12/31/2012

30 anys d'Estatut

El 2012 que acaba s'han complit 30 anys de l'aprovació del nostre Estatut. Ha estat una efemèride que ha passat desapercebuda, tant pel poder polític com per la ciutadania, cosa que demostra el poc interés que suscita la nostra carta magna. Només la Universitat d'Alacant ha organitzat una exposició  i ha celebrat unes conferències que s'han recollit en un volum commemoratiu. Entre les conferències, la del primer president de la Generalitat, Josep Lluís Albinyana, crida especialment l'atenció, per la seua claredat, to crític i encert en l'anàlisi dels 30 anys de vida de l'Estatut.
La tesi bàsica d'Albinyana és la següent: "si la Generalitat ens abandonara de sobte, el buit no ens enfonsaria. A diferència dels forats negres de l'univers, la contracció de totes les institucions que identifiquen la Generalitat Valenciana (Presidència, Corts, Consell de Cultura, etc.), envers un mateix punt i fins a l'infinit, no crec que provocara una força d'atracció que ens engoliria fins a fer-nos desaparèixer. No. Pense que, si això passara, les coses continuarien més o menys igual. Els serveis que avui depenen de la Generalitat passarien a ser de gestió municipal o tornarien a l'estat, una possibilitat que avui dia és un desig de molts."
La tesi és atrevida però, sobretot, clarificadora, perquè ens demostra la inutilitat de les institucions autonòmiques. Després ve l'anàlisi, encara més aclaparador, perquè els primers responsables del desficaci en el què ens trobem són aquells polítics que ens van vendre el país, polítics que tenen nom i cognom i alguns continuen en actiu; Joan Lerma, Fernando Abril Martorell, Monsonís... tots ells van negociar uns termes que han definit la nostra història i que, per desgràcia, ens han portat on estem, al forat més negre i vergonyós. Començant pels símbols (vam perdre la senyera, el nom del País i fins i tot la unitat lingüística), i continuant per l'estructura política (que va mantenir les diputacions franquistes per damunt de l'estructura comarcal, amb els resultats que tots estem percebent a hores d'ara), el disseny del País Valencià es va dirigir per una via de segona categoria (el famós 143 de la Constitució) en clar menyspreu al desig de la ciutadania que havia expressat, al carrer i des dels ajuntaments, el desig de constituir-se en autonomia històrica.
La política d'alcova, els pactes entre partits majoritaris i les tensions internes dels mateixos (una UCD en descomposició i un Psoe que preferia una Andalusia espanyolista però constituïda com autonomia històrica abans que una segona Catalunya al País Valencià), van malbaratar els somni popular i històric de constituir un país amb caràcter i dignitat. Els resultats els teniu al davant, un president titella (no massa diferent, també és cert, dels que hem tingut abans, començant pel sempre dòcil Joan Lerma i acabant pel conductor de Ferraris Camps) que no mana ni dins del seu partit ni fora del seu palau, una majoria de parlamentaris invisibles que només assomen el morro pels jutjats i d'incògnit (amb honroses excepcions dignes de reconeixement i que salven la classe política), un seguit d'institucions ocultes i opaques al control democràtic (com les diputacions provincials, feus de franquistes hereditaris com el senyor Fabra), una televisió en venda que no ha dignificat la llengua que li donava sentit, una Acadèmia inútil i un País en fallida. De tot aquest desficaci potser podríem salvar l'ensenyament en valencià, una de les garanties de supervivència de la nostra llengua, i una de les potes d'aquell pacte autonòmic, però al remat estem veient que només havíem creat una reserva índia molt particular que no ha aconseguit estendre l'ús del valencià al conjunt de la societat i que pot ser eliminat amb l'excusa del plurilingüisme o de la crisi econòmica.
El balanç no pot ser més descoratjador pel que fa a la política. Però ens queda la ciutadania, i encara que el País Valencià no s'ha distingit els últims anys per la seua combativitat, ací estem i ací estarem, dignes i ferms, perquè estem segurs que aquest País mereix una altra història, aquesta llengua mereix un altre futur, aquesta gent mereix alguna cosa més que un seguit de mediocres i aprofitats que malbaraten els recursos públics que tant ens han costat d'aconseguir. Recuperarem la dignitat, recuperarem el futur, només necessitem 30 anys una mica més combatius que els passats.

12/23/2012

Zero en democràcia

El passat divendres va fer un any el govern Rajoy. Sol ser un moment de recapitulació, d'avaluació de les coses fetes que, en aquest cas i per a desgràcia nostra, han estat moltes. En el terreny econòmic (retallades i més retallades), educatiu (amenaça de nova llei), sanitari (privatització), judicial (taxes, reforma codi penal), laboral (reforma) i en quasi tots els àmbits les reformes, modificacions, canvis o simples eliminacions estan deixant un panorama desolador  A aquest govern se'l recordarà per la rapidesa amb la qual està perdent la simpatia dels seus votant a força d'incomplir les promeses i forçar mesures impopulars.
Però si en un terreny es mereix aquest govern un zero absolut és en qualitat democràtica. En un any ha endurit el codi penal, criminalitzat les protestes democràtiques, eliminat la formació democràtica a les escoles, governat a cop de decret llei, menyspreat les forces de l'oposició, ignorat la veu del carreu en un clam continuat, esvalotat Catalunya i, tot siga dit, guanyat unes eleccions a Galícia amb menys vots que mai i mantingut la seua representació a Catalunya en plena voràgine independentista.
Una visió simplista de la democràcia ens recordaria les eleccions hagudes durant aquest període, en les quals el poble ha continuat donant el seu suport al govern (o això es pot interpretar dels resultats de Galícia i Catalunya). Però això només confirma les nostres afirmacions. Els nostres governants tenen una visió tan reduïda de la democràcia que la redueixen al recompte electoral. Creuen que una majoria a les urnes atorga tot el poder a l'executiu recolzat per la majoria parlamentària, però obliden que la democràcia és alguna cosa més profunda, més continuada i més quotidiana que aprovar decrets llei per la via d'urgència.
Un governant democràtic ha de respectar la separació de poders i aquest govern està immers en una guerra contra els jutges i en un menyspreu continuat al parlament. Una democràcia implica el respecte a les minories, als desafavorits i als que expressen les seues opinions discordants, però aquest govern pretén esborrar del panorama social tot allò que s'opose als seus dictats. Democràcia significa igualtat econòmica i social i les pràctiques econòmiques neoliberals han consagrat la societat més desigual de la història democràtica. Governar democràticament implica doblegar els poders fàctics, imposar la voluntat del poble contra els interessos dels poderosos, però el nostre president és un dels més doblegats al poder econòmic especulatiu. La pràctica democràtica implica escoltar els actors socials, els representants implicats en cada sector social (sanitari, educatiu, judicial...) , però l'acció política imperant trepitja els actors implicats en l'educació, la sanitat o la justícia, i els aplica les seues mesures salvatges amb una actitud autista i desinteressada. En resum, governar democràticament és governar amb consens, amb mà dreta i esquerra, amb sentit comú i des del respecte més profund cap els oponents polítics. Res de tot açò fa el govern Rajoy que, de segur passarà a la història per ser el govern que més retrocessos democràtics ha generat a la societat espanyola.

12/09/2012

Religió i democràcia

L'església catòlica és com el peronisme argentí, agrupa al seu si totes les corrents existents, tant les favorables al govern, com les crítiques. El resultat, caiga qui caiga, sempre guanyen ells. I faig aquesta comparació, perquè estic segur que molts catòlics de bona fe estaran abominant ara de la conxorxa que uneix de manera obscena el govern PP amb els dirigents catòlics. Estic convençut que han d'haver veus des de dins de la pròpia església que criden contra l'obligatorietat de l'assignatura de doctrina catòlica a les escoles i per una evangelització des de la societat mateixa. I estic convençut perquè encara crec en una utopia il·lustrada, en una religió dins dels límits de la raó... i de la democràcia.
Però el missatge dominant dels que ara, i des de fa molts segles, dirigeixen els destins de l'església catòlica és el contrari, un missatge que en el fons i en la forma atufa integrisme, sectarisme, ànsia de poder i molt poca honradesa. La forma en la que està portant-se la negociació sobre la llei educativa que ens amenaça, parteix de l'amiguisme que utilitza els contactes privats entre membres del govern i determinades ordres religioses, continua amb negociacions baix mà, sense altres actors ni opinió pública, i acaba acceptant condicions d'avantatge sense justificar democràticament.
Pel que fa al fons del debat la situació és encara més vergonyosa, perquè amb el manteniment dels privilegis dels centres concertats catòlics que segreguen per sexe, amb l'eliminació de l'assignatura d'educació constitucional i amb la introducció d'una alternativa avaluable i dura a la de doctrina catòlica a totes les escoles, públiques i privades, s'aconsegueix tornar a una concepció social pre-moderna, i molt pròxima a la dels països àrabs amb majories polítiques musulmanes. Perquè un axioma bàsic de les modernes democràcies occidentals és el de la separació de l'església i l'estat, amb tot el que això comporta de respecte i fins i tot foment del cult privat de qualsevol confessió. Que els països àrabs, amb una tradició històrica que ha saltat la modernitat política, aboguen per estats islamistes és preocupant i potser perillós, encara que comprensible des d'un punt de vista històric i social, però que la religió catòlica, que ha pretés ser part de l'essència d'Europa, abogue ara per una confusió entre valors religiosos i valors democràtics, és intolerable, cínic i delictiu.
Aquest salt enrere motivat només per una conjuntura política favorable als interessos d'aquesta empresa muntada al voltant de l'educació i de la democràcia, hauria de fer saltar els colors a tots aquells fidels que encara es senten catòlics i demòcrates. Eliminar la formació constitucional de l'alumnat perquè competeix amb els interessos morals privats d'una organització religiosa, separar l'educació moral dels xiquets i joves en catòlics i ciutadans per tal de mantenir una influència moral ancorada en principis antiquats, i mantenir els privilegis econòmics de determinades ordres religioses, a costa de principis bàsics humans com la igualtat i la dignitat, és senzillament repugnant, i diu ben poc dels valors que regeixen l'actuació d'aquesta organització semi-feudal.
Si el que pretenen és dividir la societat en comunitats religioses separades per valors contraposats sense principis democràtics de convivència mínims, doncs aleshores recorden a una altra església que es va posar del costat d'uns assassins que van desagnar Espanya, i que van apuntalar el domini de la pitjor dictadura de la història espanyola. Creiem que l'església de Franco havia acabat amb Monsenyor Tarancon, però ara veiem que no. Les conseqüències les pagarem tots, altra vegada, moltes gràcies!