5/29/2014

La consellera portaveu

Mai pensava que anava a dir el que vaig a dir ara, però pense que ha arribat el moment. Efectivament, tenim una consellera d'educació que ha superat la desfeta educativa que va portar a terme l'anterior conseller, l'odiat i maldestre Font de Mora. I vosaltres direu, no és possible! Font de Mora va concentrar en la seua contra tota la comunitat educativa per voler implantar l'educació per a la ciutadania en anglés, va ser la riota de tot l'estat per negar-se a implantar mini ordinadors a l'escola perquè deia que deixaven cecs els menuts, va patir sentències judicials desautoritzant les seues absurdes mesures de plurilingüisme i es va convertir en la figura política més coneguda, i més vilipendiada, per la comunitat educativa a través de cartells, pancartes i dibuixos elaborats pel propi alumnat. Certament, Font de Mora va fer riure a tots i va posar moltes traves i dificultats al desenvolupament de l'educació valenciana, però ho va fer tan mal, que moltes de les seues intencions van quedar en no res amb la conseqüència que el sistema educatiu no va millorar, però tampoc va empitjorar més.
Ara bé, l'actual consellera d'educació, ascendida a portaveu del consell per la seua capacitat de comunicació, en castellà clar, perquè el defecte de parlar en valencià el té superat, ha aconseguit implantar moltes de les mesures que Font de  Mora no va ser capaç de posar en pràctica. I a més, ho ha fet amb un cert silenci impotent de la comunitat educativa. I tot per una estratègia agosarada i intel·ligent de dividir la comunitat educativa, vendre suposades mesures de millora que en la pràctica la perjudiquen i saber imposar-les sense immutar-se per les crítiques.
La consellera Català ha dividit els sindicats de professors amb l'acord d'interins i de recuperació de sexennis, aconseguint fer d'una qüestió de dret una graciosa concessió de la conselleria. Ha dividit privada i concertada amb programes plurilingües, concessions a centres que separen per sexes i proves diagnòstiques afavoridores de la concertada. Ha esfondrat l'ensenyament en valencià amb la reducció de línies i la formació de grups mixts sobre els quals no hem escoltat ni una protesta. I ha dividit professorat i pares i mares amb mesures com la d'allargar el calendari lectiu, passar els examens de setembre a juliol o augmentar la càrrega lectiva del professorat. La consellera és ben intel·ligent i potser per això ara l'ascendeixen a portaveu, perquè maneja molt bé la comunicació i és capaç de vendre mesures populistes i inútils com si d'un bàlsam contra la crisi es tractara.
Ara bé, que ella siga tan espavilada és, en part, conseqüència de la nostra candidesa. Pares i mares, professorat i alumnat hem caigut repetidament en les seues trampes, unes vegades per incapacitat ideològica d'oposar un model educatiu alternatiu, altres per impossibilitat de fer escoltar la nostra veu als mitjans de comunicació i fer arribar el nostre missatge a la societat, i altres per pensar que fotre l'altre sector educatiu beneficiava el nostre. Mesures com la del plurilingüisme, que es ven com una millora del sistema educatiu, són un autèntic desficaci impossible d'aplicar en el context de les escoles reals que tenim. L'avançament del començament de curs al dia 3 de setembre una crueltat amb alumnat i treballadors que patiran temperatures de 40 graus als centres mal dotats dels què disposem. Les proves diagnòstiques una berena de negres en la que els centres concertats aconseguiran augmentar la seua parròquia amb una publicitat gratuita. I, en general, l'avançament de moltes de les modificacions de la fatídica Lomce al nostre País, que s'ha utilitzat com a banc de proves de les derives més elitistes i competidores que volen imprimir al sistema educatiu, s'han aplicat sense despentinar-se i amb motiu d'orgull als congressos populars.
Bé, ella ha guanyat noves responsabilitats com a resultat del seu èxit dinamitador del sistema educatiu, però nosaltres també podrem aprendre amb l'experiència i començar a bastir una resposta contundent i coherent a l'espoliació i desmembrament del sistema públic valencià. O pares i mares, professorat i alumnat unim les nostres propostes dins d'una alternativa seriosa i compromesa amb un model públic, equitatiu i en valencià d'educació o el sistema educatiu públic deixarà de ser una alternativa creïble dins del panorama educatiu.

5/19/2014

8 apellidos vascos

La pel·lícula "8 apellidos vascos" s'ha convertit en èxit de recaptació als cinemes. És un motiu de goig que cinema fet a l'estat tinga aquest èxit entre el públic, si més no perquè demostra una certa resistència a l'imperialisme cultural americà en el pla cinematogràfic.
Emilio Martínez Lázaro elabora una comèdia àgil i graciosa, que es deixa veure amb un somriure als llavis i que s'ha presentat com atrevida pel fet de qüestionar els estereotips regionalistes de bascs i andalusos. No negaré que la pel·lícula és graciosa i ben realitzada, que es veu amb un somriure als llavis i que els actors funcionen a la perfecció dins del context general de la pel·lícula. Ara bé, que siga atrevida, això és un altra cosa.
Certament l'humor és una manera efectiva i agradable de fer pensar. No hi ha cosa més saludable que riure dels defectes propis i fer broma d'aspectes sagrats de la nostra idiosincràsia. En aquest sentit, és cert que "8 apellidos vascos" posa en funcionament la capacitat crítica de l'humor per tal de dissoldre tòpics i obrir camins a la tolerància i la coneixença entre regions de l'Espanya Una, Grande y Libre.
Perquè el problema és aquest, que amb l'excusa de criticar i fer riure sobre els tòpics identitaris, la pel·lícula amaga un espanyolisme recalcitrant del què no fa broma i ni tan sols es planteja obertament. És molt saludable riure-se'n de la manera de parlar andalusa o basca i dels cognoms i costums culinaris i alcohòlics, però això no és atrevit ni innovador. S'ha fet sempre i podem trobar un munt d'acudits sobre l'assumpte. Però el que si que hauria estat atrevit i trencador hauria estat qüestionar l'espanyolitat de tots els territoris de l'estat, cosa que no sols no fa la pel·lícula, sinó que, ben a l'inrevés, ridiculitza sense fer broma i amaga en naturalitzar la situació política actual com si fora la única possible.
L'autèntica ideologia de la pel·lícula, que s'amaga darrere d'una visió fàcil i romàntica de l'amor, un altre aspecte a revisar, és la de que qualsevol conflicte polític entre "regions" pot ser solucionat amb vincles personals i bon rotllo. El problema és que el bon rotllo sempre ha de ser el dels que plantegen trencar l'estatu quo, perquè els que defensen la situació actual estan disposat a traure els tancs al carrer a la mínima broma massa agosarada.

5/05/2014

Llenguatge sexista

Les festes de moros i cristians d'Alcoi són, com possiblement ja sabreu, de les poques que continuen posant traves a la integració de la dona. Les autoritats que gestionen la festa (Associació de Sant Jordi i juntes directives de les "filaes") i, possiblement, una majoria de festers (i no utilitze el masculí en sentit genèric) continuen sense acceptar que la dona té tot el dret a participar a la festa de manera plena. Tot i això, un altre bon grapat de festers i festeres tenen clar que no es poden posar portes al camp, ni limitar els drets de les festeres, però han acceptat la via "lenta" que ha imposat l'associació.
Bé, dic tot açò per introduir la situació, diguem-ne social, que dona caliu al tema del qual vull parlar, que és el del llenguatge sexista. I explique aquesta realitat perquè el llibret de festes que repartia gratuïtament el periòdic El nostre d'Alcoi fa un repàs a la composició de les diferents "filaes", i es dedica a autèntiques contorsions lingüístiques, que han confeccionat i enviat els propis dirigents festers, per tal d'ocultar la situació real de la dona a les seues "filaes". Per exemple, la majoria de "filaes" expliquen que els seus components estan formats per "festers", "juvenils", "xiquets" i "socis". En aquest cas, la utilització del primer "festers", és un genèric que oculta que no hi ha festeres de ple dret en la majoria dels casos, mentre el "xiquets" sí que s'utilitza com a genèric real, perquè inclou xiquets i xiquetes, que no tenen problemes mentre són menudes. Llegint la informació proporcionada és pràcticament impossible saber quina és la composició real per sexes, en aquest cas els genèrics s'utilitzen com a ocultació d'una situació de discriminació i treballen per perpetuar-la. En canvi, una filà com el Marrakesch fa la mateixa distribució, però en aquest cas sabem, perquè coneixem la situació real, que "festers" inclou "festeres", ja que és de les poques que ha admés la participació de la dona en igualtat de condicions. En aquest cas hauria sigut millor que hagueren utilitzat la formula "festers i festeres", que hauria resultat més "real" i al mateix temps més revolucionària, ja que hauria servit per denunciar la ocultació que realitzen la resta de "filaes".
Però n'hi ha un altre grup de "filaes" que prefereix deixar ben a les clares la discriminació real i classifica als "festers" per un costat i a un grup que anomena de diferents maneres segons les "filaes", i que representen autèntiques contorsions lingüístiques per tal de mostrar que el genèric "fester" no inclou les "festeres" i que elles estan fora de la condició de "fester". Per exemple, alguns diuen "acompanyants" i altres concreten més i escriuen "acompanyants femenines", altres opten per "dames" simplement, alguns s'agafen al vestit i anomenen "disseny femení" als membres que el vesteixen, uns quants diuen "col·laboradors femenins" o "components femenines" i uns altres prefereixen el més clar i simple "dones basques" o "dones", com si foren una espècie diferenciada del gènere humà, però en cap cas "festeres".
Com podem apreciar, per tant, la utilització del genèric no sempre deixa clara la situació que vol descriure. En aquests casos seria preferible duplicar l'expressió i referir-se a ells i elles, festers i festeres o homes i dones, encara que siga una expressió més artificial. Potser en altres situacions, quan el genèric està clar i no dona lloc a dubte ni amaga cap discriminació real, no calga la duplicació genèrica i siga suficient amb ells, els festers o els humans.
Tot i això, aquest exercici lingüístic al qual s'han dedicat les "filaes", amb honroses excepcions, només demostra que el llenguatge no és una simple descripció imparcial d'una realitat donada. Més aïna demostra que el llenguatge "crea" el món, o si més no, el transforma, i que la seua utilització adequada i coherent representa una de les múltiples maneres que tenim els humans de canviar el món i d'eliminar la discriminació de la nostra societat. Si no fora així, per a què tantes molèsties en posar nom a una situació innombrable legalment i intolerable socialment?