2/27/2012

Democràcia

Identificar la democràcia amb els resultats electorals és tan miop com creure que una societat es defineix pels polítics que la representen. Els anàlisis més pessimistes sobre la #primaveravalenciana  recorden que aquest país ha viscut unes eleccions autonòmiques no fa ni un any en les quals el partit governant va aconseguir una majoria parlamentària ben còmoda. Sembla que aquest fet servisca de demostració fefaent de la inutilitat o futilitat del moviment de protesta social que ha sorgit a València amb el fred hivernal. Però aquestes opinions obliden dades molt importants, com el fet que aquest govern està sustentat en un milió i escaig de vots sobre un total de més de 3 milions de votants possibles.
Quan s'identifica el nostre xicotet País amb els governants que ens dirigeixen s'oblida el fet que el seu suport electoral real no supera el terç de la població amb dret de vot (és a dir, sense comptar els estudiants de secundària ni els immigrants sense dret de vot, capes socials que no s'identifiquen especialment amb ells), i que aquest sector, a més, no és especialment actiu ni al carrer, ni a la societat civil. 
200.000 persones al carrer, protestant per les polítiques del Consell, demostren que els resultats electorals no  reflecteixen la riquesa social i, sobretot, recorden que la democràcia no consisteix en votar cada quatre anys i gitar-se a dormir. Ni la democràcia es pot reduir a les eleccions, ni la política és tan simple com la gestió burocràtica dels assumptes públics.
És cert que, de moment, les mobilitzacions no han aconseguit els objectius explícits de la seua protesta, és a dir derogar el Decret de retallades. Però aquesta protesta va més enllà del seu objectiu declarat, perquè les seues reivindicacions abarquen aspectes més genèrics com una depuració de la política i els polítics, la defensa de la cosa pública i la reivindicació social d'un sector que no accepta el domini autoritari d'un terç de la població. Potser l'aritmètica electoral consagre el domini d'aquesta classe política i la població que els recolza, però aquest fet no justifica la limitació de drets ni l'eliminació de formes de viure i pensar diferents de les dominants.
Potser la #primaveravalenciana no dure més enllà de les falles, o potser s'apague amb les calors estiuenques, però també és cert que tots ens hem de morir i no per això deixem de viure. Els esclats de vida social són tan rars i escassos que no podem menysprear els pocs que tenim. Només amb el que hem viscut ja tenim una saó vital per continuar oposant-nos a aquelles mesures que considerem injustes i discriminatòries. No defallim abans d'hora i assaborim el moment que estem vivint, de segur que ens servirà d'espurna quan no ens quede foc.

2/21/2012

Estudiants


Ahir va ser un dia angoixant. Les notícies es succeïen i cada una era pitjor que la següent. El Twitter (magnífic, imprescindible ja) piulava frases desesperades i fotografies dramàtiques. Els vídeos posaven els pels de punta i cada nova comunicació empitjorava l'anterior; la polícia pegant a tort i dret, detencions, ferits, corredisses, més càrregues, motxilles per l'aire, sang, insults, por. Uns pocs estudiants de València s'havien reunit a les portes d'un institut convertit en emblema de la resistència per reivindicar una educació pública digna, amb les mans buides, la cara destapada i la il·lusió de les primeres vegades. Però unes ordres desconegudes, una maniobra obscura i retorçuda, uns cervells sense cor, havien decidit que calia tallar quirúrgicament un moviment que podia prendre massa volada. No es podia permetre un altre 15M, ara ja no.
Els estudiants allí reunits van aprendre una lliçó que no oblidaran fàcilment, que el poder és implacable quan algú s'atreveix a desafiar-lo, que la polícia no està per protegir-los, sinó per protegir-se d'ells i que el diàleg i la comunicació no serveixen quan l'interlocutor no vol escoltar. Una lliçó impagable. Aquesta generació no serà la mateixa després de la primavera valenciana.
Avui, en canvi, és un dia esperançador, perquè la resposta de la societat civil en general ha estat exemplar. Els estudiants s'han contingut i han expressat pacíficament la seua indignació, els pares i mares s'han posat al costat dels seus fills en la reivindicació dels seus drets, el professorat ha expressat la seua indignació sense complexos, els polítics d'esquerra han demostrat que no tots els polítics són igual, que ells sí que feien falta perquè han pogut portar la protesta i la indignació al Congrés dels diputats i canalitzar la ràbia cap als òrgans de representació democràtica, els mitjans de comunicació han informat amb serietat i rigor (amb les excepcions que tots sabem i que amb la seua actitud s'enfonsen una mica més en el descrèdit) i tota la ciutadania s'ha manifestat espontàniament i pacífica pels carrers de València. Ha estat una lliçó que ha fet rebotar als morros dels nostres dirigents la seua ineptitud, mala fe i incompetència.
En aquest cas, els joves han aprés una cosa més valuosa que la que aprengueren ahir, que els deshonrats no sempre guanyen, que la reivindicació dels drets produeix els seus efectes, encara que no sempre siguen els previstos.
Però la lliçó que aquesta generació d'estudiants ens han donat a la resta és encara més inestimable, perquè ells, la generació de l'ESO, la dels mòbils i la roba de marca, la de l'apatia i el desinterés ha dit prou. Els joves han parlat de la manera més clara i digna que sabien, han fet servir els ensenyaments que han aprés a casa i a l'escola, i ho han fet sense concessions ni pretensions, amb la naturalitat del que se sabia amb el dret i la raó. Els joves tan menyspreats de l'ESO, s'han sentit orgullosos de ser estudiants, d'utilitzar els llibres, de conéixer els seus drets. Us adoneu de les repercussions que té això? Tremoleu governants del món perquè açò només ha fet que començar.

2/13/2012

Europa

Acabe de llegir el llibre d'Stefan Zweig, El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Es tracta d'una obra autobiogràfica que conta la història europea en primera persona durant el període de finals del XIX, principis del XX fins l'inici de la segona gran guerra. Un període convuls, que passa de l'entusiasme i l'optimisme a la més gran desgràcia.
La mirada d'Zweig és lúcida i serena, i ens mostra una Europa "avant la lettre", prèvia a l'Euroap dels mercaders que Sarko i Merko han encunyat, una idea intel·lectual i humanista d'Europa que no encaixa gens bé amb el pragmatisme economiciste actual.
Zweig es va relacionar amb els principals pensadors, escriptors i artistes europeus, i això li aporta un valor especial a les seues impressions. Per exemple, crida l'atenció especialment, el temps previ a la primera gran guerra, per la confiança en la solució pacífica dels conflictes i la inconsciència que, fins i tot els principals pensadors, van expressar. Posteriorment, quan ja esclata el conflicte, Zweig es manté en una postura pacifista que xoca amb el bel·licisme militant de pintors, poetes i filòsofs.
Però allò més impactant és la irresponsabilitat amb la que Europa en general es va prendre a Hitler i la situació que el va portar al poder. Llegiu-ne les circumstàncies: "aleshores la impetuosa onada del descontentament el va portar de seguida (a Hitler) al capdamunt. La inflació, l'atur, les crisis polítiques i, no pas en menor grau, l'estupidesa estrangera havien revoltat el poble alemany; 
Però encara no ens adonàvem del perill. Els pocs escriptors que s'havien pres la pena de llegir de debò el llibre de Hitler, en comptes d'analitzar-ne el programa es burlaven de l'ampulolositat de la seva prosa pedestre i avorrida. Els grans diaris democràtics, en comptes de prevenir els seus lectors, els tranquil·litzaven cada dia, dient-los que aquell moviment, que, en efecte, finançava amb penes i treballs la seva enorme activitat agitadora amb els diners de la indústria pesant i amb un endeutament temerari, s'ensorraria inevitablement l'endemà o l'endemà passat. (...) I fins i tot aquell mateix dia de gener de 1933 en què es convertí en canceller, la gran massa i aquells mateixos que l'havien encimbellat el consideraven un simple custodi provisional del càrrec i veien el domini del nacionalsocialisme com un episodi."
Us adoneu de les causes? Poseu rajol en compte d'indústria pesant, i endeutament balafiador en comptes de temerari, i trobareu moltes coincidències. Si afegiu inflació, atur, crisi política i estupidesa en general, teniu el còctel perfecte al qual ens trobem.
Sabeu quin partit munta com l'escuma a Grècia? Els neofeixistes. Sabeu quin a França i Finlàndia? Doncs anem pensant, perquè d'aquesta situació de desconfiança democràtica i del sistema polític en general qui se'n beneficia normalment són les eixides totalitàries. Anem amb compte!

2/07/2012

Professionals

Avui he portat ma tia al metge, un cardiòleg d'Alcoi. He trobat una persona tranquil·la i atenta, que m'ha explicat sense presses i amb una didàctica excel·lent els problemes de ma tia. L'ha auscultada, revisada i tractada de manera educada i competent. L'assistenta l'ha ajudada a vestir-se, incorporar-se i caminar, i m'ha lliurat amb eficiència el justificant d'assistència i el comunicat de visita.
El meu germà em conta que la metga de família que l'atén (a ma tia, la d'Alcoi), tarda dues hores en atendre'ls cada vegada que van, i que l'última vegada li va comentar l'espera. Ella va contestar que no sabia fer visites de 6 minuts i es va prendre 20 minuts per analitzar el cas i facilitar les solucions al seu abast. Quan van eixir, la cua continuava i eren les 8 de la nit, de segur que aquesta professional acabaria unes hores més tard la seua jornada del que hauria acabat si hagués accelerat les consultes.
Són tres exemples de tres professionals de la medicina als quals el govern valencià els ha robat una part dels seus sous. En compte de reconeixe'ls l'acompliment exquisit de la seua faena, els ha humiliat, rebaixat i menyspreat. Però ells no han reaccionat amb mal humor, desatenció al pacient o despreocupació, sinó ben a l'inrevés, amb sentit de la dignitat professional i personal. I nosaltres els ciutadans, els ho hauríem d'agrair més intensament.
Una resposta semblant hauríem de tenir els mestres. Perquè hem de protestar amb totes les mesures imaginatives i tradicionals que tenim al nostre abast però no prenent als ciutadans com rehens. Els culpables no són els ciutadans, ells són les víctimes, com nosaltres.
El model de protesta dels controladors aeris no ens serveix, ni en el fons ni en la forma; en el fons perquè no compartim el model de societat amb ells (per poder adquisitiu i per sentit de la cosa pública) ni en la forma, perquè ells tenen un poder econòmic de bloqueig que nosaltres no tenim. Som treballadors de la pública i professionals d'un ofici que creu en els drets socials i els ensenya. No podem contestar amb vagues de zel ni retrucs tramposos. I amb aquest comentari no estic renegant de mesures de força legítimes que perjudiquen a la ciutadania, sinó excloent mesures tramposes que als únics que perjudiquen és a nosaltres mateix i a les víctimes dels nostres botxins.
No perdem la dignitat personal ni professional, no els donem el plaer als nostres executors, però rebel·lem-nos amb totes les forces perquè la seua actuació no quede en la impunitat.

2/02/2012

Estratègia

Despús ahir volia parlar del Decret que retalla els sectors fonamentals dels serveis públics, però quan vaig seure a l'ordinador la notícia de la supressió de l'assignatura d'Educació per a la ciutadania (EPC) va captar la meua atenció i em va desfermar la indignació. Per això, ahir, volia escriure sobre la supressió de l'assignatura d'EPC, però quan em disposava a fer-ho vaig trobar la notícia que informava sobre l'augment de càrrega horària del professorat de Secundària i Primària dels centres públics. Aquesta notícia encara em va indignar més i em va fer pensar que seria més interessant parlar d'aquest tema.
Per això avui, ara, em dispose a escriure sobre l'augment de la càrrega horària del professorat, però aleshores recorde que també volia parlar de la protesta que manté el professorat de la pública per la qual s'han suspés les activitats extraescolars. Però quan hi pense, me n'adone que l'estratègia ja s'ha quedat curta, que els nous atacs a l'ensenyament públic ja superen en magnitut i intensitat una mesura tan limitada i pacífica.
Al remat, sembla que sempre ens pilla el bou, que la dreta governant no es preocupa massa de les justificacions  teòriques i es dedica més a la praxi. I a nosaltres sempre ens pilla com al mussol de Minerva, que només alça el vol quan es fa fosc. Mentre preparem un discurs per enfrontar-nos al retall de sous, ells ja han donat un pas més i s'han carregat la ciutadania. Quan preparem mesures contra l'atracament estival als interins, ells ja estan reduint els horaris per tal de transportar-los a un clima més equatorial on tot l'any és estiu. Sempre estem embajocats, o discutint en assemblees perpètues mesures ridícules i absolutament intranscendents.
Ens falta sentit de l'estratègia. Tenim molt clars els objectius, absolutament definits els referents i perfectament estipulades les metes socials. Però no sabem com arribar-hi. Potser degut a la falta de pràctica política, al desinterés o a la confiança en el bon funcionament democràtic hem oblidat allò més important. Que el camí es fa caminant, que el recorregut és part de l'arribada, que no és suficient amb la bona fe, amb els valors superiors, amb la raó. Que la raó necessita ser realitzada.
Posem-nos la roba de faena i comencem a netejar de brossa el camí, perquè la meta sembla molt lluny.