10/14/2014

Tirar de la manta

El cas de les targetes black de Cajamadrid és l'última de les informacions sobre corrupció que ha sacsejat el panorama informatiu actual. L'última però no l'única, perquè venia precedida pels EROS d'Andalusia, casos Gürtel, Brugal, Cotino i etc, etc. La majoria d'ells afecten al partit governant a Espanya des de fa 3 anys i al nostre País des de fa vint, però el dels EROS andalusos esquitxen els sindicats UGT i CCOO i el de les targetes embruten tothom.
No vull parlar ara de la immoralitat que suposen aquestes conductes ni de la seua suposada il·legalitat, sinó que m'agradaria fixar-me en el ritme i moment d'aparició. Em sembla ben curiós que a la societat de la transparència, en la què tot es troba a internet a un clic de distància, determinades conductes siguen absolutament opaques. Com és possible que els consellers aquests (80 ni menys ni menys) disposaren de diners a dojo per a capricis i altres vicis sense que cap periodista, polític o administrador bancari sospitara res? Perquè no amagaven gens la disponibilitat monetària de què gaudien.
M'agradaria saber d'on arranca la filtració, i quins mitjans li donen ressò, perquè em sembla que els mitjans de comunicació ballen al so que els marquen els seus amos, i la ciutadania queda bocabadada amb el reguitzell de notícies que apareixen a un ritme prèviament marcat. No entenc quina funció acompleixen  els mitjans independents en aquesta societat suposadament democràtica si no són capaços de destapar casos com aquests quan es produeixen i no quan convé a no se sap qui. Tampoc entenc quina funció acompleixen els organismes de control democràtic, parlament, tribunal de comptes, síndic etc., si són incapaços de tallar situacions com la que descrivim.
Al remat no ens queda més remei que pensar per nosaltres mateix, i el mètode més eficaç per trobar responsabilitats és el dels detectius de les novel·les de lladres i serenos, preguntar a qui beneficia el crim, és a dir, a qui beneficia que justament ara ens assabentem que els consellers de Cajamadrid, triats per tots els partits polítics i sindicats i no sols pel partit al govern, eren uns corruptes. Evidentment beneficia als més corruptes, que aconsegueixen d'aquesta manera posar en marxa el ventilador i dir allò de "tots són iguals, dona igual qui governe".
El problema és que això funcionava quan no existia Podemos, perquè l'efecte era que no pagava la pena canviar de corrupte, el conegut sempre era millor que el que no coneixíem, però ara amb una agrupació política que justament fa bandera d'aquesta denúncia d'una casta governant corrupta i apoltronada, pot produir-se l'efecte contrari al que buscaven els del ventilador, que per fi la ciutadania rebente i envie aquesta casta d'impresentables a pastar fang!

4 comentaris:

Mari Carmen Cabo Montalt ha dit...

A qui beneficia que justament ara ens assabentem que els consellers de Cajamadrid, eren uns corruptes.
Perquè ara?
De nou, uns o altres condueixen les fornes de pensar dels ciutadans. Ara, Este camí m'agrada més, ja és hora que fem fora a tota esta gentola.

pons007 ha dit...

Tan de bo s’acabi l’alternança de poder entre els mateixos!

Enric Senabre ha dit...

Tota la raó teniu, Mari i Pons, esperem que s'acabe aquest ritual absurd amb aparença de recanvi i aconseguim fer fora la colla de corruptes i irresponsables que ens governa.
Això sí, triem als millors i no un clon del que ja teníem, i retornem a la política el sentit més profund, aconseguir un món millor.

Lluís ha dit...

A vore si gràcies a Podemos s´acaba una mica aquest bipartidisme imperant de fa temps...i sobretot gràcies a mecanismes de control i legislació es controla més als polítics "pillos"...Un abraç