2/27/2013

Falses esperances

Són moltes les raons que expliquen la contenció social amb la què estem vivint les polítiques salvatges que ens imposen. Des d'allò tan conegut de que hem perdut nervi reivindicatiu per desús fins a que la repressió o la por a la repressió ens paralitza, passant per una suposada maduresa de la societat civil. En realitat crec que anem errats en l'explicació, massa ideològica, massa conscient com per a ser seguida de manera majoritària pel gros de la ciutadania.
En realitat pense que si la societat no esclata en accions de protesta més radicals, com vagues indefinides en sectors essencials o protestes més persistents i menys pacífiques és perquè, en el fons, encara ens creiem el missatge governamental de que aquestes mesures que ens imposen són una espècie de medicina, de remei sanatori dirigit a solucionar una situació transitòria i provisional que, com una malaltia, necessita tràngols desagradables per curar al malalt, que és la nostra societat del benestar.
La majoria de nosaltres aguantem les retallades en salari, prestacions o drets com el qui veu caure una pedra de volum considerable i busca un amagatall per tal de deixar-la passar. Els que no troben l'amagatall (desnonats, aturats sense subsidi, malalts sense segur) són xafigats per la pedra i queden en estat catatònic, sense capacitat de reacció durant un temps considerable, o directament fora de la circulació. Aquells que troben recer (prestació, subsidi, salari o família) s'amaguen i esperen el pas per tornar a viure, amb l'esperança que les pedres pararan de rodar i tornarem a viure sense esllavissades.
El problema és que sembla que les coses no van així, de moment no escampa i el malalt no millora. El desmantellament dels serveis públics és una realitat irreversible que anirà a més. Les baixades de sou no són transitòries, perquè la competitivitat exigeix empobriment i més explotació. L'eliminació de drets laborals són una condició per a la recuperació econòmica, o això diuen. I l'abandó dels més dèbils forma part d'una filosofia política que parteix d'un darwinisme social pervers.
Però fins que no experimentem aquesta situació, fins que no ens adonem de la continuïtat d'aquestes polítiques i de la voluntat d'aprofundir en les mesures que desmantellen la protecció social i eliminen els drets humans bàsics, no reaccionarem. Mentre tinguem l'esperança que açò passarà, que tornarà el creixement econòmic, que arribaran les eleccions i guanyaran els bons o que prompte despertarem d'aquest malson i tornarem a ser tots feliç classe mitjana, mentre pensem açò, no farem res més que expressar el nostre desacord i salvar la nostra dignitat en manifestacions pacífiques i vagues testimonials.
Però les coses no funcionen així, ni mai ho han fet. Hem de ser nosaltres, cada un de nosaltres i tots alhora  els que els hem de parar els peus, els que hem d'impedir físicament la continuació d'aquestes polítiques, els que hem de dir un PROU definitiu, un NO decidit. O comencem a prendre consciència de la irreversibilitat de la situació o tardarem molt a recuperar drets fonamentals i garanties de convivència social com les que alguns encara hem conegut.

10 comentaris:

Corpi ha dit...

A les voltes i revoltes de la Història, Marx tindrà raó.
Tu continua així, sempre tan encertat en les teues reflexions.
Et propose que les recollixques en un llibret, de segur que te'l publicarien.
Salut

Enric Senabre ha dit...

Gràcies pels ànims Corpi, ens fan falta! I és cert que Marx estarà revoltant-se a la tomba de tan sentir el seu nom.

John ha dit...

Diu Vicente Verdú en l'entrevista publicada en eldiario.es “Con Hessel me he acordado del Manifiesto Comunista, de que en 1848, en pleno Romanticismo revolucionario alemán, tenían un programa. Ellos tenían un programa para llegar a ese punto del hombre nuevo. Y en aquel entonces, luchar por la destrucción del poder persistente no era abrir un vacío, sino la ocasión para instalar un nuevo orden, el poder del proletariado. Había un movimiento, una estrategia, unos militantes luchadores. Mientras que ahora no hay eso. “ Quanta raó...

Enric Senabre ha dit...

Potser necessitem madurar el moviment de protesta, unificar objectius, aclarir mitjans... però tenim poc temps, molt poc.

Joan Alcàzar ha dit...

Estic d'acord bàsicament amb l'anàlisi, però vul apuntar tres cosetes. La primera és la por de part de la ciutadania que pensa que les coses encara poden posar-se pitjot per a ells. La segona és el cansanci, i és que el túnel està resultant massa llarg i cada cop és més difícil respirar. La tercera és... ¿qui i com ha de certebrar, organitzar, fer valdre les nostres accions de rebel.lia? Centenars de milers de persones ahir als carrers de Lisboa sembla que ni commouen ni espanten Oassos Coelho, Merkel, Draghi o Lagarde. Milers de protestadors als carrers d'Espanya o de Grècia, com les vagues generals, tampoc no han fet trontollar el sistema, que sembla haver-se vacunat contra el rebuig dels carrers a la seua política. Caldrà fer, a més de les tradicionals, altres formes de protesta.

Enric Senabre ha dit...

Uf, és cert, sobretot la tercera raó que exposes, és realment decebedor que manifestació rere manifestació omplim els carrers i no passa res! què més ens queda per fer? Com activar les vies de comunicació de la suposada democràcia? El problema vindrà quan algun grup especialment radicalitzat se n'adone que les altres vies són més rentables.

Jesús Párraga ha dit...

Juan Ramón Capella (si no recorde malament al seu llibre "Los ciudadanos siervos") parla de la diferència (segurament gramsciana) entre "Partit Orgànic" i "Partit Institucional". Les grans masses encara que, potser, amb petit interessos contradictoris, tenen un objetiu comú: canviar les polítiques neoliberals de tot el continent. Eixe és el "Partit Orgànic". Ara bé, ¿on és el "Partit Institucional" que ha de dirigir, carregar de sentit i de contingut polític i programàtic el gran Partit Orgànic? Enlloc: el partit tradicionalent més votat per la classe obrera espanyola està perdent (ja era hora!) la confiança del proletariat i a la seua esquerra, per molt que puge en les enquestes n'hi ha una dispersió tan gran d'esquerretes, plurals, obertes, unides, iniciatives, identitàries, socialecologistes, ecosocialistes, transgenèriques, compromeses, secessionistes, federalistes, més federalistes ma non troppo, equoistes... que difícilment pot constituir el Gran Partit que necessita el Gran Proletariat Fotut. Total, una puta merda.

Enric Senabre ha dit...

Potser fa falta redactar de nou un Manifest del Partit Comunista, per tal d'enfortir el partit institucional del què parles. Ui, què dic! Estic d'allò més ortodox, jo que soc un heterodox d'esquerres plurals! Jo què sé, Jesús, la situació és incerta, però poc a poc va articulant-se una alternativa revolucionària. Vas llegir ahir les entrevistes que vaig pensar al Face? Plantegen alternatives ben reals.

efurom111 ha dit...

No sé si la sociedad no estalla porque en el fondo cree en el mensaje del gobierno...o porque no ve en el horizonte una alternativa clara:
El PSOE no la tiene ni se la espera a corto plazo.
El resto de los grupos tampoco acaban de cuajar una alternativa: criticam y llevan razón en muchos aspectos, pero no son HOY una alternativa de gobierno.
No veo un partido que proponga, en el punto 1 de su programa la convocatoria de unas elecciones "limpias" con primarias, listas abiertas y una relación votos/diputados muchíiiissssimo más proporcional.
Eso para empezar...

Enric Senabre ha dit...

Eso también es cierto, Emilio, la falta de alternativa clara, de una propuesta que ilusione, que una voluntades, desde luego. Y el miedo que nos han metido en el cuerpo, y... parece que todo se confabule contra una salida democrática y progresista.