres comercials que no cal anomenar, es faran seguidors de per vida de Compromís.
Amb tot açò el que us vull dir és que el meu barber no és el penell del mercat, no canvia de partit com canvia de camisa, sinó que ell, com la majoria de votants d'esquerra, el que vol és un projecte progressista il·lusionant que ens porte a una societat més justa i equitativa. I ell, com la resta de votants d'esquerra, no troba tantes diferències polítiques entre Esquerra Unida, Podem i Compromís, i el que preferiria és que no li ho posaren difícil a l'hora d'anar a votar i, a més, rendibilitzaren el seu vot a efectes del canvi polític necessari. És fàcil de comprendre, esperem que qui té la responsabilitat de fer-ho ho tinga igual de clar.

7/29/2015

Despolitització

Sembla ser que ací ningú és res, ni de dretes ni d'esquerres, ni racista ni xenòfob, ni espanyolista ni catalanista, ni feminista ni  masclista... Ací sembla ser que tots som transversals, despolititzats, neutrals, purs, verges. Prendre partit no està de moda. El que s'estila és ser apolític, jove, modernet, però molt moderat. El que mola és ser de centre, ni xixa ni llimonà, perquè jooooo, clar, ni defense el valencià ni el prohibesc, ni estic a favor de la corrupció ni la denuncie, no dic que els homes siguen superiors però ser feminista.... és ser massa radical, i jo no soc un radical, jo defense els valors democràtics, constitucionals, faltaria més!
Que l'exalcalde de Badalona, Garcia Albiol, s'atrevisca a dir que no és d'esquerres ni de dretes, ni racista ni xenòfob, és un exercici de cinisme que tots aquells que el recolzen fan seu. La complicitat amb la xenofòbia és, ella mateixa, xenòfoba.
Que Carolina Punset diga que no està contra l'ensenyament del català a les escoles, però que prefereix
l'anglés perquè ella no és una "aldeana", és una mostra d'ignorància o mala intenció amagada darrere d'arguments ridículs. I aquells que la secunden assumeixen la seua mala bava sense excuses.
Que Pedro Sanchez justifique l'extorsió a Grècia per  part dels designis dictatorials de la Troika, és simplement cruel i inhumà, i més des de postures suposadament socialdemòcrates, però clar, ell no està ni a favor ni en contra, i amb la seua postura manté la injustícia.
Que Esperanza Aguirre siga la que més defensa la transparència democràtica després de col·locar Francisco Granados a tenir cura de les gallines del seu corral, és simplement patètic, però qui s'ho creu i els vota participa de la seua corrupció.
Al remat, al món que vivim, qui no pren partit per canviar el món, col·labora amb el seu manteniment. I les postures tèbies, amagades sota una suposada capa de tolerància, només demostren una presa de partit per les injustícies. No actuar, no manifestar-se, no prendre partit, és una postura còmoda, però cínica i miserable. Preferisc mil vegades als qui s'enganyen que a aquells que s'abstenen i, amb el seu silenci, mantenen les coses com estan, injustes.

7/15/2015

El temps de cada cosa



Les tragèdies, les autèntiques tragèdies, transcorren en silenci, amagades sota una capa d'aparences frívoles, de posats fingits i alegria simulada. El mèrit de l'escriptor, de l'escriptora en aquest cas, és donar-los veu, convertir-les en paraules, transformar les emocions desconegudes en sentiments assumits.
Perquè "Per a cada cosa hi ha un moment", però és ben difícil adonar-nos-en de quin de tots és, si el de plorar i patir, o el de viure i riure, si el de matar i enrunar o el de plantar i collir. En la vida, cada cosa té el seu moment, però no sempre és el que voldríem i, de vegades, arriba a deshora o d'imprevist. Viure és saber perdre i cercar, esquinçar i cosir, odiar i estimar. Què difícil és assaborir el temps de cada cosa!
Si bé, per ajudar-nos una mica en aquest procés vital, de vegades, apareixen regals com el que ens fa Raquel Ricart en "El temps de cada cosa", una narració de vides encreuades en les que uns dediquen la vida a buscar-se i no es troben, mentre que altres es troben sense buscar-se, o potser dedicant la vida a aquest quefer sense adonar-se'n. L'escriptora ens murmura "ranteret a l'orella" històries profundes, contades amb gust i bon fer i carregades de sentiments continguts. Un seguit de camins que ens desconcerten, ens sorprenen i, alhora, ens donen les claus del que és viure. Des d'una societat agrícola i antiga, fins una ciutat moderna i esbiaixada, des d'Amèrica fins Benimaclet, fa cinquanta anys o ara mateix, les persones som les mateixes, sentim les mateixes coses, plorem pels mateixos drames i riem amb la mateixa inconsciència. Perquè els humans continuem vivint amb les necessitats que ens converteixen en el que som.
No estranya que l'obra haja rebut el Premi El lector de l'Odissea 2014, un premi peculiar i poc freqüent al nostre panorama literari que decideix un consell de cent lectors. És, per tant, una novel·la de lectors, que arriba avalada pel bon criteri literari d'uns pocs amants de la literatura que són capaços de pagar per llegir originals d'un premi literari. En aquest sentit, l'obra proporciona el plaer de la literatura, el gust de llegir, perquè encisa per la seua profunditat emocional i captura amb el seu llenguatge acurat i precís. Una lectura
que s'assaboreix en tots els sentits, però sobretot, en el de la bona literatura que fa compatible la bona escriptura amb les històries quotidianes. Personatges que tots podem identificar, que hem tingut al costat i, potser, no hem sabut veure. Històries que hem ignorat i hem descobert. Temps d'escoltar i emocionar-nos, temps de plorar i patir, però temps, també, de fruir, amb la literatura i amb la vida, o amb les dues alhora, que és com es frueix de la bona literatura.

5/28/2015

Governs de progrés

Passada l'eufòria pels magnífics resultats electorals de cap de setmana passat, comencen les negociacions per formar governs municipals i autonòmics. I al País Valencià pot passar un poc com li va passar a Susana Díaz a Andalusia, que el que era una victòria clara s'ha convertit en un "via crucis" tortuós. A casa nostra, quan tot apunta a unes majories de progrés evidents, determinades declaracions dels principals implicats i algun que altre moviment ocult poden complicar la conformació de governs de recanvi a les principals ciutats del País i al govern autonòmic.
Però ho volem dir ben clar i en català a l'estil de València, si l'electoral valencià ha votat com ho ha fet és, principalment, per fer fora un PP corrupte i en procés de descomposició evident i portar a les institucions un poc de vent fresc i un molt de regeneració democràtica. Si els principals triomfadors de les eleccions no entenen aquest missatge i s'entrebanquen en discussions de noms, prioritats partidàries o principis elegants, la societat que els ha votat no els ho perdonarà mai. La responsabilitat que ha caigut damunt de PSPV, Compromís i Podem és tan clara que fins i tot els dirigents populars ja s'han apartat de l'escenari; Fabra anunciant la seua dimissió, Rita buscant futur en algun càrrec honorífic, Rus negociant la presó a la que prefereix anar i la resta d'alcaldables retirant-se a les casernes d'hivern per passar la travessia del desert que els espera. Si fins i tot ells, que són els que podrien oferir una resistència a les noves majories, les accepten amb resignació, els cridats a assumir les noves majories de govern no poden fer la viu viu i defraudar aquestes expectatives.
Declaracions no partidistes, sorgides suposadament d'unes bases populars i també de boca d'algun líder
nacional que des de Madrid apunta amb el dit allò que s'ha de fer ací, demanant que siga Oltra la presidenta del Consell, no ajuden a crear un clima de diàleg necessari en les actuals circumstàncies. Desqualificacions "a priori" de que Puig no està legitimat com a President, perquè ha perdut vots o pel passat socialista tant és, no són favorables a la necessitat de confiança mútua que requereix governar en coalició, com tampoc ho són plantejar coalicions a dreta i esquerre sense cap criteri ideològic. Igualment que el partit minoritari convoque els altres des de la superioritat moral dels que se saben verges en política real i amb el poder decisori d'una matemàtica electoral tan injusta com volàtil. Tots aquests moviments només poden ser comprensibles des d'un tacticisme previ a la negociació. Si és així i al final s'arriba a un acord de govern, cap problema. Però anem amb compte perquè la tradició d'esquerres del nostre país no és gens procliu al pacte i la coalició, només ens falta agitar l'aviram.
Més enllà de totes aquestes disputes, per tant, no els queda altra que negociar un govern de progrés, per al Consell i els ajuntaments en els quals siga possible, que es comprometa a una regeneració democràtica imprescindible i a unes primeres mesures de salvació i recomposició de la societat civil que obriga finestres i deixe les portes obertes a la participació popular i a la recuperació de la dignitat com a poble. No ha de ser difícil un acord de mínims en aquests aspectes vitals, i cap dels partits implicats pot negar-se a fer-ho, estava en els seus programes electorals. I aquest acord ha de partir d'una acceptació dels resultats electorals, que són els que són i han col·locat determinats partits en un lloc preeminent en cada lloc, i d'un respecte a tots els partits implicats, que disposen de la legitimitat que els seus electors els han conferit.
És un moment històric decisiu, i la ciutadania valenciana ha votat en aquesta direcció. És indefugible i seria incomprensible que aquells que s'omplen la boca amb conceptes com diàleg, negociació, participació i regeneració non sigueren capaços ara d'articular una alternativa que el poble valencià ha demanat clarament.

4/27/2015

Presentació d' El Viatge d'Atena a la Fira del llibre

Presentació de la novel·la de divulgació filosòfica El viatge d'Atena. La presentació correrà a càrrec de Tobies Grimaltos (professor de filosofia i escriptor i divulgador de la filosofia) i l'autor. Però a l'acte prendran vida personatges clàssics de la tradició filosòfica. Comptarem amb Zaratustra, Epíctec, Epicur, Hipàtia d'Alexandria, Simone de Beauvoir, Sartre i la personatge principal del llibre, la jove Atena. No us podeu perdre l'espectacle, us esperem. N'esteu convidats!


He d'agrair, de bestreta, la presentació de Tobies Grimaltos. És tot un honor per a mi comptar amb el referent de la divulgació filosòfica al País Valencià, l'iniciador en la nostra llengua d'un estil de filosofar pròxim i comprensible per a tots els públics. Els seus llibres, El joc de pensar i Pren-te la vida amb filosofia (en aquesta mateixa col·lecció de l'editorial Bromera) han iniciat a generacions de joves valencians en la filosofia i han estat un recolzament fonamental per als qui ens dediquem a ensenyar filosofia.








Confirmat! Simone de Beauvoir assistirà a la presentació del llibre, i em diu que, fins i tot, parlarà amb Atena i li explicarà alguns dels secrets més ben guardats de la filosofia.









Diògenes no podrà assistir a la presentació del llibre de la seua Atena. Tot i haver estat un dels
consellers més assenyats (fins i tot quan es va traure allò a la plaça del barri) que han acompanyat Atena en aquest viatge, ens ha dit que si no deixen entrar els seus gossos ell tampoc anirà. Consultada l'organització de la Fira sembla que no deixen entrar animals i, clar, Diògenes pensa que els gossos son prou més savis que els humans i prefereix no assistir.
Una llàstima!





Hipàtia d'Alexandria, científica i filòsofa, confirma que estarà a la presentació d'El viatge d'Atena, encara que com estàtua humana, la seva nova ocupació per a temps de retallades dels programes d'investigació. Vol parlar amb Atena sobre els avanços científics i la manera de congeniar-los amb una societat millor. 







Habermas i Martha Nussbaum van dialogar a un programa de televisió quan encara existia la televisió autonòmica, i Atena els va escoltar. Després la van tancar i ara estem orfes de mitjans de comunicació en la nostra llengua. Dissabte, evidentment, no podran acudir a la presentació del llibre, però ens envien el seu salut.


Atenció! Primícia! Epicur, el filòsof del plaer i la disbauxa, la felicitat i la bona vida, l'ateisme i el dubte, assistirà a la presentació d' El Viatge d'Atena. A hores d'ara és Okupa, però va trobar un dia a Atena a la porta de la casa okupada i li va contar els secrets de la felicitat. No us podeu perdre els seus consell si voleu arribar a la felicitat.


Zaratustra el nietzscheà avisa que la mort de Déu és un fet irreversible i que sou vosaltres, tots vosaltres, qui l'heu
mort. 
I ho pensa cridar a pleret a la presentació d'El viatge d'Atena, no debades és el personatge amb el qual s'inicia la novel·la i causa de la crisi adolescent d'Atena. Així que prepareu-vos per a l'espectacle


4/21/2015

Funcionaris exemplars

Portem uns anys en els quals l'actuació exemplar de molts funcionaris en l'exercici de les seues funcions s'ha convertit en notícia de titular dels informatius. Un grapat de jutges, alguns substituts, han tirat endavant investigacions compromeses a determinades personalitats polítiques i institucionals, des de membres de la realesa a ex-ministres, ex-presidents de comunitats, ex-diputats, ex-tresorers de partits, etc, i normalment en contra de les ordres dels seus superiors. Interventors i secretaris d'Ajuntament han hagut de suportar les pressions dels seus caps polítics (alcaldes i regidors) quan exercien honradament les seues funcions. Metges que han hagut d'incomplir les lleis que els obligaven a deixar
d'atendre als malalts que acudien a les seues consultes, i els han atés. Mestres que han hagut de fer el paper de pare o mare, psicòleg, conseller, mediador... fins i tot posant en risc la seua vida o la tranquil·litat i seguretat de la seua família. Bombers que han hagut de negar-se a desnonar una família de sa casa a costa d'una sanció. Policies que s'han vist en un dilema quan havien de multar tota una ex-presidenta de comunitat. Funcionaris d'hisenda sota sospita perquè tiraven endavant investigacions a personalitats de reconegut prestigi.
Casos tots ells que, com he dit al principi, han esdevingut titulars de premsa, entradetes d'informatiu i tema de programes d'investigació. En principi podríem pensar que tots aquests fets ens reconcilien amb la natura humana i ens demostren que l'honradesa en l'exercici de la professió dels funcionaris públics és exemplar. Podem estar tranquils, hauríem de pensar, perquè l'ésser humà és més honrat dels que solem pensar i els nostres funcionaris fan bé la seua faena.
Però el problema no és aquest, perquè en realitat la qüestió és perquè aquests funcionaris s'han vist obligats a haver d'actuar heroicament amb risc del seu lloc de treball o, fins i tot, de la seua integritat psíquica i física, si la seua actuació era precisament la correcta. Quan els funcionaris que només han
d'acomplir la legalitat vigent i les instruccions que els seus caps polítics els encomanen, es veuen obligats a ser herois quotidians, a enfrontar-se als seus caps directes i a convertir-se en estrelles mediàtiques per actuacions que són les exigibles a qualsevol persona en les seues circumstàncies, aleshores és que la política ha deixat de fer les seues funcions.
El protagonisme de determinats funcionaris públics només demostra la degeneració de la política, la total
claudicació dels encarregats democràticament a fer funcionar de manera correcta la cosa pública. La única notícia necessària hauria de ser el clar i inequívoc compromís dels representants democràtics en fer funcionar l'espai públic de convivència. Però quan la política abandona els seus compromisos i els polítics només estan interessats en el seu benefici particular, aleshores només queda la resistència, personal, professional i ciutadana. I aquest és l'aspecte més dramàtic del protagonsime d'aquests herois quotidians que, en una democràcia consolidada, serien humils servidors públics que acompleixen la seua faena amb honestedat i compromís.

4/10/2015

Keep Calm!

Els resultats definitius de les convocatòries electorals que ens esperen enguany es presenten més insegurs que mai. La volatilitat que demostren les enquestes, assenyalen un escenari canviant i complicat, imprevisible, però en tot cas, difícil de gestionar amb els paràmetres de grans majories als quals estàvem acostumats.
L'aparició de noves forces com Podemos i Ciudadanos sembla imparable, però potser els seus resultats no siguen tan definitius com ells esperarien. I els grans bastions del bipartidisme no acaben d'entregar la cullera i, de segur, donaran batalla fins al final. No serà fàcil formar govern, ni amb ells, ni sense ells.
Al mateix temps, partits que es presentaven com una gran esperança, s'esmicolen per la pressió de les previsions, com és el cas d'Upyd, destrossada per resultats i expectatives electorals. Per això és tan important per a les forces d'esquerra minoritàries consolidades després d'anys de lluita parlamentària i social mantenir la calma. Compromís i EU poden caure en la temptació de la desesperació si miren les enquestes, sobretot després d'haver generat unes expectatives molt superiors.
El cas d'Eu és més perillós, perquè les enquestes sembren el dubte del vot útil i poden provocar un fugida
dels electors cap a opcions suposadament més segures, o als seus dirigents a forçar aliances electorals poc treballades  o, fins i tot, a escissions precipitades (com ha passat a Madrid). Malgrat això, i més enllà de les previsions que puga mostrar la desmoscòpia electoral, EU manté un electorat fidel i convençut, que no s'ha de deixar portar per la por a les enquestes, i que, cas de confirmar-se les previsions, pot jugar un paper molt important en la construcció d'una alternativa d'esquerres al govern autonòmic i nacional.
Compromís sembla tenir més assegurada la seua presència al parlament valencià i espanyol, i l'opció nacionalista que representa està més definida davant de Podemos, per això no sembla perillar el paper que ha de jugar en el futur govern valencià. Però EU representa una opció clarament d'esquerra transformadora que no exclou el nacionalisme, però que entra en competició amb l'opció que, se suposava, representava Podemos. Si bé, Podemos cada vegada més, difumina el seu missatge esquerrós i no sembla tenir gens clar l'opció nacional. Per això EU esdevé una força imprescindible al Parlament valencià (i espanyol), perquè pot aportar una claredat programàtica i una visió progressista definida, que ajudarà a conformar un govern a l'esquerra, progressista i amb una forta component nacionalista.
La desaparició d'EU del Parlament valencià, cas de no superar la injusta barrera del 5%, seria una catàstrofe per moltes raons. Perquè podria afavorir una majoria de forces conservadores per pura aritmètica d'Hondt, poc favorables a defensar el sentiment nacional o mantenidores d'un bipartidisme vell (PP-Ciutadans, o PP-Psoe o fins i tot Psoe-Ciutadans). Perquè faria més complicat un govern progressista amb vocació transformadora (opcions tripartites o fins i tot quadripartites Psoe-Compromís-Podemos-EU). I, sobretot, perquè deixaria sense una opció d'esquerres ferma i clara a una bona part de la societat que porta reclamant-la al carrer i les institucions des de fa anys.
Potser per això, i algunes raons més, cal conservar la calma i votar amb el cap i no deixar-se portar per la por que determinades enquestes intentaran escampar abans de les eleccions.

3/08/2015

Ciutadans taronja

La irrupció de Ciudadanos al panorama polític nacional ha trencat tots els càlculs previs sobre possibles resultats electorals. El seu ascens sembla imparable i, a hores d'ara, no sabem encara on pot estar el seu sostre. De manera similar al fenomen Podemos, pel que fa al seu augment a les enquestes, cada nova fornada d'estimacions apunta a un creixement exponencial (l'enquesta d'avui a El pais, lli atorga ja un 18%, en igualtat amb el PP i a molt poca distància de Podemos i Psoe).
Aquesta irrupció ha provocat que la cantada majoria simple amb la qual funcionava el PP i que ja li venia bé per a les seues perspectives electorals, estiga ara més lluny que mai. També està fent més difícil un probable gran pacte per la governabilitat que unira PP-Psoe en un govern de concertació. I de la mateixa manera, està frenant l'ascens, imparable fa uns mesos, de l'incòmode Podemos.
Però perquè s'ha produït aquest ascens vertiginós d'un partit i un líder, Albert Rivera, que ja portava 10 anys implantat a Catalunya sense massa ressò polític més enllà de ser la quinta columna antinacionalista? Doncs com en tota novel·la policíaca hem de mirar les condicions en les quals es produeix el crim i, sobretot, a qui beneficia.
Les condicions polítiques son les que hem descrit abans. Un context de debilitat de la dreta, amb una probable fins ara victòria per la mínima que, cada vegada, feia més impossible l'accés al govern degut a la impossibilitat de trobar aliats en un parlament controlat per l'esquerra. En aquest context, Upyd va tancar la porta a una coalició amb Ciudadanos, impedint d'aquesta manera la formació d'un gran partit de centre liberal. Des d'aquest moment, des de la suposada portada als nassos d'una Rosa Díez que s'havia mostrat massa personalista i, per tant, massa díscola per als interessos dels poders fàctics que apadrinaven aquesta coalició, el partit de Rivera ha anat augmentant com l'escuma gràcies a les seues aparicions mediàtiques i a la creació d'una consciència de simpatia i victòria que no se sap ben bé d'on sorgeixen.
Podríem dir que l'ascens de Ciudadanos s'assembla molt a les Revolucions Taronja que han omplit de
protestes paisos incòmodes per al capitalisme (Polònia, Ucraina, Bielorussia). Es tracta d'un moviment suposadament transversal, apolític o poc polititzat, complaent amb les polítiques neoliberals i amb un disseny mediàtic desproveït de referents i fàcilment adaptable a qualsevol escenari post-electoral. És a dir, el partit perfecte per mantenir les coses tal i com estan, però capaç d'aglutinar el descontent ciutadà sobre la política tradicional.
Què vol dir, per tant, aquest creixement d'un partit intranscendent fins fa poc? En primer lloc, que els poders fàctics econòmics han donat per amortitzat el PP i el Psoe o, si més no, pensen que ja no són capaços de mantenir l'ordre necessari per continuar fent negocis milionaris. En segon lloc que el fenomen Podemos estava creixent massa i s'havia convertit en un perill real per aquest ordre econòmic. I en tercer lloc, que el cabreig ciutadà ha adquirit unes proporcions que ja no poden ser controlades amb les ferramentes polítiques tradicionals i per això calia la formació d'un nou instrument d'intervenció que captara aquest segment ciutadà que no pensava continuar votant els partits tradicionals.
En aquest context, l'operació Ciudadanos ha estat fomentada pels mitjans addictes a les grans empreses que controlen l'economia europea i finançada per aquestes mateixes, i dissenyada, possiblement, per la mateixa consultoria que va aconsellar la revolució taronja ucraïnesa, i que també és assessora de la CIA. Les similituds són massa evidents i l'estratègia coincident; la generació (via enquestes i declaracions) d'una sensació de victòria, d'expectatives de triomf  possible; el dibuix d'un perfil polític d'aspecte amable i despolititzat (Rivera i Ciudadanos) i, per últim, l'aprofitament d'una estat d'ànim d'indignació entre la ciutadania per tal de reconduir-lo cap a la nova formació.
L'operació està en marxa i, de moment, ja està produint els efectes prevists, podria ser que que en molts llocs el nou partit mantinga en peu governs de Psoe (Andalusia) o PP (Madrid) i impedisca governs d'esquerra en altres (País Valencià), fins arribar a apuntalar un govern nacional que continue aplicant les polítiques neoliberals que portem vuit anys patint. Aquesta és la perspectiva del nou instrument electoral que els que dominen el món han posat en marxa.

2/24/2015

El viatge d'Atena

Ja teniu a les llibreries i al web de l'editorial Bromera El viatge d'Atena, una novel·la de divulgació filosòfica i creixement personal que ajudarà a formar la personalitat de les noves generacions.
Atena és una jove atrevida i curiosa que, un bon dia, escolta el crit desesperat d’un rodamón que anuncia la mort de Déu. A partir d'aquesta moment un canvi irreversible sacsejarà la seua adolescència. L’amistat i la confiança, l’amor i el sexe, la gelosia i el control excessiu, els desnonaments i l’atur, el WhatsApp i les xarxes socials es convertiran en qüestions que haurà de gestionar en el seu dia a dia. Però en aquest viatge no navegarà sola, perquè uns personatges misteriosos li serviran de brúixola i l’orientaran de manera enigmàtica. Al remat, només ella decidirà el rumb del seu vaixell.
Una manera atractiva i pràctica d'utilitzar la filosofia per respondre de manera pròpia i personal als reptes de la societat que ens envolta.
Si voleu llegir-ne un fragment, ací el podeu descarregar.

2/06/2015

Podemos i l'esquerra

La irrupció impactant del fenomen Podemos ha trasbalsat de manera radical el panorama polític de l'esquerra espanyola i valenciana. En un primer moment, les expectatives de victòria, el ràpid ascens a les enquestes i la radicalitat inicial del missatge dels seus caps visibles, va generar unes expectatives apassionants. Si bé de seguida vam veure que el seu ascens es feia a costa dels partits d'esquerra tradicionals, el Psoe, Esquerra Unida i Compromís al País Valencià. Tampoc es perdia molt, van pensar molts. Que el Psoe perdera el se paper hegemònic a l'esquerra podia ser interpretat com una entrada d'aire fresc beneficiós després de dècades d'immobilisme polític i poca transformació social. Si Esquerra Unida quedava convertida en una força testimonial de nostàlgics d'una esquerra acabada tampoc preocupava a molts. I que Compromís vegés limitades les seues expectatives d'ascens podia interpretar-se com una conseqüència lògica del discurs nacionalista al País Valencià.
Però el problema arriba quan les expectatives electorals del nou partit, Podemos, no són tan espectaculars com per aconseguir una victòria directa, i quan els dirigents mediàtics del moviment comencen a suavitzar el seu discurs. Açò ens situa davant de dos problemes que poden convertir el somni d'un recanvi polític en un malson de continuïtat.
En primer lloc, és molt possible que Podemos arribe a una segona o tercera posició a les eleccions nacionals
i autonòmiques, amb un repartiment d'entre un 20 i un 30% dels tres primers partits (Psoe, Pp i Podemos), cosa que faria molt difícil la formació d'un govern i que podria conduir a un pacte dels partits tradicionals, a una gran coalició PP-Psoe que impedira el canvi necessari. Al País Valencià aquest escenari és especialment dramàtic, ja que les enquestes pre-podemos situaven la possibilitat d'un tripartit Psoe-Compromís-EU com l'opció més probable. Ara la situació es complica i potser ens trobem amb una majoria de bloqueig institucional que impedisca la necessària transformació de les institucions polítiques. Si bé, algú pensarà que aquesta circumstància no és roina, només dilata uns anys la victòria de Podemos, com ha passat a Grècia amb Syriza.
Però això no ens pot consolar perquè tot i que el fet que l'esquerra no puga formar govern a les pròximes eleccions pot interpretar-se com una qüestió merament estratègica, que portaria uns anys més tard a la victòria esperada, oblida que tres o quatre anys més de govern popular o de coalició poden representar, per al País Valencià en particular, una desfeta cultural, lingüística i política irreversible. No ens queda temps, i ho teníem ahí amb el tripartit, mentre que ara no està gens clar.
Però en segon lloc, i el problema més gran per a l'esquerra, és que el partit que es postula per a ser principal partit d'aquest espectre no té un discurs clar ni articulat de canvi social, que el seu discurs es cada vegada més ambigu i descafeïnat i que els seus dirigents estan imposant una estratègia de fagocitació de l'esquerra que busca acabar amb qualsevol competidor i no confluir per a guanyar. Això significa que la seua irrupció està portant a l'esquerra tradicional (Esquerra Unida particularment) a l'escissió, el dubte estratègic i la confecció accelerada de propostes i lideratges improvisats, cosa que pot abocar-la a la desaparició o conversió en força testimonial. No passaria res que un terratrèmol polític sacsetjara les forces polítiques i les transformara en moviments més preparats per als nous temps, però si el recanvi passa per la formació d'un gran partit a l'estil del Partit Democràtic de Renzi o d'una repetició del que va ser la gestació del Psoe a la transició, aleshores haurem perdut un temps molt valuós per a la transformació social.

1/15/2015

Memòria històrica

Dedicat a M.

Fa uns mesos vaig escriure un article sobre Enric Marco motivat per la publicació del llibre de Javier Cercas sobre la seua figura. Ara, llegit el llibre, m'agradaria comentar la visió que Cercas aporta d'aquest personatge inquietant i digne de llàstima, com vaig dir en aquell article, però pel què l'autor no sent cap empatia ni compassió.
L'elecció del gènere amb el qual Cercas aborda la història de Marco no és innocent, amb la qual cosa podem aventurar que res en aquest llibre està motivat per impulsos o sentiments espontanis, més aïna al contrari, tot està meditat i previst per aconseguir els objectius proposats, que no són precisament comprendre el personatge. De fet, un dels primers problemes amb els quals es troba Cercas és la preocupació que té per justificar la conducta de Marco. Explica des del principi que "entendre" no significa "justificar", perquè en cap moment voldria ell justificar la conducta del seu personatge. Sembla resoldre el dilema de la justificació adoptant un gènere mixt, meitat ficció, meitat assaig, perquè d'aquesta manera creu haver superat el dilema que repeteix al llarg del llibre; "la realidad mata y la ficción salva". El resultat és enganyós i fallit perquè barreja capítols literaris amb d'altres assagístics, amb la qual cosa aconsegueix matar la realitat històrica del seu personatge però no salvar la ficció novel·lada. Els capítols novel·lescs són descriptius, erudits i sense encant literari, i els assagístics densos, pesats i poc creïbles per la barreja d'opinions i dades que un autor omnipresent manifesta contínuament. Moltes vegades sembla més un llibre sobre Cercas que un sobre Marco.
Cercas no construeix una novel·la amb la vida de Marco ni elabora un assaig històric amb els documents que
consulta, però tampoc fa una biografia perquè no escolta les converses que manté amb Marco ni les té en compte. El resultat és un llibre elaborat amb una documentació rigorosa, però que no penetra en el personatge literari ni en el real, perquè no empatitza amb ell ni adquireix la neutralitat necessària per a un estudi científic. Cercas sent repugnància per Marco, i tot el llibre destil·la aquesta aversió, fins al punt que no li dona veu en cap moment del llibre, només un poc al final, però ben poc i com una concessió després de la destrucció personal que efectua al llarg de tota l'obra. Les entrevistes amb Marco, que suposadament enregistra el seu fill, desapareixen de manera sorprenent, i l'autor prefereix citar documents burocràtics abans que reproduir les explicacions del personatge.
El Marco de Cercas és un personatge de cartró pedra elaborat amb la fredor del que només vol rematar una faena que no li agrada, o que sap necessària per aconseguir altres objectius no confessats. El converteix en un mentider sense escrúpols, un símbol de la indecència i vilesa, un home corrent i vulgar que va saber estar i mentir en el lloc adequat per aprofitar-se'n de la situació. Un personatge sense cap valor, mort, encartonat i perillós. Però el problema és que, a més d'açò, aprofita Marco per qüestionar de manera tendenciosa la legítima reivindicació de les víctimes del franquisme i l'exigència de reposició d'una memòria històrica que torne la dignitat als que van ser esborrats de la història de manera indecent.
Quan Cercas afirma que "lo que sí sé es que las mentiras de Marco sobre su pasado no fueron la
excepción sino la norma y que él se limitó a exagerar lo que era pràctica común", està afirmant que molts dels fills i nets de persones soterrades a les cunetes de moltes carreteres han inventat el seu passat, han fingit el seu dolor o han exagerat els fets. És revelador que l'autor dedique uns quants capítols a explicar que Marco és un home corrent, que va fer el que tots els espanyols van fer durant la transició, reconstruir el seu passat per adaptar-lo a les noves condicions socials. En una espècie de Cuéntame superficial, Cercas converteix Marco en paradigma de les víctimes del franquisme, però oblida que els que van falsejar el seu passat no van ser les víctimes, sinó els botxins. Que els que van inventar el seu passat van ser aquells que havien col·laborat amb el franquisme, no els que s'hi havien oposat o simplement acceptat amb impotència. En una espècie d'afany venjador, Cercas es creu amb el dret de denunciar una suposada esquerra que va estar callada durant el franquisme i va eixir de les catacumbes els primers anys de la transició, però la comparació amb Marco no encaixa en aquest esquema, perquè l'esquerra que va eixir de les catacumbes del franquisme va ser justament la que va tapar la memòria històrica, la que va acceptar l'estratègia d'ocultar uns fets històrics intolerables i ignorar les víctimes d'uns sistema sanguinari a canvi d'una suposada pau social.
Però quan la reivindicació de la memòria històrica torna a escena amb Garzón i l'exhumació d'algunes fosses durant els últims anys del govern Aznar, Cercas es permet afirmar que es tracta d'una reivindicació política conjuntural que desapareix amb el triomf de Zapatero, i que s'oblida de la mateixa manera que havia aparegut, negant l'esforç i la dedicació de molta gent per recuperar i dignificar els seus familiars represaliats injustament.
El llibre per tant, no és un llibre sobre Enric Marco, és un exercici de justificació ideològica d'una visió edulcorada de la democràcia. Una democràcia sense passat, o en la què aquest és difícil d'esbrinar i no paga la pena de recuperar, perquè greuges en van haver als dos bàndols. Si aquest llibre l'escriu a Alemanya sobre algun personatge similar potser l'haurien acusat de negacionista de l'holocaust i denunciat directament, però la democràcia espanyola, ja ho sabem, i ell també ho diu; " la democracia se construyó en España sobre una mentira, sobre una gran mentira colectiva y las mentiras individuales". Ara bé, sembla que a alguns els interessa mantenir la mentida i continuar amb la versió oficial d'una transició modèlica en la qual la reconciliació nacional va cimentar una pau social impúdica.


1/11/2015

Sovaldi

Els malalts d'Hepatitis C estan en peu de guerra, i amb raó. Un nou medicament, el Sovaldi, pot curar-los la malaltia, però les autoritats sanitàries consideren que és massa car per poder-lo dispensar de manera generalitzada, i que això implicaria deixar altres malalts sense assistència. Realment, el preu del tractament es desorbitat (uns 25.000 euros a Espanya, sembla ser), i més en temps de crisi com els que vivim. Si bé, la demanda dels malalts i familiars és legítima perquè, de moment, l'assistència sanitària a l'estat encara és universal i gratuita, si més no per als nacionals, perquè els immigrants ja han quedat, malauradament, fora d'aquestes prestacions. Aquest fet planteja un dilema moral difícil de resoldre i que és prou antic.
Un dilema moral clàssic que normalment es planteja a l'alumnat de secundària per tal de fer-los reflexionar sobre la importància dels valors i el conflicte amb les lleis és aquell que ens col·loca en una situació similar a la dels malalts o familiars amb Hepatitits C:
"Imagineu que la vostra parella (o mare o pare o germà, com preferiu) està molt malalta, tant que el risc de mort és imminent. Però un farmacèutic del poble disposa d'un medicament que pot salvar la vida del vostre familiar. Evidentment us dirigiu a la farmàcia i demaneu el medicament, però el seu cost no està al vostre abast. El farmacèutic diu que no és una ONG i que heu de pagar el preu estipulat oficialment per les autoritats sanitàries o no us el dona. Què feu? Se'n torneu a cas i acompanyeu el vostre familiar en una mort segura? O intenteu robar el medicament al farmacèutic, per les bones o per la força?"
La major part dels adolescents afirmen que robarien el medicament, perquè la vida del seu familiar i la vida
humana en general és més valuosa que els guanys econòmics. Però alguns diuen que el farmacèutic no en té la culpa, que ell viu de vendre medicaments i no pot regalar-los a tot el món, i que per tant, hauríem de buscar finançament en algun altre lloc.
El dilema és antic, i no serveix per a la situació actual del nostre país, en el qual els tractaments els dispensa la seguretat social i no directament els farmacèutics. Potser als EEUU encara es podria plantejar de manera similar. Però el problema del dilema clàssic és que és massa moralista i descarrega tota la força moral en la conducta individual. Al cas de l'Hepatitis C i el Sovaldi si plantegem el dilema de manera individual, com un dilema moral personal, no en té solució. Perquè no estem parlant d'un malalt ni d'un farmacèutic, sinó d'un col·lectiu universal (qualsevol dels ciutadans que poden contraure la malaltia) i d'una empresa multinacional. En aquest cas, la responsabilitat de curar la malaltia no és del familiar sinó de les autoritats sanitàries i elles són les que han de valorar els recursos dels quals disposen i les prioritats sanitàries existents. Tot i això, aquestes autoritats sanitàries han de respondre a un imperatiu moral, el deure de preservar la vida humana dels seus ciutadans, fent-lo compatible amb la protecció de tot el col·lectiu. Per tant el dilema moral, esdevé un dilema polític en el qual hem de rendibilitzar uns recursos escassos de la manera més equitativa possible per tal de preservar el dret fonamental a la salut.
En aquesta situació, l'única resposta possible passa per una actuació política de les autoritats pertinents que s'han d'enfontar a les empreses farmacèutiques per tal de negociar i exigir uns preus raonables i compatibles amb la preservació del dret a la salut, i si no entren en raó, plantejar solucions imaginatives que estan a l'abast de la indústria farmacèutica amb intencions socials; fabricar genèrics a preu adequat als costos de fabricació. Evidentment aquesta solució passa per desafiar les autoritats econòmiques internacionals com l'OMC o l'FMI, però si volem prendre partit per la democràcia i els drets humans, només decisions polítiques fermes i decidides poden garantir aquests drets. Països com Brasil, Sudàfrica o Cuba ho van fer amb els medicaments per curar la Sida, i hauriem de prendre nota dels resultats, milers de persones amb una qualitat de vida saludable. Què decidim? Afavorir els interessos de grans grups empresarials multinacionals amb guanys desorbitats? O garantir els drets de les persones? Realment no hi ha dilema moral, perquè no cal ni plantejar-lo, però el dilema polític continua en les mans dels nostres governants, que no semblen massa convençuts en resoldre'l o prefereixen continuar transferint fons públics a empreses privades.