12/31/2012

30 anys d'Estatut

El 2012 que acaba s'han complit 30 anys de l'aprovació del nostre Estatut. Ha estat una efemèride que ha passat desapercebuda, tant pel poder polític com per la ciutadania, cosa que demostra el poc interés que suscita la nostra carta magna. Només la Universitat d'Alacant ha organitzat una exposició  i ha celebrat unes conferències que s'han recollit en un volum commemoratiu. Entre les conferències, la del primer president de la Generalitat, Josep Lluís Albinyana, crida especialment l'atenció, per la seua claredat, to crític i encert en l'anàlisi dels 30 anys de vida de l'Estatut.
La tesi bàsica d'Albinyana és la següent: "si la Generalitat ens abandonara de sobte, el buit no ens enfonsaria. A diferència dels forats negres de l'univers, la contracció de totes les institucions que identifiquen la Generalitat Valenciana (Presidència, Corts, Consell de Cultura, etc.), envers un mateix punt i fins a l'infinit, no crec que provocara una força d'atracció que ens engoliria fins a fer-nos desaparèixer. No. Pense que, si això passara, les coses continuarien més o menys igual. Els serveis que avui depenen de la Generalitat passarien a ser de gestió municipal o tornarien a l'estat, una possibilitat que avui dia és un desig de molts."
La tesi és atrevida però, sobretot, clarificadora, perquè ens demostra la inutilitat de les institucions autonòmiques. Després ve l'anàlisi, encara més aclaparador, perquè els primers responsables del desficaci en el què ens trobem són aquells polítics que ens van vendre el país, polítics que tenen nom i cognom i alguns continuen en actiu; Joan Lerma, Fernando Abril Martorell, Monsonís... tots ells van negociar uns termes que han definit la nostra història i que, per desgràcia, ens han portat on estem, al forat més negre i vergonyós. Començant pels símbols (vam perdre la senyera, el nom del País i fins i tot la unitat lingüística), i continuant per l'estructura política (que va mantenir les diputacions franquistes per damunt de l'estructura comarcal, amb els resultats que tots estem percebent a hores d'ara), el disseny del País Valencià es va dirigir per una via de segona categoria (el famós 143 de la Constitució) en clar menyspreu al desig de la ciutadania que havia expressat, al carrer i des dels ajuntaments, el desig de constituir-se en autonomia històrica.
La política d'alcova, els pactes entre partits majoritaris i les tensions internes dels mateixos (una UCD en descomposició i un Psoe que preferia una Andalusia espanyolista però constituïda com autonomia històrica abans que una segona Catalunya al País Valencià), van malbaratar els somni popular i històric de constituir un país amb caràcter i dignitat. Els resultats els teniu al davant, un president titella (no massa diferent, també és cert, dels que hem tingut abans, començant pel sempre dòcil Joan Lerma i acabant pel conductor de Ferraris Camps) que no mana ni dins del seu partit ni fora del seu palau, una majoria de parlamentaris invisibles que només assomen el morro pels jutjats i d'incògnit (amb honroses excepcions dignes de reconeixement i que salven la classe política), un seguit d'institucions ocultes i opaques al control democràtic (com les diputacions provincials, feus de franquistes hereditaris com el senyor Fabra), una televisió en venda que no ha dignificat la llengua que li donava sentit, una Acadèmia inútil i un País en fallida. De tot aquest desficaci potser podríem salvar l'ensenyament en valencià, una de les garanties de supervivència de la nostra llengua, i una de les potes d'aquell pacte autonòmic, però al remat estem veient que només havíem creat una reserva índia molt particular que no ha aconseguit estendre l'ús del valencià al conjunt de la societat i que pot ser eliminat amb l'excusa del plurilingüisme o de la crisi econòmica.
El balanç no pot ser més descoratjador pel que fa a la política. Però ens queda la ciutadania, i encara que el País Valencià no s'ha distingit els últims anys per la seua combativitat, ací estem i ací estarem, dignes i ferms, perquè estem segurs que aquest País mereix una altra història, aquesta llengua mereix un altre futur, aquesta gent mereix alguna cosa més que un seguit de mediocres i aprofitats que malbaraten els recursos públics que tant ens han costat d'aconseguir. Recuperarem la dignitat, recuperarem el futur, només necessitem 30 anys una mica més combatius que els passats.

12/23/2012

Zero en democràcia

El passat divendres va fer un any el govern Rajoy. Sol ser un moment de recapitulació, d'avaluació de les coses fetes que, en aquest cas i per a desgràcia nostra, han estat moltes. En el terreny econòmic (retallades i més retallades), educatiu (amenaça de nova llei), sanitari (privatització), judicial (taxes, reforma codi penal), laboral (reforma) i en quasi tots els àmbits les reformes, modificacions, canvis o simples eliminacions estan deixant un panorama desolador  A aquest govern se'l recordarà per la rapidesa amb la qual està perdent la simpatia dels seus votant a força d'incomplir les promeses i forçar mesures impopulars.
Però si en un terreny es mereix aquest govern un zero absolut és en qualitat democràtica. En un any ha endurit el codi penal, criminalitzat les protestes democràtiques, eliminat la formació democràtica a les escoles, governat a cop de decret llei, menyspreat les forces de l'oposició, ignorat la veu del carreu en un clam continuat, esvalotat Catalunya i, tot siga dit, guanyat unes eleccions a Galícia amb menys vots que mai i mantingut la seua representació a Catalunya en plena voràgine independentista.
Una visió simplista de la democràcia ens recordaria les eleccions hagudes durant aquest període, en les quals el poble ha continuat donant el seu suport al govern (o això es pot interpretar dels resultats de Galícia i Catalunya). Però això només confirma les nostres afirmacions. Els nostres governants tenen una visió tan reduïda de la democràcia que la redueixen al recompte electoral. Creuen que una majoria a les urnes atorga tot el poder a l'executiu recolzat per la majoria parlamentària, però obliden que la democràcia és alguna cosa més profunda, més continuada i més quotidiana que aprovar decrets llei per la via d'urgència.
Un governant democràtic ha de respectar la separació de poders i aquest govern està immers en una guerra contra els jutges i en un menyspreu continuat al parlament. Una democràcia implica el respecte a les minories, als desafavorits i als que expressen les seues opinions discordants, però aquest govern pretén esborrar del panorama social tot allò que s'opose als seus dictats. Democràcia significa igualtat econòmica i social i les pràctiques econòmiques neoliberals han consagrat la societat més desigual de la història democràtica. Governar democràticament implica doblegar els poders fàctics, imposar la voluntat del poble contra els interessos dels poderosos, però el nostre president és un dels més doblegats al poder econòmic especulatiu. La pràctica democràtica implica escoltar els actors socials, els representants implicats en cada sector social (sanitari, educatiu, judicial...) , però l'acció política imperant trepitja els actors implicats en l'educació, la sanitat o la justícia, i els aplica les seues mesures salvatges amb una actitud autista i desinteressada. En resum, governar democràticament és governar amb consens, amb mà dreta i esquerra, amb sentit comú i des del respecte més profund cap els oponents polítics. Res de tot açò fa el govern Rajoy que, de segur passarà a la història per ser el govern que més retrocessos democràtics ha generat a la societat espanyola.

12/09/2012

Religió i democràcia

L'església catòlica és com el peronisme argentí, agrupa al seu si totes les corrents existents, tant les favorables al govern, com les crítiques. El resultat, caiga qui caiga, sempre guanyen ells. I faig aquesta comparació, perquè estic segur que molts catòlics de bona fe estaran abominant ara de la conxorxa que uneix de manera obscena el govern PP amb els dirigents catòlics. Estic convençut que han d'haver veus des de dins de la pròpia església que criden contra l'obligatorietat de l'assignatura de doctrina catòlica a les escoles i per una evangelització des de la societat mateixa. I estic convençut perquè encara crec en una utopia il·lustrada, en una religió dins dels límits de la raó... i de la democràcia.
Però el missatge dominant dels que ara, i des de fa molts segles, dirigeixen els destins de l'església catòlica és el contrari, un missatge que en el fons i en la forma atufa integrisme, sectarisme, ànsia de poder i molt poca honradesa. La forma en la que està portant-se la negociació sobre la llei educativa que ens amenaça, parteix de l'amiguisme que utilitza els contactes privats entre membres del govern i determinades ordres religioses, continua amb negociacions baix mà, sense altres actors ni opinió pública, i acaba acceptant condicions d'avantatge sense justificar democràticament.
Pel que fa al fons del debat la situació és encara més vergonyosa, perquè amb el manteniment dels privilegis dels centres concertats catòlics que segreguen per sexe, amb l'eliminació de l'assignatura d'educació constitucional i amb la introducció d'una alternativa avaluable i dura a la de doctrina catòlica a totes les escoles, públiques i privades, s'aconsegueix tornar a una concepció social pre-moderna, i molt pròxima a la dels països àrabs amb majories polítiques musulmanes. Perquè un axioma bàsic de les modernes democràcies occidentals és el de la separació de l'església i l'estat, amb tot el que això comporta de respecte i fins i tot foment del cult privat de qualsevol confessió. Que els països àrabs, amb una tradició històrica que ha saltat la modernitat política, aboguen per estats islamistes és preocupant i potser perillós, encara que comprensible des d'un punt de vista històric i social, però que la religió catòlica, que ha pretés ser part de l'essència d'Europa, abogue ara per una confusió entre valors religiosos i valors democràtics, és intolerable, cínic i delictiu.
Aquest salt enrere motivat només per una conjuntura política favorable als interessos d'aquesta empresa muntada al voltant de l'educació i de la democràcia, hauria de fer saltar els colors a tots aquells fidels que encara es senten catòlics i demòcrates. Eliminar la formació constitucional de l'alumnat perquè competeix amb els interessos morals privats d'una organització religiosa, separar l'educació moral dels xiquets i joves en catòlics i ciutadans per tal de mantenir una influència moral ancorada en principis antiquats, i mantenir els privilegis econòmics de determinades ordres religioses, a costa de principis bàsics humans com la igualtat i la dignitat, és senzillament repugnant, i diu ben poc dels valors que regeixen l'actuació d'aquesta organització semi-feudal.
Si el que pretenen és dividir la societat en comunitats religioses separades per valors contraposats sense principis democràtics de convivència mínims, doncs aleshores recorden a una altra església que es va posar del costat d'uns assassins que van desagnar Espanya, i que van apuntalar el domini de la pitjor dictadura de la història espanyola. Creiem que l'església de Franco havia acabat amb Monsenyor Tarancon, però ara veiem que no. Les conseqüències les pagarem tots, altra vegada, moltes gràcies!

11/29/2012

Madrid Arena pijo's

Acabe de llegir que ha faltat la cinquena víctima del tràgic succés del Madrid Arena. És un autèntic drama, i no vull ni pensar com estaran els pares de les víctimes, i fins i tot els dels joves que estaven en aquella festa i van poder fugir de l'atzucac en el que els havien ficat. Les notícies no deixen d'aparéixer, i cada una pitjor que l'altra, que s'hi van ajuntar 20.000 persones on només en cabien 9.000, que no s'havia avisat el SAMU, que la policia no sabia res... tot un seguit de despropòsits clarament negligents, sinó directament delictius.
Però malgrat tot això, no em va deixar de sorprendre des del primer moment la manera com es va informar sobre els fets. Sense acusacions desmesurades, amb molta precaució, paraules compungides... tot a l'inrevés del que passa normalment. Conforme van sabent-se les circumstàncies, ens assabentem que l'empresari era amic d'algun membre del govern del PP, que havia organitzat altres festes, que els joves eren fills de classe mitjana i benestant madrilenya... I tot això junt ha fet que la caverna mediàtica no haja rugit amb la mateixa violència que normalment ho fa, i que la classe política haja mesurat les seues desqualificacions habituals. Si el concert hagués estat d'un grup Heavy o radical, hauríem sentit els habituals "orgia de drogas y alcohol entre jóvenes radicales" o "organizan una fiesta antisistema sin medidas de seguridad". Però res d'això hem escoltat, tot el que hem sabut hem anat coneixent-ho per informacions periodístiques, judicials o testimonis dels mateixos participants.
Tanta mesura ens deixa bocabadats, i només demostra que per a la dreta mediàtica i política, totes les víctimes no són iguals ni, per descomptat, els delinqüents tampoc, perquè no és el mateix un empresari que provoca morts i ferits guiat per la seua ambició i afany de guany, que un grup que organitza un concert amb motivacions polítiques contràries al poder governant. L'habitual missatge catastrofista sobre la joventut es va haver de contenir des del primer moment, quan el pare d'una de les participants, jutge ell de l'audiència nacional, va tirar a tort i dret contra institucions, organitzadors i autoritats. No va respectar la presumpció d'innocència (cosa que em sembla perfecta i totalment comprensible en la voràgine del moment), tot i ser un jutge en exercici, però no es va sentir ni una veu oficial demanant-li comptes per les acusacions sense proves fefaents en aquell moment.
Ara bé, no penseu que no li trauran suc als morts, res d'això, seria un desperdici en la guerra ideològica a mort que mantenen amb els sectors més contestataris de la societat. Al nostre venerat periòdic degà Las provincias, li ha faltat temps per lligar un concert en un centre educatiu públic amb el botellot i amb els dramàtics successos de Madrid. En un totum revolutum barregen en l'article citat l'independentisme dels organitzadors, la venda d'alcohol a menors i les molèsties als veïns, i ho adoben amb els perills que comporten aquest tipus d'actes: "Parece mentira que después de la tragedia del Madrid Arena no controlen más estas fiestas», señaló enfadado un vecino " I si no ho va dir, doncs ho diem nosaltres, periodistes independents i compromesos amb la veritat. Com que els empresaris no eren adictes al règim i els joves eren antisistema, doncs podem descarregar tota la fel, sense embuts.
Per favor senyors de Las Provincias i mitjans similars, no utilitzeu els morts com arma política i, sobretot, deixeu els nostres fills en pau que, potser no seran tan pijos i ben vestits com els vostres, però els donen cent patades en compromís humà i personal amb els valors democràtics.

11/25/2012

Desfet el tripartit a Alcoi

El tripartit (PSPV, Compromís i EU) que governava Alcoi fins fa uns dies havia portat l'esperança, la transparència i l'honestedat a un Ajuntament que portava uns anys en una situació ben convulsa. L'anterior alcalde, Jordi Sedano, enfrontat amb la cúpula del seu partit, havia fet d'Alcoi el feu crític al poder del PP valencià, però ho havia fet a costa dels diners dels alcoians, als quals ha endeutat amb projectes faraònics que ha blindat pocs dies abans de la seua eixida per tal d'impedir qualsevol marxa enrere a l'equip entrant.
Després d'aquesta història, que continua sent un dels principals problemes de l'Ajuntament i de l'actual corporació, la victòria de l'esquerra era esperançadora i marcava l'inici del declivi del poder popular a tot el País. Fins i tot l'experiment ha estat seguit amb més expectació pel caràcter de fulla de ruta que pot tenir cara a la victòria de les mateixes forces d'esquerra al parlament valencià. En l'actual situació política, tots sabem que l'única alternativa a la dreta és un govern de coalició ample, que combine les diferents sensibilitats de l'esquerra i que implante una nova manera de governar i un nou estil polític al nostre país, exhaust pels anys de sequera popular.
Però ves per on els que haurien de ser espill on mirar-se, far que guie una acció política a nivell nacional, han trencat el pacte de govern. Només per aquest fet, la major part de votants de l'esquerra ens sentim estafats, i no acabem d'explicar-nos com s'ha permés aquesta ruptura per part dels partits implicats. En principi responsables són tots, però uns en major mesura que altres. Tantes diferències els separaven? No n'hi havia altra possibilitat?
L'alcalde Toni Francés ha actuat amb molta astúcia política, perquè ha esperat a cessar la regidora de cultura al trencament del PP i, per tant, a la impossibilitat d'una moció de censura imminent (el PP està ara amb 7 regidors, ja que 2 crítics han abandonat el partit però mantenen l'escó). Ha actuat amb astúcia però sempre dins de la moral política que és exigible. És cert que les circumstàncies han jugat al seu favor, però aquest fet fa de la seua decisió un acte de coherència política que, potser d'altra manera, no hauria pres.
EU ha jugat el paper que els correspon, amb coherència i prudència política, ha estat el principal pilar del pacte, sempre treballant per la unitat, i recolzant en aquest cas l'actuació de l'alcalde.
Potser el que menys s'enten és l'actuació de Compromís, sobretot l'escenificació sobreactuada de la ruptura, amb un Enric Morera que es presenta a Alcoi per tal de donar-li més ressò a la decisió. Quina necessitat tenien de fer una qüestió d'estat d'un assumpte local? Si analitzem el motiu de la disputa, encara s'entén menys l'actitud de la direcció de Compromís, perquè si Anna Serrano (la ex-regidora de cultura) ha actuat incorrectament (no fraudulentament, però potser si de manera molt torpe), millor cessar-la. En política els cessaments i les dimissions han de ser normals o això els diem als governants del PP,  i no hauria de passar res. Però això no ha sigut el que han fet els dirigents de Compromís, sinó que han tancat files al voltant de Rafa Carbonell, pes pesat de la direcció nacional de Compromís, i amb evidents aspiracions a l'alcaldia. La única estratègia que se m'acut per explicar aquesta conducta  és la de provocar el "surpasso", la superació del PSPV en vots i col·locar-se com el referent de l'esquerra. De fet, després de les eleccions locals i de la muntada espectacular de Compromís a l'Ajuntament d'Alcoi, Carbonell es postulava clarament com a alcalde, i això va fer especialment difícil l'acord.
De totes totes, el que es percep és un excés de personalisme (per part de Carbonell), d'ambició política per part de Compromís, que està posant per davant els seus interessos de partit als de la societat valenciana. I justament això és ara el que no necessitem. Si una cosa ens fa falta és un canvi d'estil de fer política, que deixe de banda interessos de partit i pense en un projecte de futur, un projecte d'esquerres i nacionalista. O això, o millor ens quedem com estem. I això és la debacle.

11/23/2012

Un fantasma recorre Europa

Diu Josep Fontana a l'article "De què parlem quan parlem de capitalisme?" publicat a l'Espill d'aquesta tardor que:
"Sostinc la teoria, em penso que prou raonable, que des dels temps de la Revolució francesa les societats capitalistes avançades han viscut en una cultura de pactes i concessions, generalment a través de la mediació dels sindicats, amb el propòsit de donar alguna satisfacció a les demandes dels de baix per tal d'evitar una autèntica revolució que capgirés les coses en el terreny econòmic, tal com la Revolució francesa les havia capgirades en el polític, acabant amb la monarquia absoluta i el feudalisme. Per dir-ho senzillament: des de la Revolució francesa fins cap al 1970, les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per fantasmes que els pertorbaven el son, fent-los témer que ho podien perdre tot a mans d'un enemic social: primer van ser els jacobins, després els carbonaris i els maçons, més endavant els anarquistes, els comunistes finalment. Eren amenaces fantasmals, de revolucions impossibles; però la por era autèntica."

Sosté Fontana una tesi que havia sentit referida sobretot a la caiguda del mur de Berlín, amb l'argument que la caiguda de l'alternativa existent al capitalisme, el socialisme real, havia obert la veda del treballador. Amb la desaparició del fantasma, la por desapareix i el bloc vencedor es dedica a posar en marxa la màquina econòmica i social que acabarà per fer desaparéixer les conquestes socials de l'estat de benestar. L'argument de Fontana ve de més lluny, des dels temps de la Revolució francesa, amb la qual cosa certament, li dona més pes al raonament, i el fa més creïble.  L'article continua explicant com la por dels burgesos catalans davant la vaga general de principis de segle XX era fins i tot exagerada, esperaven que els cremaren i saquejaren les cases, però els obrers eren molt més civilitzats del que creien.
I aquesta ha estat una constant dels poders fàctic (econòmics, socials, religiosos), la de projectar la seua mala fe, la seua utilització de la violència, de la manipulació ideològica o de la mentida en els altres, en els treballadors, ciutadans o no creients. Els empresaris i banquers creuen que els obrers serien capaços de deixar-los sense fàbriques, sense cases, com ells fan amb els seus treballadors; els polítics burgesos que l'esquerra és capaç d'utilitzar les mateixes armes ideològiques (el control de la informació) i polítiques (l'engany) i l'església creu que els no creients tenim la mateixa vocació manipuladora que ells han desenvolupat al llarg de la història. Són tan roins que pensen que els demés són igual que ells, i clar, els tenen por, però a qui en realitat tenen por és a ells mateixos, que es veuen reflectits en aquest espill social que és la lluita de classes, la dialèctica de l'amo i l'esclau.
Quin conclusió pràctica podem extraure de la lliçó del mestre Fontana? Doncs que necessitem molt poc per fer valdre els nostres drets, que només amb alguna xicoteta protesta que tinga aparença de seriositat (l'acampada del 15M, sense anar més lluny) els entra la por al cos perquè veuen perillar el "cortijo". Penseu que ells sí que tenen molt a perdre, de fet ja són els únics que tenen alguna cosa a perdre, i per això tenen molta més por. Ara imagineu-vos si en compte de protestes pacífiques com les que hem vingut fent fins ara, passem a coses més radicals, com ocupacions, paralitzacions de sectors productius... i no vull dir més no siga cosa que l'aparell repressor es pose en marxa, però podeu imaginar-les perfectament. Si la por els ha fet ser raonables, dialogants i comprensius, només n'hi ha que ficar-los la poreta al cos. Potser nosaltres pensem que és molt difícil perquè ens coneixem, però no oblideu que ells només es coneixen a ells mateixos, i tenen tan mala intenció i tanta mala llet que de segur s'acollonen en mirar-se a l'espill.

11/12/2012

14N Vaga general

De tots els sector, l'educatiu és, potser, el que més raons té per fer vaga. Per això bona part del professorat i  del personal laboral de l'IES de Foios criden a la vaga a tots els sectors educatius. I ho fan com saben:

Estimats pares i mares de l’IES Escultor En Francesc Badia de Foios.
"Davant la convocatòria de vaga general del pròxim 14 de novembre, l’assemblea de professorat del centre manifesta el seu recolzament i anima la comunitat educativa a secundar-la.
El procés de deteriorament que ve patint l’escola pública a conseqüència de les retallades en educació ha arribat a extrems preocupants. Concretament al nostre centre l’administració educativa ha suprimit enguany 7 professors (als quals hauríem de sumar els 2 que es van perdre el curs passat), mentre que hem augmentat la matrícula. Això ha implicat l’augment de ratio, amb aules de fins a 35 alumnes. La no substitució del professorat de baixa o vacant ha produït que els seus fills i filles estigueren més d’un mes sense professorat de música, matemàtiques, anglés i religió, amb el consegüent perjudici per a la seua formació. Amb totes aquestes coses es fa evident el desinterés per l’escola pública mentre que augmenten els concerts educatius a centres que segreguen per sexe i a etapes post obligatòries de l’ensenyament. Aquests fets justifiquen una resposta contundent per la nostra part. Si hi afegim la reforma educativa regressiva que es prepara i la situació de la Universitat, a la qual en breu accediran els seus fills i filles i alumnes nostres, i que augmenta els preus de les matrícules mentre redueix les beques, trobem un panorama desolador davant del qual no podem rendir-nos.
Si als problemes específics del nostre centre i de l’educació en general unim una reforma laboral salvatge, unes taxes d’atur del 28% al País Valencià, l’execució judicial de desnonaments als ciutadans mentre es rescaten els bancs, l’augment de la pobresa i retallades socials com també de la repressió a la contestació ciutadana, ens trobem amb un dèficit democràtic i un deteriorament dels serveis públics que dibuixen una societat insolidària que no volem per al nostre alumnat i, suposem, que vostés tampoc per als seus fills i filles.
La major part del professorat farem vaga i no vindrem a treballar, per això cridem la comunitat educativa a secundar la vaga general i assistir a les manifestacions convocades per les diferents organitzacions socials i sindicals.
14N MANIFESTACIÓ A VALÈNCIA PLAÇA SANT AGUSTÍ
QUEDEM A LA TANCA DE LA RENFE QUE DONA A XÀTIVA A LES 18'15. PORTAREM LA PANCARTA DEL CENTRE
14 N TOTS I TOTES EN VAGA
NO TREBALLEM, NO ASSISTIM ALS CENTRES EDUCATIUS, NO CONSUMIM!
Assemblea de professorat de l’IES Escultor En Francesc Badia

10/31/2012

Independència

Crec que el primer punt que s'ha d'especificar sobre la qüestió de la independència catalana, és una qüestió fonamental de drets humans. El dret a la lliure nacionalitat, a decidir lliurement la condició política i el desenvolupament cultural i social que recull la declaració del 1948, tot i ser referida a l'àmbit individual, pot entendre's també en un sentit col·lectiu, tal i com recull un poc després la Carta fundacional de les Nacions Unides del 1951. Els estats constituïts sempre han buscat posar portes al camp dels desitjos d'autodeterminació de les nacions sense estat, però al remat van haver d'admetre, encara que fos de manera purament formal, aquest dret fonamental dels pobles.
A partir d'aquesta consideració, poc es pot afegir. Si un dels pobles que actualment formen part de l'Estat espanyol desitja formar una unitat política diferenciada, el dret internacional l'empara i el sentit comú el recolza. Per això s'entén tan poc la reacció esvalotada dels nacionalistes radicals espanyols. Perdó, aquesta reacció s'entén perfectament, la que no s'entén és la de determinades formacions polítiques que sempre s'han caracteritzat per la defensa d'aquestos drets en altres pobles del món, i que ara neguen de manera histèrica aquesta possibilitat. La contradicció interna els portarà a la debacle, però aquest no és el tema ara.
Més enllà d'aquesta consideració general, hem d'analitzar també el moment i els actors d'aquesta reivindicació, les condicions concretes en les que es produeix la reivindicació. El fet que justament ara un partit com Convergència Democràtica de Catalunya, un partit de dreta europea, liberal i català, però sempre moderat i preparat per ajudar al govern de l'estat espanyol a fer les seues polítiques, es decidisca a iniciar un procés independentista, no pot fer-nos més que dubtar de les seues intencions.
El president Mas és un polític dels que saben moure els fils del poder i la imatge pública, i que siga ara, en plena crisi econòmica i amb una majoria incòmoda al seu parlament, quan plantege un repte important a l'estat amb el qual ha col·laborat els ultims 30 anys, no pot fer-nos més que sospitar de les seues veritables intencions. No es tractarà d'un envit més dins d'un context de reivindicació política i econòmica a l'estat? No serà una jugada tàctica per tal de convocar eleccions i aconseguir una majoria més còmoda? No es tractarà de tapar les polítiques ferotgement neoliberals que ha desenvolupat els últims dos anys?
Amb aquesta jugada es beneficia d'una onada popular independentista, es posa al capdavant d'un sentiment nacional català realment existent, anul·la per superació els seus principals competidors nacionalistes (ERC i SI, que havien augmentat notablement), col·loca en una situació política incòmoda el principal partit de l'oposició (el PSC, que com dèiem abans, entra en contradiccions programàtiques fonamentals), esborra la memòria col·lectiva dels damnificats per les retallades (votants tradicionals d'Iniciativa i Psc) i arracona els votants espanyolistes al recer del PP i Ciutadans.
Adoneu-vos, els únics beneficiats d'aquestes circumstàncies són la coalició governant (CiU) i el partit espanyolista (PP) que acumula votants per la radicalització. En aquest context podem entendre les declaracions incendiàries del ministre Wert com el que són, unes declaracions gens espontànies i molt ben calculades per tal d'esvalotar el seu graner de vots.
Malgrat això, tornem al principi, no som babaus ni ens xuclem el dit, coneixem Mas i el PP, però el dret a decidir és un dret innegable que cap Constitució ni marc legislatiu establert pot parar, perquè apel·la a un cos legal superior, als drets fonamentals de les persones.

10/21/2012

PARES I MARES DEL C.P. PARE CATALÀ DE BENIMACLET FARTS, ENDRECEN ELS SERVEIS DEL COL•LEGI.


Els pares i mares del col·legi públic Pare Català de Benimaclet, València, s’han cansat d’esperar i s’han dedicat a endreçar els serveis del col·legi. Després d’anys de gestions amb la Conselleria d'Educació, i decebuts per l’actitud d’absolut desinterés per l’educació pública i, sobretot, per la salut dels més menuts, els pares i mares han decidit netejar, canviar, pintar i reparar portes, sanitaris, parets i estàncies dels serveis de l’edifici central del col·legi.

L’estat dels mateixos començava a ser preocupant. En aquestes fotos el podem apreciar:






El passat curs, els membres del l'Associació de mares i pares de l'escola van mantindre diverses entrevistes amb els responsables directes del seu manteniment (regidor i tècnics de l’àrea d’educació de l’Ajuntament, direcció territorial d’educació, així com també grups polítics de l’Ajuntament i les Corts). Només hi va haver resposta per part de l'Ajuntament, que va accedir a intervenir en els aspectes relatius a la canalització de l'aigua, que era el que consideraven de la seua competència. Finalment, els pares i mares de l'escola han decidit posar fi a una situació que començava a posar en perill la salut dels seus fills i filles. Els projectes de remodelació de l’escola estan pendents des de l’any 2000, però la “suposada” falta de pressupost ha deixat les coses en una situació cada vegada més insalubre.

En un centre concertat, s’hauria demanat una aportació voluntària als pares i mares per tal de solucionar la situació, vista la incapacitat de l’administració per donar-li resposta, però a un centre públic com el nostre, preferim fomentar el treball en equip, la conscienciació i la implicació de pares i mares a l’escola. Nosaltres concebem l’educació com un projecte conjunt de famílies, escola i societat, i no com una qüestió econòmica. Ací qui ha fallat ha estat l’administració educativa, perquè la comunitat educativa del col·legi sempre ha estat per solucionar problemes i millorar la qualitat de l’educació”, han manifestat des de l’Ampa del col·legi.

En tot cas ha de quedar clar que es tracta d’una acció puntual i amb un fort component de protesta. “Els pares i mares no pretenem substituir el paper que tenen els administradors educatius. Són ells els que han de solucionar el problema, nosaltres només volem posar fi a una situació extremadament greu de manera puntual. Per descomptat que continuarem demanant als responsables que acceleren la remodelació del col·legi i efectuen el seu manteniment en condicions de salubritat.”  Manifesten les mateixes fonts.
I aquest és l'estat en el que han quedat els serveis després de l'acció: 

10/12/2012

Periodisme

El periodisme tradicional està en crisi, diu Serge Halimi a un article publicat a Le Monde diplomatique  d'octubre. Després de repassar la situació de la premsa escrita, amb la desaparició de capçaleres i quiosquers, degut a la competència d'internet, es pregunta:
"¿Para qué puede servir un periódico? Para aprender y comprender. Para aportar un poco de coherencia al estrépito del mundo allá donde otros tan solo amontonan la información. Para pensar ponderadamente nuestras luchas, e identificar y dar a conocer a aquellos que las llevan adelante"
La situació és greu, els principals periòdics europeus tanquen o redueixen les seues plantilles a través d'EROs. Diuen que els periòdics no es venen, i la venda al quiosc era la principal font de finançament del periodisme escrit.
Hui mateix, al periòdic El país, es publica un informe de Reuters que certifica aquesta decadència de la premsa escrita, però paral·lelament aporta dades que assenyalen l'augment de lectors i la conversió en webs de referència informativa a les edicions digitals del periòdics en paper. Contradicció? En absolut, la lectura de notícies a través d'internet ha augmentat, i un periòdic amb tradició ofereix més garanties que altres fonts menys fiables. El problema és que la publicitat a internet no cobreix les pèrdues de la publicitat i vendes del periòdic en paper. Algunes experiències com els periòdics gratuïts podrien semblar una alternativa, però la qualitat d'aquest periodisme espanta més que conforta, perquè aquests mitjans es converteixen en contenidors de publicitat amerats de curiositats o refregits d'agència.
Quin és el futur del periodisme, o millor dit, del dret a la informació dels ciutadans en aquest context? Si els mitjans tradicionals d'informació elaborada i explicada desapareixen poc a poc, i els seus substituts són elaborats per periodistes mal pagats i amb poques exigències de veracitat, o per aficionats que, a través de blogs dispersos o mòbils de circumstància aporten imatges inconnexes o notícies descontextualitzades, poca comprensió del món podem esperar.
Le Monde diplomatique aposta pels seus lectors i els demana un recolzament econòmic per la via de subscripció o compra, d'altres mitjans com La veu del País Valencià demanen microdonacions, un recolzament semblant al dels crowdfunding, o micromecenatges. Però el que sembla clar és que la via de la gratuïtat a canvi de publicitat a internet només porta a la degeneració de la informació i a la desaparició dels mitjans més crítics.

10/09/2012

Adolescents, realitat i utopia

Tinc la sort de treballar tots els dies amb adolescents. La vitalitat, l'idealisme i l'inconformisme són trets destacats d'aquesta edat i, d'alguna manera, me l'encomanen. Discutir amb ells sempre és engrescador, perquè defensen les seues idees amb entusiasme, però al mateix temps són capaços de rectificar, d'acceptar les incongruències i modificar les seues opinions. I no parle d'unes opcions polítiques determinades, no és el cas, parle de la pena de mort, de la immigració, de la televisió o dels interessos de la ciència als nostres dies.
Però d'un temps ençà note un estat d'ànim preocupant, no tant per un gir conservador de les idees del jovent, sinó per la seua actitud davant les injustícies. No n'hi ha res més preocupant que l'acceptació de les injustícies com si de la normalitat es tractara.
Hui, parlant de la televisió, s'acceptava majoritàriament que estigués controlada pels seus propietaris en el cas de les privades i dels polítics de torn en el de la pública. Semblava acceptat que l'amo imposa el seu punt de mira i que, en el cas de la pública, l'amo és el partit majoritari. Els periodistes no tenen més que tragar.
En el cas de la ciència, el mateix, sembla acceptat que cada empresa busca les inversions que es tradueixen en guanys econòmics, sense tenir en compte altres interessos més elevats, com el benestar de la humanitat o la cura de malalties dramàtiques.
No compartien la situació, ni estaven a favor dels poderosos, però acceptaven que la situació és la que és, i prou. El seu realisme és tan clarificador com el seu idealisme, però als temps que vivim sembla que la indignació i l'idealisme han quedat només per als discursos políticament correctes, per a la resta, tots sabem el que passa i prou.
Els adolescents només reflexen l'ambient que mamen, i quan manipular al televisió, pública o privada, o investigar només allò que dona diners, s'ha convertit en allò més corrent i normal, ells assumeixen una realitat podrida com si es tractés de la més habitual.
D'ací a la venda amb rebaixes de la televisió pública, i la creació d'una ciència per a rics, només n'hi ha un pas, no tardarem a vore realitzat allò que ha poblat els nostres malsons més dramàtics

9/28/2012

Els estudiants es mobilitzen

A València, els estudiants es mobilitzen. La coordinadora interinstituts de València, que agrupa la major part dels IES de ciutat, ha organitzat una tancada a l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia. Assemblea en la que es parla de les mobilitzacions, concerts de grups en valencià, acampada al centre (malgrat la pluja), tallers per als menuts demà, torrada amb participació de les AMPES dissabte 29 i manifestació per la vesprada. Tot amb una clara intencionalitat política PROU RETALLADES EN EDUCACIÓ, PER L'EDUCACIÓ PÚBLICA, DE QUALITAT I EN VALENCIÀ!
Ací us deixe unes fotos de la primera jornada, assemblea i concert:






9/23/2012

De reformes educatives

L'anunci de la nova reforma educativa per part del ministre WERTgonyós (la LOMCE, amb M de millora, sembla) ha de fer saltar totes les alarmes socials que tenim bastides al voltant de l'ensenyament. Pel que sabem de moment, es tracta d'una involució clarament elitista del sistema educatiu (amb revàlides, itineraris i separació per nivells), d'un retrocés en les concepcions pedagògiques (que torna a una concepció antiquada de l'esforç, la memòria i les matèries importants) i d'una reducció de recursos per a l'ensenyament públic (s'anuncia el cost zero de la mateixa i l'extensió dels concerts educatius fins i tot als centres segregadors per sexe).
Però la valoració de la LOMCE no pot fer-se sense tenir en compte la història educativa dels darrers 20 anys, i en aquest context, la LOGSE apareix com la llei més avançada i revolucionària que hem tingut en la història recent. Ja se que ben aviat us llegiré comentaris en contra d'aquesta opinió, però la generalització de l'educació fins als 16 anys, l'aposta clarament comprensivista, la revolució didàctica que pretenia introduir, el tractament equitatiu i igualador de l'alumnat, la introducció de l'educació ètica, així com la seua elaboració consensuada amb sindicats docents i col·lectius educatius i pedagògics, la converteixen en una llei que ha marcat la millora de l'educació espanyola de la democràcia (tot i els informes PISA).
No seria honrat negar-li els errors, com el finançament deficient amb el que va partir des del seu naixement i per culpa dels mateixos polítics que l'havien ideada, l'escassa implantació entre el professorat, que no va comprendre certes innovacions pedagògiques per a les que no se'ls va preparar suficientment o les divergències en la seua aplicació. D'altres problemes que va tenir, van ser motivats per la conjuntura econòmica (la crisi dels 90), social (el canvi en les famílies i la concepció de l'educació), comunicativa (la revolució digital) i política (l'alternança), que haurien afectat qualsevol reforma, potser amb major intensitat.
El model de la LOGSE, de fet, ha marcat les lleis posteriors (LOCE i actual LOE), que no han pogut desembarasar-se de l'estructura del sistema, ni dels reptes de l'atenció a la diversitat i de la integració de l'alumnat diferent.
Crec que és el moment de valorar la LOGSE amb tranquil·litat, de reconeixer els avanços que ha introduït en l'educació, també dels errors, sobretot perquè el que ens ve damunt és un retrocés pre-LOGSE de vint anys, una tornada a la LGE de Villar Palasí. I els que estudiàrem amb aquella llei sabem ben bé de la facilitat amb la que expulsava del sistema educatiu a l'alumnat.

9/13/2012

L'economia és ideologia, estúpid!

Venia jo hui amb la bici pensant en l'últim article que he publicat, quan de sobte me s'ha aparegut un dimoni amb barbes blanques i cabells llargs que m'ha dit:

"Però Enriquit'ho, com es possible que te n'hages oblidat de mi? Sóc l'avi Carles Marx, el iaio que t'ha inspirat bona cosa de pensaments i reflexions sobre la societat en la què vius. Quan et vaig llegir l'entrada al blog em vas donar un disgust de tres parells de nassos (va dir collons, però tampoc vull dir-ho tot). Que no saps que aquesta gentola que mana ara a l'Estat espanyol són els representants més desatacats de la burgesia liberal? Que no saps que la seua ideologia no és més que el reflex dels seus interessos de classe? Quan defensen la llibertat, només parlen de la llibertat econòmica, no de la de les dones. Quan denuncien els impostos només són els dels empresaris els que volen eliminar! I quan defensen l'educació, és l'educació classista i diferenciada la que els interessa, la que forma als treballadors per a treballar i als burgesos per a governar! 
Sembles un babau amb aquestes consideracions ideològiques! Res de res! Totes les mesures polítiques que estan prenent van clarament dirigides a afiançar el poder econòmic de classe que no volen perdre. Aquesta gent només va a missa si és diumenge, no ho oblides mai!"

I així em parlava l'amic Carles Marx, quan va desaparéixer de sobte entre camps de xufa i carabasses. Però només fer-se fonedís es va presentar un angelet amb cara de bona persona que també es va dirigir a mi d'aquesta manera:

"Henry-quito, home, no faces cas al iaio aquest d'en Carles, ell no va viure a les societats democràtiques modernes, ell només parla de les societats decimonòniques desestructurades, sense societat civil ni organitzacions ciutadanes. No t'oblides que durant el segle XX s'han produït moltes transformacions i els obrers s'han organitzat en sindicats, voten als seus partits en eleccions democràtiques i no s'empassen totes les mentides de les classes dominants. 
A les societats complexes del segle XXI, a les classes burgeses dominants els fa més falta la ideologia que la pura economia, per això aquesta gent de la dreta neoliberal necessita un discurs convincent, una ideologia que mobilitze la ciutadania, necessiten convéncer, a més de véncer! Clar que és la ideologia, estúpid, perquè la ideologia és l'aparell que els permet mantenir la seua dominació econòmica. T'ho diu el tito Antoni Gramsci"

I també va desaparéixer de sobte, igual que Carles, i ambdós em van deixar pensant, si no seria que en el cas de la dreta governant, ideologia i economia convergeixen en un mateix discurs, sense contradiccions, sense fissures. Negar el dret a l'avortament a les dones dona diners a les clíniques privades i propicia els viatges a Londres del franquisme, reformar l'educació crea masses de treballadors obedients, i recaptar més diners per IVA de les classes mitjanes i baixes deixa més tranquils els grans empresaris i els defraudadors. Potser sí que és la ideologia, estúpid, perquè aquesta ideologia està reforçant el guany privat desmesurat d'uns pocs i el repartiment desigual i injust dels recursos, limitats, del planeta. Potser per això la batalla, també, és ideològica.

9/09/2012

No és l'economia, estúpid! És la ideologia

La frase exacta va ser dita a l'inrevés, "És l'economia, estúpid!", i diuen que la va dir un assessor de campanya electoral de Bill Clinton. També li la van repetir a Barack Obama en la seua campanya i sembla que s'ha convertit en un tòpic per tal de justificar la influència de l'economia en la política actual. Perfectament ens la podria etzibar Mariano Rajoy en qualsevol de les seues intervencions públiques per tal de justificar el seguit de mesures anticrisi amb les quals continuarà, de segur, la seua intervenció.
Però aquesta idea s'ha convertit en una coartada i, si analitzem bé les mesures amb les quals se'ns pretén salvar de la debacle, ens podem adonar de seguida que l'autèntica intenció no és econòmica, sinó ideològica, en el sentit d'ideologia neoliberal i liberalitzadora, que no alliberadora.
Per exemple l'augment de l'IVA, fet de manera selectiva i malintencionada, que no augmentarà la recaptació real d'ingressos, perquè minvarà el consum, però que iguala comprar un iot i tallar-se els cabells, descarregant la càrrega impositiva en la classe mitjana i baixa de la societat. O l'eliminació de l'atenció sanitària als immigrants il·legals, mesura que no estalviarà res del pressupost sanitari, però sí que envia un missatge clar als votants del PP i descontents en general, el de la mà dura amb els de fora. La nova reforma educativa, un altre cas de mesura absolutament intranscendent en el terreny econòmic, però ben útil en l'ideològic, ja que representa un retrocés pedagògic i una privatització real de l'educació. La contrareforma de la llei d'avortament només és una clara involució en els drets de les dones, sense més repercussió econòmica. I podem continuar amb la reforma laboral, la limitació de polítics o la reducció de les seues retribucions, en tots els casos trobarem mesures absolutament inútils i intranscendents en el terreny econòmic però clarament dirigides a un canvi de model social, a un desprestigi de la cosa pública, a una desautorització del sentit democràtic, a una denuncia del sentit solidari o dels drets de les persones, a una posada en qüestió de la igualtat de condicions. En resum, a una autèntica revolució conservadora i neoliberal que està soscavant els ciments d'un model de convivència democràtic que, mal que bé, ha funcionat els últims anys.
No us equivoqueu, l'economia és la coartada, l'autèntica intenció és imposar un  model social insolidari i egoista, favorable, això sí, al guany econòmic dels mateixos, però sobretot, facilitador de la dominació i opressió de la ciutadania.

7/27/2012

Grècia com a pardigma


Acabe de llegir Con el agua al cuello, la última novel·la publicada per ací de Petros Markaris, l'escriptor grec de novel·la negra que millor ha sabut retratar la crisi en clau de lladres i serenos. Escrita en plena crisi grega, la novel·la es converteix en una autèntica radiografia social de la situació del país. A més, crida l'atenció que les mesures que es van prendre allí i que es veuen reflectides la llibre (eliminació de pagues extra a funcionaris i jubilats, reducció de serveis socials, augment de la pobresa, vagues i manifestacions continuades...), són les que estem aplicant ací, i si allí no han donat resultat, no tenen perquè donar-ne ací. 
Els nostres dirigents semblen reincidir en l'error, perquè ja han comprovat fins a tres vegades (Grècia, Irlanda, Portugal) que les mesures que s'entesten a aplicar contra el clam popular, són absolutament inútils, i només generen recessió i patiment. Però això sembla donar-los igual, allò més important és l'ortodòxia, i la resta (les persones, bàsicament) són efectes col·laterals. Fins a quan continuarem reincidint en l'error? Supose que fins que els especuladors es donen per assaciats o vegen perillar el negoci.
La novel·la és un autèntic mirall per a nosaltres, amb dos anys d'avantatge els carrers d'Atenes s'omplin de manifestacions d'estudiants, de jubilats cabrejats, de funcionaris indignats i fins i tot el mòbil del crim, la voluntat de donar un escarment als especuladors que s'han comportat com uns autèntics tramposos que han enfonsat el país i als que no se'ls ha castigat per part de la justícia, és un autèntic estímul per a l'imaginari col·lectiu d'una societat encesa i amb ganes de revenja. El dolent acaba convertint-se en un heroi, perquè una societat que ha invertit els valors, és imprevisible en les seues reaccions.
Molt curiós el sentiment de solidaritat que retracta la novel·la, la simpatia dels personatges amb els PIGGS, sobretot amb Espanya, és esperançadora. Una espècie d'unió dels "porcs", que porta al detectiu Jaritos a comprar-se un Seat en solidaritat amb Espanya, i a tota Grècia a celebrar la victòria d'Espanya al mundial de 2010, front a Holanda, cuna dels especuladors i, per tant, de l'enemic ric.
El desenllaç és molt forçat i fa perdre la tensió de la novel·la, però el desenvolupament és divertidíssim, amb lliçons d'economia, ginys a la situació econòmica, solidaritat entre pobres, etc. Una lectura divertida i instructiva alhora.

7/16/2012

Deute

Les recents retallades imposades pel govern Rajoy tenen la seua justificació immediata en la necessitat de reduir el dèficit públic. Sembla que devem molts diners als bancs i que no estem en disposició de tornar-los si continuem gastant com fins ara. Aquesta situació ens imposa una sèrie de mesures que es presenten com inevitables, però que, potser, no ho siguen tant. Pensem que la imperiosa necessitat de reduir aquest dèficit és una exigència nova, que s'ha imposat per la pressió d'unes polítiques neoliberals, que durant els anys 90 i el primer decenni del 2000 no semblaven tan necessàries. De fet, sempre s'ha considerat que un cert endeutament era necessari per fer progressar l'economia.
Però tot i acceptant la necessitat de disminuir el deute de manera immediata, no podem oblidar que tenim una altra solució per reduir-lo, i és no pagar-lo. Argentina, Rússia, Equador o Islàndia van decidir no seguir les indicacions del FMI durant els anys 90 i no pagar el deute il·legítim que els seus polítics havien generat i els va anar molt bé, de fet, els va anar molt millor que els paisos que van decidir pagar. A França, país que no es troba en les dificultats d'altres com Grècia, Portugal o Espanya, ni alcança els seus nivells d'endeutament, s'han creat els comités d'auditoria ciutadana (CAC) conformats per diverses ONG i sindicats, que estan debatent sobre la legitimitat d'aquest deute.
Segons conta Jean Gadrey, a l'article ¿Deuda? ¿Qué deuda?, publicat a Le monde diplomatique de juliol, per tal de valorar la legitimitat del deute públic hem de tenir en compte una sèrie de circumstàncies:
En primer lloc hem de valorar com s'ha adquirit aquest deute, ja que les polítiques de reducció d'imposts a les rendes altes que s'han seguit durant els anys de bonança, han augmentat aquest endeutament públic de manera injusta i gens equitativa. Les classes mitjanes i baixes no s'haurien de trobar compromeses amb un endeutament que no els ha beneficiat durant el temps de les vaques grosses.
En segon lloc, la política del Banc Central Europeu de deixar diners als bancs, per a que siguen aquests els que, a la seua vegada, els deixen als Estats a uns interessos abusius, ha augmentat de manera exagerada aquests préstecs i els ha convertit en autèntica usura, injusta i desproporcionada.
I en tercer lloc, les decisions dels polítics, amb inversions no productives i, moltes d'elles, purament populistes i clarament fraudulentes, fan d'aquest deute un autèntic despropòsit del que els ciutadans no poden sentir-se responsables.
En aquesta situació, necessitem polítics que s'atrevisquen a dir les coses com són i que plantegen la il·legitimitat d'un deute que no s'ha invertit en millorar les condicions de vida de la població, sinó en rendibilitzar políticament una gestió desastrosa i en augmentar els beneficis d'una elit que ha vist augmentar els seus ingressos a costa dels més necessitats.
La condonació del deute, o el seu impagament, és una alternativa realista, pot ser la més realista vista la situació dels mercats, a la que haurien de seguir mesures atrevides de control del capital financer, com un replantejament del paper del BCE i una limitació dels guanys especulatius, així com un impost a les transaccions financeres. Sense proposar alternatives radicals és difícil que la situació actual es veja invertida i que la ciutadania acabe atorgant la confiança a uns polítics que semblen els mateixos, independentment de les sigles o l'orientació política.




7/11/2012

Més política!

Entre totes les mesures de reducció de les despeses públiques que avui ha presentat el president Rajoy, n'hi ha moltes vertaderament repugnants; les reduccions en la llei de dependència, en les retribucions de l'atur, en les baixes del funcionariat, l'eliminació de la paga de nadal als treballadors públics, l'augment de l'IVA... pràcticament totes tindran un cost social devastador. Més pobresa, més indefensió, més humiliació per als més necessitats.
Però una bona part d'aquestes mesures tenen un sentit més ideològic que econòmic, i a més a més, són aplaudides per una bona part de la població, que veu satisfet el desig de revenja contra la casta política i sindical. Vaja per davant que crec que els polítics corruptes i els sindicalistes apoltronats haurien d'abandonar els seus llocs públics i passar a la presó o al seu lloc de treball. Ara bé, generalitzar aquesta concepció negativa dels polítics i sindicalistes forma part d'una estratègia clarament antidemocràtica que, sembla, beneficia els polítics "tècnics" que dominen el panorama europeu. La reducció de regidors als ajuntaments, de les subvencions als partits polítics i d'alliberats sindicals, formen part d'un atac ideològic contra l'essència mateixa de la democràcia que busca responsabilitzar la política dels desficacis d'una casta dirigent que, justament, ha aconseguit escapar del control polític i ha imposat uns punts de mira economicistes privats que han perjudicat la major part de la població europea.
El que ens cal per fer front a aquesta crisi econòmica és justament més política, i no menys. De fet, les causes d'aquesta crisi han estat, entre altres, l'absència d'un control polític democràtic de l'esfera econòmica i la falta de transparència i control polític dels dirigents públics. Aquesta jugada sembla anar en la línia de les demandes populars (15M inclòs), però és un autèntic parany que ens portarà pel camí contrari al que s'anuncia; menys democràcia, menys control polític, mans lliures per a l'especulació, corrupció i autoritarisme.
El que ens cal és més política democràtica, més participació ciutadana, més implicació popular als partits i sindicats, més informació veraç, en resum, més democràcia.

6/12/2012

Política contra la indiferència

Quan vaig escriure Política per a joves inquiets, no podia imaginar que la història de ciència ficció que encapçala el llibre, Un futur de felicitat,  podia estar tant a prop, i no en el llunyà 2050 en què jo la situava. Vaig intentar anunciar un futur sense política, transformat per un conformisme i una passivitat acomodatícia, però dramàtica. Creia que estava exagerant, perquè calia avisar els joves de la necessitat de mantenir l'estat democràtic i els drets humans.
Últimament, tinc la sensació que la utopia negativa que dibuixe al llibre s'ha realitzat més ràpid del que podíem pensar. És cert que les formes democràtiques no s'han perdut; les eleccions periòdiques, els parlaments representatius, els periòdics "lliures". Però per darrere d'aquestes formes que es mantenen de manera ben ostensible, avança una restricció de les llibertats, un aïllament social dels sectors més reivindicatius, una limitació de la capacitat de protesta ciutadana, un descoratjament sistemàtic de la població més inquieta.
En resum, la nostra democràcia cada vegada em recorda més a Rússia, una democràcia formal en la qual s'alternen els mateixos polítics que limiten les llibertats, però justifiquen les seues accions dictatorials en la llei i l'ordre constitucional.
Repasseu, si encara no esteu convençuts, els últims successos al nostre país. La primavera valenciana ha acabat amb la criminalització dels joves més actius, després d'una repressió desaforada de la què no s'han depurat responsables i que encara s'ha burlat amb multes per exercir el dret de reunió i manifestació. Una militant de la CGT catalana empresonada i processada per terrorisme per cremar una caixa amb diners fotocopiats davant d'una seu bancària, dos greus crims, cremar diners, encara que de paper, i amenaçar una seu bancària. Estudiants d'instituts valencians rodejats per agents de la policia nacional per simular un soterrament de l'educació pública, i fer-ho sense permís, les lleis com a excusa per reprimir la llibertat d'expressió. El professorat acusat de falta de professionalitat per manifestar-se a l'IES de Foios durant la seua hora del descans. Joves detinguts, a traïció, per manifestar-se el 15M a la plaça de l'Ajuntament de València.
Adoneu-vos de les similituds, primer persecució, amenaces, por; després criminalització, humiliació pública, assetjament; i per acabar, el càstig, la multa, l'expedient, l'empresonament. L'estratègia està clara, transmetre por al sector de la població més moderat, per a que mantinga la passivitat, criminalitzar el sector més conscienciat i crític i convertir-lo en radical, extremista. D'aquesta manera la cosa està lligada i ben lligada, allò més important és que la població continue tranquil·la, que continue consumint el "soma" de la passivitat.

6/07/2012

Contracte social

Jean J. Rousseau reconeixia el dret al poble a la rebel·lió en el moment que els governants no respectaren el contracte social que havien signat amb els ciutadans. Bé, potser aquest moment ha arribat ja.
El poder polític pot incumplir tantes lleis, ordenances i disposicions legals com li done la gana i sembla que no passa res. Les autoritats polítiques poden no pagar dins els terminis legals, i no passa res, poden eliminar les línies d'ensenyament en valencià sense cap justificació, i no passa res, poden embotir 36 alumnes dins d'un aula on només en caben 30, segons les seues disposicions legals, i no passa res, poden desplaçar els seus treballadors al cul del món, i no passa res, poden violar el dret a l'escolarització dels menors, i no passa res, poden maltractar ciutadans pacífics i no passa res, poden furtar els diners públics i no passa res. Sempre que la il·legalitat la cometa l'administració, mai passa res. I si passa, canvien la llei i prou, com amb RTVE, decret de racionalització educativa, sanitària, etc.
És la impunitat del senyor feudal, la barra lliure dels poderosos, el fora de la llei del rei.
La resta, els ciutadans i ciutadanes normals, són identificats, assetjats, vexats, insultats, violats els seus drets sense cap explicació, i sense cap dret. Això té un nom, això és dictadura.
Senyors, senyores, pot ser ha arribat l'hora d'adonar-nos que no lluitem contra un estat democràtic, sinó contra una dictadura. Que el poder ha perdut les seua màscara, que no respecta res, que el contracte social s'ha trencat.
Quan això passa, les estratègies de lluita han de canviar, potser hem de passar a la clandestinitat, demanar ajuda als països democràtics, emparar-nos en les ordenances de l'ONU. Penseu-ho, si més no.

5/29/2012

Concursos

Els concursos s'han posat de moda a la televisió. És normal, amb la crisi, semblen una manera fàcil de guanyar diners, i a l'espectador el reconforta adonar-se'n que encara queden maneres de sobreviure entre tanta misèria. Normalment, aquest tipus de concurs es basa en la fidelització de l'audiència a través del concursant, al qual se li donen diverses oportunitats per tal que permanesca més d'un dia al concurs i, d'aquesta manera, es convertisca en conegut. Comodins, repesques, dobles oportunitats, més d'una vida com els gats...
Però la nova fornada de concursos trenquen aquesta dinàmica i trituren el concursant en menys d'un segon. El nou Millonario, Avanti o Ahora caigo, donen poques oportunitats als participants i el programa es converteix en una desfilada de cares noves que són engolides per una mena de minotaure televisiu en una cerimònia de catarsi col·lectiva potser amb la intenció de calmar la voracitat del Déu mercat. Per exemple l'antic Quien quiere ser millonario protegia els concursants amb tres comodins -el del públic, la telefonada i el 50%-  que han desaparegut en el nou El millonario de Núria Roca, que ha desprotegit els participants com la nostra societat ha deixat sense protecció sanitària, educativa o social els ciutadans. Avanti, el nou concurs de Carlos Sobera, enfronta sense contemplacions i a velocitat de vertigen parelles de concursants que lluiten entre si de la mateixa manera que els aturats lluiten per un lloc de treball amb totes les armes al seu abast. Ahora caigo ofereix tres vides al concursant central, però deixa en la més absoluta inseguretat els seus oponents que cauen irremissiblement en el pou de la pobresa, en una paràbola perfecta de les diferències que separen el jubilat del consell d'administració de Bankia i el d'una empresa pública en ERE permanent.
I és que els temps marquen competència, individualisme, lluita a mort per uns recursos minsos. I la televisió és com un espill invertit d'aquesta realitat. Invertit perquè presenta de manera alegre i divertida el que és un drama social de proporcions incalculables. L'egoïsme, la lluita contra el company que tens al costat, la competència feroç per un lloc de treball o una beca de menjador han convertit la nostra societat en un desert de solidaritat. Els concursants tomben els seus competidors assotats per un esperit de lliure competència que sembla la sal de la vida d'un neoliberalisme triomfant però que, transpassat a l'àmbit social, han convertit la democràcia en un parany que tritura la ciutadania més desprotegida.

5/22/2012

Vaga d'educació

La vaga d'avui ha estat un èxit. Diga el que diga el Ministeri i la Conselleria, el ressò als mitjans de comunicació i la visibilitat social de la vaga l'han convertida en un èxit. Més enllà de les dades de seguiment, de les necessitats econòmiques o de les raons ministerials, la vaga ha guanyat la partida fins i tot abans de realitzar-se. Era un èxit des del moment de la convocatòria, i ha estat un èxit pel seu seguiment.
La vaga és una eina dels treballadors per paralitzar el sistema productiu, o per tombar un govern o per paralitzar unes mesures concretes, però la vaga també és una eina ideològica que desprestigia el govern de torn. La vaga general del sector educatiu d'avui és d'aquest últim tipus. És una vaga que busca carregar de raons la protesta contra les retallades educatives, i ho ha aconseguit. Des d'ahir mateix, les raons dels defensors de les retallades sonaven a postisses, esterotipades... sonaven a excuses. El Ministre o la Conselleria poden desprestigiar el professorat que ha fet vaga, però la societat civil ha percebut perfectament que els irresponsables són les autoritats que deterioren l'educació, i amb ella, les possibilitats d'aquest país. Els mitjans oficialistes poden oferir dades de seguiment ridícules, però la població entén perfectament que ha estat una majoria la que ha lluitat contra l'apatia, el desinterés i l'egoïsme d'uns pocs.
Més enllà del discurs oficial han quedat les raons, unes raons de pes, les raons del futur, de la igualtat d'oportunitats, del dret de l'educació, dels fonaments de la democràcia. La societat civil ha entés perfectament el missatge, i demanarà comptes quan siga el moment.
Avui, els defensors de l'educació pública, de qualitat, igualitària i democràtica, hem guanyat una batalla, però tots i totes sabem que ens queda una llarga guerra per davant. Però ara tenim més energia per afrontar-la.

5/09/2012

Adés

Ma mare i ma tia sempre diuen adés; "adés ha vingut el teu germà", "adés he pres les medicines". La meua iaia, tietes i tiets, en glòria estiguen, també deien adés. Al meu Alcoi natal la gent, abans, solia dir adés. Ni fa una estoneta, ni ara mateix, ni fa un momentet, adés.
Adés és una d'aquelles paraules que constitueixen la teua essència, que formen la teua infància i deixen un pòsit inesborrable. El problema és que te n'oblides. Passa el temps, vas a València, i a la capital no diuen adés, diuen "hace un ratito" o "hace poco", perquè a la capital, ja se sap, poca gent parla València, i els que el parlen no diuen adés. Però un dia tornes a casa i escoltes la teua tieta dir "adés ha vingut el teu germà" i el cor et fa un bot, i recordes tota la teua infància en un segon. I dines amb ta mare i et diu "sí, he pres les medicines adés", i la boca s'endoleceix amb els sabors de la memòria. I recordes que eres d'Alcoi, i que tens una llengua, i que la teua llengua té unes paraules, unes paraules vives que, de tant en tant, dormen en una espècie d'hibernació obligada. Però ara és primavera i les paraules reviuen i adés només fa un moment que era una paraula obligada, i adés torna a viure per boca de ma mare i la meua tieta. Perquè l'any de la paraula viva apadrinem una paraula i aquesta paraula és adés, el present més viscut.
Participem en aParaula'm, inciativa al Facebook i al seu blog de Victor Pàmies, en commemoració dels centenari de la secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, que tampoc acabe d'entendre perquè ho fem el 2012 si es celebra el 2011, però és una iniciativa bonica.

4/30/2012

Sobre els contracte programa

Els contracte programa són l'últim descobriment de la Conselleria d'educació per tal de convertir el nostre sistema educatiu en un model de qualitat. A la mateixa introducció de la resolució que li dona cobertura legal es reconeix la necessitat de reduir l'abandó i augmentar l'èxit escolar i, per aconseguir-ho, se li dona autonomia organitzativa als centres amb recursos humans i econòmics especials. Tot a canvi d'un compromís explícit en uns objectius que no poden ser altres que els anomenats abans.
Fins ací, cap objecció, aquesta conselleria tindrà al professorat i a la comunitat educativa en els seu conjunt al seu costat quan el que es busque siga millorar la qualitat de l'educació pública, reduir el fracàs escolar, integrar els nouvinguts o potenciar les altes capacitats.
El problema apareix quan, en paral·lel a aquests nous programes, la mateixa Conselleria -en un exercici esquizofrènic digne de la millor literatura- augmenta les ratios d'alumnes per aula i les hores lectives del professorat, redueix els programes d'atenció a la diversitat i de compensatòria, no cobreix les baixes i desincentiva la formació dels professionals destinats a portar endavant aquests programes. I tot sense despentinar-se i mantenint, amb cara de pòquer, que aquestes mesures no redueixen la qualitat de l'educació.
En aquest context la proposta dels contracte programa és una obscenitat que només busca maquillar el desficaci d'una administració educativa nefasta i clarament perjudicial per a la qualitat educativa. La Conselleria sap perfectament que els números són tossuts i que les pròximes dades sobre abandonament escolar, fracàs i resultats diagnòstics -ja s'ocupen de no participar en PISA per no fer el ridícul públicament- seran desastrosos, i només busquen titulars que manipulen l'opinió pública o, pitjor encara, només busquen responsabilitzar els professionals del fracàs que ells han generat.
En aquestes circumstàncies crec que és impossible participar. Mentre la Conselleria no tire enrere les mesures de desprestigi del professorat i de desatenció de l'alumnat de l'escola pública, no podem entrar en aquest tipus de programes. L'única resposta, de moment, és la renúncia a nous programes que no se saben on van mentre es redueixen altres que havien demostrat la seua eficàcia (PDC, PAR, PAE, etc.). Amb una administració que ha incomplit reiteradament tots els contractes signats anteriorment (plantilles, mapa escolar, bilingüisme...) no se'n poden signar altres, perquè no són de fiar.
De moment continuarem treballant per la qualitat educativa amb els recursos de què disposem i demanem a l'administració que el millor contracte programa que pot signar amb la comunitat educativa és el de mantenir els números raonables d'alumnat per aula, les plantilles estables dels centres i  les hores lectives del professorat , el compromís de substituir les baixes de manera diligent, el de dotar de programes de compensatòria els centres que ho necessiten, generalitzar els PDC de dos cursos allà on hi haja alumnat que ho necessite i formar al professorat que ha d'impartir aquests programes de manera actualitzada i eficaç. Això i garantir l'ensenyament en valencià a més d'introduïr una tercera llengua en condicions de qualitat, reforçar les tecnologies de la informació i la comunicació i fomentar la qualitat, la creativitat i l'excel·lència en un sentit ample.
Aquest contracte el signem tota la comunitat educativa de seguida. On s'ha de signar?

4/25/2012

Carta als pares i mares

La Consellera d'educació, Mª Josep Català, ha manifestat aquest matí als mitjans de comunicació que la vaga de professorat potser no seria entesa pels pares de l'alumnat que es trobaren aturats. Són unes manifestacions que confirmen que la ínclita consellera no té només un defecte ("parlar en la seua llengua"), sinó més d'un, entre ells ser una cínica consumada i una mentidera compulsiva. Perquè ella sap perfectament que aquest pare o mare que es troba aturat potser ho estiga perquè ha estat acomiadat d'una empresa pública valenciana (vora 5.000 acomiadaments), o és un interí d'educació que no ha estat contractat pels retalls de la seua Conselleria (uns milers més) o simplement ha perdut la faena com a conseqüència de la recessió que les mesures de contenció del dèficit del govern del seu partit estan provocant.
Però més enllà dels pares i mares aturats, crec que tots els pares i mares mereixen una explicació de les raons per les quals prenem una decisió tan dolorosa com la de fer una vaga a final de curs, amb els perjudicis que, per a tothom, tindrà aquesta vaga.
En primer lloc és totalment fals que el motiu principal de la vaga siga la reducció del complement específic del professorat (els sexennis que es cobren per formar-se i realitzar activitats extraescolars i complementàries). Tot i ser una raó absolutament justificada i que continuem reivindicant, no és el motiu principal, perquè si fora així no faríem vaga, ja que no donaríem una part del nostre sou a l'administració de manera voluntària. El professorat que fa vaga (el que no en faça ja explicarà les seues raons) sacrifica una part important del seu sou perquè creu que el deteriorament de l'educació pública pot ser tan greu que li impedirà acomplir la seua funció.
La raó principal per la qual fem vaga és perquè l'augment del nombre d'alumnat per aula farà impossible gestionar la diversitat, solucionar conflictes, tutoritzar l'aprenentatge, atendre la convivència i, a més a més, ensenyar. Perquè no cobrir les baixes de professorat perjudicarà el ritme d'aprenentatge de l'alumnat i impedirà desenvolupar els currículums en condicions. Perquè la reducció de professorat obligarà a impartir assignatures per a les quals no estem formats. Perquè els desprestigi professional i el menyspreu laboral a què ens està sotmetent la conselleria perjudicarà la nostra autoritat i dificultarà l'ensenyament en valors i el prestigi social de l'educació. Perquè la falta de formació (no n'hi ha programes de formació ni es reconeixen) impedirà atendre les noves necessitats educatives i resoldre els autèntics problemes de la nostra educació.
Si tenim en compte que els índexs de fracàs escolar del País Valencià són els més alts de l'estat i d'Europa, que els resultats de les proves diagnòstiques  no són gens esperançadors, que no s'atén l'excel·lència correctament ni es superen les desigualtats, ni es proporciona una igualtat d'oportunitats a col·lectius discriminats socials o amb discapacitats, si tenim en compte tot açò, les mesures de al nostra consellera són devastadores.
I adoneu-vos que no són devastadores per al professorat especialment (que mal que bé continuarem fent la faena en les condicions que ens deixen), sinó sobretot per a l'alumnat i per als sistema educatiu públic.
Estimats pares i mares, si aquesta vaga no triomfa, si la Conselleria no negocia les mesures que està imposant, el resultat serà el deteriorament irreversible de l'ensenyament públic. Per això fem vaga, perquè creiem en el que fem, perquè estimem la nostra faena i la volem fer bé, perquè confiem en el poder de l'educació pública per formar ciutadans i superar les desigualtats. Per tot això farem vaga i creiem sincerament que els pares i mares estaran amb nosaltres. Pel futur dels seus fills i filles, pel futur d'una societat més justa, per una educació pública de qualitat.

4/23/2012

A l'abisme!

La cara de Mariano ho mostra tot. Està compungit, preocupat, demanant ajuda. Mariano, el president, ens demana recolzament. Ell sap perfectament que les mesures que està aplicant el seu govern són un autèntic desastre, un aprofundiment en la crisi, una davallada al l'infern de la recessió. Ho sap, però no li queda més remei que aplicar-les, perquè va xulejar a Europa mormolant la duresa de les seues reformes, perquè ha de demostrar als "capos" de la cosa econòmica que a Espanya es fa bon negoci i perquè no pot quedar com un insegur davant el seu electorat a tres mesos de la seua elecció.
Però els vents a Europa han girat a babord; a Bèlgica no accepten les mesures draconianes, a França qüestionen un Banc Central Europeu venut als bancs privats, a Itàlia i Grècia la gent se suïcida sense contemplacions i a tot arreu la ultradreta recull els fruits de la política absurda d'empobriment general.
Mariano ho sap, perquè no és tonto, i per això ens demana a la ciutadania que li montem una vaga general, un seguit de protestes rotundes i contundents, alguna immolació pública, manifestacions multitudinàries o aldarulls de carrer descontrolats. El que siga, però que li permeta justificar una marxa enrere davant l'opinió pública europea i mundial sense perdre la cara d'incertesa que l'acompanya.
Però, pobre Mariano, la seua ciutadania no està disposada a donar-li el que demana. Perquè ja està bé, la gent ja s'ha cansat de donar-li sempre la raó, i no pensa piular, ni protestar ni tan sols queixar-se. No senyor, la ciutadania espanyola li demostrarà a Mariano l'oposició frontal a les seues polítiques, per això les encaixarà totes sense alçar la veu. Que ja n'hi ha prou de permetre al poder tots els seus capricis.
Obediència absoluta i confiança cega en el viatge a l'abisme més fosc, aquest és el càstig més dur que se'ns acudeix per al nostre president.

4/15/2012

Filosofia


Havia llegit que a França la filosofia està de moda, però no podia imaginar que la cosa anava de debò. Sabeu que a l'estat veí es publica una revista mensual de temàtica exclusivament filosòfica, Philosophie magazine? Doncs sí, aquesta publicació aborda diferents temàtiques d'actualitat des d'un punt de mira filosòfic, un autèntic exemple de vitalitat filosòfica i d'enriquiment de la comunicació pública i de debat d'idees. La campanya electoral francesa des del punt de mira de la controvèrsia il·lustrada entre Hobbes i Rousseau, la situació de Siria, el nou hedonisme capitalista o la situació de l'educació, s'aborden en aquesta publicació des de perspectives filosòfiques actualitzades. És un exemple de la necessitat i conveniència d'una reflexió filosòfica que aporte les llums necessàries per a l'esclariment dels problemes socials i humans més actuals.
Una publicació com aquesta és impensable a l'ambit lingüístic català ni espanyol, potser per falta de tradició filosòfica, o el que és pitjor, per falta de tradició intel·lectual, perquè per aquest costat dels Pirineus no se solen abordar les qüestions polítiques ni personals amb una perspectiva crítica.
Justament per això es fa més necessària que mai la presència de la filosofia a l'àmbit educatiu. Sense les destreses intel·lectuals que aporta aquesta disciplina és impossible aprofundir en l'esperit democràtic i els hàbits de convivència pacífica. Avui més que mai, es fa necessari reivindicar aquesta disciplina com una mena d'antídot contra l'estupidesa i la credulitat acrítica. En aquesta línia, 17 institucions, plataformes i organitzacions catalanes han celebrat aquest dissabte a l'Ateneu Barcelonès una jornada en defensa de la formació filosòfica i ètica

4/07/2012

Premi LIEBSTER BLOG AWARDS

Una bona manera de fer-se sentir en aquesta xarxa virtual, que sembla a l'abast de tothom però està més lluny que mai degut a l'excés d'informació, és reconéixer la faena dels blogs que seguim. En aquest sentit, Sílvia, del blog A pie de página, m'ha reconegut amb el Premi LIEBSTER BLOG AWARDS:

El Liebster Blog Awards té com objectiu estimular i donar a conèixer aquells llocs de laXarxa que tenen menys de 200 seguidors però que, "per la seua essència i contingut meresquen ser donats a conèixer a tots els racons de la blogosfera." 
El mètode de funcionament d'aquest premi és el següent: 
Copiar i pegar el premi en el blog i enllaçar-lo al blogger que te l'ha atorgat. 
Assenyalar els teus cinc blogs preferits amb menys de 200 seguidors i escriure comentaris en els seus blogs perquè coneguen que han rebut el premi
I, finalment, esperar que aquestes bitàcoles continuen amb la cadena i trien els seues 5 blogs preferits.

Ací estan els meus:
Karicies.es, el millor blog per aprendre coses sobre sexualitat i afectivitat de Rosa Sanchis
Europeos, un  blog europeista en el millor sentit de la paraula, d'Emilio Fuentes
Parlem d'un altra cosa, comentaris personals sobre el diví i l'humà de Jesús Pàrraga
La línia de Wallace, blog naturalista i més coses de Pep Nebot
El blog de Maria Jesús Bolta, literatura sense concessions de Maria Jesús Bolta

Moltes gràcies a Sílvia pel seu reconeixement i espere que us agraden les recomancions!