3/20/2014

Educació policial

Escolte a la ràdio la vicepresidenta de l'Observatori contra la violència de gènere. Parla sobre la violència masclista i quan Pepa Bueno li pregunta sobre la necessitat d'educar per prevenir-la i sobre la contradicció que significa eliminar l'assignatura d'educació per a la ciutadania, l'entrevistada contesta el catecisme que el Ministerio Wert ha passat tots aquells que hagen de parlar de temes de drets humans, que no, que aquests assumptes s'han de tractar de manera transversal i que, fins i tot, s'hauria de pensar en portar la policia  a fer xerrades als centres educatius per tal de sensibilitzar sobre els seus efectes i manifestacions. Sembla ser que els i les joves no donen la importància real a fenomens com un bufetada o una amenaça. I clar, qui millor que la policia per contar els efectes dramàtics d'aquestes conductes sobre les dones.
Més enllà del caràcter victimitzador que aquesta opinió aporta d'un problema que només es soluciona amb l'empoderament de les dones, aquest punt de mira implica  un error evident en l'enfocament de l'educació en general. De seguida vaig recordar que les últimes setmanes havien vingut al meu institut policies a fer xerrades sobre els perills de les xarxes socials entre els adolescents. També vaig fer memòria de les xerrades sobre accidents de trànsit i consum de drogues que periòdicament fan als centres educatius i la publicitat que se'ls dona als mitjans de comunicació, sempre necessitats de mostrar notícies positives per tal de millorar els índexs de felicitat al nostre país i de netejar la imatge dels cossos de seguretat.
La visió de l'educació que aquesta opinió implica està, per tant, més arrelada del que podíem pensar i implica una  concepció repressiva i instrumental de l'educació que s'ha generalitzat de manera preocupant i que la impresentable Lomce oficialitza. La creença es basa en creure que l'educació de les actituds és com un tap de suro, que serveix per tapar la botella i que el líquid no es vesse. Semblen creure que és suficient amb tapar forats i, d'aquesta manera, evitarem les conductes incorrectes. És la mateixa concepció que programa xerrades contra la Sida amb imatges de morts i estadístiques de contagi o que emet anuncis catastrofistes amb primers plans de víctimes d'accidents de trànsit.
No se n'adonen que educar és una cosa més complexa per a la qual és necessari formar-se durant tota la vida i aprendre dels errors anteriors. Ni la policia, ni els metges ni els funcionaris de presó tenen la formula per vacunar contra la delinqüència, les conductes de risc o l'addicció a les drogues. Perquè educar conductes és educar la personalitat de manera integral, reforçant l'autoestima i el respecte, prestigiant la igualtat i garantint la dignitat. No serveixen postures catastrofistes ni amenaçadores. Però queda bé programar xerrades absolutament inútils si no contraproduents, perquè demostren una preocupació aparent però inexistent i un moviment que no és més que repetició i perpetuació de la desigualtat, de la injustícia i de l'explotació.

16 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

" Perquè educar conductes és educar la personalitat de manera integral, reforçant l'autoestima i el respecte, prestigiant la igualtat i garantint la dignitat."
Estic completament d'acord, deia Lacan que hi havia entre moltes, dues coses impossibles, psicoanalitzar i educar, dient-nos que sempre hi haurà violència de tot tipus i que l'única manera de intentar aminorar-la en certa manera és amb una presa de responsabilitat en l'un per un, en el vessant no-tot femení, i no en lleis i normes tot-fàl·lico masculines, és a dir, el açò val per tothom.
I estic d'acord també que de tant en tant els polítics fan una "escolta" a homens i dones des de la vessant interessada, no tractant el problema des dels seus orígens si és que té solució. Sempre hi ha solucions o pegats de tot tipus i és quan ens entestem a fer encabir el nostre ideal a tothom que no la trobem, és a dir, sempre hi haurà conflictes, però és un acte criminal dir per això que atiarem els conflictes per a assumir una crisi i posar-li fi.

Vicent

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Recorda que valentment i sincera la psicoanàlisi és l'única teràpia psicològica on l'enmorament i l'amor del psicoanlitzant i el psicoanalitzador un envers l'altre és presa seriosament, l'amor ha de ser el material que nodrisca aquests pegats o solucions junt a la presa de responsabilitat.

Vicent

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

A partir d'ara, des de fa uns mesos concretament o un any el món accepta el no-tot femení, l'un per un femení, des de la dreta a l'esquerra, passant per les feministes o els conservadors o tot estarà acabat, la profecia que s'autorealitza s'acomplirà.
Llegeix si t'abelleix un article que és al meu bloc, no és meu, que es titula "Després de l'Èdip les dones es conjuguen en futur".

Una abraçada de llibertat en tots els aspectes amb el límit de l'amor i la consciència.

Vicent

Enric Senabre ha dit...

He de llegir Lacan, és un autor que no he treballat.

Mari carmen ha dit...

Precisament ara, que tinc a les mans un expedient de dos alumnes q s'han pegat, estic replantejant-me la nostra tasca com a educadors, i si cal corregir conductes incorrectes, però és més important treballar per q estes conductes no es produixquen, des de la igualdat, el respecte la tolerància, la mediació....... Açò requerix un procés gradual i progresiu q no es pot tractar desde la transversalitat, i molt menys amb xerrades. És més valuos incloure esta formació q qualsevol continguts de qualsevol matèria.
Educar és formar persones, i...... Quatre xerrades normalment inconexes, poden fer més mal q bé.
Degraciadament el nostre sistema va cap als continguts i no cap a la formació integral.
Cal q digam no, no, no......

Enric Senabre ha dit...

Certament mari Carmen, en el tema de la convivència passa el mateix, que ens creem que podem solucionar els problemes amb accions puntuals, sancionadores i repressives, però no funcionen, perquè l'educació és un camí de llarg recorregut

Mari carmen ha dit...

Molt cret Enric.

Lluis ha dit...

Certament, ara mateix vinc de parlar amb la mestra de la meua filla que té quasi cuatre anys perqué algunes mares es queixen que la meua filla li pega a algunes companyes de classe, una xiqueta???
l´educació des de xicotets...

Enric Senabre ha dit...

Sí, Lluis, l'educació és complexa, i implica família, escola, mitjans de comunicació... per tant, evidentment, has d'escoltar el que et diuen des de l'escola, per la teua filla, perquè tu vols que siga feliç i respectuosa amb tots. Ara bé, problemes que apareixen a l'escola, s'han de tractar des de l'escola, i són una oportunitat d'or per ensenyar-los a resoldre els conflictes de manera dialogada, a demostrar emocions, a respectar... i formar-se com a persona. Tot açò és molt més fàcil de menudes, ho tenen a l'abast, només cal voler-ho fer.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Jo pense sempre humilment que si eliminem les xarrades ens queden només els tancs i temps després la força bruta, la paraula és màgica, cal posar-li amor.
Educar és més que un acte que es puga fer en un lloc, és tota una imbricació, com diu Enric de família on hi haja una figura eix, de societat on la llibertat no duga a evitar a tota costa el madurador patiment humà, sempre controlat, com un artificier que desmunte un edifici, a poc a poc i sense trasbalsos, una política de respecte, llibertat i tolerància, etc. I malgrat tota la demanda infinita no-tot femenina que puguem donar-li encara hi tindrem el mateix percentatge de normòpates, psicòpates, lladres, religiosos, fusters, capitalistes, butaners, etc. com no fent res.
És com una grip que dura set dies sense medicació i una setmana amb, però que entre tothom ens hem de responsabilitzar a aturar, per això estan les vacunes.
Xarrades sí, mentre més millor, inconnexes o connexes, de tant en tant cal llegir o escoltar sense entendre res, el temps i l'inconscient s'encarrega de dur-nos-les a la consciència temps després.

Vicent

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Ara, parlant de tot un poc, el principi d'autoritat ha de romandre en un estat tant anarquista com capitalista com feixista o comunista i més encara quan parlem d'educació, cal un enamorament, o si més no admiració que no amistat, de l'alumne cap al professor i això només s'aconsegueix amb l'autoritat en aquests casos, tot i que l'excepció crea la regla, enrecordeu-vos de la dupla professor-Erast, alumne-efeb en l'època grega, hui ha de ser o és en realitat igual, però revestit de incinceritat i por i, quan parlem d'amor no caiguem en el parany de parlar de ¿sexes?

Vicent

Enric Senabre ha dit...

Sí clar, és evident que quan no es fa res, millor es fer alguna cosa, i ací entren les xerrades puntuals. Però intentem ser coherents, no fem xerrades contradictòries, amb polícies, terror i amenaces, no, fem xerrades que obriguen portes. És cert, si no tenim res més, el moviment comença caminant, i una xerrada puntual és un primer pas. Però no tirem sorra damunt dels nostres ideals, perquè aleshores perdem tot el camí que havíem pogut fer

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Mir, aci el tens:

Després de l'Èdip les dones es conjuguen en futur

Allò real* ha respost.
Després de l'Èdip (1), la pregunta de què vol una dona no queda sense resposta. Allò real ha respost a la seua manera, és a dir, que seguim sense saber el que vol, però hem d'enfrontar-nos a això d'una manera inèdita.
Allò sense llei d'allò real s'ha imposat en el llindar del segle XXI. Les reaccions a aquesta nova situació varien segons els discursos. El fonamentalista, militant de causes perdudes, es conjuga en passat. Somnia amb poder restaurar la llei d'un pare del qual Èdip i el pare de l'horda serien els models. El capitalista tradueix el sense llei del gaudi en termes de consum que es conjuga en present: “consumim ara, doncs demà serà l'apocalipsi”. L'home de ciència, abandonat pel Déu dels filòsofs, recorre als comitès d'ètica. El cientista no es conjuga amb res, es perd en les xifres que no s'agafen a cap bocí de real. Per al psicoanalista, allò sense llei del real és un problema que inclou una via de solució. Fa d'allò femení la seua bruíxola per a orientar-se cap al món del demà. Travessa les maneres de lectura tradicionals per a llegir la clínica i la civilització a partir de la lògica del no-tot.
L'amo, la institució, allò femení.
L'amo haurà de deixar-se ensenyar per allò femení. Ho sap sense saber-ho. A la ONU han estipulat que és imperatiu incloure dones en tota decisió presa durant les negociacions de pau, perquè elles estan més afectades pels conflictes moderns. La psicoanàlisi aclara la lògica subjacent.
La relació entre botxins i víctimes posa en escena la impotència de la lògica del tot a l'hora d'integrar en allò universal les singularitats de les formes de gaudi. Aquesta impotència condueix a l'agent del fal·lus a traure les armes, per a tractar de posar a ratlla a allò femení.
La relació entre amo i allò femení és una temàtica que esmolarà la nostra reflexió al voltant de les simultànies de PIPOL 6 sobre el tema de la institució. Fer un lloc a la lògica femenina és una condició prealable a tota presència possible d'allò “lacanià” en una institució. Una clínica de l'un per un implica la tolerància de l'amo a aquesta lògica.
Rebuig de la feminitat

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Mitra participarà a PIPOL 6. L'experiència que ha viscut darrerament confirma, una vegada més, la indicació de Jacques-Alain Miller segons la qual “no es pot dubtar de que la psicoanàlisi al segle XXI estarà en mans de les dones”(2). Efectivament, és d'esperar que una dona, sensible a la lògica de l'Un de sol, siga la primera en respondre amb el no-tot(3) al tot, amb allò singular a allò universal, amb allò nou a la tradició, amb el futur al passat i al present. Quan ho fa en nom del dret a la paraula lliure, fonament de la psicoanàlisi, açò resulta de vegades incòmode, i en ocasions fins i tot perillós. Aquesta posició femenina, que es confronta al que Freud anomena “rebuig de la feminitat”(4), està en acord amb la posició de l'anlista en quant que aquest recolza l'Un de sol.
Siguem dones o homens, estem confrontats al nostre propi rebuig d'allò femení. De la mateixa manera, aquest rebuig no és exclusiu de països en els que el règimen s'aferra al pare fonamentalista. Quan els representants de les neurociències i del martell sense cap que és l'avaluació, ataquen a la psicoanàlisi, realitzen aquest rebuig. Sota la barra de l'avaluació, hi ha fonamentalisme. Només que és més soft. La democràcia ens protegeix. Ataquen la nostra pràctica, diuen que és no apta per a tractar hui l'autisme (demà la histèria), però no ataquen el nostre cos.
Sobre l'escenari del llenguatge
Ho constatem des de fa alguns anys, la paraula sobre allò sexual ha estat arrancada a la repressió. Aquesta paraula sol ser l'escenari d'una mena de reality show, d'una tentativa desesperada, no ja de testimoniar sobre la cosa, sinó d'unir-se a ella a través del significant. Però també constitueix l'escenari de noves maneres de l'art d'escriure, que apunta a un punt més enllà de les veritats, a partir d'un amor d'allò real.
La generalització d'aquests efectes sobre el llenguatge ja no ens permet de llegir-los com el lot exclusiu d'una estructura en particular, perversa o psicòtica, per exemple. Després de l'Èdip, més bé veiem diferents intents d'accedir a l'Un de sol com a producte de l'encontre entre el cos i el significant. La psicoanàlisi rep aquests fenòmens i recolza la via simptomàtica que s'elabora a partir d'aquest punt. Perquè per a la psicoanàlisi el gaudi es voreja amb un estil singular que es precisa, es depura.


Vos donem cita en PIPOL 6, on parlarem de tot açò, i de moltes altres coses

*Allò real és la part inefable i màgica de la realitat en contra de l'acepció normal. (nota del traductor. Text original en francès i retraduït al català-valencià)


Notas:
1- Al dors de l'afitx, PIPOL NEWS 0,http://www.europsychoanalysis.eu/site/page/es/7/es/pipol_news_25_-_04032013#article-box-184
2- MILLER J.-A., Les Tout-seuls, cours de l’année 2010-2011, séance du 9 février 2011, à paraître.
3-. LACAN J. Le séminaire, livre XX, Encore, Paris, Seuil, 1975, p. 74.
4-. FREUD S., «Análisis terminable e interminable» (1937), S. Freud. Obras Completas XXIII. Amorrortu Editores.
From: PIPOL NEWS 34
Traducció del francès al castellà: Itxaso Muro Usobiaga

Autor: Gil Caroz (París)

efurom1 ha dit...

Bueno Enric habría que decirle a la vicepresidenta dos cosas:
1. Estamos hartos de los temas transversales: son la ocasión "perfecta!" para incluir en el currículum algo que todo el mundo sabe que no se va a tocar, normalmente por falta de tiempo.
2.Me llama la atención el cargo: "vicepresidenta del observatorio contra la violencia de género". Demasiado pomposo...

Enric Senabre ha dit...

Si, Emilio, ya sabes, si quieres que algún tema no se trate, hazlo transversal, y ya si eso... morirá solo, de inanición