8/28/2013

Guerra justa

Fa poc menys de dos anys escrivia un article defensant la intervenció a Líbia. En aquell cas existia un acord de l'ONU que donava empara i limitava la intervenció armada i la insostenible situació de la població justificava alguna acció que aturara l'extermini que estava portant a terme el seu president. Si bé, la marxa que va prendre la intervenció, que no va respectar les limitacions prèviament marcades, les repercussions, desastroses política i humanitàriament, i les conseqüències geoestratègiques que han consolidat el poder occidental al Magreb, ha repartit armament per a tots els moviments armats de l'Àfrica subsahariana i no ha millorat la situació del poble Libi, he de reconéixer que aquella intervenció era un greu error. Certament, no es tractava d'una guerra justa, si no d'una excusa per posar damunt la taula el poder americà, sense preocupar-se'n gens dels drets humans ni de les condicions dels pobles africans. Com quasi sempre que les grans potències intervenen en altres països.
Ara ens trobem amb una situació similar a Síria, amb un altre dictador que no té embuts en massacrar el seu poble, utilitzar tots els mitjans al seu abast per mantenir-se en el poder i amb unes conseqüències dramàtiques per a la societat civil, amb milers de morts, desenes de milers de refugiats i fam i patiment per a tots. I ara també, els Estats units, acompanyats del seu fidel escuder, la Gran Bretanya, pretén una intervenció armada al país. En aquest cas, l'Onu no ho té tan clar i és difícil que aprove la intervenció, la qual cosa la des legitima de principi. A més a més, sabem que els interessos dels EEUU mai són innocents, sempre busquen altres objectius ocults. Un magnífic article de Pascual Serrano a eldiario.es ho explica ben clarament. En aquesta operació hi ha uns nervis massa evidents, una pressa que no vol ni esperar la comprovació dels inspectors, unes circumstàncies obscures que no s'aclareixen.
Una intervenció armada legítima és una altra cosa, necessita consens, visió de futur, claredat en els motius, i no aquesta barreja d'obscurs interessos estratègics i polítics. Més valdria que s'acceleraren les solucions negociades, la pressió diplomàtica i que el moviment opositor aclarira la seua filiació per tal de poder construir una transició més pacífica. Només aleshores es podria pensar en altres mesures de força, sempre limitades i molt cauteloses.