10/01/2013

Xantatge

El xantatge polític s'ha convertit en la pràctica més utilitzada últimament per determinats governs i partits polítics de tendència clarament conservadora. El partit republicà americà ha obligat a un tancament institucional perquè exigia la reforma sanitària a canvi del seu vot favorable als pressupostos. Berlusconi ha posat en escac el govern italià si no soluciona els seus problemes amb la justícia (encara que pot ser el escac es convertisca en escac i mat en la seua contra). El govern Rajoy demana submissió el govern català a canvi d'uns pressupostos més generosos. Barcenas demana immunitat a canvi de silenci. Fabra, don Carlos, o qualsevol altre com Blasco, avisen que poden fer saltar el partit popular si algú gosa tocar-los. I així fins a l'infinit.
Són molts els casos i arreu del món, la qual cosa demostra que la deriva democràtica és general. Quan un sistema polític degenera, en primer lloc amaga la seua corrupció o ineficàcia darrere de la hipocresia. No diu la veritat, es contradiu en les declaracions públiques, actua de manera confusa i incoherent. Però quan la hipocresia deixa pas al cinisme, el sistema polític està perdut. I això és el que els passa a les democràcies occidentals, que ja no tenen esma ni per amagar darrere de grans declaracions les seues veritables intencions. Quan això passa, la política es converteix en un joc de forces, la màscara de la negociació i el diàleg perd tot el seu sentit, i el raonament es converteix en inútil, perquè tots sabem que només la força acabarà decantant la balança cap al costat equivocat.
Quan la política es lleva la màscara, la corrupció és la única cara que adquireix la democràcia. De res serveix discutir sobre el projecte educatiu, perquè al final s'imposarà per la força dels vots. De res serveix emparar-se en el tribunal suprem, perquè al final les privatitzacions d'hospitals tiraran endavant contra qualsevol criteri raonable. Inútil és argumentar contra l'iva cultural, perquè la disputa no està en el terreny de la deliberació política, sinó en la del xantatge d'una majoria de bloqueig. De res serveix exigir honradesa quan el polític de torn diu que els seus delictes ja han prescrit i que mai el pillaran.
Quan el cinisme substitueix la hipocresia, la putrefacció del sistema democràtic anuncia un canvi de sistema, i no sempre en la direcció que ens agradaria a la majoria.

16 comentaris:

Loles ha dit...

Caram Enric. No és que no ho sapiguérem ja, clar, però ho dius tan directe i tan rodó... I cada vegada llisc més articles en aquest to: també els ciutadans estan deixant-se cada volta més el llenguatge comedit els circumloquis i les perífrasis. Lladres, hipòcrites, mentiders, cínics, són alguns dels epítets més sentits darrerament, i per suposat, convenientment justificats. Tu a més, fas que se m'òmpliga la boca amb la paraula més terrible de totes, la de cínic.

Joan del Alcàzar ha dit...

Redéu, i jo que em trobe massa pesimista!
Tens raó, quant a la manca d'honestedat generalitzada. Efectivament, com hem vist avui als EUA, el xantatge es fa a la llum del dia, sense disfresses, sense vaselina ni tant sols. Però, el factor humà ha estat sempre ahí, no són coses massa noves. Trobe que la diferència és que les persones normals i corrents, les que anem pel carrer cada dia, estem cansats. Patim una mena de fatiga bèl.lica per aquesta guerra sense bombes que patim des de 2007.
Vull encoratjar-te a alçar-te, Enric. Un altre dia ho faràs tu per mi. Senzillament no podem baixar els braços. Que més voldrien els canalles, els lladres amb corbata, els bandits amb màsters en economia, els tresorers, els registradors de la propietat, les advocades de l'Estat, e tutti quantti que no resistirem la temptació de deixar de destorbar-los, d'escridasar-los, de criticar-los. Encara que siga des d'aquestes petitísimes tribunes, aquests Spike Corner's, on ens llegeixen unes quantes persones, hem de continuar.
No passaran, i si passen, els fotrem una puntada de peu en alguna part dolorosa. I a més, farem una altra tranixera i tornarem a dir: No passaran.

Enric Senabre ha dit...

Tranquil·la Loles, m'ha pillat cabrejat, però és que no veig l'eixida per cap lloc, i cada vegada ens enfonsem més en aquesta pantomima que cada vegada més mostra la seua vertadera cara.

Enric Senabre ha dit...

Gràcies Joan, ens cal optimisme, i supose que igual que tu, per això continuem escrivint des del còrner. Certament continuem treballant perquè algun dia a aquests porcs els arribe el seu Sant Martí, i quan recordem aquests temps, els vegem llunyans i increibles.
De moment, només podem posar-los la traveta, i ho farem tant com puguem. Gràcies pels ànims, amic.

Mari Carmen Cabo Montalt ha dit...

És molt dur, Enric, fiques tal claret on estem arribant i el cinisme q envolta tot, q no es veu eixida. En estos moments és quan tenim q apretar les neurones, unir-se, planificar, treballar..... Pensar en positiu i.... Algo farem, no creus? Si no estem perduts

JV ha dit...

Se podrá decir más alto pero no más claro. Pero siendo así, el poder aunque parezca lo contrario está en cada uno de nosotros. El verdadero cambio está en nuestras manos. Si la mayoría sigue queriendo estar dispuestos a continuar con las indicaciones que origina este "barrizal corrupto", pues seguiremos... No hay mal que 100 años dure ni cuerpo que lo aguante, je,je,je ;-)

Enric Senabre ha dit...

De segur, Mari Carmen, si posem en marxa les neurones tenim molta energia per empentar. El que ja no sabem és si caurà, però ho intentarem.

Enric Senabre ha dit...

Que no dure tanto, Josevi, que nos dejarà exhaustos! Empecemos por nosotros, ahí te sigo, si señor, empecemos por no votarles, por no obedecerles, por no creerles.

Mari Carmen Cabo Montalt ha dit...

Empentarem!

efurom1 ha dit...

"Cuando un sistema político degenera..." es preciso hacer cambios a fondo.
En el siglo XIX a eso se le llamaba"revolución".
La "era" de Isabel II, que tuvo unos años de prosperidad económica y "estabilidad" política entre 1843 y 1866, se vino abajo tras 2 años de crisis. la fuerzas de la oposición firmaron el Pacto de ostende que fue el origen de "La Gloriosa".
Hoy, la palabra revolución está mal vista, la crisis económica parece eterna y los partidos de la oposición...La oposición está (casi) tan salpicada como el gobierno.
Es preciso que surjan fuerzas políticas nuevas. El 15-M debería haber sido su origen, pero no sé -espero que no- si se ha cerrado en falso.
El caso es, como dices al final, que nos ha tocado vivir una época muy complicada: la de un cambio de sistema. Y tenemos miedo a ir 'patrás' como los cangrejos

Enric Senabre ha dit...

Tu comparación histórica encaja a la perfección con la nuestra, Emilio, y también la posbilidad de que esta crisis se cierre en falso o hacia atrás en el sentido de profundización democrática y de derechos ciudadanos. Pero también es posible que un cambio más profundo acabe con el antiguo régimen. Como dijo Marx, debemos dirigir el curso de la historia, o ella nos aplastará a nosotros.

LLuis ha dit...

Sí, la veritat i per desgràcia la balança caurà cap el costat que no deuria...
Al final, la gent no creu amb la justícia, sobretot quan esculpen gent que
fefaentment no és inocent....

Enric Senabre ha dit...

L'exemple del cas Malaia o de Fabra amb el somriure cínic és càustic i desfà qualsevol confiança en la justícia. Gràcies pel comentari Lluis, ja se que et dona problemes contínuament per publicar, però tu insisteixes.

Vicent ha dit...

Sembla que la crisi del sistema ja va ser augurada per Marx i Lacan, el capitalisme s'autofagocita i amb ell les democràcies occidentals, jo no albire res bo, si més no per a la gent que té un discurs analític.
Però hem de pensar que les humanitats i, amb elles l'educació si pot ser pública seguisca tinga temps de continuïtat alhora que la llibertat en un o altre tipus de democràcia, la lògica de la força només té una eixida, la guerra.

Vicent Adsuara i Rollan

Enric Senabre ha dit...

Si vicent, tots apostem per l'educació i el diàleg... excepte ells, que tenen el poder i no escolten i imposen la lògica de la guerra, com tu dius. De tot açò el pitjor és que les conseqüències dels seus actes els pagarem tots, els que volíem diàleg i els que imposen la confrontació i la violència institucional.

Mari Carmen Cabo Montalt ha dit...

Penseu, vosaltres que sabeu, què hem de fer per que la balança caiga cap al costat que beneficie al poble...... Es necessiten propostes i estratègies.