9/27/2013

Unitat sindical

Ahir per la vesprada vam acudir a una concentració que reclamava la derogació del Decret Vela (el decret que va retallar els sexennis dels educadors i el complement de productivitat dels sanitaris i ens va rebaixar el sou de manera abusiva). Vam anar un grup de professors de l'IES Escultor Francesc Badia de Foios després d'una assemblea en la qual vam pensar que era el moment just de pressionar l'administració, i perquè vam fer una vaga fa dos anys contra aquest mateix decret i ens va semblar que feia falta escenificar la nostra oposició a la discriminació salarial que va implantar. La concentració no era massa nombrosa, entre altres raons perquè la convocava només un dels sindicats d'educació, l'Stepv.  I aquesta era una situació que no podem comprendre. On estaven els altres sindicats de classe? Sembla ser que els altres sindicats d'esquerra, CCOO i UGT, estaven negociant i s'havien reunit amb el conseller Moragues dilluns passat juntament amb CSIF i ANPE, reunió a la qual el conseller no havia convidat Stepv, i que havien aconseguit el compromís de no renovar el decret per part de l'administració. El problema era que el mateix conseller els humiliava a la premsa negant que s'hagués compromés a res.
Però el problema que demostren els fets dels què parlem és que confirmen un desunió sindical que és ben preocupant. Des del punt de mira del treballador de l'ensenyament, afiliat o no però víctima directa de les polítiques del govern, no s'entén que els seus representants estiguen més preocupats per les seues disputes que per fer front a l'agressió contra el treballadors i l'educació pública. Està clar que des de l'acord d'interins, que van signar CCOO i UGT, però no Stepv, l'escissió es va convertir en un abisme, i és difícil esbrinar ara qui va encertar i qui es va enganyar en aquesta negociació, tema en el qual no entraré ara. Però la desunió no es pot enrocar en una absència de comunicació que porta a convocatòries condemnades al fracàs o, pitjor, a la inactivitat.
La responsabilitat dels sindicats està per davant de les seues disputes, internes i externes, i la necessitat de treballar per millorar la situació dels treballadors públics els obliga a articular un discurs comú i unes accions coordinades. És imprescindible i irrenunciable en aquests moment la unitat d'acció.
Els afiliats i tots el treballadors no comprenem, i no podem tolerar aquesta baralla infantil que col·loca en voreres enfrontades a organitzacions que defensen els mateixos objectius. Qui se n'aprofita de la desunió és el govern valencià, que tempta amb cortines de fum uns sindicats desunits que es guien més per interessos partidistes que per interessos generals dels treballadors que representen.
Si els nostres representants continuen amb aquesta estratègia suïcida, els treballadors continuarem per la via de la reivindicació i la lluita sense comptar amb ells. O lideren la protesta contra unes retallades injustes o el moviment popular, si és que existeix alguna cosa així, els passarà per damunt i alguns es convertiran en estructures inútils. En moments com aquest és quan ens plantegem el sentit d'estar afiliats a uns sindicats que no responen als interessos dels treballadors als quals diuen representar.

22 comentaris:

LLuis ha dit...

La desunió dels sindicats no pot continuar,haurien d´estar més units perquè ens representen a tots els treballadors i haurien de deixar-se de tantes històries i compromisos i lluitar conjuntament pels drets dels treballadors...
Això és el que passa amb els sindicats generalistes, de vegades no fan tot el que podrien però és el que hi ha...

Enric Senabre ha dit...

Però el que hi ha, cal millorar-ho. I si junts fem més força, perquè fer la guerra per separat?

Mari carmen ha dit...

Totalment d'acord, Enric, els sindicats tenen q unir-se per fer front a les retallades q està sofrint l'escola pública. Si no ho fan estan perduts i desconfiarem i es desperdigarem i no arribarem a cap lloc. Qui guanya en tot açò? Aquell q ens està retallant

Enric Senabre ha dit...

Si, el pitjor de tot és que els retalladors estaran rient-se als seus despatxos.

JV ha dit...

La pregunta es ¿si todos sabemos que la unión hace la fuerza, por qué no nos unimos ante una agresión común? ¿Qué motiva ese comportamiento tan ilógico?. Creo, que como siempre es lo mismo: el egoísmo. “Pesan” más las “ganancias o prebendas” personales, o de grupo que cualquier otra cosa

Enric Senabre ha dit...

Mas generosidad, Josevi, o menos partidismo, no lo se, pero o nos unimos o estamos perdidos.

Anònim ha dit...

Sí que deuria haver unitat sindical i amés deuria haver unitat en els plantetjaments relatius a la qualitat de l'ensenyament. No pot ser que els treballadors de l'ensenyament estem separats per les etiquetes de pública i concertada. Tots estem contra la LOMCE i contra este ministre. Deixem ja les consignes de Per un ensenyament PÚBLIC de qualitat i anem tots PER UN ENSENYAMENT DE QUALITAT

Enric Senabre ha dit...

Mira Anònim, mentre l'ensenyament concertat siga igualitari (no discrimine per sexe), no separe (per origen nacional o ètnia), integre (la diversitat), siga laïc (sense confessionalitat), en valencià (com a mínim amb programes d'ensenyament en valencià reals) i a més de qualitat, cap problema.

Anònim ha dit...

Puc estar d'acord amb tu en algunes qüestions però no en altres. Hi ha un reconeixement per part dels tribunals internacionals respecte de l'ensenyament diferenciat, els centres no discriminen als alumnes per raó de la seua etnia, això demostra poc coneixement del sector, els centres son de qualitat igual als del sector públic o més, sols has de vore els resultats obtesos pels alumnes, i s'utilitzen els programes legals de la Conselleria respecte del valencià. El tema de la laicicitat es una altre, si els centres son de titularitat de l'esglesia en la majoria dels casos, no podem parlar de fer-los laics, seria un contrasentit. A més son els pares els que volen els centres. A més les condicions en el nombre d'alumnes per tal de concertar unitats a la pública son més dures que a la pública per mantenir les unitats.

Anònim ha dit...

Evidentment volia dir que les condicions per a concertar unitats a la concertada son més dures que per a mantenir unitats a la pública.

Enric Senabre ha dit...

Anònim, per cert estaria bé saber amb qui discutisc, no dubte que els centres concertats no discriminen per etnia, però per origen social o nacional hi ha un preocupant desequilibri en l'escolarització. La separació per sexes estarà admitida per algun tribunal, però ja se sap, només es necessita fer una llei que ho permeta, ara bé, educativament és inassumible per a una escola que vol ser de servei públic.
REspecte de la qualitat res a dir, i pel que fa als programes, perquè no hi ha programes PEV als concertats? O molt pocs.
En fi, que no li negue el dret a l'escola privada, però pense que s'haurien de repensar els concerts educatius i generalitzar la pública.

Anònim ha dit...

Benvolgut Enric. Sé que coneixes be la proporcionalitat entre escola pública i concertada. Doncs eixa mateixa proporcionalitat es dona en les dades d'immigrants entre els centres públics i concertats. Per zones podria dir-te que en els barris més deprimits i pobles del cinturó de València, les proporcions als centres concertats d'immigrants son encara més elevades. Evidentment no hi ha massa immigració a determinades zones de la capital on tampoc té immigració l'ensenyament públic.
Dir que algun tribunal ho haura dit em sembla un poc irresponsable. Es tracta dels tribunals europeus. Jo tampoc estic d'acord en eixe tipus d'ensenyament i no el voldria per als meus fills, però si la propia legislació europea els empara no tinc res a dir, més que no m'agrada. De tota manera, veig que eres una persona amb la que es pot parlar i que no posa en dubte les dades aportades, encara que les rebateixca i les porte cap al seu terreny.

Enric Senabre ha dit...

El debat l'haurem de clarificar amb xifres, perquè jo en tinc altres ben diferents de les teues sobre escolarització d'immigrants (de 80 a 20, i s'ha de tenir en compte l'extracció social dels immigrants,no és el mateix el fill de l'ambaixador, que l'il·legal), i no conec la sentència de la qual parles.
continue sense saber qui eres, per cert.

Anònim ha dit...

La teua xifra es correcta i eixa es justament la proporció entre l'escola pública i la privada concertada, tant en centres com en professorat i alumnat. Per tant conclouras amb mi que la xifra es bona. M'agradaria que anares als centres concertats que joet vaig citar ahir, barris de València i pobles de l'extrarradi, a més d'altres i vejeres si hi han molts fills de cònsuls, etc o es tracta d'immigrants suramericans, magrebís, romanesos, bulgars, lituans... de classe mitja i baixa, molts d'ells en situació irregular.
En quant a les sentencies, es tracta de sentencies del Tribunal Suprem, a més de la ressolució de l'UNESCO que diu literalment que "els centres d'educació diferenciada no suposen una discriminació per raó de sexe" i la pròpia LOE que preveu la concertació d'estos centres. Et vaig dir que a mi tampoc m'agradaven per als meus fills, però tampoc m'agraden altres coses i també son legals, com el joc, el tabac, etc. Està sent molt interessant debatre amb tu.

Anònim ha dit...

Perdona. Volia adjuntar-te la “Convención de la UNESCO relativa a la lucha contra las discriminaciones en la esfera de la enseñanza”. En l'article 2 es diu literalment que “no es discriminatorio la creación o el mantenimiento de sistemas o establecimientos de enseñanza separados para los alumnos de sexo masculino y para los de sexo femenino, siempre que estos sistemas o establecimientos ofrezcan facilidades equivalentes de acceso a la enseñanza, dispongan de un personal docente igualmente cualificado, así como de locales escolares y de un equipo de igual calidad y permitan seguir los mismos programas de estudio o programas equivalentes”.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Si em permet l'administrador del bloc i el senyor anònim, haig de dir-los que aquest parla des del discurs de l'amo, un dels cinc discursos humans, però no apte per a "renovar", si és cert que les lleis emparen i s'estan fent servir en quant a la segregació (o com es diga, i perdoneu la ignorància) per sexes, jo vaig estar tres anys a una escola masculina, a l'Institut Lluís Vives de València, i puc assegurar que no és gens sa, i més per a un xiquet que no té una mesurabilitat del temps com un adult, serien molts els exemples que podria posar en contra, tot i que no ho faré, i sé que el senyor anònim n'ha parlat en contra.
També en quant a la subvenció d'una educació privada és obvi que no es pot (tot i que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i això ho sabien Marx, Nietzsche i Freud), no es pot subvencionar amb diners públics una ideologia, siga del sentit que siga, jo em considere de totes les maneres un home amant de l'espiritualitat i catòlic i cristià.
I en quant a la llengua valeniana, catalana o valencià, que al cap i a la fi és el nostre glotònim, dir-li, si em permet que no es pot fer impossible l'expressió en una llengua, vostè dirà que cadascun parla com vol, mire, cert és que jo trie els meus amics, però de vegades t'equivoques amb algú que no et deixa parlar en la llengua de mon pare i meua en un percentatge gran, doncs també faig servir el castellà, la llengua de ma mare, el que vull dir és que per a garantir que un parlant d'una llengua puga tenir plenes garanties de poder-la fer-la servir ha de tenir la possbilitat de que tothom l'entenga, no que la parle, només que l'entenga, i això es fa amb polítiques lingüístiques adients, parle d'evitar la diglosia, que hi ha un conflicte entre castellà i valencià? clar que sí, però sota el meu parer cal primar els drets històrics per raons obivies i que no explicaré.
La laícitat és també obvia des de la Revolució Francesa, no es pot fer una educació on l'espiritualitat siga una moneda de canvi o com ho diria d'una altra manera? mercantilitzar el subjecte espiritual, no és pot convertir una religió, un sentiment en una assignatura amb la qual guanyar o no diners, posició, o faena tan sols, hi ha mètodes com la família, els mitjans de comunicació, etcètera, per a donar lloc a l'espiritualitat fóra de l'Homo-políticus, fora de l'éthos.
I la separació per ètnies és obvia també, si mé no per a mi, en un país occidental, democràtic i humanista, tot i que cal sempre la inserció o adaptació de l'immigrant a la situació del país d'acollida, digues-li vostè regió, país, nació o poble, jo sé que vosè no estarà molt lluny del que li he exposat, la qüestió es posar-se en el lloc de l'altre, fer de l'Altre i de l'altre una extensió d'un mateix a la manera de la psicoanàlisi.

En fi, disculpen ambdós per la ingerència.

Vicent

Enric Senabre ha dit...

No, anònim, la proporció d'escolarització privada-pública és d'un 40- 60, com a mínim. I continue pensant que no tenim perquè pagar els capricis de determinats ciutadans. Si volen que els seus fills vagen per separat, que s'ho paguen. I l'ONU dirà el que vullga, en aquest aspecte no estic d'acord.

Enric Senabre ha dit...

No cregues, Vicent, puc estar-hi d'acord en molts aspectes dels que proposes, tot seria discutir-ho amb tranquilitat i raons, que és justament el que ens falta a la política actual

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Jo estic convençut, i més amb el pols de Catalunya cap a la independència, que si Espanya vol seguir sent, i parle d'evitar conflictes i problemes cal agafar el bou per les banyes, anar a una nova transició, la de la pluralitat, potser així es puga frenar el to actual.
Hi ha una crisi de l'Espanya a l'ús, que es vol amagar als ciutadans, però si vols vés al meu penúltim article i veuràs.
Jo com a "bilingüe", i sé que aquest terme és equívoc, hi ha molt poques persones a un col·lectiu, de caire bilingüe, bilingüe vol dir des de la psicoanàlisi haver fet un nus amb dues llengües, un nus que no tothom ho fa pel simple fet de tenir dues o tres llengües, parle et dic des del mig, no sóc un nacionalista, tot i que puga semblar al contrari, simplement defenc la possibilitat de diàleg i aquest passa per un acord entre l'Espanya castellana i la "perifèria" com no s'havia fet mai.
Una llengua "reprimida" i reprimir no és inhibir sinó oblidar, una llengua reprimida fa un poble insà.
És el cas de França, Alemanya o Italia, jo sé que caldria eliminar una de les dues llengües en lliça al nostre territori, no em pose amb el nom, normalment jo abrogue per la que fa de botxí amb terminologia hegeliana, la castellana en territoris històrics de les "altres", però creu-me eixa és la única solució, o això o el conflicte real o larvat per la eternitat.
Sé també que hi ha molts problemes econòmics i de tot tipus actualment a Occident i que molts dirien que la llengua no ho és d'important, però la llengua psicològicament és la eina més desestructurant i estructurant d'un individu, és el seu tret primer.

En fi, ja en parlarem, ara ja m'he passat una mica i a més ingerint-me amb un altre visitant no identificat, si més no jo no deixe passar a cap anònim si no s'explica, o explica els motius de la seua postura.

En fi bona nit i pau per a tothom i llibertat, des de València ciutat.

Vicent

Enric Senabre ha dit...

D'acord Vicent, discutirem sobre el tema, ja he vist el teu blog, en tenir temps compartim idees. Gràcies pels comentaris

Anònim ha dit...

Vicent:
M'ofén quan dius que es parlar des d'el discurs de l'amo. De quin amo? Que penses que tan sols tu i els que pensen com tu son lliures? Acàs no esteu influits per les corrents filosòfiques que vos agraden? No es el teu el discurs de l'amo? Em sembla també ofensiu el que una persona com Enric diga que l'ONU dirà el que dirà. Efectivament podem pensar igual o diferir en els nostres pensaments, peò li trobe un cert retintín a la frase. L'ONU es un organisme de reconegut prestigi i a més l'UNESCO es un organisme que sempre a agradat molt a la gent d'esquerres i per això i perque pense té raó em sume al que diuen. I procure ser crìtic, però no puc deixar de reconeixer la seua autoritat. Crec que el discurs i la discussió ja han entrat en uns termes que no tenen res a veure amb l'unitat sindical i per tant abandone el fil.

Enric Senabre ha dit...

Tens tota la raó, Vicent, mea culpa. No podem invocar l'ONU per a unes coses i rebutjar-la quan no ens convé. És cert. Així i tot, pense que, per discutir amb trellat, hauríem de veure en quines condicions ho va dir, referit a quin cas i en quin àmbit. I així i tot, crec que també es pot dissentir del que diu l'ONU, sense desqualificar-la, sinó acceptant el seu criteri com valuós, però amb el què es pot no estar d'acord.
I tenes raó ens hem apartat molt del tema inicial.