10/20/2013

Miscelània

Als matins del cap de setmana, en horari de prime-time, un programa diferent es deixa sentir a les ones de la cadena ser. "A vivir que son dos dias" és una "rara-avis" en el context actual de les ràdios generalistes, farcides de debats refregits i reportatges prefabricats. Però Javier del Pino comanda un programa diferent, basat en l'humor, la ironia i l'orignalitat. Organitzat de manera coral, l'estil de lideratge de Del pino deixa aflorar l'enginy dels seus col·laboradors i estimula el treball en equip. Divulgació filosòfica, curiositats científiques, anàlisi polítiques amb humor, entrevistes a personatges interessants. concursos impossibles i corresponsals del temps fan sentir les seues veus en aquest programa miracle en el context actual. Si no l'heu escoltat mai, no us el perdeu, proporciona l'alegria de viure que el seu nom predica.

Llegesc a El País que els joves francesos s'han alçat contra el seu govern per la detenció i expulsió d'una estudiant romaní, que va ser segrestada per les forces d'ordre públic en període escolar i repatriada a
Kosovo. Els francesos no semblen estar convençuts de la conveniència de la tornada (ja se sap, el Front Nacional no pesca en aigues mortes), però els joves estudiants no admeten la hipocresia del seu ministre, Manuel Valls, ni del seu president, que ha hagut d'oferir-li la tornada a la xiqueta. Si els joves ixen al carrer per aquesta raó, tenim motius per a l'esperança, el món pot ser més just i esperem que en pocs anys aquesta generació de polítics que organitzen la marxa mundial queden exposats al museu de cera, o millor amagats als seus soterranis.

Uns altres joves, en canvi, semblen més vulnerables a les injustícies invisibles que una nefasta educació afectiva i sexual i unes concepcions caduques i estereotipades sobre l'amor encomanen. El reportatge Víctimas del machismo a los 15 narra magníficament un seguit d'històries en les quals unes joves il·lusionades i innocents cauen en el parany del maltractament masclista. Tot i tenir 15 anys, els comportaments masculins imiten a la perfecció el rol dominador i tirà d'uns models que creiem caducats, però que continuen ben vius. Elles, en canvi, semblen imitar les princeses dels contes de Disney o de les sagues literàries d'èxit i cauen a l'atzucac del perdó i del tot per amor. Allò més curiós és que aquestes joves manifesten que creien que això del maltractament de gènere eren coses que els passaven a les adultes. Potser siga pel nom, perquè primer es deia domèstic, i clar això els passa a les ames de casa, i després de "gènere", però la parauleta sembla haver passat de moda i estar reservada a les generacions adultes. Aleshores haurem de canviar les paraules per fer visible el fet, maltractament masclista potser sone massa militant i no identifique una generació poc ideologitzada, doncs aleshores haurem de canviar el nom, potser maltractament contra les dones o violència dels xics contra les xiques o abús de poder dels xics fins la violència. Deixem-nos d'eufemismes, parlem amb pèls i senyals i, sobretot, implantem d'una vegada una educació per a la igualtat i la prevenció de la violència.

6 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Sobre Marie Lepen no tinc molt a parlar, només dir, com ho vinc dient des de que escric que són, aquests partits cants de sirena, que tan prompte com arriben al poder comencen llurs neteges ètniques, ideològiques, i polítiques, passant per les de tota mena d'ésser diferent i, sembla mentida que els francesos, tot i que és una societat que ha reprimit les seues llengües, haja caigut al parany, però la raó em dóna en dir que són una societat malalta, amb molta por a la llibertat i a la diferència.
I amb el tema del "masclisme" jo m'atreviria a dir que és un altre indicador de la malaltia de les societats occidentals on les esposes són confoses per molts individus per llurs mares, és el tema fonamental quan hi ha un maltractament home i dona que confonen llurs partenaires amb pare i mare i, com a tal caldria que les persones s'adonaren, exceptuant alguns casos que els ve de sobte, s'adonaren si estan capacitats per a viure amb una dona o amb un home, no tothom hi està preparat i, saber que quan un es casa ha de tener ben present fer-se responsable davant la seua dona, que no mare, de les seues angoixes.


Vicent

Mari carmen ha dit...

M'alegra saber q es poden fer programes bons i és molt interessant q els joves protesten per allò q consideren injust. Però lo q m'ha arribat a l'anima és llegir este mati l'article de la violència contra xiquetes d 14 anys. En aquest tema crec q no sabem avançar, continuem educant malament, de forma distinta i contradictòria als xics i a les xiques. Fa falta conscienciar a la societat i les famílies i uns bons programes d'educació sexual i afectiva.... Els retalls en tot açò em fan ser molt pessimista.

Enric Senabre ha dit...

Totalemnt d'acord, Vicent, en el tema francés i en el matrimonial. Però de totes maneres el problema del que parla aquest article és que és dona entre joves i no entre matrimonis. Açò és el vertaderament preocupant en aqust cas

Enric Senabre ha dit...

Amb retalls i sense, Mari Carmen, perquè si en els temps de la bonança ja no fèiem educació afectiva i sexual, imagina ara que tot el que consideren accessori, sobra!
però si, és molt trist que permetem que aquestes coses passen sense posar fre.

josevi ha dit...

En nuestra sociedad sigue el impulso de la "violencia" y especialmente la violencia sobre el débil (sexo débil físicamente y el débil en general). Ardua tarea tenemos por delante para erradicar esos "comportamientos impulsivos" impropios de un Ser Humano.

Enric Senabre ha dit...

Es una tarea complicada, josevi, pero se hace más difícil si las institucions políticas y educativas no colaboran, que es nuestro caso, tristemente.