1/29/2012

Cabrejats

Ara fa un any es va publicar Política per a joves inquiets. El llibre continuava l'esperit d'un altre anterior, El sabor de la ciutadania, de 2008. En el temps que va del 2008 fins aquest 2012, la percepció de la política ha canviat de manera radical. Des de l'optimisme i la confiança en la política dels millors anys dels governs de Zapatero (amb lleis com la del matrimoni homosexual, d'identitat, de l'avortament, llei de dependència, etc.), es va passar a la indiferència de finals de la primera desena del segle XXI. Va ser aquesta indiferència la que va motivar el llibre que acompleix un any, perquè la percepció d'aquest desinterés entre la joventut em va convèncer de la necessitat d'implicar-los en l'activitat pública.
Però després de publicar-se, només tres mesos després, ens vam trobar la sorpresa del 15M, un moviment que, tot i no ser polític, reclamava netedat, democràcia i joc net a uns polítics incapaços de respondre a les noves exigències socials. De la indiferència es va passar a la indignació en el millor sentit de la paraula, la que ja Joan Fuster va proposar al seu Diccionari per a ociosos; "La "indignació", de fet, dóna per suposada la "dignitat" dels qui l'experimenten, i la "indignitat" de la seva víctima. Sempre és el virtuós qui s'indigna; sempre és el viciós qui sofreix els cops de la indignació." Els indignats erem els ciutadans farts de la paràlisi política davant els evidents problemes que apareixien.
Però aquella indignació s'ha esbravat en les successives consultes electorals i ens han abocat a la ràbia, l'odi i la frustració que genera la impotència davant una situació en la qual sembla impossible incidir.
De l'optimisme a la indiferència, d'aquesta a la indignació, i tot per arribar a una impotència rabiosa i desil·lusionada. Un viatge a l'abisme, un recorregut viciat que ens situa en una de les pitjors crisi de la democràcia que hem viscut.
La situació actual acumula els pitjors símptomes d'una crisi que es desenvolupa en totes les direccions. Política perquè la corrupció, les incoherències del sistema electoral i l'absència de representació d'amplis sectors socials vicien el sistema des dels seus fonaments. Social perquè els mecanismes de participació s'han tallat, tant electoralment com a nivell d'expressió mediàtica, i han generat una impotència rabiosa. I econòmica, ja que s'ha establit una superestructura que domina l'àmbit polític i imposa els seus dictats sense cap control democràtic.
Els fruits d'aquesta crisi democràtica els podem començar a percebre en el servilisme dels polítics electes als poders econòmics o, si s'escau, amb la seua simple substitució per tècnics. L'absència d'alternatives possibles o creïbles i la ràbia que comença a expressar-se per part de la societat civil són altres símptomes ben visibles d'aquesta degeneració política. Situacions com la que vivim, històricament,  han desembocat sempre en canvis autoritaris o en esclats violents de protesta social.
No és el millor aniversari per un llibre que vol aconseguir justament el contrari.

1/11/2012

Poca broma

És cert que el riure és un antídot contra la depressió i les males notícies. Prendre's les coses amb humor sol ser una bona manera de passar els tràngols de la vida. Ridiculitzar els nostres problemes o fer acudits sobre situacions dramàtiques ens ajuda a superar-les i continuar vivint mentre busquem refugis de felicitat.
És cert, i no vull negar-ho, però faig aquest comentari per tal d'aplicar-lo a la nostra resposta davant els últims retalls del govern valencià. Perquè tot i que fot que et baixen el sou, tots som capaços de comprendre que quan no n'hi han diners, poca cosa més es pot fer. Fins ací, res que objectar. Si cal col·laborar per fer més gran la Comunitat de veïns (a partir d'ara CV), doncs ahí estem nosaltres.
Ara bé, el que més ens toca els nassos és saber que el deute acumulat per la nostra insigne CV ha vingut de pagar-li un Scalextric de tamany real als fills de Camps, un aeroport sense avions als nets de Fabra i un parc d'atraccions als amics de Zaplana.
Durant tot aquest temps de gloriós regnat del Partit Popular (a partir d'ara PP) a la CV, hem sabut que erem la comunitat més endeutada, que els diners estaven balafiant-se sense mesura i amb interessos obscurs, per no dir massa evidents, que augmentaven els casos de corrupció i que el suposat milacre econòmic de la CV només era una bombolla unflada de cement injectat per inversions públiques que han enriquit mans privades.
I ara ve el que volia dir realment, perquè, què hem fet nosaltres durant tots aquests anys? No vull dir els votants del PP ni els "idiotes" -en el sentit clàssic de passotes i abstencionistes-, que ja sé que n'estaven ben contents sentint-se en una CV de joguet. Vull dir nosaltres, la gent d'esquerres, nacionalista, benpensant, militant i participativa. Sí, què hem fet nosaltres? I direu, manifestar-nos, renegar entre dents, maleir, queixar-nos en veu alta a la faena i al mercat, avergonyir-nos de ser valencians identificats a tot arreu per les majories peperes i... riure'ns de nosaltres mateixos.
Perquè no em direu que la broma audiovisual a l'estil Xavi Castillo, l'acudit graciós sobre el tamany de l'acaldessa del cap i cassal i el comentari despectiu sobre la talla intel·lectual dels nostres governants no ha estat present de manera abrusadora. I no critique que en hajam refugiat en l'humor ni tan sols discutisc els seus efectes terapèutics, però no podreu negar-me que ha estat una vàlvula d'escapament ben eficaç personalment, però totalment inútil a efectes polítics. Potser hem relativitzat massa, potser no ens hem pres seriosament el talant dels senyors que ens governen i ara ens trobem que aquelles conductes tan irrisòries tenien efectes devastadors, no sols per als seus votants sinó per a tot el País (ai, perdó, CV).
Potser l´humor ens ha excusat d'intervenir políticament, o simplement ens ha fet minimitzar el problema o menysprear-lo, o qui sap, era l'únic consol que ens quedava. Però siga com siga, ara veiem clar que s'han acabat els temps dels acudits i hem de començar a actuar. Poca broma, com deia l'Stepv en referència als acudits de Font de Mora.
Doncs això, poca broma.

1/03/2012

Personatges

Llegint Joan Fuster m'he trobat una explicació del perquè les novel·les ens donen llum sobre la nostra vida, perquè ens ajuden a comprendre els nostres sentiments i anhels.
Quan vivim, estem massa ocupats en viure, implicats en el tràfec quotidià i atabalats per la immediatesa de l'instant. És difícil guanyar una perspectiva que ens permeta mirar el conjunt, adquirir perspectiva. A les novel·les, a les bones novel·les, l'autor aporta la visió que a la nostra vida no tenim. Per això és tan important el seu ofici, per això les vides dels bons personatges literaris estan tan travades. No perquè siguen més coherents que les de les persones de carn i ossos, sinó perquè l'explicació de l'autor ens les ha fetes comprensibles.
Moltes vegades, en la nostra vida, necessitaríem un bon novel·lista que ens donara coherència a les nostres accions. Massa vegades perdem la perspectiva i ens emboliquem en aspectes intranscendents o no comprenem el perquè de la nostra conducta. Supose que allò que anomenem maduresa o autoconeixement consisteix en convertir-nos en autors de la nostra vida. Però això és tan difícil, tan rar com els bons novel·listes. La major part de les persones no som bons narradors, ni disposem d'una imaginació fecunda. El drama, la tragèdia apareix quan ens adonem que la nostra vida copia una història que no és la nostra, una història repetida o contada per un altre.

A l'entrada Novel·la del Diccionari per a ociosos, diu Joan Fuster: "Perquè, ni tan sols quan som adults, no ens veiem viure, no ens adonem de la vasta i dramàtica fluència de temps i de qüestions que constitueix la nostra vida. ¿Ens hi vèiem, ens n'adonàvem quan érem infants o adolescents? I tanmateix, el nostre viure d'aleshores devia ser tibant, foscament prenyat d'anhels, d'interrogants i de contradiccions. No ens veiem viure, ficats com estem en la nostra vida, ocupats a viure-la; habitualment no ens cal formular en pensament, en mots, ni en cap forma de lucidesa, tot allò que bull com a sentiment o com a sensació en el nostre cos mortal; sovint, ni arribem a sentir-nos sentir. L'ofici de novel·lista consisteix a suplir aquesta distracció, aquest defecte de consciència." p. 189-190