2/27/2013

Falses esperances

Són moltes les raons que expliquen la contenció social amb la què estem vivint les polítiques salvatges que ens imposen. Des d'allò tan conegut de que hem perdut nervi reivindicatiu per desús fins a que la repressió o la por a la repressió ens paralitza, passant per una suposada maduresa de la societat civil. En realitat crec que anem errats en l'explicació, massa ideològica, massa conscient com per a ser seguida de manera majoritària pel gros de la ciutadania.
En realitat pense que si la societat no esclata en accions de protesta més radicals, com vagues indefinides en sectors essencials o protestes més persistents i menys pacífiques és perquè, en el fons, encara ens creiem el missatge governamental de que aquestes mesures que ens imposen són una espècie de medicina, de remei sanatori dirigit a solucionar una situació transitòria i provisional que, com una malaltia, necessita tràngols desagradables per curar al malalt, que és la nostra societat del benestar.
La majoria de nosaltres aguantem les retallades en salari, prestacions o drets com el qui veu caure una pedra de volum considerable i busca un amagatall per tal de deixar-la passar. Els que no troben l'amagatall (desnonats, aturats sense subsidi, malalts sense segur) són xafigats per la pedra i queden en estat catatònic, sense capacitat de reacció durant un temps considerable, o directament fora de la circulació. Aquells que troben recer (prestació, subsidi, salari o família) s'amaguen i esperen el pas per tornar a viure, amb l'esperança que les pedres pararan de rodar i tornarem a viure sense esllavissades.
El problema és que sembla que les coses no van així, de moment no escampa i el malalt no millora. El desmantellament dels serveis públics és una realitat irreversible que anirà a més. Les baixades de sou no són transitòries, perquè la competitivitat exigeix empobriment i més explotació. L'eliminació de drets laborals són una condició per a la recuperació econòmica, o això diuen. I l'abandó dels més dèbils forma part d'una filosofia política que parteix d'un darwinisme social pervers.
Però fins que no experimentem aquesta situació, fins que no ens adonem de la continuïtat d'aquestes polítiques i de la voluntat d'aprofundir en les mesures que desmantellen la protecció social i eliminen els drets humans bàsics, no reaccionarem. Mentre tinguem l'esperança que açò passarà, que tornarà el creixement econòmic, que arribaran les eleccions i guanyaran els bons o que prompte despertarem d'aquest malson i tornarem a ser tots feliç classe mitjana, mentre pensem açò, no farem res més que expressar el nostre desacord i salvar la nostra dignitat en manifestacions pacífiques i vagues testimonials.
Però les coses no funcionen així, ni mai ho han fet. Hem de ser nosaltres, cada un de nosaltres i tots alhora  els que els hem de parar els peus, els que hem d'impedir físicament la continuació d'aquestes polítiques, els que hem de dir un PROU definitiu, un NO decidit. O comencem a prendre consciència de la irreversibilitat de la situació o tardarem molt a recuperar drets fonamentals i garanties de convivència social com les que alguns encara hem conegut.

2/12/2013

Ideologia neoliberal

Els tres pardalets de les imatges adjuntes representen l'avantguarda de la ideologia neoliberal. Són allò que un bon marxista diria "intel·lectuals pragmàtics", en el millor sentit de la paraula, perquè no es dediquen, només, a difondre ideologia, sinó que la posen en pràctica des dels seus llocs de treball. Empresaris de renom com són, posen en marxa a les seues empreses allò que prediquen a les rodes de premsa, si bé la pràctica sol mostrar la cara oculta de les seues declaracions.
Un d'ells demana treballar més i cobrar menys, mentre aplica acomiadaments salvatges a les seues empreses tot i que amaga desorbitats guanys econòmics i evasió fiscal. Un altre diu que la reforma laboral s'ha quedat curta mentre paga en negre els seus treballadors per tal d'estalviar-se les cotitzacions socials. I el que mana ara de tots ells demana que els funcionaris es queden a casa per estalviar despeses de papereria, però quan es dirigeix a hisenda a demanar subvencions li posen la catifa roja per tal que no espere massa.
Podrien semblar contradictòries les paraules i els fets, però són molt coherents. El discurs de la dreta neoliberal dona por per la seua simplicitat, es resumeix en un "nosaltres hem de guanyar més i a vosaltres que us en donen".
I encara dona més por saber que aquest discurs tan simplista arriba a calar entre determinades capes socials. És increïble que mentides com les que exposen públicament siguen susceptibles de debat, no mereixen ni una paraula. L'autèntic missatge no és el políticament correcte de les declaracions, sinó el dramàticament obscé dels fets. Són males persones, miserables i profundament egoistes, perquè estan convençuts que tenen dret a tenir més que la resta del món (el jaguar a la porta o el xalet a La Moraleja, o ambdúes coses), encara que a la resta del món els falte la casa on aixoplugar-se o la medicina que aminore el dolor.
Aquesta és la ideologia neoliberal, no us equivoqueu, sempre ha estat la mateixa i Marx la va radiografiar en els seus inicis i la va anomenar lluita de classes, i no ha canviat gens ni mica. Als miserables aquests els deixeu fer i s'ho quedaran tot, si poden.

2/05/2013

El més i el menys

Tenim una creença instal·lada en el nostre imaginari col·lectiu que influeix de manera molt negativa en la nostra manera de valorar les coses. Es tracta de la creença del "tots són iguals", "uns o altres tant és, al remat fan el mateix" que serveix per desqualificar tota la classe política o qualsevol intent de millorar un poc les coses. La creença parteix d'un ideal equivocadament platònic segons el qual o aconseguim la perfecció a la terra o qualsevol cosa que fem serà poca perquè sempre es quedarà a mig camí del que hauríem de fer.
Però com dic, és un ideal equivocadament platònic perquè el mateix Plató era conscient que els ideals s'havien de realitzar en la mesura que es pogués i mai de manera completa. Per això és tan injust clavar al mateix sac de la corrupció tots els polítics, o igualar l'acció política del Psoe a la que ara està fent el PP. No senyor, no tota la corrupció és igual, hi ha graus i hi ha quantitat. No és el mateix robar un milió que 100.000 euros, ni és el mateix robar de l'olla del pobre que de despeses sumptuàries. De la mateixa manera no és el mateix governar des de la més absoluta falta de referències socials que amb un cert sentit de la realitat existent. Vull dir que el govern Zapatero va cometre molts errors i va deixar moltes coses per fer i no va impedir el poder dels de sempre, això és cert, però també és cert que va fer la llei de dependència, la de matrimonis homosexuals, de l'avortament o de la transsexualitat. Encara que en política econòmica era una autèntic servidor dels interessos del capital, en política social i democràtica tenia una mínima sensibilitat que, a hores d'ara, s'enyora. De la mateixa manera no és el mateix un govern del Psoe amb majoria absoluta que un amb recolzament d'IU o Compromís, igual que no és el mateix PP el de la majoria absoluta de Castella-La Manxa que el de majoria relativa recolzada per IU a Extremadura. En política normalment hem de triar entre les condicions de possibilitat que tenim a l'abast, perquè l'acció política és complexa, però això no ens pot eximir d'elegir dins d'aquestes possibilitats. L'actitud del "cap m'agrada", no n'hi ha cap que "s'ajuste a les meues idees" és absurda i inútil i acaba afavorint a la dreta més reaccionària, amb les conseqüències que tots estem vivint.
De la mateixa manera que la corrupció en la que s'han vist immersos altres partits polítics és intolerable però en cap cas tan greu i organitzada a escala general com la que ha fet el PP. No és el mateix, no senyor, no tots són iguals, i sempre és preferible una cosa o altra, i sempre haurem de triar entre el més i el menys, entre el mal menor i la debacle.