12/16/2014

Educar en valors

En l'anterior entrada, Ensenyar, i en un altra de fa uns mesos, Educació policial, criticava el costum de realitzar xerrades als instituts sobre diversos temes d'educació en valors impartides per col·lectius i entitats alienes als propis centres. Certament vaig fer una generalització exagerada en criticar aquestes activitats i vaig passar per damunt de l'autèntic problema que hi ha al darrere, el de l'educació en valors a la nostra escola. Perquè la proliferació d'aquestes ve donada per la incapacitat dels mestres i centres per cobrir de manera satisfactòria aquest aspecte fonamental de l'educació.
La Lomce dona el cop de gràcia a l'educació en valors en convertir-la en transversal i no assignar cap responsable directe de la seua coordinació. Això, en la pràctica, és abandonar al voluntarisme del professorat i a les bones intencions de les direccions l'atenció d'aquest aspecte formatiu tan important. Però les coses no eren molt millor en la LOE, tot i que la creació d'un àrea de ciutadania convertia al professorat de filosofia i de geografia i història en responsables de la formació moral. Però la minsa i insuficient dotació horària i la falta de formació d'aquest professorat han convertit en una simple "Maria", en la major part dels casos, la tan discutida Educació per a la ciutadania.
Com abordar aquesta tan necessària educació en valors? Doncs combinant de manera coordinada i
conscient tots els recursos de què hem parlat. D'una banda és necessària un àrea d'educació per a la ciutadania (o educació en valors o en drets humans o com es vulga dir) amb una suficient càrrega horària i formació del professorat responsable. A més, la transversalitat s'ha de convertir en efectiva i implicar tot el centre, en primer lloc els tutors, però també a tot el professorat i integrar l'opinió de les famílies a través de l'Ampa. Això significa un treball conjunt de formació entre el professorat en el qual s'encete un procés d'investigació-aprenentage sense punts de partida previs, una elecció de les prioritats des del consell escolar que integre professorat, famílies i alumnat en el procés i com a conseqüència d'aquestes eleccions, la tria d'activitats complementàries i extraescolars coherents amb aquestes prioritats.
Només treballant en conjunt, només educant tota la tribu, aconseguirem una certa implicació personal en el procés de formació moral que no és altra cosa que un procés de creixement i maduració personal. La resta són parxes que anem posant perquè creiem que el moviment és millor que la passivitat, però conscients de l'escassa repercussió que aquestes actuacions tenen sobre l'educació moral de les joves generacions.

12/11/2014

Ensenyar

Escrivia fa uns mesos un article, Educació policial, en el qual denunciava la concepció repressiva de l'educació que destil·laven certes xerrades que se solen fer als instituts per prevenir el consum de drogues, el maltractament masclista o el ciberbuylling, per posar uns quants exemples. La presència policial en aquestes motivava en gran mesura la meua apreciació, però no sols, també la concepció general sobre el que era educar i la visió instrumental i casuística del fet educatiu, que el concep com un remei puntual als diferents mals que assoten el món social.
Aquesta setmana he tornat a repetir experiència, però en aquest cas m'ha fet veure el que la societat considera que és la faena d'ensenyar. En primer lloc, és molt freqüent enviar a realitzar aquestes accions educatives a un seguit de professionals que, de segur, són molt competents en les seues branques professionals respectives; policies, assistents socials, llevadores, ats o metges, però que no tenen perquè ser-ho com a educadors. I en segon lloc, aquests professionals no sempre han estat preparats per desenvolupar aquesta funció educativa, sinó que s'ho han trobat de rebot o per vocació personal.
Per això no acabe d'entendre perquè es considera que qualsevol persona, qualsevol professional de
reconegut prestigi en altres branques, està capacitat per ensenyar. És un menyspreu evident a l'ofici de mestre, ja que sembla que no es necessita una qualificació especial ni una formació massa acurada, i que en un determinat moment, amb un power point i uns vídeos sobre el tema tractat, es resol la situació de manera brillant i efectiva.
Però allò més greu de tot açò és que som els propis ensenyants els que no creiem en la nostra faena. Nosaltres som els primers que no considerem la nostra activitat professional com una activitat que requereix unes habilitats específiques i una formació acurada. I som nosaltres els que, des dels instituts, sol·licitem aquestes xarrades i preferim delegar en aquests professionals externs al món educatiu la responsabilitat de formar en valors. I és un error.
Perquè portar a l'aula professionals amb experiència en determinades àrees com el consum de drogues, la prevenció de malalties o l'extorsió a través d'internet pot resultar una bona eina educativa i un element impactant en la formació dels joves. Però només si aquesta presència i actuació es realitza dins del context d'una programació educativa integrada i continuada en el temps, i programada i pensada per professionals de l'educació des de l'aula.
Fer-ho de la manera superficial i puntual en la què es fa més sovint, a través de professionals externs aliens al món educatiu,  només porta al desprestigi de l'educació i a una formació moral hipòcrita i superficial que ensenya l'alumnat que els gestos buits són més importants que les autèntiques actuacions moralment decidides i assumides críticament.

11/17/2014

Impostors

Cap a la meitat de  2005 es descobrí la falsedat de la història d' Enric Marco, un suposat supervivent espanyol de Mauthausen que s'havia convertit en president de l'associació Amical, dedicada a recordar els desapareguts baix l'horror nazi i a reivindicar la seua memòria. Durant molt de temps, Marco va ser l'exemple vivent de l'horror dels camps de concentració i del patiment que van infringir a les víctimes, milions de persones, entre elles uns quants milers de republicans espanyols. Uns mesos abans que tota la narració se n'anara a terra, encara contava la seua història de patiment i mort en primera persona, utilitzant el paper de víctima i testimoni com una ferramenta per cridar "mai més" i impedir que l'horror es tornara a repetir.
Ara acaba de publicar-se el llibre de Javier Cercas sobre el tema, i la
seua aparició m'ha recordat el fet, i que ja en aquell temps la primera sensació que vaig tenir va ser la de llàstima i la d'inquietud. Llàstima per una persona que va haver d'inventar-se una història tan dramàtica no se sap ben bé perquè. Construir-se una història d'èxit i glòria és fàcil i comprensible des d'un punt de mira egoista, però una tan dramàtica com la d'haver viscut a un camp de concentració no té una explicació clara, i acumula una certa dosi d'entrega i compromís, d'empatia i solidaritat.
I dic açò per l'altra sensació que vaig experimentar, la inquietud. En un primer moment tots els mitjans van acusar Marco de mentir per beneficiar-se personalment, el van convertir en un falsari, aprofitat i mentider, però jo tinc la sensació que la seua covardia era més tràgica del que podia semblar. L'imagine en la primera mentida, quan va dir que estava allí, a l'horror, a Mauthausen, i com després tot va anar fent-se gran. La por a reconéixer la falsedat, la gratificació personal de ser reconegut i estimat i els remordiments interns pel que estava fent. Potser fins al punt de creure's ell mateix la seua història, de patir amb la memòria, de somniar les tortures, de recordar les morts. I, a fi de comptes, tot per una bona causa, donar a conéixer l'horror. I això ell ho estava fent bé, pensaria, perquè s'havia convertit en testimoni viu de l'horror, en acusació pública de la massacre, en reconeixemnt de les víctimes. Realment, què tenia de roin el que estava fent?
La contradicció interior, la tortura psíquica que representa inventar una història de dolor i mort fa que la figura d'Enric Marco haja de ser contemplada amb compassió i, potser, amb una certa admiració, perquè ell també va sacrificar la seua vida per la llibertat i el reconéixement de tots aquells que van desaparéixer, només que ho va fer utilitzant la mentida i la falsedat, però en un món on les aparences compten més que la veritat, qui pot dir que la invenció del seu personatge va estar un acte immoral?


 

10/21/2014

Natura humana

La última i esfereïdora notícia sobre corrupció política és la del regidor d'EUPV de l'Ajuntament de Burjassot, acusat d'abusos sexuals i assetjament. Si bé, aquesta és una més entre el reguitzell  d'imputacions i acusacions a polítics de tots els bàndols que ja vam comentar a l'entrada anterior d'aquest blog i que ha esguitat a esquerra i dreta sense distinció.
La gent d'esquerra solem ser més intransigents amb aquest tipus de conductes perquè pensem que els polítics d'esquerra han de ser més honests, sincers i honrats que la resta, i ens sorprenem quan la corrupció o la simple maldat afecta als que creiem destinats a netejar la política de corrupció. Fins i tot tenim la temptació de pensar que "tots són iguals" i que qualsevol de nosaltres, si arribàrem al poder, ens n'aprofitaríem de les circumstàncies en benefici personal i familiar. Un lament desesperançat que, moltes vegades, porta a l'apatia i l'abstenció política i electoral.
Però aquesta idea parteix de l'equívoc de pensar que la qüestió de la corrupció és un assumpte personal, que depén d'un compromís moral individual i de la honradesa d'uns quants (els nostres) davant d'uns altres (els que sempre han governat), més proclius a caure en la temptació i amb una maldat innata produïda pel seu origen social (de classe benestant), situació econòmica o orientació política.
Aquest enfocament ens distrau de la vertadera arrel de la corrupció que rau, en realitat, en unes estructures polítiques opaques i avariades. En realitat, els mecanismes democràtics han d'estar preparats per tal de detectar i tallar qualsevol actuació contrària a les lleis, i més encara si qui les fa és un càrrec públic, siga del partit que siga. Una democràcia efectiva és aquella que disposa de mecanismes de control, judicials, polítics i mediàtics per tal de detectar les conductes desviades i denunciar-les i perseguir-les sense embuts.
No es tracta de confiar en una suposada natura humana idíl·lica i compromesa sinó de, ben al contrari, conéixer les debilitats humanes i vigilar-les quan disposen de més poder per a realitzar-se. Una societat democràtica lliure de corrupció és una societat transparent en la qual els seus polítics són tan visibles per la nit com a plena llum del dia. L'esfera pública no pot albergar zones obscures i aquells que s'hi dediquen a ella han d'aquirir el compromís de visibilitat absoluta, encara que això puga afectar algun aspecte de la seua privacitat.
Deixem-nos, per tant, de laments hipòcrites i acusacions personals, i construïm un sistema atent i actiu que controle i vigile els que ens han de dirigir. Aquesta i no altra és la diferència que separa l'esquerra de la dreta, la voluntat de control i transparència. Persones roines n'hi ha a tot arreu, però els sistemes democràtics les detecten només comencen a aprofitar-se'n dels mecanismes de poder que els ciutadans hem posat a les seues mans per tal de millorar la realitat i no per traure'n beneficis personals.

10/14/2014

Tirar de la manta

El cas de les targetes black de Cajamadrid és l'última de les informacions sobre corrupció que ha sacsejat el panorama informatiu actual. L'última però no l'única, perquè venia precedida pels EROS d'Andalusia, casos Gürtel, Brugal, Cotino i etc, etc. La majoria d'ells afecten al partit governant a Espanya des de fa 3 anys i al nostre País des de fa vint, però el dels EROS andalusos esquitxen els sindicats UGT i CCOO i el de les targetes embruten tothom.
No vull parlar ara de la immoralitat que suposen aquestes conductes ni de la seua suposada il·legalitat, sinó que m'agradaria fixar-me en el ritme i moment d'aparició. Em sembla ben curiós que a la societat de la transparència, en la què tot es troba a internet a un clic de distància, determinades conductes siguen absolutament opaques. Com és possible que els consellers aquests (80 ni menys ni menys) disposaren de diners a dojo per a capricis i altres vicis sense que cap periodista, polític o administrador bancari sospitara res? Perquè no amagaven gens la disponibilitat monetària de què gaudien.
M'agradaria saber d'on arranca la filtració, i quins mitjans li donen ressò, perquè em sembla que els mitjans de comunicació ballen al so que els marquen els seus amos, i la ciutadania queda bocabadada amb el reguitzell de notícies que apareixen a un ritme prèviament marcat. No entenc quina funció acompleixen  els mitjans independents en aquesta societat suposadament democràtica si no són capaços de destapar casos com aquests quan es produeixen i no quan convé a no se sap qui. Tampoc entenc quina funció acompleixen els organismes de control democràtic, parlament, tribunal de comptes, síndic etc., si són incapaços de tallar situacions com la que descrivim.
Al remat no ens queda més remei que pensar per nosaltres mateix, i el mètode més eficaç per trobar responsabilitats és el dels detectius de les novel·les de lladres i serenos, preguntar a qui beneficia el crim, és a dir, a qui beneficia que justament ara ens assabentem que els consellers de Cajamadrid, triats per tots els partits polítics i sindicats i no sols pel partit al govern, eren uns corruptes. Evidentment beneficia als més corruptes, que aconsegueixen d'aquesta manera posar en marxa el ventilador i dir allò de "tots són iguals, dona igual qui governe".
El problema és que això funcionava quan no existia Podemos, perquè l'efecte era que no pagava la pena canviar de corrupte, el conegut sempre era millor que el que no coneixíem, però ara amb una agrupació política que justament fa bandera d'aquesta denúncia d'una casta governant corrupta i apoltronada, pot produir-se l'efecte contrari al que buscaven els del ventilador, que per fi la ciutadania rebente i envie aquesta casta d'impresentables a pastar fang!

10/02/2014

Assetjament a les aules, a unes més que a altres

L'assetjament escolar és una d'aquelles lacres més detestables que conec. Les persones que el pateixen es veuen sotmeses a una situació de desmoralització, desprestigi i patiment difícil de superar, i més quan la major part de les persones que l'envolten no saben el que passa, no ho volen saber o no en fan cas. La família, moltes vegades, no se n'assabenta, però l'escola sol mirar cap a un altre costat o fins i tot, culpabilitzar la víctima per ser diferent, poc sociable o "rareta". Els centres educatius haurien de posar totes les mesures possibles per prevenir-lo; mediació, educació per a la ciutadania, tutories, assistents socials etc. I sé de bona tinta que bona part dels centres públics posen en marxa els escassos recursos humans de què disposen per posar-li fre. L'ambient dels iguals no ajuda, perquè una certa crueltat sembla ser "guai" entre els adolescents, però en el moment s'aborda el problema i es força una reflexió serena, la major part dels joves se n'adonen de la magnitud de la tragèdia.
El problema es fa més gran, en canvi, quan l'ambient escolar no ajuda. I, sense ànim de generalitzar, és cert que als col·legis privats i concertats es dona una permissivitat major sobre el tema. D'una banda una concepció més competitiva de la societat, que deixa a l'individu com l'únic responsable de la seua situació, tendeix a culpabilitzar la víctima i aïllar-la socialment. Per altra part la tendència a ocultar els casos que es produeixen per tal d'evitar una mala fama que els pot perjudicar a l'hora de la matrícula. I per últim, una tendència a protegir els assetjadors per tal d'evitar un conflicte amb els pares que paguen, poden arribar a ser molt influents i, sempre, més que els de la persona assetjada. Tots aquests factors col·laboren en invisibilitzar, ignorar i ocultar els casos d'assetjament que, si no van més enllà, acaben amb una fugida de l'alumne assetjat a un altre centre, però que poden acabar de manera dramàtica.
Aquest va ser el cas de Carla, la xiqueta de Gijón que va acabar suïcidant-se per no poder soportar els insults, persecucions i humiliacions dels seus companys del col·legi Santo Angel de Gijón, religiós i concertat, i amb un ideari teòric que hauria d'evitar aquest tipus de coses. Sembla ser que els directius del col·legi no van donar la importància que tenia el fet i no van posar mesures de prevenció ni es van preocupar per evitar-ho. "Coses de xiquets" li van dir a la mare, però Carla va acabar al tanatori, i sa mare desesperada buscant justícia.
No dic que casos com aquest no passen a l'escola pública, perquè seria una irresponsabilitat menysprear el problema, i massa vegades, mestres i directius no donen la importància deguda a la violència oculta que es desferma dins i fora de les aules. La pública té altres problemes, com poden ser el desinterés, falta d'implicació o impossibilitat material d'arribar a solucionar el problema. Però l'estructura mateixa del sistema concertat i privat posa en marxa unes circumstàncies que fan més fàcil que els assetjadors acaben portant a terme una estratègia perversa que s'alia amb els interessos d'una empresa que s'oculta en l'opacitat i amaga els aspectes poc comercials del seu funcionament.





9/22/2014

Ideologia i eleccions

La dreta es distingeix precisament per utilitzar la ideologia en el sentit més marxista del terme. Per a ells, l'aparell ideològic que defensen té la missió de distraure d'una visió ajustada de la realitat o, en el pitjor dels casos, per vendre una realitat que no existeix en la pràctica. Defensen la maternitat públicament, però la desatenen d'ajudes i recolzament. Divulguen la caritat i abandonen els desafavorits. Criden per la llibertat i la limiten en quant poden per mantenir la societat callada.
Potser per això l'actual govern popular ha decidit aparcar la modificació de la llei de l'avortament, per la mateixa raó que la va posar en marxa. Per una convicció ferma en el dret a la vida i la maternitat que diuen defensar? NO, per un càlcul electoralista que els ha fet comptar vots i adonar-se'n que necessiten obrir-se a un centre liberal que perden a gambades.
Durant els tres anys que porten al govern, han alternat mesures ideològiques dirigides al seu electoral més conservador i catòlic, com la Lomce, la llei de seguretat ciutadana o la proposta de llei de l'avortament, amb mesures clarament neoliberals en l'àmbit econòmic, com la reforma laboral, el rescat bancari i el recent anunci de baixada d'imnposts, dirigides a aquest sector suposadament centrista, menys ideologitzat i amb poca convicció catòlica.
Però ara sembla que els comptes no els ixen, perquè mentre no perden vots pel sector més assilvestrat, que no creix electoralment (Vox no ha arrancat), en canvi si que alimenten una Upyd i Ciutadans que furten l'electorat centrista i laic. I mentre, el Psoe de Pedro Sanchez creu poder pescar al mateix centrisme que abandona el partit al govern, tot i que és discutible que això li permeta recuperar el que perd per l'esquerra, amb Podemos i Esquerra Unida.
Sembla que tots volen captar l'electorat centrista que es sol mostrar com la panacea de les victòries electorals, però espere que aquesta vegada, l'autèntic electorat que incline la balança del govern siga un conscient i participau que no es creu les falses promeses electorals i aposta per un canvi de forma de governar i per una democràcia més participativa.

9/05/2014

Carn de canó

S'anomenaven carn de canó els contingents de soldats que enviaven a una mort segura durant la 1a guerra mundial. Els generals solien ser-ne conscients de la inutilitat del sacrifici, però un càlcul basat exclusivament en necessitats tàctiques o personals justificava la mort de milers de joves sense més trellat.
Una cosa semblant deu haver pensat la nostra consellera d'educació i portaveu del consell en enviar milers d'alumnes acompanyats del respectiu professorat a una mort pedagògica segura en aules infradotades i sobreescalfades dels centres escolars del País.
El gest és inútil pedagògicament parlant, perquè avançar el curs a setembre i escurçar-lo per juny no aporta cap benefici organitzatiu, i molt menys educatiu, però si que li pot aportar unes rendes electorals fàcils i segures a la nostra generala principal. El càlcul purament estratègic ha dirigit unes decisions irresponsables i molt cares en termes humans, perquè la salut dels menuts, adolescents i professorat no és una moneda de canvi que es puga calcular en termes econòmics. L'onada de calor era totalment previsible a la  major part dels territoris del País i la situació de les infraestructures dels centres també és coneguda, o ho ha de ser per part de les autoritats que dirigeixen les instàncies educatives. Però cap d'aquestes consideracions ha pesat en la decisió final. La necessitat de significar-se i postular-se dins d'un partit popular en hores baixes i orfe de lideratge, de demostrar mà dura amb el professorat i sintonia amb una ciutadania menyspreada que, se suposa, demana més aparcaments infantils, han estat les raons principals per a prendre una decisió irresponsable i perillosa per a la ciutadania.
Les aules amb temperatures superiors als 30º (fins i tot algunes han arribat als 35º), per damunt del límit legal de 27º, han generat lipotimies i previsibles cops de calor entre una població menuda i adolescent, necessitada de més hidratació i protecció en aquestes circumstàncies. Però ni aquestes consideracions de salut pública ni altres consideracions pedagògiques, com el desgast i la desil·lusió que ha generat entre el professorat, els dèficits organitzatius que s'acumularan al llarg del curs i la mala imatge de l'educació que s'ha produït,  han estat suficients per tal de programar el curs escolar en condicions de possibilitat i èxit educatiu. Totes aquestes circumstàncies han quedat enrere de les necessitats estratègiques d'una generala que volia demostrar la seua fermesa i capacitat de decisió davant dels seus superiors. Les víctimes, en aquest cas els nostres menuts i joves, només eren carn de canó per a una consellera àvida de poder i irresponsable.

8/28/2014

Esperança

Els sindicats educatius anuncien jornades de protesta aquest inici de curs. Els problemes i carències materials de l'escola pública són evidents, i els sindicats del professorat, associacions de pares i mares i col·lectius d'estudiants i societat civil denuncien aquestes mancances amb tota la raó. El col·lectius de personal sanitari i associacions de pacients denuncien la degradació de la sanitat pública, les mancances materials per les quals ha de travessar i les dificultats de desenvolupar un treball satisfactori quan falten els mitjans bàsics per fer-ho.
Escolte també declaracions de col·lectius de treballadors de la justícia denunciant les condicions en les quals han de desenvolupar el seu treball i les dificultats per fer valdre la justícia de manera equitativa. Els grups de defensa dels serveis socials denuncien també la reducció d'ajudes, l'eliminació de llocs de treball imprescindibles i els efectes que aquestes mesures tenen sobre les persones dependents. I el llistat pot continuar.
Els efectes de les retallades sobre els serveis públics han estat, son i, pel que sembla seran, devastadors. Res és igual a com era abans de 2008, i això que tampoc gaudíem en aquells moments del millor sistema públic possible. És evident que els ciutadans preocupats per la situació entenen el missatge i són conscients dels efectes d'unes polítiques criminals amb les persones i agraïdes amb el capital. La privatització ha estat una exigència dels poders econòmics que aquest govern dòcil ha acomplert amb satisfacció, i els efectes els patim tots en forma d'empobriment i degradació dels serveis públics.
Ara bé, si volem que el missatge electoral cale entre una majoria de la ciutadania haurem de donar un pas més enllà i començar a oferir alternatives, a fer propostes esperançadores, a presentar models possibles i realistes de millorar la situació actual. És evident que el diagnòstic de la situació és necessari, però aquesta ja la coneixem, i ara necessitem propostes polítiques i convincents per canviar-la. Potser no és aquesta la missió dels col·lectius de base que lluiten per tirar endavant i entropessen tots els dies amb les dificultats quotidianes, però sí la dels partits polítics que volen ser alternativa, la dels sindicats que tenen una visió més completa i la dels col·lectius socials de professionals que tenen un coneixement de primera mà sobre els seus àmbits.
La crítica està molt bé, però ha arribat l'hora de construir, necessitem propostes realistes ben meditades i estructurades, avaluades d'acord amb els pressupostos de què disposem, necessitem idees innovadores i compromeses d'organitzar la cosa pública, necessitem esperança i utopia. Mentre els partits d'esquerra no presenten això, no pagarà la pena canviar de com estem.

7/16/2014

Instruccions suïcides

Crec que, a hores d'ara, 16 de juliol, ja podem donar per acabat el curs escolar més llarg de la història. L'avançament dels exàmens de setembre a juliol ha forçat que, a mitjan juliol, el professorat es trobe encara als centres realitzant faenes acadèmiques en compte de les tradicionals de formació i preparació.
De segur que la consellera Català aportarà en uns dies uns resultats esplèndids d'aprovats que justifiquen la seua decisió arbitrària i precipitada, però més enllà d'aquest maquillatge estadístic tots sabem que aquesta imposició ha estat un desficaci que ha perjudicat els estudiants, el funcionament dels centres i la dinàmica general de l'educació.
De vegades tinc la impressió que si les nostres autoritats educatives ens ordenaren cremar els centres per
estiu per tal de reconstruir-los al setembre, ho faríem i, a més a més, els centres estarien en peu per tal de començar el curs amb normalitat. De la mateixa manera ens imposen calendaris impossibles que acabem acomplint, currículum inabastables que programem i, de vegades fins i tot impartim, o un nombre excessiu d'alumnes a l'aula que acabem embotint com sardines en llauna en aules que no reuneixen les condicions mínimes legals que ells mateixos ens han ordenat contemplar. Si la consellera publiqués al DOGV que hui és 3 de setembre, aniríem tots als centres, alumnes, profes i personal laboral a complir amb la nostra faena. Som així d'obedients.
El problema és que de vegades les lleis físiques van per damunt de les ordenances del DOGV, i el que no es pot fer no és possible. Per exemple no és possible recuperar un curs acadèmic en dues setmanes, i la Consellera haurà d'acumular en les seues esquenes el percentatge d'alumnat que haurà de recuperar curs o iniciar curs nou amb assignatures pendents. Potser ella considere això danys colaterals, però m'agradaria escoltar el que pensen els pares i mares d'aquests alumnes de la decisió capriciosa d'avançar els examens. O de segur que ella ordena salomònicament començar el curs el 3 de setembre, però algú haurà de demanar comptes de tancar 35 adolescents en aules mal preparades que poden arribar a 35º. També pot decretar que el professorat treballe per competències, però si no programa la formació i preparació d'aquests professionals difícilment ho aconseguirà, de la mateixa manera que la matemàtica potser li impedisca que s'atenga més alumnat amb menys professorat.
Són coses que estan clares per al sentit comú però, com tots sabem, el sentit comú és una virtut que no tenen precisament els nostres governants. Ara bé, espere que en algun moment, la realitat toçuda els caiga al damunt en forma de fracàs electoral, ridícul mediàtic escandalós o escratxe ciutadà irremeiable. Tant de bo es done la tormenta perfecta i s'acomplisquen totes tres possibilitats.

6/26/2014

Corrupció

N'estem servits, de notícies sobre corrupció. I sembla que el temporal es fa fort. Els titulars n'estan plens de casos vergonyosos de tràfec d'influències, converses irritants i condicions avantatjoses en contractes milionaris. Però no ho oblidem, la profusió de notícies sobre el tema no és innocent. A la societat de la informació, ni el silenci ni el soroll ensordidor són imparcials. Hem de posar en marxa el mecanisme de la sospita i plantejar-nos algunes preguntes que semblen ocultes entre tanta resposta no preguntada.
Comencem, per exemple, amb... Perquè justament ara sabem que els diputats europeus disposen d'un fons de pensions finançat amb diners públics i afavorit per condicions fiscals legals, però immorals? Per què sabem ara que tenim 10.000 aforats a Espanya i coneixem també que a la Gran Bretanya no n'hi ha, o a França només ho és el president? Portem quasi quaranta anys de democràcia i mai ens ho havien contat, ni els aforats ni les comparacions. Per què escoltem ara les converses entre una alcaldessa i un empresari trempat, o entre aquest empresari empalmat i el nebot d'un ex-conseller i ara president d'unes Corts autonòmiques, devot confés i practicant de missa diària i confessionari,  que es permet expulsar del Parlament valencià una diputada elegida democràticament pel poble?
Per què justament ara apareixen casos i més casos de corrupció que esquitxen tot l'espectre polític, des de
l'IU de Willy Meyer, fins la Rosa Díez d'Upyd, passant per Magdalena Álvarez del Psoe y Castedo del PP, sense oblidar el Pablo Iglesias de Podemos que, diuen, ha rebut diners del Chavisme, ohhh! Per què justament ara? Ara que Joan Carles I ha abdicat i ha estat aforat a corre-cuita, tots sospitem perquè, però no ho podem dir, com no podem mostrar banderes republicanes, ni afirmar sospites sense l'habitual "pressumpte". Què està passant? Res és innocent a la societat de la informació, com deiem abans, no existeixen les casualitats ni les coincidències.
Sembla que algú està interessat en fer calar el missatge del "tots són iguals", "qualsevol faria el mateix" o " no hi diferència entre uns i altres", perquè això beneficia als que sempre han estat manant, als que han afavorit, permés i fomentat la corrupció, als que han fet del clientelisme la seua manera de fer política.
Però, com sempre, ens diuen que mirem el dit quan apunten a les estrelles, perquè el problema no és que
determinades persones, representants públics o privats, siguen corruptes, sinó que el sistema polític muntat al seu voltant els ho permeta. La democràcia no eradica el mal ni la tendència a l'egoisme de  moltes persones, però sí que el preveu, organitza sistemes per evitar-lo i castiga durament aquells que el cometen. El problema no és la corrupció, que potser fins i tot explicable des d'una visió de la natura humana imperfecta i corrupta, és la permissivitat entorn a la corrupció. El problema no és que un diputat de qualsevol partit haja aprofitat el seu càrrec per enriquir-se, això és immoral i il·legal està clar i s'ha de perseguir i condemnar, allò més discutible ve quan el seu partit el disculpa, l'empara i el manté al càrrec. Ja n'hi ha prou d'hipocresies i declaracions grandiloqüents, no confiem en les persones de manera incondicional, ni tenim perquè, només volem que el sistema polític sancione aquelles que se n'aprofiten il·lícitament del seu càrrec, i els expulsen dels càrrecs públics. Només volen que els mecanismes de control democràtic del poder funcionen, i s'apliquen.
Prou d'engegar el ventilador per justificar la permissivitat d'aquells que, des del poder, justifiquen i emparen als corruptes. Ni un vot als corruptes, als de debò, als que no posen en marxa polítiques de transparència i control democràtic, i aquests ja sabem qui són, els que porten trenta anys manant sense interrupció, i sense fer res per aprofundir en un sistema democràtic i transparent políticament. No cal dir noms.

6/18/2014

República

La paròdia de recanvi d'una institució antidemocràtica i caduca que estem vivint aquests dies no té cap justificació política legítima en una estat democràtic. És trist escoltar els esforços dels poders fàctics per legitimar una successió que, per definició, és il·legítima. Però la unanimitat als mitjans de comunicació i la unidireccionalitat dels discursos polítics ruboritza a qualsevol persona benpensant i fa sospitar una necessitat imperiosa per tapar un buit de legitimitat escandalós.
Una democràcia és un règim polític que adquireix el seu sentit per la sanció del poble. Aquesta sanció pot ser directa o indirecta, però si es vol aprofundir en aquest model polític, és preferible que les grans qüestions, com el model d'estat, es decidesquen de manera directa. Un referèndum sobre aquesta qüestió seria un símptoma de salut democràtica, una lliçó de política participativa i un bon exercici de múscul democràtic. Però la por dels poders establerts no té límits. Han vist les orelles al llop i volen deixar ben tancada la qüestió. No saben que les presses són  males conselleres i que els problemes polítics poden ser solucionats a curt termini amb aquesta actitud, però que justament per això tornen a ressorgir amb més força, en un plaç de temps un poc més llarg.
I aquesta concepció del poder no és nova, no l'hem inventada nosaltres. Als temps de la Revolució francesa es va imposar aquest model d'una manera més expeditiva, i es va justificar de manera més clara. Per si de cas oblidem d'on venim i què significa poder democràtic, podem llegir uns escrits del Marquès de Sade, que ho pot dir més alt, però no més clar. Ací teniu un tast:

"Si vuestros mandatarios pueden prescindir de vosotros para hacer las leyes y vuestra sanción les
parece inútil, en ese momento nacen los déspotas y vosotros sois esclavos. Si no quieren sustraerse a esta indispensable obligación de haceros sancionar las leyes, osad preguntarles ¿cómo un mandatario público puede imaginar que el mero título de representante de la soberanía puede detentar el mismo derecho de la soberanía ? ¿Cómo creen ellos que la opinión de soberanía que les confiáis puede llevar en sí el derecho de decisión absoluta? Las más grandes desgracias os esperan si se pasa a otros, sin responder a este problema. Estáis perdidos si os imponen leyes que no habéis aprobado, pues se imparte el poder sin que éste emane del pueblo y pronto eclipsarán los rayos de autoridad que sólo deberían salir de vuestras manos."
 Ideas sobre el modo de sanción de las leyes.

Ja sabeu, estem perduts si ens imposen lleis o reis que no hem aprovat, perquè si el poder no emana del poble, prompte creuran que ens poden manar sense consultar-vos i negaran l'autoritat del poble.
VISCA LA REPÚBLICA!!!!!

6/16/2014

Lectura

Llegir és un dels actes més personals, lliures i creatius que conec. Des del moment de la tria fins el ritme o l'atenció que hi posem. Llegir és, certament, una experiència única, personal, diferent en cada persona i, fins i tot, diferent per a la mateixa persona en moments vitals successius.
Ara bé, la lectura mai es dona en el  buit de la mateixa manera que no existeix una llibertat sense condicionaments. Una recomanació d'un amic, una crítica favorable o l'obligatorietat per raons escolars o laborals determinen què llegim, com i quan. Moltes vegades diem que si ens obliguen a llegir ja no ens abelleix, o que si algú opina davant nostre sobre la lectura que portem entre mans ens vicia la lectura. Potser.
O potser també totes aquestes circumstàncies enriqueixen, o simplement modifiquen la nostra experiència lectora. Per què no? Tots recordem un llibre llegit obligatòriament que ens va obrir un món que no coneixíem, o una recomanació que va tòrcer el gust literari anterior. En realitat, qualsevol circumstància personal modifica la nostra experiència lectora, i hauriem de deslliurar-nos de prejudicis sobre la negativitat de l'obligació o la virtualitat exclusiva d'un suposat gust personal que, de fet, no existeix amb aquesta puresa i llibertat personal.
Però vull anar més enllà. Què en penseu de llegir un llibre subratllat. Vull dir subratllat per un altra persona. Imagineu-vos que l'heu comprat a una llibreria de vell. Qui haurà estat el primer lector? Què voldria assenyalar amb el seu subratllat la propietària original? O imagineu-vos un llibre deixat, per un amic, mestre o conegut, tant és. En aquest cas, quan coneixem al subratllador, la seua selecció esdevé una mena de pista deixada per a una posterior indagació psicològica, una investigació quasi policial sobre les raons que han portat la persona que ha llegit prèviament l'obra a assenyalar justament aquella frase, aquell fragment o aquesta paraula. I aleshores tot es transforma, perquè justament aquesta frase no hauria estat un objecte especial de la nostra atenció, i aquella paraula no hauria estat triada per la nostra lectura. Però el fet d'estar subratllada ens mou a pensar més enllà, a fixar-nos, a reflexionar sobre el sentit d'aquest fragment a l'obra que llegim o a la vida de la persona que l'ha llegida i ressaltada abans nostre.
Certament llegir un llibre subratllat no és igual que llegir-ne un sense estrenar, però l'experiència que proporciona és, potser, més intensa, rica i caleidoscòpica del que ens podríem imaginar des d'una concepció purista de la lectura com acte de llibertat personal que es realitza en el buit d'una existència absolutament lliure o deslliurada de condicionats vitals.

5/29/2014

La consellera portaveu

Mai pensava que anava a dir el que vaig a dir ara, però pense que ha arribat el moment. Efectivament, tenim una consellera d'educació que ha superat la desfeta educativa que va portar a terme l'anterior conseller, l'odiat i maldestre Font de Mora. I vosaltres direu, no és possible! Font de Mora va concentrar en la seua contra tota la comunitat educativa per voler implantar l'educació per a la ciutadania en anglés, va ser la riota de tot l'estat per negar-se a implantar mini ordinadors a l'escola perquè deia que deixaven cecs els menuts, va patir sentències judicials desautoritzant les seues absurdes mesures de plurilingüisme i es va convertir en la figura política més coneguda, i més vilipendiada, per la comunitat educativa a través de cartells, pancartes i dibuixos elaborats pel propi alumnat. Certament, Font de Mora va fer riure a tots i va posar moltes traves i dificultats al desenvolupament de l'educació valenciana, però ho va fer tan mal, que moltes de les seues intencions van quedar en no res amb la conseqüència que el sistema educatiu no va millorar, però tampoc va empitjorar més.
Ara bé, l'actual consellera d'educació, ascendida a portaveu del consell per la seua capacitat de comunicació, en castellà clar, perquè el defecte de parlar en valencià el té superat, ha aconseguit implantar moltes de les mesures que Font de  Mora no va ser capaç de posar en pràctica. I a més, ho ha fet amb un cert silenci impotent de la comunitat educativa. I tot per una estratègia agosarada i intel·ligent de dividir la comunitat educativa, vendre suposades mesures de millora que en la pràctica la perjudiquen i saber imposar-les sense immutar-se per les crítiques.
La consellera Català ha dividit els sindicats de professors amb l'acord d'interins i de recuperació de sexennis, aconseguint fer d'una qüestió de dret una graciosa concessió de la conselleria. Ha dividit privada i concertada amb programes plurilingües, concessions a centres que separen per sexes i proves diagnòstiques afavoridores de la concertada. Ha esfondrat l'ensenyament en valencià amb la reducció de línies i la formació de grups mixts sobre els quals no hem escoltat ni una protesta. I ha dividit professorat i pares i mares amb mesures com la d'allargar el calendari lectiu, passar els examens de setembre a juliol o augmentar la càrrega lectiva del professorat. La consellera és ben intel·ligent i potser per això ara l'ascendeixen a portaveu, perquè maneja molt bé la comunicació i és capaç de vendre mesures populistes i inútils com si d'un bàlsam contra la crisi es tractara.
Ara bé, que ella siga tan espavilada és, en part, conseqüència de la nostra candidesa. Pares i mares, professorat i alumnat hem caigut repetidament en les seues trampes, unes vegades per incapacitat ideològica d'oposar un model educatiu alternatiu, altres per impossibilitat de fer escoltar la nostra veu als mitjans de comunicació i fer arribar el nostre missatge a la societat, i altres per pensar que fotre l'altre sector educatiu beneficiava el nostre. Mesures com la del plurilingüisme, que es ven com una millora del sistema educatiu, són un autèntic desficaci impossible d'aplicar en el context de les escoles reals que tenim. L'avançament del començament de curs al dia 3 de setembre una crueltat amb alumnat i treballadors que patiran temperatures de 40 graus als centres mal dotats dels què disposem. Les proves diagnòstiques una berena de negres en la que els centres concertats aconseguiran augmentar la seua parròquia amb una publicitat gratuita. I, en general, l'avançament de moltes de les modificacions de la fatídica Lomce al nostre País, que s'ha utilitzat com a banc de proves de les derives més elitistes i competidores que volen imprimir al sistema educatiu, s'han aplicat sense despentinar-se i amb motiu d'orgull als congressos populars.
Bé, ella ha guanyat noves responsabilitats com a resultat del seu èxit dinamitador del sistema educatiu, però nosaltres també podrem aprendre amb l'experiència i començar a bastir una resposta contundent i coherent a l'espoliació i desmembrament del sistema públic valencià. O pares i mares, professorat i alumnat unim les nostres propostes dins d'una alternativa seriosa i compromesa amb un model públic, equitatiu i en valencià d'educació o el sistema educatiu públic deixarà de ser una alternativa creïble dins del panorama educatiu.

5/19/2014

8 apellidos vascos

La pel·lícula "8 apellidos vascos" s'ha convertit en èxit de recaptació als cinemes. És un motiu de goig que cinema fet a l'estat tinga aquest èxit entre el públic, si més no perquè demostra una certa resistència a l'imperialisme cultural americà en el pla cinematogràfic.
Emilio Martínez Lázaro elabora una comèdia àgil i graciosa, que es deixa veure amb un somriure als llavis i que s'ha presentat com atrevida pel fet de qüestionar els estereotips regionalistes de bascs i andalusos. No negaré que la pel·lícula és graciosa i ben realitzada, que es veu amb un somriure als llavis i que els actors funcionen a la perfecció dins del context general de la pel·lícula. Ara bé, que siga atrevida, això és un altra cosa.
Certament l'humor és una manera efectiva i agradable de fer pensar. No hi ha cosa més saludable que riure dels defectes propis i fer broma d'aspectes sagrats de la nostra idiosincràsia. En aquest sentit, és cert que "8 apellidos vascos" posa en funcionament la capacitat crítica de l'humor per tal de dissoldre tòpics i obrir camins a la tolerància i la coneixença entre regions de l'Espanya Una, Grande y Libre.
Perquè el problema és aquest, que amb l'excusa de criticar i fer riure sobre els tòpics identitaris, la pel·lícula amaga un espanyolisme recalcitrant del què no fa broma i ni tan sols es planteja obertament. És molt saludable riure-se'n de la manera de parlar andalusa o basca i dels cognoms i costums culinaris i alcohòlics, però això no és atrevit ni innovador. S'ha fet sempre i podem trobar un munt d'acudits sobre l'assumpte. Però el que si que hauria estat atrevit i trencador hauria estat qüestionar l'espanyolitat de tots els territoris de l'estat, cosa que no sols no fa la pel·lícula, sinó que, ben a l'inrevés, ridiculitza sense fer broma i amaga en naturalitzar la situació política actual com si fora la única possible.
L'autèntica ideologia de la pel·lícula, que s'amaga darrere d'una visió fàcil i romàntica de l'amor, un altre aspecte a revisar, és la de que qualsevol conflicte polític entre "regions" pot ser solucionat amb vincles personals i bon rotllo. El problema és que el bon rotllo sempre ha de ser el dels que plantegen trencar l'estatu quo, perquè els que defensen la situació actual estan disposat a traure els tancs al carrer a la mínima broma massa agosarada.

5/05/2014

Llenguatge sexista

Les festes de moros i cristians d'Alcoi són, com possiblement ja sabreu, de les poques que continuen posant traves a la integració de la dona. Les autoritats que gestionen la festa (Associació de Sant Jordi i juntes directives de les "filaes") i, possiblement, una majoria de festers (i no utilitze el masculí en sentit genèric) continuen sense acceptar que la dona té tot el dret a participar a la festa de manera plena. Tot i això, un altre bon grapat de festers i festeres tenen clar que no es poden posar portes al camp, ni limitar els drets de les festeres, però han acceptat la via "lenta" que ha imposat l'associació.
Bé, dic tot açò per introduir la situació, diguem-ne social, que dona caliu al tema del qual vull parlar, que és el del llenguatge sexista. I explique aquesta realitat perquè el llibret de festes que repartia gratuïtament el periòdic El nostre d'Alcoi fa un repàs a la composició de les diferents "filaes", i es dedica a autèntiques contorsions lingüístiques, que han confeccionat i enviat els propis dirigents festers, per tal d'ocultar la situació real de la dona a les seues "filaes". Per exemple, la majoria de "filaes" expliquen que els seus components estan formats per "festers", "juvenils", "xiquets" i "socis". En aquest cas, la utilització del primer "festers", és un genèric que oculta que no hi ha festeres de ple dret en la majoria dels casos, mentre el "xiquets" sí que s'utilitza com a genèric real, perquè inclou xiquets i xiquetes, que no tenen problemes mentre són menudes. Llegint la informació proporcionada és pràcticament impossible saber quina és la composició real per sexes, en aquest cas els genèrics s'utilitzen com a ocultació d'una situació de discriminació i treballen per perpetuar-la. En canvi, una filà com el Marrakesch fa la mateixa distribució, però en aquest cas sabem, perquè coneixem la situació real, que "festers" inclou "festeres", ja que és de les poques que ha admés la participació de la dona en igualtat de condicions. En aquest cas hauria sigut millor que hagueren utilitzat la formula "festers i festeres", que hauria resultat més "real" i al mateix temps més revolucionària, ja que hauria servit per denunciar la ocultació que realitzen la resta de "filaes".
Però n'hi ha un altre grup de "filaes" que prefereix deixar ben a les clares la discriminació real i classifica als "festers" per un costat i a un grup que anomena de diferents maneres segons les "filaes", i que representen autèntiques contorsions lingüístiques per tal de mostrar que el genèric "fester" no inclou les "festeres" i que elles estan fora de la condició de "fester". Per exemple, alguns diuen "acompanyants" i altres concreten més i escriuen "acompanyants femenines", altres opten per "dames" simplement, alguns s'agafen al vestit i anomenen "disseny femení" als membres que el vesteixen, uns quants diuen "col·laboradors femenins" o "components femenines" i uns altres prefereixen el més clar i simple "dones basques" o "dones", com si foren una espècie diferenciada del gènere humà, però en cap cas "festeres".
Com podem apreciar, per tant, la utilització del genèric no sempre deixa clara la situació que vol descriure. En aquests casos seria preferible duplicar l'expressió i referir-se a ells i elles, festers i festeres o homes i dones, encara que siga una expressió més artificial. Potser en altres situacions, quan el genèric està clar i no dona lloc a dubte ni amaga cap discriminació real, no calga la duplicació genèrica i siga suficient amb ells, els festers o els humans.
Tot i això, aquest exercici lingüístic al qual s'han dedicat les "filaes", amb honroses excepcions, només demostra que el llenguatge no és una simple descripció imparcial d'una realitat donada. Més aïna demostra que el llenguatge "crea" el món, o si més no, el transforma, i que la seua utilització adequada i coherent representa una de les múltiples maneres que tenim els humans de canviar el món i d'eliminar la discriminació de la nostra societat. Si no fora així, per a què tantes molèsties en posar nom a una situació innombrable legalment i intolerable socialment?

4/17/2014

Tolerància zero

Per Setmana Santa abunden les campanyes de la DGT sobre la seguretat al tràfic. Tolerància zero amb l'alcohol, amb la velocitat, amb les imprudències. Es tracta d'una estratègia tremendista que té ben poc a veure amb la realitat, però que deixa les consciències tranquil·les i la imatge impecable. El lema s'ha utilitzat en molts altres aspectes amb intencions ben lloables, "Pobresa zero", "Tolerància zero contra el maltractament", "Zero drogues", "Zero contagis" i molts altres exemples.
Certament, com a ideal, sembla una idea atractiva, perquè podem pensar que és més fàcil lluitar de manera total i absoluta contra qualsevol aspecte dolent de la nostra vida, i que oposar-li un enfrontament total és més factible que negociar amb l'enemic. Però la realitat és ben altra, i aquest tipus de campanyes només generen frustració i sensació de fracàs.
Perquè, siguem realistes, sabem ben bé que en cap dels casos que hem anomenat és possible arribar a
eliminar aquest tipus de conductes. Seria desitjable? No ho sé, potser en algun cas concret, però no en tots, perquè justament allò que ens diferencia als humans de la resta d'espècies és la nostra capacitat de dirigir-nos cap a l'abisme de manera implacable i conscient, o decidir escapar en l'últim moment.
A més a més, els efectes d'aquestes campanyes són contraproduents a mitjà i llarg termini. Potser a curt termini reforcen la moral i ens carreguen de bons propòsits, però una vegada traspassada la primer barrera, tendeixen a reforçar una rendició total. Seria més efectiu treballar la mesura i el control personal, reforçar la capacitat d'anàlisi i elecció personal i deixar en mans de l'elecció individual la proporció justa per a les nostres circumstàncies. Però això no ven entre el gran públic, queda millor dir que la DGT s'oposa radicalment a la velocitat en la conducció (mentre permet cotxes de més grans cilindrada) o que el ministeri de sanitat persegueix el contagi zero de malalties de transmissió sexual (mentre redueix els programes d'educació sexual) o que el ministeri d'igualtat (si existís) lluita contra el maltractament de manera radical i absoluta (mentre redueix els programes d'atenció a dones maltractades). Efectivament, és molt més barata una bona campanya amb grans principis i ideals irrenunciables, que una acció efectiva i pautada per tal de reduir els efectes d'aquestes lacres.
El problema és que, de vegades, exportem aquests ideals a la nostra vida personal, i ens plantegem límits infranquejables o ratlles que no podem permetre traspassar. És un error, perquè justament els humans acabem acostumant-nos a tot, fins i tot als camps de concentració, les presons o l'esclavitud, i els límits que ens havíem plantejat com irrenunciables salten pels aires quan les circumstàncies canvien.  
No acabe d'entendre perquè les autoritats competents i fins i tot nosaltres mateix, no confiem més en la capacitat de judici i aprenentatge de les persones. No acabe d'entendre perquè no volem adonar-nos que l'educació personal és alguna cosa més que una prohibició radical, que consisteix en aprendre a mesurar les circumstàncies personals i a valorar les diferents opcions que tenim al nostre abast, i triar la menys dolenta o aquella que ens proporcione més avantages. Seria més útil i, sobretot, més realista, més tolerant i comprensiu amb les realitats vitals que cada persona ha de viure al llarg del seu transcurs vital per aquest món. Potser reforçar la capacitat d'elecció i decisió personal reforçaria la confiança i l'autoestima de cada un de nosaltres i ens ajudaria a construir una humanitat imperfecta, però un poc millor, només un poc.

3/20/2014

Educació policial

Escolte a la ràdio la vicepresidenta de l'Observatori contra la violència de gènere. Parla sobre la violència masclista i quan Pepa Bueno li pregunta sobre la necessitat d'educar per prevenir-la i sobre la contradicció que significa eliminar l'assignatura d'educació per a la ciutadania, l'entrevistada contesta el catecisme que el Ministerio Wert ha passat tots aquells que hagen de parlar de temes de drets humans, que no, que aquests assumptes s'han de tractar de manera transversal i que, fins i tot, s'hauria de pensar en portar la policia  a fer xerrades als centres educatius per tal de sensibilitzar sobre els seus efectes i manifestacions. Sembla ser que els i les joves no donen la importància real a fenomens com un bufetada o una amenaça. I clar, qui millor que la policia per contar els efectes dramàtics d'aquestes conductes sobre les dones.
Més enllà del caràcter victimitzador que aquesta opinió aporta d'un problema que només es soluciona amb l'empoderament de les dones, aquest punt de mira implica  un error evident en l'enfocament de l'educació en general. De seguida vaig recordar que les últimes setmanes havien vingut al meu institut policies a fer xerrades sobre els perills de les xarxes socials entre els adolescents. També vaig fer memòria de les xerrades sobre accidents de trànsit i consum de drogues que periòdicament fan als centres educatius i la publicitat que se'ls dona als mitjans de comunicació, sempre necessitats de mostrar notícies positives per tal de millorar els índexs de felicitat al nostre país i de netejar la imatge dels cossos de seguretat.
La visió de l'educació que aquesta opinió implica està, per tant, més arrelada del que podíem pensar i implica una  concepció repressiva i instrumental de l'educació que s'ha generalitzat de manera preocupant i que la impresentable Lomce oficialitza. La creença es basa en creure que l'educació de les actituds és com un tap de suro, que serveix per tapar la botella i que el líquid no es vesse. Semblen creure que és suficient amb tapar forats i, d'aquesta manera, evitarem les conductes incorrectes. És la mateixa concepció que programa xerrades contra la Sida amb imatges de morts i estadístiques de contagi o que emet anuncis catastrofistes amb primers plans de víctimes d'accidents de trànsit.
No se n'adonen que educar és una cosa més complexa per a la qual és necessari formar-se durant tota la vida i aprendre dels errors anteriors. Ni la policia, ni els metges ni els funcionaris de presó tenen la formula per vacunar contra la delinqüència, les conductes de risc o l'addicció a les drogues. Perquè educar conductes és educar la personalitat de manera integral, reforçant l'autoestima i el respecte, prestigiant la igualtat i garantint la dignitat. No serveixen postures catastrofistes ni amenaçadores. Però queda bé programar xerrades absolutament inútils si no contraproduents, perquè demostren una preocupació aparent però inexistent i un moviment que no és més que repetició i perpetuació de la desigualtat, de la injustícia i de l'explotació.

2/23/2014

9 barris cabrejada

Aquest cap de setmana han estat per Benimaclet Xavier Artal (President de l'associació barcelonina Bidó de 9 Barris), Antonio Alcàntara (educador) i Carlos Pérez (educador del Kasal Jove de Roquetes). Van compartir amb els veïns del barri el seu projecte en una xerrada divendres al Centre Social Terra i un taller dissabre a l'Associació de veïns.
Es tracta d'un projecte de gestió comunitària amb moltes vessants, amb l'Ateneu Popular 9 barris com a buc insignia, però amb projectes col·laterals molt interessants, com el Kasal jove, 9 barris cabrejada o no a la incineradora de Lafarge. Tots els projectes tenen un fil conductor ben interessant, l'empoderament de la ciutadania de la gestió cultural i ciutadana del seu entorn més pròxim. A l'Ateneu gestionen de manera comunitària un pressupost cultural de quasi sis zeros, que destinen per decisió ciutadana a tallers de circ per a menuts i grans, representacions teatrals i literàries, dinamització cultural de base i més esdeveniments que comparteixen la participació social i la dinamització ciutadana com a eix vertebrador. Ells funcionen a l'inrevés del que normalment fan els polítics als nostres pobles, primer detecten o generen una necessitat en la ciutadania i després ofereixen la seua satisfacció. D'aquesta manera la cultura satisfà una necessitat social d'expressió i no es limita a ser un aparador passiu de gran cultura feta per elits amb interessos allunyats del públic.
Al Kasal Jove de Roquetes s'organitzen joves del barri des de les seues inquietuds; l'skate, la música o l'atur generen sinèrgies que troben un mitjà d'expressió des del Kasal, però que ells mateix posen en marxa, fugint sempre d'un model paternalista o conmiseratiu i proposant solucions i accions imaginatives.
Els desnonaments, la lluita contra la incineradora, els bancs d'aliments o els autobusos urbans són altres dels problemes que tenen al barri i que, des de Bidó de 9 Barris conflueixen en reivindicacions que unes vegades són escoltades per les autoritats municipals o autonòmiques i altres cristalitzen en plataformes de protesta ciutadana i de reivindicació popular.
Es tracta d'un model de democràcia directa, de gestió comunitària veïnal i d'organització social que demostra que la participació es construeix des de la base i que quan s'inicien dinàmiques participatives, la capacitat d'intervenció i eficàcia augmenta de manera exponencial. Als polítics, normalment, no els agrada massa aquest empoderament ciutadà, però estan equivocats perquè justament açò és la democràcia i d'aquesta saba es nodreix la seua vitalitat.
Quina enveja sana ens van fer els companys de 9 barris!

1/21/2014

Protestes

Durant els vora quatre anys que portem ja de retallades, crisi econòmica i augment de l'atur, desnonaments i pobresa, les protestes de la ciutadania han sigut prou pacífiques. Molta gent s'ha sorprés per la paciència i comprensió amb la què la ciutadania ha "acceptat" renegant el programa econòmic dels dos principals partits polítics espanyols. Podem imaginar que qualsevol persona podia pensar que com que no hi havia diners, no es podia fer res, que la solució no podia ser altra que tancar hospitals, reduir mestres, eliminar ajudes socials,  baixar salaris, deixar famílies senceres sense faena, salari, casa, menjar...
Ara bé, dins de l'estratègia propagandística del govern sembla ser que la millora econòmica és cosa feta i centren l'estratègia política en una suposada recuperació econòmica, anunciada de manera recurrent i amb altaveu. Però ves per on que aquesta estratègia dirigida a guanyar les pròximes eleccions pot acabar convertint-se en la seua sepultura. És cert que podrà captar vots dels desesperats, fidels i partidaris, però si aquesta recuperació es porta a terme de la manera que podem preveure, és a dir augmentant la riquesa dels més rics i repartint misèries entre els treballadors i aturats, aleshores pot fer més visible la visió que el repartiment de la riquesa és injust, i no hi ha element més revolucionari que la sensació d'injustícia. Per això la vicepresidenta del govern no comprén res quan afirma que no encaixen les protestes en moments de recuperació econòmica, perquè les coses funcionen tot just a l'inrevés, és en moments de recuperació quan es percep la possibilitat d'una millora econòmica o social que no arriba.
Si en la tele veiem que España va bien, però jo continue cobrant 500 e., que les cases munten de preu o el preus es disparen, mentre jo continue sense ingressar més i sense poder comprar els llibres dels meus fills, o amb problemes per pagar la hipoteca, aleshores és quan la ira, la rabia i l'odi apareixen.
El fet que es visualitze que hi ha diners per a algunes coses i no per a altres, que els empresaris comencen a guanyar diners però l'atur no disminueix o ho fa a costa d'ocupació de baixa qualitat, que s'invertisquen diners públics per fer un bulevard o una carretera però no per millorar la sanitat o l'educació, quan es mire la televisió i les notícies siguen el "España va bien", però ma casa va mal, o molt mal, aleshores es quan la ira es desfermarà sense pietat.
Per a protestar fa falta esperança, visió de futur, alternatives, un sentit de la utopia o de les possibilitats reals de canvi o millora, per això fins ara les protestes s'han reduit a un àmbit pacífic, civilitzat i localitzat, perquè l'estratègia del schock feia el seu efecte, i el pes de la impotència ha caigut sobre nosaltres com una pedra insuportable i inevitable. Però ara que arriba la recuperació, ara que tornen els anys daurats del creixement econòmic, ara és quan el govern s'ha de preparar, perquè l'esperen uns anyets calentets.

1/18/2014

A l'altra banda de les muntanyes

El llibre que vull recomanar-vos, A l’altra banda de les muntanyes, de Mª Jesús Bolta és una mostra de la bona literatura que es fa a València en la nostra llengua. La novel·la demostra l’habilitat literària de la seua autora, el seu domini del català que es parla a València, la seua capacitat metafòrica, la imaginació que desenvolupa, el realisme amb el qual ens parla de coses que tenim al costat i a les quals no havíem prestat l’atenció necessària. En resum, aconsegueix fer-nos veure realitats que, per quotidianes, havíem obviat.
I aquest art d’escriure que l'autora domina tan magníficament, em va fer pensar en com seria aquest llibre portat al cinema. Però el director que agafe el repte tindrà una faena difícil de fer. Evidentment té una història convincent al seu davant amb tots els ingredients necessaris d’un bon guió; una jove benplantada, filla d’emigrants valencians, educada a França i totalment integrada en la manera de vida francesa, que torna a la València dels 70 per vacances. El xoc cultural, la vida amorosa, els problemes d’integració i d’identitat, el còctel, com dic, és perfecte, perquè l’argument de la novel·la està ben bastit.
Però allò que a la hipotètica adaptació cinematogràfica li faltarà, de segur, és la característica més encisadora d’aquesta novel·la, el seu llenguatge. Mª Jesús Bolta és una mestra de la metàfora i l’adjectiu, una bruixa de la comparació i l’epíctet, capaç de convertir la pell rossa d’un encantador xicot francés en una capa “transparent com les meduses” o un institut francés en una “mandíbula enorme” que engul els alumnes a dotzenes fins “triturar” els seus cervells. La ploma àgil de l'autora fa que les paraules amoroses acaronen com “un sospir de vellut”, que els cossos “s’enllacen com una trena” o “transmeten un corrent elèctric” que encén el cos veí, els ulls que mirem poden ser “turquesa, “de puça miop”, “transparents” o convertir-se, si cal, en una “llum fosca com l’aigua d’un pou”, la veu “s’enrosca com una serp pel coll”, i les orelles són “cavernes” que escolten dolces paraules des de la foscor. La capacitat de Bolta per fer-nos mirar amb les paraules no podrà ser superada per la imatge mateixa, les metàfores de la nostra autora són tan potents que difícilment podràn ser mostrades de manera explícita. És un dels plaers reservats a la lectura, que els nous mitjans audiovisuals no aconsegueixen emular, i que ella ens regala per al nostre delectament literari.
Podem afegir les descripcions minucioses i carregades de sentiment, com la de la casa del poble a la pàgina. 78, o de la iaia a la pàgina 79, que superen la simple visualitat per a carregar les imatges d’olors, sabors i emocions. És un privilegi de la lectura que només els bons escriptors saben motivar.
És cert, el cinema és més potent en les escenes sexuals i sentimentals, però potser pel seu caràcter explícit, mai arriben a suggerir el que una bona narració aconsegueix. La novel·la que presentem ens captiva quan narra successos sentimentals, quan conta converses sinceres i quan s’endinsa en la més dolces escenes sexuals, no puc estar-me de recomanar-vos un fragment que us farà les dents llargues i, de segur, usa farà recordar els vostres records adolescents i estimularà el vostre desig madur, busqueu a la pàgina 40, no us en penedireu.
 I tot aquest magnífic embolcall que ens encisa, ens captiva, ens corprén i ens arrabassa el seny, es presenta adobat d’anècdotes i històries pròximes. En algun moment de la lectura, oblidem que la història es situa al 73, perquè podria ser tan actual com els sentiments que narra, perquè la vivacitat de les emocions ens recorda que la literatura és universal i intemporal, travessa el temps i les fronteres. Qualsevol immigrant del món, siga valencià, búlgar, àrab o romanés, s’identificarà amb el torrent emocional que Teresa experimenta a la novel·la, i no cal situar-nos als anys 70, perquè hui, en aquest moment, molts dels nostres fills, alumnes, nebots o nets, estan marxant a la recerca d’una vida millor que nosaltres no els podem donar, i experimenten, potser, els mateixos sentiments que llegim a la magnífica novel·la que Mª Jesús Bolta ens ha regalat. 
Si teniu ganes de saber més, ací teniu el vídeo d'Un país de llibre sobre el llibre que comentem: 

1/09/2014

Educació ideologitzada


Quan el govern Zapatero va reformar el sistema educatiu i va introduir com a gran novetat la creació d'una àrea diferenciada d'educació ciutadana, les crítiques per ideologització de l'educació, manipulació política i excessiu adoctrinament van saltar des dels àmbits catòlics i conservadors. Un compromís de l'actual partit en el govern, i aleshores a l'oposició, va ser eliminar aquesta àrea curricular i restituir el caràcter suposadament neutral i apolític de l'educació. Malauradament, en aquest cas no ha tardat en acomplir la primera part del compromís, la d'eliminar l'àrea d'educació ciutadana, però ha incomplit de manera flagrant la segona part de la promesa, la d'alliberar el sistema educatiu d'adoctrinament partidista, cosa que demostra que les crítiques anteriors no partien de la neutralitat manifestada sinó de la voluntat d'adoctrinar en els valors propis.
Els currículums bàsics per a desenvolupar els continguts de la nova llei educativa, sobretot pel que fa a les àrees de filosofia i ètica, és a dir de formació moral, demostren que el PP ha apostat fort per convertir l'educació en una espècie de catequesi dels valors liberals més conservadors. Demonització de la
desobediència civil, l'objecció de consciència i la protesta ciutadana, lloes a les forces armades de l'estat i al patriotisme espanyol, justificació del liberalisme econòmic i minimització dels seus efectes socials, qüestionament de la investigació científica sobre aspectes criticats per l'església catòlica, introducció de l'esperit emprenedor i empresarial com a eix bàsic de l'acció educativa i altres perles de l'estil marquen les intencions clarament ideològiques i tendencioses de l'actual reforma educativa.
Però més enllà d'aquestes consideracions, el problema que volia plantejar és el de si aquesta manera d'imposar uns continguts ideològics via currículum poden obtenir el resultat buscat, és a dir, que el professorat es convertisca en transmissor directe d'aquests valors marcats per les instàncies polítiques superiors. I la resposta és que no, però un poc sí. M'explique.
És evident que el professorat que programa aquests continguts curriculars ha de triar, seleccionar, prioritzar i donar un enfocament personal i, normalment, més obert i tolerant del que marca el document oficial. En aquest sentit, podríem dir que la transmissió a les aules d'aquestes instruccions valoratives no és tan automàtica com pensen les autoritats educatives, que creuen que la publicació al BOE és com una mena de realització de l'esperit absolut en el sentit hegelià, i que tot allò que s'escriu al butlletí oficial es converteix en realitat de manera automàtica. Gràcies a Déu les coses no funcionen així, i de segur que molts professors i professores compromesos donaran un sentit més democràtic i crític a la recepció i comprensió del funcionament moral i polític actual.
Ara bé, això no significa que la publicació d'aquestes instruccions morals al BOE no tinguen, en certa mesura, un efecte pràctic a les aules. Evidentment, les editorials hauran de publicar els seus manuals seguint les indicacions del Ministeri, i una bona part del professorat seguirà aquestes indicacions o el llibre de text, convertint-se d'aquesta manera en transmissors directes del catecisme oficial. Podríem dir que una oficialitat acrítica o clarament partidària d'aquesta ideologia (com la de la majoria de centres concertats i privats) trobarà en aquestes instruccions la seua excusa per fer-se forts i imposar la ideologia que consideren correcta fins al punt de creure's autoritzats a imposar-la  a tota la ciutadania. I tot això ho saben al Ministeri, i per això ho fan, perquè saben que el seu projecte passa per esquinçar la societat civil en dos bàndols fins al moment que la debilitat de l'adversari permeta imposar de manera total els valors retrògrades i confessionals que mantenen. Es comença per l'educació perquè es pensa que, d'aquesta manera, la introducció de reformes més efectives en sentit pràctic com les de la llei de l'avortament o la de seguretat ciutadana resultaran més fàcils d'imposar a una ciutadania poc crítica i obedient.