10/27/2013

Rates glocals

A l'àrea metropolitana de València tenim un conflicte obert per les rates. Sí, sí, com llegiu. Resulta que els ajuntaments de València cap i casal i el de Mislata, que comparteixen el tram de capçalera del parc del riu Túria, s'acusen mútuament de no invertir el suficient en desratitzar i que una epidèmia d'aquests rosegadors està fent-se amb el control de les zones limítrofes amb el riu. No vull acusar ningú, i de segur que tots dos han retallat en manteniment, però l'ajuntament de València ja porta uns anys enfrontat amb diferents ajuntaments de l'àrea metropolitana pels autobusos, neteja, sanejament, etc.
Però allò que més crida l'atenció és la manera localista i simplista amb la què aborden aquests conflictes els nostres governants.  És com si pensaren que les rates en saben de termes municipals, o els usuaris dels autobusos municipals només viatjaren per València ciutat, o les aigües canviaren de composició i salubritat en travessar les diferents canonades. Als temps de la globalització, quan una davallada de la borsa de Nova York, una vaga a la factoria Renault de França o una paràlisi governamental a Alemanya, repercuteix directament a les nostres economies i vida quotidiana, els nostres polítics continuen pensant local.
I el problema és que és una actitud molt estesa entre els nostres polítics. El govern espanyol ha suprimit l'atenció sanitària als immigrants, com si les malalties saberen d'ètnia o origen social. Una malaltia contagiosa és una malaltia que s'estén si no es preveu i combat, siguen quins siguen els seus contagiats.
Però els dirigents polítics continuen a la seua, mirant-se el melic com si amb aquesta observació acurada pogueren contenir una infecció d'estómac. Als temps de la globalització i el pensament glocal (pensar en global i local de manera interrelacionada i interdependent) nosaltres estem sotmesos a una acció de govern ingènua i simplista com a mínim. I dic com a mínim, perquè és molt possible que aquestes iniciatives polítiques tinguen més de malintencionades i interessades que d'ingènues. La sospita que es tracta només d'una estratègia electoralista i curta de mires per tal de culpabilitzar els altres de les errades i ineficàcia pròpia és més que probable.
Estem condemnats, les rates ens menjaran, això sí, seran les rates de Mislata, que les de València estan dominades per la flautista de veu suau que viu a un raconet del Bioparc.

10/20/2013

Miscelània

Als matins del cap de setmana, en horari de prime-time, un programa diferent es deixa sentir a les ones de la cadena ser. "A vivir que son dos dias" és una "rara-avis" en el context actual de les ràdios generalistes, farcides de debats refregits i reportatges prefabricats. Però Javier del Pino comanda un programa diferent, basat en l'humor, la ironia i l'orignalitat. Organitzat de manera coral, l'estil de lideratge de Del pino deixa aflorar l'enginy dels seus col·laboradors i estimula el treball en equip. Divulgació filosòfica, curiositats científiques, anàlisi polítiques amb humor, entrevistes a personatges interessants. concursos impossibles i corresponsals del temps fan sentir les seues veus en aquest programa miracle en el context actual. Si no l'heu escoltat mai, no us el perdeu, proporciona l'alegria de viure que el seu nom predica.

Llegesc a El País que els joves francesos s'han alçat contra el seu govern per la detenció i expulsió d'una estudiant romaní, que va ser segrestada per les forces d'ordre públic en període escolar i repatriada a
Kosovo. Els francesos no semblen estar convençuts de la conveniència de la tornada (ja se sap, el Front Nacional no pesca en aigues mortes), però els joves estudiants no admeten la hipocresia del seu ministre, Manuel Valls, ni del seu president, que ha hagut d'oferir-li la tornada a la xiqueta. Si els joves ixen al carrer per aquesta raó, tenim motius per a l'esperança, el món pot ser més just i esperem que en pocs anys aquesta generació de polítics que organitzen la marxa mundial queden exposats al museu de cera, o millor amagats als seus soterranis.

Uns altres joves, en canvi, semblen més vulnerables a les injustícies invisibles que una nefasta educació afectiva i sexual i unes concepcions caduques i estereotipades sobre l'amor encomanen. El reportatge Víctimas del machismo a los 15 narra magníficament un seguit d'històries en les quals unes joves il·lusionades i innocents cauen en el parany del maltractament masclista. Tot i tenir 15 anys, els comportaments masculins imiten a la perfecció el rol dominador i tirà d'uns models que creiem caducats, però que continuen ben vius. Elles, en canvi, semblen imitar les princeses dels contes de Disney o de les sagues literàries d'èxit i cauen a l'atzucac del perdó i del tot per amor. Allò més curiós és que aquestes joves manifesten que creien que això del maltractament de gènere eren coses que els passaven a les adultes. Potser siga pel nom, perquè primer es deia domèstic, i clar això els passa a les ames de casa, i després de "gènere", però la parauleta sembla haver passat de moda i estar reservada a les generacions adultes. Aleshores haurem de canviar les paraules per fer visible el fet, maltractament masclista potser sone massa militant i no identifique una generació poc ideologitzada, doncs aleshores haurem de canviar el nom, potser maltractament contra les dones o violència dels xics contra les xiques o abús de poder dels xics fins la violència. Deixem-nos d'eufemismes, parlem amb pèls i senyals i, sobretot, implantem d'una vegada una educació per a la igualtat i la prevenció de la violència.

10/01/2013

Xantatge

El xantatge polític s'ha convertit en la pràctica més utilitzada últimament per determinats governs i partits polítics de tendència clarament conservadora. El partit republicà americà ha obligat a un tancament institucional perquè exigia la reforma sanitària a canvi del seu vot favorable als pressupostos. Berlusconi ha posat en escac el govern italià si no soluciona els seus problemes amb la justícia (encara que pot ser el escac es convertisca en escac i mat en la seua contra). El govern Rajoy demana submissió el govern català a canvi d'uns pressupostos més generosos. Barcenas demana immunitat a canvi de silenci. Fabra, don Carlos, o qualsevol altre com Blasco, avisen que poden fer saltar el partit popular si algú gosa tocar-los. I així fins a l'infinit.
Són molts els casos i arreu del món, la qual cosa demostra que la deriva democràtica és general. Quan un sistema polític degenera, en primer lloc amaga la seua corrupció o ineficàcia darrere de la hipocresia. No diu la veritat, es contradiu en les declaracions públiques, actua de manera confusa i incoherent. Però quan la hipocresia deixa pas al cinisme, el sistema polític està perdut. I això és el que els passa a les democràcies occidentals, que ja no tenen esma ni per amagar darrere de grans declaracions les seues veritables intencions. Quan això passa, la política es converteix en un joc de forces, la màscara de la negociació i el diàleg perd tot el seu sentit, i el raonament es converteix en inútil, perquè tots sabem que només la força acabarà decantant la balança cap al costat equivocat.
Quan la política es lleva la màscara, la corrupció és la única cara que adquireix la democràcia. De res serveix discutir sobre el projecte educatiu, perquè al final s'imposarà per la força dels vots. De res serveix emparar-se en el tribunal suprem, perquè al final les privatitzacions d'hospitals tiraran endavant contra qualsevol criteri raonable. Inútil és argumentar contra l'iva cultural, perquè la disputa no està en el terreny de la deliberació política, sinó en la del xantatge d'una majoria de bloqueig. De res serveix exigir honradesa quan el polític de torn diu que els seus delictes ja han prescrit i que mai el pillaran.
Quan el cinisme substitueix la hipocresia, la putrefacció del sistema democràtic anuncia un canvi de sistema, i no sempre en la direcció que ens agradaria a la majoria.