10/31/2012

Independència

Crec que el primer punt que s'ha d'especificar sobre la qüestió de la independència catalana, és una qüestió fonamental de drets humans. El dret a la lliure nacionalitat, a decidir lliurement la condició política i el desenvolupament cultural i social que recull la declaració del 1948, tot i ser referida a l'àmbit individual, pot entendre's també en un sentit col·lectiu, tal i com recull un poc després la Carta fundacional de les Nacions Unides del 1951. Els estats constituïts sempre han buscat posar portes al camp dels desitjos d'autodeterminació de les nacions sense estat, però al remat van haver d'admetre, encara que fos de manera purament formal, aquest dret fonamental dels pobles.
A partir d'aquesta consideració, poc es pot afegir. Si un dels pobles que actualment formen part de l'Estat espanyol desitja formar una unitat política diferenciada, el dret internacional l'empara i el sentit comú el recolza. Per això s'entén tan poc la reacció esvalotada dels nacionalistes radicals espanyols. Perdó, aquesta reacció s'entén perfectament, la que no s'entén és la de determinades formacions polítiques que sempre s'han caracteritzat per la defensa d'aquestos drets en altres pobles del món, i que ara neguen de manera histèrica aquesta possibilitat. La contradicció interna els portarà a la debacle, però aquest no és el tema ara.
Més enllà d'aquesta consideració general, hem d'analitzar també el moment i els actors d'aquesta reivindicació, les condicions concretes en les que es produeix la reivindicació. El fet que justament ara un partit com Convergència Democràtica de Catalunya, un partit de dreta europea, liberal i català, però sempre moderat i preparat per ajudar al govern de l'estat espanyol a fer les seues polítiques, es decidisca a iniciar un procés independentista, no pot fer-nos més que dubtar de les seues intencions.
El president Mas és un polític dels que saben moure els fils del poder i la imatge pública, i que siga ara, en plena crisi econòmica i amb una majoria incòmoda al seu parlament, quan plantege un repte important a l'estat amb el qual ha col·laborat els ultims 30 anys, no pot fer-nos més que sospitar de les seues veritables intencions. No es tractarà d'un envit més dins d'un context de reivindicació política i econòmica a l'estat? No serà una jugada tàctica per tal de convocar eleccions i aconseguir una majoria més còmoda? No es tractarà de tapar les polítiques ferotgement neoliberals que ha desenvolupat els últims dos anys?
Amb aquesta jugada es beneficia d'una onada popular independentista, es posa al capdavant d'un sentiment nacional català realment existent, anul·la per superació els seus principals competidors nacionalistes (ERC i SI, que havien augmentat notablement), col·loca en una situació política incòmoda el principal partit de l'oposició (el PSC, que com dèiem abans, entra en contradiccions programàtiques fonamentals), esborra la memòria col·lectiva dels damnificats per les retallades (votants tradicionals d'Iniciativa i Psc) i arracona els votants espanyolistes al recer del PP i Ciutadans.
Adoneu-vos, els únics beneficiats d'aquestes circumstàncies són la coalició governant (CiU) i el partit espanyolista (PP) que acumula votants per la radicalització. En aquest context podem entendre les declaracions incendiàries del ministre Wert com el que són, unes declaracions gens espontànies i molt ben calculades per tal d'esvalotar el seu graner de vots.
Malgrat això, tornem al principi, no som babaus ni ens xuclem el dit, coneixem Mas i el PP, però el dret a decidir és un dret innegable que cap Constitució ni marc legislatiu establert pot parar, perquè apel·la a un cos legal superior, als drets fonamentals de les persones.

10 comentaris:

Loles ha dit...

Estic completament d'acord amb l'anàlisi que has fet, tant pel que fa al dret inalienable a l'autodeterminació dels pobles, com pel que fa a les raons oportunistes del partit que aposta estratègicament per una parcel•la més àmplia de poder. Tanmateix, no tinc clar que la contradicció interna del PSOE-PSC els porte a la debacle. Potser ara semble que pixen fora de test, en Catalunya, però també saben que Espanya aspira a ser absolutament bicolor en breu. Quan troben algú “guapet”, que seduisca l’electorat amb un mínim de “savoir faire”, tornaran a guanyar les eleccions. No cal ni tan sols deixar de ser políticament mediocres. Tan de bo els nostres esforços per fer ciutadans crítics arribe a temps!

emilio ha dit...

Es complicado hablar de un tema tan delicado en un breve comentario. Entiendo y comparto en buena medida las las quejas y reivindicaciones catalanas.
Pero también comparto tus preguntas, tipo "No serà una jugada tàctica per tal de convocar eleccions i aconseguir una majoria més còmoda?

Corpi ha dit...

Sempre tan encertar en les teues reflexions.
Jo considere que açò només és una manera de tapar la mala gestió política feta els darrers trenta anys. No crec ni que tinguen la mínima esperança d'aconseguir la independència. Ni tan sols crec que la desitgen.
Salutacions

Enric Senabre ha dit...

Jo no els ho veig tan clar, Loles, crec que ho tenen molt, molt fotut. Si tot depenguera de trobar un "guapet" encara, però crec que els temps estan passant-los pel damunt i al pas que van poden convertir-se perfectament en una partit marginal, com els ha passat a Grècia

Enric Senabre ha dit...

Yo lo que creo, Emilio, és que Mas puede despertar muchas expectativas que luego no quiera cumplir, ojalá le pasen por encima.

Enric Senabre ha dit...

Aquest és el dubte Corpi, que siga una jugada estratègia i deprés la vullguen oblidar. Però crec que la societat civil catalana els pot passar per damunt, que vagen amb compte!

josevi ha dit...

Efectivamente es un derecho de los pueblos, el elegir su nacionalidad y su desarrollo. Toda unión de diferentes culturas “forzada”, crea una fuerza igual y se sentido contraria de separación (vamos como el principio de Arquímedes en política). La unión sólida y efectiva de diferentes pueblos, solamente puede surgir desde la libertad y respecto de los mismos.

Como muy bien apuntas, yo también pienso que la estrategia de CIU es simplemente utilizar el “sentimiento de autodeterminación” de muchos catalanes para mantenerse en el poder.

Enric Senabre ha dit...

Igual, josevi, arman dmasiado ruido para un derecho q deberia star reconocido d antemano

John ha dit...

Completament d'acord amb el dret a decidir dels pobles, com el de les persones, però l'esforç de Mas en no pronunciar la paraula “independència” potser denuncie les vertaderes intencions: una majoria que, com a Rajoy, li permeta fer la política de classe (de la classe dominant) sense problemes, i amb l'argument de que la majoria dels catalans el recolza.
Espere i desitge que el poble català governe les regnes del seu destí com espere i desitge que les classes populars siguen conscients de la lluita que estem perdent. Dius que no ens xuclem el dit però algunes enquestes i resultats electorals em fan dubtar.

Enric Senabre ha dit...

En fi, John, ja ho saps, no ens fiem del Mas, li llegim els llavis i diu una altra cosa de la que escoltem. Però tens tota la raó, jo tampoc estic tan convençut que no ens xuclem el dit, ha estat una xuleria sense massa joc al darrere