12/11/2014

Ensenyar

Escrivia fa uns mesos un article, Educació policial, en el qual denunciava la concepció repressiva de l'educació que destil·laven certes xerrades que se solen fer als instituts per prevenir el consum de drogues, el maltractament masclista o el ciberbuylling, per posar uns quants exemples. La presència policial en aquestes motivava en gran mesura la meua apreciació, però no sols, també la concepció general sobre el que era educar i la visió instrumental i casuística del fet educatiu, que el concep com un remei puntual als diferents mals que assoten el món social.
Aquesta setmana he tornat a repetir experiència, però en aquest cas m'ha fet veure el que la societat considera que és la faena d'ensenyar. En primer lloc, és molt freqüent enviar a realitzar aquestes accions educatives a un seguit de professionals que, de segur, són molt competents en les seues branques professionals respectives; policies, assistents socials, llevadores, ats o metges, però que no tenen perquè ser-ho com a educadors. I en segon lloc, aquests professionals no sempre han estat preparats per desenvolupar aquesta funció educativa, sinó que s'ho han trobat de rebot o per vocació personal.
Per això no acabe d'entendre perquè es considera que qualsevol persona, qualsevol professional de
reconegut prestigi en altres branques, està capacitat per ensenyar. És un menyspreu evident a l'ofici de mestre, ja que sembla que no es necessita una qualificació especial ni una formació massa acurada, i que en un determinat moment, amb un power point i uns vídeos sobre el tema tractat, es resol la situació de manera brillant i efectiva.
Però allò més greu de tot açò és que som els propis ensenyants els que no creiem en la nostra faena. Nosaltres som els primers que no considerem la nostra activitat professional com una activitat que requereix unes habilitats específiques i una formació acurada. I som nosaltres els que, des dels instituts, sol·licitem aquestes xarrades i preferim delegar en aquests professionals externs al món educatiu la responsabilitat de formar en valors. I és un error.
Perquè portar a l'aula professionals amb experiència en determinades àrees com el consum de drogues, la prevenció de malalties o l'extorsió a través d'internet pot resultar una bona eina educativa i un element impactant en la formació dels joves. Però només si aquesta presència i actuació es realitza dins del context d'una programació educativa integrada i continuada en el temps, i programada i pensada per professionals de l'educació des de l'aula.
Fer-ho de la manera superficial i puntual en la què es fa més sovint, a través de professionals externs aliens al món educatiu,  només porta al desprestigi de l'educació i a una formació moral hipòcrita i superficial que ensenya l'alumnat que els gestos buits són més importants que les autèntiques actuacions moralment decidides i assumides críticament.

6 comentaris:

Weltschmerz ha dit...

Si vosaltres no vos feu valer, ningú ho farà. Si vos menyspreeu, només esteu ficant la llavor per a que algú vinga a dir "veeu? Ja ho deia jo".

Està clar que és necessari informar als/les alumnes. És tasca vostra, i de tots. Ara, permetre que a un institut entre qualsevol amb "l'autoritat moral" com per a donar lliçons d'ètica... Tinc els meus dubtes.

I més si aquestes "classes" només fan que atemorir i avisar a l'alumnat de que el món és roí, sense mostrar un altre punt de vista que incloga la part positiva (o no perjudicial del tema tractat).

Bé, Enric, bé.

M.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Certament igual que amb un metge o un psicòleg cal la dupla entre aquest i el malalt, en una relació entre professor i alumne també cal aquesta dupla, en què entren l'amor, l'estima i el suposat subjecte saber, la persona amb crèdit que en resulta i, que només pot donar el professor amb molt de temps de relació amb l'alumne.

Molt bon article, cal que els professors, sense deixar de banda la tasca educadora dels pares, també dic, també s'hi involucren.

Vicent

Lluís ha dit...

En pareix correcte, els especialistes de cada matèria són els que s´han de dedicar a l´asumpte en concret.
Un abraç.

efurom1 ha dit...

Comprendo perfectamente, por experiencia, lo que quieres decir, Enric.
Hay demasiadas "actividades" que se hacen para "rellenar" sin tener en cuenta el daño que eso puede acarrear.
En cambio son pocas las que se hacen en el marco adecuado de un proyecto educativo:
No es lo mismo vistar la catedral de Burgos a principios de curso, cuando estás dando el arte paleolítico, que hacerlo en su momento.
Y lo mismo se puede decir de lo relacionado con las drogas, el maltrato o el acoso.
Claro que hacer las cosas en su momento (y como dios manda) requiere mucho más esfuerzo y trabajo de equipo que hacer las cosas al tuntún

Enric Senabre ha dit...

Sí amics i amigues, moltes vegades es tracta d'un simple recurs per cobrir els forats que nosaltres, els mestres, no saben tapar. De vegades aquests tallers o xerrades estan ben fet, per gent professional i amb experiència i vocació (moltes vegades ho fan fins i tot debades, només per la idea de fer un societat més tolerant), i aconsegueixen obrir llumenetes crítiques en la ment dels joves.
D'altres, com conte a l'article, es tracta d'un tràmit que superen amb menys o més gràcia.
Però en l'article m'he deixat un aspecte que alguns de vosaltres heu assenyalat, aquestes xerrades van destinades a fer el que nosaltres, els mestres, no fem. Per falta de formació, ganes, temps o dificultats estructurals. Amenace amb un altre article sobre aquest aspecte de la qüestió.

Mari Carmen Cabo Montalt ha dit...

Article que serà ben rebut, Enric.
A vore si s'ensenyem d'una vegada a fer una bona planificació, ben estructrada, i aconseguim obrir llumenetes....
Però, estic pensant que, amb totes les limitacions que tenim, obrim més llumenetes de les que es pensem.
Siguem optimistes i treballem per conseguir-ho